Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (Schopenhauer)

Jeure en l'oblit

2011-04-03T00:16:00.003+02:00

Watt - Dagebüll - Juliol 2010 (ego)

Havies oblidat aquest lloc. Avui has estat -de sobte- conscient del temps que ha passat des del darrer escrit com acte voluntari. La veritat és que no se't veia amb ganes de dir res que fos paraula escrita. Durant tot aquest temps t'has limitat ha deixar sols mots orals esperant que es perdessin, s'oblidessin.

Temps d'agitacions personals. A contrarellotge has hagut d'aprendre a deixar-les entrar dins teu; has sabut trobar una manera de conviure paral·lelament amb elles sense sotmetre't. Has après -en poc de temps- que patir per la por del comiat definitiu de persones estimades forma part de la història nostra que s'ha de viure. I has sabut sentir que sí, que la vida continua en el seu perteuum mobile irreversible, i aquell dolor de la pèrdua només és una pica clavada en la memòria.

What is Catalonia?

2010-09-13T23:09:00.001+02:00

Per a què quedi clar...

Hiroshima

2010-08-06T23:43:00.004+02:00

THE LITTLE GIRL

I come and stand at every door

but none can hear my silent tread.
I knock and yet remain unseen
for I am dead, for I am dead.

I'm only seven tho' I died
in Hiroshima long ago.
I'm seven now as I was then
when children die they do not grow.

My hair was scorched by swirling flame,
my eyes grew dim, my eyes grew blind.
Death came and turned my bones to dust,
and that was scattered by the wind.

I need no fruit, I need no rice,
I need no sweets or even bread.
I ask for nothing for myself,
for I am dead, for I am dead.

All that I ask is that for peace
you fight today, you fight today,
so that the children of the world
may live and grow and laugh and play.

Nazim Hikmet, 1956

Melodia

2010-08-04T12:53:00.006+02:00

S O M M E R G E D I CH T

Sí, ja sé per entendre el poema que us vaig dedicar l'entrada anterior cal fer ús d'un traductor o saber alemany. Interessant és saber com sona una llengua, i respecte a l'alemany molta gent té prejudicis perquè el considera brusc, sec i poc -o no gens- melodiós. Per a mi és una llengua apassionant, sensible, amb la qual s'han escrit i cantat els "Lieder" més intensos i més arrelats al sentiment humà.

Deixeu-vos ara transportar per aquestes sensacions, en aquest cas dolces, amb la melodia i la veu d'un infant.

Poema d'estiu...

2010-07-13T22:08:00.002+02:00

per a vosaltres...

Sommergedicht

Weißt du, wie der Sommer riecht?

Nach Birnen und nach Nelken,
nach Äpfeln und Vergissmeinnicht,
die in der Sonne welken,
nach heißem Sand und kühlem See
und nassen Badehosen,
nach Wasserball und Sonnencrem,
nach Straßenstaub und Rosen.

Weißt du, wie der Sommer schmeckt?

Nach gelben Aprikosen
und Walderdbeeren, halb versteckt
zwischen Gras und Moosen,
nach Himbeeren, Vanilleeis
und Eis aus Schokolade,
nach Sauerklee vom Wiesenrand
und Brauselimonade.

Weißt du, wie der Sommer klingt?

Nach einer Flötenweise,
die durch die Mittagsstille dringt,
ein Vogel zwitschert leise,
dumpf fällt ein Apfel in das Gras,
ein Wind rauscht in den Bäumen,
ein Kind lacht hell, dann schweigt es schnell
und möchte lieber träumen.

Ilse Kleberger (*1921, Postdam)

Evidència

2010-07-07T21:51:00.003+02:00

Antoni Tàpies

Nosaltres decidim, som una nació

Avui toca...

2010-05-31T11:46:00.001+02:00

amb vosaltres, clar

Sant Jordi

2010-04-22T22:20:00.000+02:00

Uli Stein

Aquí la traducció:

Mare: Desitges un llibre per a Nadal? És una super-idea
Fill: Sí, la meva taula d' ordinador coixeja.

Ja disculpareu la meva “atemporalitat” i la meva irreverència.

Tanmateix us desitjo un dia molt bonic i ric en llibres de Sant Jordi... Per a llegir, eh!

Un instant

2010-04-17T10:14:00.008+02:00

Capella Rothko, il·luminació de l'artista Michael Somoroff

Fa un parell de dies vaig rebre la gravació del concert que vam fer el passat dumenge 7 de març. M'abellia compartir amb vosaltres una de les peces que més m'agraden d'aquest concert, per la seva forma musical i per la manera d'interpretar-la.

El compositor és el Kantor de l'esglèsia de Sant Pere, Dominik Süsteck, que en la tradició dels Kantors ompli no sols la seva feina d'assistir musicalment els oficis, sinó que compon, organitza seminaris i trobades europees d'orgue i realitza projectes musicals vocals i instrumentals dins del marc de música contemporània. El text el formen uns versos de Sant Joan de la Creu. Text i música es fonen transmitint una sensació molt íntima, personal.

