Einschlafen

Ich aber, im weiche Kissen dich bettend,
löse deine Glieder...

Sappho
Lieder und Strophen des zweiten Buches

Jo també vull un estat propi

No tinc costum de seguir manifestacions públiques, ni d’adherir-me encara que pugui combregar amb les idees defensades. Tanmateix sempre intento cooperar dins de la meva manera de fer amb aquelles propostes que considero correctes. Per això, escric aquest text oferint el meu granet de sorra a l’idea de donar suport a l’iniciativa que ha iniciat en Xavier Mir.

Des de l’exterior el fet de ser i sentir-se català pren una definició nova. En un principi, i així ha passat a tots els catalans que he conegut, hi ha una mena del que jo anomeno “crisi d’identitat imposada”, no perquè un mateix no tingui clar qui és, sinó perquè els altres intenten donar-te’n una amb la qual no t’identifiques simplement perquè no entra dins dels seus esquemes mentals el fet que et declaris ser d’una nacionalitat diferent a la que indica el “teu” passaport. Ja sé sap que això de la plurinacionalitat és un tema que en la pràctica costa d’acceptar.

Per una altra banda, i continuant des de l’exterior també observo aquell gust que tenen alguns catalans de l’interior de mirar-se el melic com si el seu fos l’únic existent. És curiós també observar com les notícies informen de les meravelles i reconeixements de Catalunya a l’estranger, i la veritat és que sols una minoria està ben informada de qui som i què volem. La resta és floclore.

Els que vivim fora, de manera permanent, intentem mostrar no sols què és Catalunya, sinó la globalitat de la cultura catalana, i per a mi aquèsta no es redueix sols al Principat. És una lluita diària contra prejudicis, desinformacions i falses interpretacions que pretenen associaciar-nos a la definició de nacionalisme nascuda a principis del segle XX i que com ja ho demostra la història en alguns països va tenir conseqüències funestes que encara hi són presents para la seva població i la d’Europa. Aquest és el punt i ús que els espanyols fan a l’exterior associant mots com nació-nacionalitats- nacionalisme, que en un principi s’haurien de diferenciar per no caure en el parany demagògic, per altra banda ben calculat coneixent molt bé la sensibilitat negativa que aquests termes creen en l’Europa actual, i encara més tenint la fresca memòria de la guerra dels Balcans.

Estic convençuda que l’única existència pacífica que hi pot haver en aquest continent és l’aceptació de la pluralitat de les nacions que el formen. Per això, jo també vull un estat propi, simplement.

Retorns

Hi ha retorns que són durs, simplement perquè voldríem restar en aquell altre nou espai que s’ha fos amb el nostre interior quan l’experiència ha estat positiva. Però també és veritat que darrera d’aquest fet hi ha un espai passat que ens reclama i espera la nostra tornada.

Sortir de la rutina encara que no sigui d’una manera solitària i individual té els seus avantatges. Sols cal saber-los veure i apreciar-los. Perquè de tant en tant la raó d’ocupar el cap i pensaments amb fets que no vius quotidianament fa que la concentració del teu temps viscut assoleixi un altre caire i dimensió. És clar que també hi ha inconvenients, i aquests hi són en el fet de trobar de nou el dia a dia.

I tot això ve a què malgrat haver tingut un viatge bo, que no s’ha perdut ni ha pres mal ningú, i de que m’encanta traslladar el meu nomadisme mental al seu actiu, era hora ja de retornar i esperar un altre temps i espai per empendre de nou noves i altres aventures, amb la mateixa o diferent gent, aquesta no és la qüestió.

En particular i pensant en el ara mateix que estic vivint està molt bé trobar-se de nou entre les quatre parets conegudes i sentir les veus i mots escrits que m’han acompanyat en silenci durant aquests dies.