La peça és per a tres veus: soprà, contralt i veus masculines diferenciades no per la tesitura sinó pel seu diferent timbre. Les veus conversen entre elles, intenten contestar l'única pregunta important per a elles i cerquen amb insistència la resposta: escoltant entre el silenci, remenant papers i més papers, esperant en un àmbit sense coordenades d'espai i de temps, mirant dins de la foscor... fins que s'adonen que estan soles i que aquesta solitud seva la trenca la remor d'unes passes que s'allunyen, abandonant-les.

Wo hast du dich versteckt, Geliebter?

Espero que us agradi.

Missa est

2010-03-06T21:25:00.004+01:00

Sank Peter, Colònia

Després d'una pausa voluntària, vaig decidir buscar a principis de setembre de l'any passat de nou un cor de cambra que puguessi omplir les meves espectatives. És complicat trobar un cor on els components tinguin estudis musicals sense que es dediquin de manera exclusiva professional a la música. Aquest aspecte és molt important perquè dóna una qualitat al conjunt necessària per a presentar obres de certa complexitat preparades en un temps determinat.

Des de gener ens reunim dues hores a la setmana un grup de gent amb les mateixes aspiracions i hem muntat un projecte vocal sota la direcció del Kantor de l'església de Sant Pere i que demà tindrà la seva première. Per a molts de nosaltres és un terreny nou perquè la nostra experiència en música dodecafònica vocal i “purament” contemporània es limita a tímids coquetejos.

Demà presentarem una missa i un motet, un conjunt litúrgic que amb els seus sons eteris ofereix tota una mística que acosta des de la seva dissonància un esperit gregorià primigèni a tot aquell que té la voluntat d'embolcallar-se entre sons purs i absoluts.

Per molts anys !!!

2010-01-13T20:49:00.002+01:00

10 !!!

Un any més...

2009-12-23T22:14:00.006+01:00

Frontal de Sta. Maria d’Avià, anònim, segle XIII

Museu Nacional d’Art de Catalunya

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

(Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003)

/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\

Es ist wieder Weihnachten

Der Baum weckt Töne auf und der Wind schreibt

Lichtlinien auf der Haut des Wassers.

Alles ist Geheimnis und heller Schein.

Weihnachten kehrt wieder und mit ihm auch die Frage

Werden wir den Frieden verkünden mit Worten,

während mit der Geste wir den Krieg födern?

(Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003)

Desitjo per vosaltres unes festes com vosaltres les desitgeu:
felices o en família, sanes o insanes
Comencem un any 2010 millor per tothom,
tret d'aquells que no ho mereixen.

Conversa

2009-11-28T23:23:00.004+01:00

Vine, seiem i parlem, d'allò que et preocupa, que et fa sentir més del que voldries. Les darreres setmanes tens enganxada en el pensament una frase que vas llegir fa molt de temps. La dius perquè et crema en el més profund

-Els records fan la nostra vida més agradable, però és precisament allò que oblidem que la fa més soportable-

Ser llegir en el teu esguard que t'has passat els dies passejant-te per la casa de la memòria, per totes les seves estances, unes més lluminoses, altres més fosques, altres tancades en clau per sempre més. T'agradaria retornar a llocs antics, aquells que et van sensibilitzar a pensar i a viure. I reconeixes el sentit de tot plegat perquè ara saps que ha arribat el moment de preparar-te per acceptar la separació dels records, de deixar per a l'oblit, sense por, la tristesa i la impotència de les evidències que els han acompanyat.

per a Xavi

2009-11-15T22:34:00.000+01:00

13 de novembre de 2009

Immensament tristos,
ho esperàvem,
però no pensàvem que arribés aquest dia.
Enyorem no saber-te amb nosaltres...

Kölle Alaaf

2009-11-12T08:23:00.001+01:00

Com tots els anys,
l'11 de l'11
a les 11 i 11
comença oficialment
el temps de disbauxa...

Alaaf ! !

Retorn a Veere

2009-10-20T12:41:00.002+02:00

Quatre hores d'autopista, pluja i una agitada Anvers ens separaven. Creuar la frontera i veure com la pluja restava darrera mentre al meu davant el dia anava perdent-se.

Ara que ja m'acostava vaig tenir por, de retrobar-te, de sentir-te. Vaig aparcar el cotxe i em vaig endinsar dins la foscor travessant les dunes fins arribar a la platja. Era difícil veure el mar, sols reflectat per una inmensa catifa negra ben al fons però més present que mai amb els seus cants esferïdors. En la nit podia reconèixer el paisatge estimat, sentir com els joncs s'oferien al joc del vent del nord ballant entre les dunes. Necessitava sentir les primeres fredors de la tardor, preguntar-me i justificar-me si havia estat una bona idea acceptar la teva invitació després dels anys de silenci tàcit, tot just ara quasi davant de la teva porta, tot sabent que no ens havíem pogut oblidar.

En un darrer sospir vaig recollir les forces que em restaven i vaig decidir que ja era hora d'arribar a casa.

Tarda de lectures

2009-09-06T21:31:00.004+02:00

Hafenamt der Stadt Köln

Ha estat una tarda agradable i interessant. Per primer cop l'Associació d'Escriptors Alemanys, districte Colònia, ha organitzat dins del marc del „Boulevard del llibre“ una vetllada literària on s'han presentat tres autors catalans -Mercè Rodoreda, Albert Sánchez Pinyol i Maria Barbal-, les obres dels quals estan traduïdes a l'alemany. El públic ha tingut l'ocasió de sentir les lectures en català i posteriorment en alemany d'alguns dels seus llibres. Després de la lectura s'ha establert un diàleg animat amb qüestions que interessaven els assistents.

I un cop més he constatat aquella sensació que sempre m'arriba quan veig la poca informació que alguns tenen sobre la condició del meu país i de la meva cultura, malgrat la fluïdesa d'informació, per altra banda no censurada que es pot trobar de manera fàcil a la xarxa. Explicar que pertanys a una cultura que no és la que ells pensaven trenca els seus paràmetres i se senten, en un primer moment, descol·locats i perduts. Alguns d'ells fins i tot mostren un cert tret d'ofensa per haver-los creat un malestar cultural. És una dinàmica que sols es pot entendre vist des de l'exterior.

Per això, no puc deixar de riure per sota al nas quan hi sóc a casa i sento les notícies que diuen i informen del fet que a Europa ja saben qui “som”, amb una component quasi metafísica. Dir que no en saben res seria mentir, perquè des de fa anys centres i casals catalans fan una tasca de forma lliure per a donar a conèixer la nostra cultura. És una tasca que va més enllà de la ballada de sardana i del berenar de pa amb tomàquet. Són activitats amb qualitat i exigència, amb restriccions del temps lliure i de la vida privada. Sí que cal dir, però, que tota aquesta informació arriba a una minoria que vol ser informada, que busca la resposta als seus interessos i se sent implicada en trobar-la i compartir-la. Lamentablement, la gran majoria segueix pensant que hi ha una unitat uniforme cultural i continua queixant-se quan tornen de les seves vacances dels rètols de les ciutats i dels carrers.

De totes maneres reconec que sento una mòrbida, maquiavèl·lica satisfacció, descol·locant cert tipus d'alemanys quan s'acosten a mi amb certes preguntes, fins i tot diria que m'encanta desestabilitzar-los, culturalment parlant, evidentment! No ha estat el cas d'aquesta tarda, on hem restat de nou la minoria informada o aquella oberta a noves perspectives culturals i amb ganes d'aprendre i conèixer nous horitzons.

Dia d'eleccions

2009-08-29T22:31:00.003+02:00

Uli Stein

Demà és la primera cita d'eleccions d'aquest anys. La primer i la darrera en la qual com estrangera puc participar-hi. Demà se'm dóna l'oportunitat de triar el futur alcalde d'aquesta ciutat que des de fa nou anys viu en una letargia perenne.

Vull correspondre al meu deure democràtic però no puc deixar de pensar en aquest dissabte de reflexió que cap dels partits que em tiren les floretes són per a mi una alternativa als tants problemes que ens envolten, ni espero l'obligació a la qual diuen sentir-se cridats per a resoldre's. Sóc de per sí molt difícil de convèncer, en qualsevol aspecte de la vida. Tampoc espero que ells ho vulguin aconseguir, perquè en el fons tota la parafernalia que s'instal·la en el període electiu no fa que treguin a passejar la condició d'il·lús, sinó la d'un cinisme i inoperància galopant amb els qual ells es guarneixen en els darrers temps. O potser sempre ha estat així...

Ni la cita d'en Joan Fuster "Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" ha deixat d'animar-me, perquè fins i tot intentant fent política activa dins de moviments socials, culturals o educatius, els polítics de professió trepitgen amb una arrogància, acompanyada d'una ignorància, els drets i la voluntat establerta del qui els han triat.

Potser és cert que cada poble mereix els polítics que té; som nosaltres qui els triem. I si la mentalitat general és mediocre, què es pot esperar d'aquells triats pels comicis, els quals en altres llocs de la vida real no tindrien on caure's mort?

Ja fa molts anys que el dia de reflexió em porta el mateix resum al final de la jornada, i és escollir, un cop més, el partit que em suposi -com diuen els alemanys- das kleinste Übel, “la nàusea més petita”, traducció, tot sigui dit, que no pot ser menys gràfica vist el panorama polític estès davant dels meus ulls.

Estació meteorològica filosofal

2009-08-12T22:27:00.005+02:00

Landesgartenschau Leverkusen - Neuland Park

Objecte d'art trobat en una de les moltes passejades que faig per diversos parcs d'esculptures.

Per si voleu consultar el temps això sí heu de llegir amb atenció les instruccions d'ús...

Traducció:

Nur ein-Stein? Doch relativ genau

Aquesta pedra sensible al temps es va trobar a la vora del Weser
al seu pas per la ciutat del caçador de rates Hamelin.

La pedra està seca sol
La pedra està mullada pluja
la pedra és invisible boira
La pedra es mou vent
La pedra canvia el seu color tempesta
La pedra està blanca neu
La pedra està partida terratrèmol
La pedra penja cap a dalt final del món

No toqueu la pedra del temps! Si ho feu, canviarà radicalment el temps.

Monstres nocturns

2009-08-03T16:20:00.002+02:00

Per a combatre els monstres nocturns i altres malsomnis...

Tinc un monstre al llit
que em fa cusquerelles
i cada de matí
em porta roselles,
móres d'esbarzer
i versos d'abelles.

Empar de Lanuza
Versos al sol

Teekesselchen - Tetereta

2009-07-30T16:44:00.004+02:00

Aquest és un dels jocs preferits de la meva filla i meu. Es tracta d'explicar en forma d'endevinalla una paraula que té diferents significats, és a dir un mot homònim o polisèmic. Les regles del joc són molt fàcils i qualsevol lloc és bo per a practicar-lo. Un jugador pensa la paraula que serà el Teekesselchen dient a continuació la frase que vincula ambdos significats; d'aquesta manera l'altre jugador sap quin és el mot que ha d'endevinar. El joc té moltes possibilitats d'adaptació a diferents edats segons l'evolució de l'assoliment del vocabulari, en el nostre cas en particular té la variant de jugar-lo en els dos idiomes: català i alemany. És un joc d'agilitat mental, de saber associar i no cal dir que és força divertit.

Us poso un parell d'exemples:
“El meu Teekesselchen és per a seure i és per a treure diners”
Solució: banc

“El meu Teekessekchen existeix dos cops i es juga de dos a dos”
Solució: doble

Ara us poso com endevinalla el Teekesselchen que m'ha plantejat la meva filla:
“El meu Teekesselchen serveix per a escriure i pot caure dels arbres”
Quina solució li oferiu?

I vosaltres, ja heu pensat en algun Teekesselchen ?

Pina Bausch

2009-06-30T22:29:00.000+02:00

Pina Bausch

Recordant una gran ballarina i coreògrafa

Amic meu,

2009-06-06T23:55:00.001+02:00

arsvirtualis (tot just aquell mes que sabem)

saber que no es poden frenar els designis ja marcats i determinats, no fa que els fets siguin més fàcils d'acceptar. Saber que el temps està comptat i que ens regala un poder acomiadar-nos dignament, ho fa més i més difícil i complicat. Aquest temps teu tan preciós i valuós que s'esmuny mentre esperes que l'espai que ocupes ara quedi buit.

Saber viure amb incertesa de quin serà el dia de la teva partida, fa que algunes nits meves siguin més llargues i fosques que altres. Saber que et perdràs de tots nosaltres, té una difusa forma, que sols la realitat no volguda i plena de lluites embolcalla. Com s'estima en el passat? Els teus somnis de país restaran -com els meus- a les barricades que mai vam abandonar, ni tant sols en els moments enlluernadors.

De tu, llavors em quedarà el teu estimat record i amb ell, aquella intrínseca por de què algun dia pugui oblidar-te.

Com animar una tarda de diumenge...

2009-05-13T23:58:00.005+02:00

El meu fill només feia que queixar-se de mal genoll. Vaig preguntar-li si havia rebut algun cop perquè una hora abans havia tornat d'un partit d'hoquei herba. Però res de cop d'estic o de bola. Estava clar que es tractava d'una mena d'infecció i així ho va confirmar el pediatra. En resum, el nen va reaccionar al·lèrgicament a una picada de mosquit, la qual es va infectar i va provocar que no sols genoll sinó tota la cama s'unflés. Solució, dosi d'antibiòtic en vena amb reacció positiva i per tant podíem tornar a casa.

Amb aquesta tranquil·litat i pensant en passar un vespre agradable ens vam posar a preparar un bon sopar quan un crit ens va fer anar a la terrassa. Els meus ulls no donaven a crèdit: al jardí de sota hi era l'Ovidi amb cara d'espant i sense saber què fer. Havia “volat” des del tercer pis. Corro a buscar-lo i mentre està enganxat a mi veig que exteriorment no té res, tret del filet de sang d'una rascada al nas, i que el fet d'agafar-lo no li provoca cap dolor. Penso que hem tingut sort. Un cop a casa veiem que no pot caminar així que deixem les preparacions gastronòmiques, busquem una pizza congelada pels nens i marxem a la clínica veterinària. En resum: cap ferida interior però fractura dels tres dits de la pota davantera. Solució: operar o adormir-lo. No volen crear cap trauma ni cap drama així que triem l'opció d'operar. Ahir a la tarda ja va poder tornar a casa i a hores d'ara l'Ovidi ha de passar les properes tres setmanes en una mena de construcció que recorda una gàbia de conills. Això és tota una humiliació pel seu tarannà d'agosarat, encara que té poques ganes de marxeta.

I si pensàveu que la meva super-animada-sortosa setmana havia acabat us equivoqueu: A hores d'ara encara estic “meditant” sobre l'ensurt patit avui en l'accident de tramvia, en el qual hem estat ben sacsejats.

Vist el panorama, estic pensant ara mateix si no serà millor quedar-me demà al llit, com a molt sols podria caure del llit. Que consti que no he considerat cap terratrèmol ni cap esfondrament d'edifici. I és que l'optimisme em domina.

S.O.S. : A la recerca d'informació

2009-04-19T00:49:00.001+02:00

Qui em pot informar sobre editorials que publiquin audiollibres en català per a nens i joves?? Porto dies buscant per internet i les informacions que trobo -si en trobo- no són transparents. M'interessen adaptacions de clàssics de la literatura en aquest format o en cd. Gràcies.

(des)amors

2009-04-09T19:31:00.009+02:00

Codex Manesse, Kristan von Hamle

M'agraden les miniatures medievals. Observar els detalls, les possibles insinuacions, pensar la història o les històries que hi ha al seu darrera, intuir en les mirades, en els gestos, què podien sentir, pensar,voler, desitjar...

Fa poc va caure a les meves mans un llibre miniatures medievals en el qual s'analitzaven els missatges donats entre línies pels respectius il·lustradors. Una d'elles em va cridar l'atenció per la seva divertida i fins a cert punt original interpretació, en especial si recordem tot allò que s'ha dit i s'ha escrit sobre l'amor cortès, sobre els amors secrets i sobre les fidelitats, sobre sacrifici d'aquell amor “vertader, pur i apassionat”.

La miniatura de la qual us parlo encapçala aquesta entrada. Es tracta de la il·lustració número 071 del Codex Manesse. En ella es veu la dama i el trobador, en aquest cas sembla que es tracta d'en Kristan von Hamle, Minnesänger (trobador) suposadament de la zona de Turíngia del qual no s'ha trobat fins avui cap crònica que donés constància de la seva existència malgrat haver-hi poemes signats amb aquest nom.

Si observem, podríem pensar que la dama en un moment de llibertat marital acudeix a la seva cita amatòria. En un acte de força, impensable en un ésser eteri com ella, facilita l'accés de l'estimat a la seva presència baixant la cistella que ha de retornar-la a la calidesa de l'abraçada desitjada.

Però vet aquí que l'autor del text que vaig llegir en feia una altra interpretació d'aquest amor que treia les il·lusions. Presentava el trobador com una víctima del desamor. L'autor s'aclamava a l'expressió “durch den Korb fallen”: L'estima declara el seu amor i com a resposta “es posat” dins d'una cistella. Aquesta cistella obre el seu fons i el cavaller cau o en el pitjor dels casos es queda penjat i exposat davant la multitud. Aquest era el gir originari medieval de l'actual “jemandem einen Korb geben” que traduït literalment ve a dir “donar algú una cistella” i que en català seria “donar carbassa”. En la tradició amatòria l'objecte de la “cistella” té un significat precís: un cavaller que presentava el seu amor a una donzella li feia la seva declaració oferint una cistella guarnida i plena de presents. Si la donzella la hi retornava, aquest segur que entrava en una depressió amorosa que el podia inspirar a (fer) escriure com a teràpia.

El desamor, en realitat, és un dels leitmotivs poètics i musicals que es repeteix i inspira als Minnesänger constantment. I és que ben bé podria ser una tàctica, perquè ja se sap que el ser humà reacciona amb més sentiment davant dels amors perduts, dels amors impossibles.

dia negre

2009-03-04T18:18:00.009+01:00

Bild: dpa/M: ksta.de

Més de mil anys d'història, de memòria en un instant perduts?
L'estat de shock continua...
Trist, molt trist...
No sé ni puc escriure res més...

P.S. Us deixo un parell d'enllaços:
ksta.tv (Kölner Stadt-Anzeiger)
Frankfurter Rundschau
FAZ
The Times

pensament alliberat...

2009-02-07T21:57:00.001+01:00

TORNA

Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me -
llavors que es deixondeix la memòria del cos
i que un desig antic revé a la sang;
llavors que els llavis i la pell recorden
i que senten les mans com si de nou toquessin.

Torna sovint i pren-me dins la nit,
llavors que els llavis i la pell recorden.

K. P. Kavafis

M'abellia alliberar-lo, simplement...

Silenci d'hivern

2009-01-08T22:31:00.002+01:00

Des de la meva terrassa un dilluns a 5 gener.

Saludant al nou any

2009-01-08T22:06:00.004+01:00

Nikolaus von Kaaden, rellotge astronòmic 1410
Ajuntament vell de Praga

Tinc el costum de fa anys de saludar-me cada any que comença amb una cita o un pensament dels autors que passejo. Aquest costum el vaig traslladar també al blog, simplement perquè volia compartir amb vosaltres allò triat per a mi com a punt de reflexió. No cal que digui que en la majoria dels casos depèn de la meva situació personal momentània. Per això aquests dies em rondinava pel cap una cita d'un autor que m'estimo, mestre en aforismes: Georg Christoph Lichtenberg.

Tenia en la memòria el seu contingut però no exactament la seqüència dels seus mots, així que abans d'escriure quelcom incorrecte vaig anar al meu estudi, prestatgeria: Autors Alemanys, lletra “L”.

Aquí us deixo un pensament -el qual podria signar sense que hagués de treure ni un mot- respecte a les bones noves que pot dur un any recent estrenat:

“Ich kann freilich nicht sagen, ob es besser wird, wenn es anders wird, aber soviel kann ich sage: Es muss anders werden, wenn es gut werden soll.”

Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799)

“En veritat no us puc dir si serà millor, en el cas de què arribi a ser diferent; però sí que us puc dir que haurà de ser ben diferent per a poder ser millor.”

Sobre la pau, el dolor i els oblidats...

2008-12-31T17:14:00.001+01:00

Die Siegesgöttin ist nach verlorenem Kampf ein Friedensengel.

Kurt Tucholsky, (1890 - 1935)

Pensant en amics d'ambdues nacions i en un nou any de principis vells...

Alle Jahre wieder...

2008-12-22T02:06:00.001+01:00

Uli Stein

Doncs això, que molt bones i tranquil·les festes,
que ja ens fan falta.

P.S. * spiessig: aburgesat

Ovidi

2008-12-05T20:14:00.001+01:00

Heus aci l'Ovidi.

Aquesta carona feia quan va entrar a la nostra família. D'encà ha viscut moltes aventures en el seu relativament reduït món i ha crescut, com era d'esperar i fins tot ha sabut perdre dignament la seva masculinitat sense que el seu tarannà patís considerablement.

Ovidi és un trapella de mena, potiner i molt curiós. És afable però no es deixa embolicar amb tendreses humanes quan no li vénen de gust. És un gourmet i ignora elegantment la golafreria de la seva germana. Menjar és una sensació plaentera. Aquesta virtut pot tenir aspectes negatius perquè ha de vigilar que la seva germana no l'empaiti i el faci fora del seu plateret. A hores d'ara ja sé qui té la primera i la darrera paraula, però ell no acota cap. Aquest fet porta situacions molt vitals i de moviment casolà.

Ovidi és el guardià de la casa. Quan algú truca ell surt disparat cap a la porta i s'espera al meu costat amb una barreja de sensacions que van de la curiositat per saber qui ha gosat treure'l dels seus pensaments com d'assegurar-se si em pot deixa sola amb l'intrús. Si ja coneix la persona marxa cap a altres llocs més interessants, però si aquesta és una estranya es manté ferm al meu costat fent acte de presència i sense perdre de vista les imatges observades.

Li encanta amagar-se darrera dels llibres que hi ha a les prestatgeries descansant el seu capet sobre algun dels llibres. No té preferències: és un gat eclèctic. O també seure damunt de les carpetes apilades a l'esquerra del meu escriptori mentre mira per la finestra fent-se el desinteressat pel que fa a la meva feina i a la meva persona. De tant en tant s'estira i s'acosta demanant la seva dosi de manyacs. I aquí hi és la seva dual contradicció.

Els vespres els passem meditant, ell i jo, cadascú a la nostra manera. La millor és jaguts al sofà embolcallats amb una flassada mentre veiem per la finestra com cauen els primers flocs d'aquest matiner hivern.

Lluna

2008-08-05T23:42:00.001+02:00

Us presento la Lluna.

La Lluna i el seu germà es van presentar a casa ara fa quatre setmanes i d'ençà la vida -i en especial la d'algunes de les meves plantes- ha canviat radicalment. Lluna és observadora, tímida, assenyada, dolça i independent. S'acosta i et mira amb els seus grans ulls rodons. La terrassa s'ha convertit en un escenari que convida a imaginar: selves denses de vegetació que fan el fet d'amagar-se més divertit. Després de lluitar apassionadament amb les plantes ve l'hora del descans. Té una debilitat especial per una jardinera on hi ha plantades una barreja de flors japoneses de tons blaus en la qual jeu els vespres quan la temperatura permet respirar després de la calor diürna i és clar, l'aigua de les regadores és un elixir irresistible.

Un altre lloc a atractiu és el meu estudi, una font d'inspiració amb tanta prestatgeria i fileres de llibres on amagar-se. Però sobretot és el meu escriptori el seu lloc preferit i en concret una de les safata situades a la dreta on hi reposa mirant i observant mentre jo faig feina.

La Lluna mai treu les urpes i sense protestar, es deixa agafar o portar a altres llocs, et mira i espera pacientment a què tu la baixis al terra per a seguir-te després al teu costat allí on hi vas. Al vespre, mentre llegeixes un llibre al sofà o mires una pel·lícula, ella et fa manyacs, acosta el seu nas al teu acaronant-lo i seguidament et mira girant el seu capet per a jeure després acoblada al teu cos i adormir-se serenament.

Les conseqüències de fer un pastís de maduixes

2008-06-29T22:11:00.003+02:00

Avui volia fer un un pastís fred de crema de maduixes. M'agrada molt potinejar a la cuina. He obert la nevera per treure els ingredients que necessitava i no sé perquè he mirat cap al calendari que hi és al seu costat. És llavors quan he vist que tot just aquesta setmana havia estat Sant Joan i el calendari em seguia delatant que Sant Pere i San Pau estaven passant per davant meu. En un primer moment m'he sentit com a trasbalsada pensant com la meva vida ha canviat de tal manera que festes de la meva infantesa tan entranyables com aquesta les oblidava... Viure fora del contexte passat comporta altres vivències que són les que modelen el meu present.

Aquesta sensació no m'ha abandonat mentre muntava la nata i la remenava després barrejant-la amb la compota de maduixes que abans havia fet i el formatge fresc per ficar-ho seguidament a la nevera per a refredar-se. Pels meus ulls ha començat a passejar una nit de les moltes de Sant Joan que he viscut.

Aquell dia era el darrer del curs i també de l'escola. Amb els meus ufanosos 8 anys havia rebut el meu butlletí de notes, l'escola tancava i jo hi aniria a una altra, però no era conscient del comiat, estava massa satisfeta de les meves notes i també perquè sortiria de revetlla amb els meus pares. També perquè la meva mare i jo aniríem plegades a comprar-me sandàlies i jo ja tenia molt clar quines volia. Les havia vist a l'aparador cada dia al tornar de l'escola: unes sandàlies de tires argentades que anirien molt bé amb el meu vestit blanc de tímides floretes blaves.

Després de sopar vaig ser la primera en estar enllestida i sortir al carrer, amb les meves noves sandàlies i el primer vestit convidat per les càlides temperatures de la nit. No volia seure a la vorera com tenia de costum per por a embrutar-me, així que dempeus observava com la gent treia les cadires per veure la foguera del nostre carrer i com d'altra ja anava cap a la plaça a vora riu on es faria el ball. Em vaig veure com en una obra de teatre on jo era l'única espectadora. Per un instant vaig sentir un equilibri que m'embolcallava, vaig tenir plena consciència de qui era, de la bona sensació que em donaven les meves noves sandàlies argentades i de la nit que anava obrint-se als meus ulls. Em sentia en pau amb tot el que m'envoltava i sabia cap problema ni preocupació podria fer-me mal o matar la meva energia vital.

Ha passat molt de temps des d'aquella nit, però de tant en tant encara s'acosten a mi sense invocar-los aquell record i sentiment. Amb un cert enyor reconec que poques vegades he tornat a notar aquella força que em va fer sentir per primer cop l'aproximació a l'estat d'harmonia absoluta.

la meva ciutat III

2008-06-17T22:33:00.006+02:00

Klüngel

“Relació que permet sense complicacions a certes parts amistades portar a terme negocis o rebre càrrecs, ajudar, fer-se favors, sent ambdues parts beneficiaries del negoci”

Aquesta és la definició meva particular del mot Klüngel, el sentit del qual es podria extrapolar a qualsevol comunitat social en la qual intervenen forces i interessos econòmics i de poder. Una altra cosa és quan aquest saber-fer es realitza a la meva ciutat, tant és així que pràcticament quan es parla de Klüngel es pensa ja en ella. No és d’estranyar doncs que dins del país aquest terme s’hagi ampliat i es denomini oficialment Kölner o Kölscher Klüngel. En el fons no deixa de ser un acte de nepotisme.

A Colònia l'origen del mot i el seu ús són profunds i estretament relacionats amb l’època de floriment econòmic i polític de la ciutat: l’Edat Mitjana. Amb l'aparició inflacionaria i santificació d'ossos, trossos de roba, fusta, despulles en general, la ciutat passa a ser un dels llocs de pelegrinatge més importants dins del món cristià. Aquest canvi comporta una transformació en totes les infraestructures urbano-socials. De manera primitiva podríem dir que som davant del naixement del turisme i de les primeres especulacions financeres.

I el Klüngel no acaba aquí sinó que s'institucionalitzarà. Les continues lluites entre l’església i els ciutadans, en concret entre l’arquebisbe i les famílies patrícies de la ciutat, faran que després de la batalla de Worringen (1288), aquests prenguin el poder i l’arquebisbe sigui desterrat de Colònia a Bad Godesberg. Sols va tornar a entrar per les portes de la ciutat un cop mort i per a ser soterrat a una de les capelles del cor de la catedral. Així doncs, i en plena força d'actuació, la burgesia menestral funda en 1396 els gremis i es redacta la Carta de la Confederació de Gremis, fet que els dóna poder de tenir accés directe a la vida política del municipi i determinar entre ells els alcaldes i regidors que han de ser anomenats. Aquesta situació es va mantenir durant els següents segles fins l’arribada de Napoleó y posteriorment dels prussians, els quals van determinar que pare i fill poguessin repartir-se un càrrec dins del consell municipal. L'explicació d'aquesta pràctica -no sé si qualificar-la d'innocent o cínica- residia en el possible desinterès d'aquells d'origen benestant que ocupaven un càrrec oficial per fer front amb fermesa la corrupció a la qual estaven exposats.

“Una mà renta l'altra”, aquí hi és l'art d'exercir aquest modus vivendi, això sí, mai es dirà que al seu darrera hi ha una corrupció eufemística en la definició y real en la seva aplicació.

Parlament Europeu

2008-05-21T22:26:00.005+02:00

www.europarl.cat

Avui he rebut un correu electrònic d'una amiga meva. De les moltes coses que em contava, n'hi havia una que m'ha cridat l'atenció: em passava la referència d'un pàgina d'internet feta per un noi de Lleida. Es tracta d'una traducció calcada i impecable de la web del Parlament Europeu. Tanmateix amb la diferència que aquesta “còpia” inclou aquelles llengües d'àmbit europeu declarades minoritàries.

La reacció del Parlament no s'ha fet esperar i ha denunciat formalment el plagi i té com intenció tancar la versió catalana. La raó per la qual encara es pot visitar és senzillament perquè s'han sorprès al comprovar la quantitat de visites que ja ha rebut.

Per tant, passeu-vos-hi i potser reflexionin donar el pas de tancar-la.

. . .

2008-05-03T00:08:00.000+02:00

què fer, quan l'eternitat sols és unes hores...

cacofonia silenciosa

2008-03-22T19:38:00.005+01:00

ego - Landesgartenschau Leverkusen

És curiós els moments que estic vivint de fa temps. És una evidència: no em prodigo massa pel meu blog, fet que per una altra banda tampoc és nou, i de manera indirecta oblido trucar a les vostres portes. Sols esporàdicament goso a entrar i amb un deix ple penombra volàtil deixo constància de la meva visita.

D'un temps ençà no sé el motiu - o sí- que m'impedeix reflectir al paper els pensaments i les sensacions que travessen tangencialment pel meu cap i pel meu esperit. Sé que podria omplir fulls i fulls sense aturar-me per separar la ploma del paper, sé que podria passar-me hores sense adonar-me del seu pas per davant meu, sé que deixaria molt més de mi, d'una manera més tangible, però la realitat fa que tot quedi tapat dins de la profunditat del que potser en un temps futur serà la meva memòria.

Sé que he entrat en una fase “cloïssa”, com molt bé qualificaria un estimat amic meu. El que sento i penso tinc ho tinc com tan íntim, tan meu que el meu pudor i la meva prudència natural no em deixen transcriure-ho en mots públics.

Tanmateix i sabent com és d'impossible i inútil aturar-se, vaig fent el camí que és el meu, a cops amb molts dubtes i de vegades, com ara, seguint-lo paral·lelament per poder tenir aquella perspectiva de la distància de mi mateixa. Sé que quan arribi el moment em tornaré a fondre amb ell . Aquesta será, després de to, la finalitat.

vent

2008-03-02T12:41:00.006+01:00

Un dels meus estels: El baró vermell
Vrouwenpolde, 2005

Divendres vas venir de nou. M'agrada quan hi ets amb mi perquè em reculls i em retornes a la meva essència originària. Amb tu hi sóc de nou al meu centre i sé que la nostra complicitat m'allibera de tots els meus neguits renovant-me.

Dies com aquests em traslladen a un temps estimat. Ja ho saps. Un temps lluny perquè així ha de ser, si seguim el camí que anys abans vam encetar; un temps en la memòria, de despreocupació infantil i de felicitat per descobrir nous i interessants fets; un temps on el senderi hi era absent i el viure dia a dia era una aventura constant.

He sortit a la terrassa i m'he quedat mirant un cel estès davant meu, que capriciós no es decideix quin vestit posar-se. Tanco els ulls i sento la teva abraçada mentre les teves petjades deixades en mi em confirmen que no pots restar més temps al meu costat, que has de seguir també el teu camí. De sobte sé que som aquells amants marcats que senten la seva vida vinguda a empentes determinades per forces alienes a la nostra voluntat. Viurem del sentit viscut en un instant.

insomni

2008-02-22T01:44:00.002+01:00

El jardí marí de l'Aina

Calia recordar, simplement...

Einmal nahm ich

Einmal nahm ich zwischen meine Hände
dein Gesicht. Der Mond fiel darauf ein.
Unbegreiflichster der Gegenstände
unter überfließendem Gewein.

Wie ein williges, das still besteht,
beinah war es wie ein Ding zu halten.
Und doch war kein Wesen in der kalten
Nacht, das mir unendlicher entgeht.

O da strömen wir zu diesen Stellen,
drängen in die kleine Oberfläche
alle Wellen unsres Herzens,
Lust und Schwäche,
und wem halten wir sie schließlich hin?

Ach dem Fremden, der uns mißverstanden,
ach dem andern, den wir niemals fanden,
denen Knechten, die uns banden,
Frülingswinden, die damit entschwanden,
und der Stille, der Verliererin.

Rainer Maria Rilke
Aus den Gedichten an die Nacht (Nachlaß)

Füller-Führerschein

2008-02-09T12:36:00.000+01:00

Plomes per aprendre: Lamy

El passat dimecres, l'Aina va tornar a casa tota eufòrica de l'escola amb una notícia que ja li cremava i que no podia guardar més. La seva mestra li va comunicar que ja podia començar a fer el seu Füller-Führeschein. I vosaltres us preguntareu què és això i per què una nena es pot emocionar tant... El mot no té correspondència al català perquè la nostra llengua no té el sentit de la paraula en sí, però es podria traduir com carnet de ploma, és a dir aprendre a escriure amb ploma.

El primer cop que vaig saber d'aquesta activitat va ser ara fa dos anys quan el meu fill Tomeu, home de poques paraules ell, es va presentar sense haver dit abans res de res amb el seu carnet que li “permetia” escriure amb ploma. Li vaig preguntar què volia dir i és llavors que amb la seva forma sintètica de conversar m'ho va explicar.

Els nens alemanys a l'escola primària aprenen a escriure primer en llapis i les lletres que aprenen són les anomenades d'impremta. La seva escriptura la formen frases amb paraules de lletres soltes. També aprenen primer a escriure i identificar el sons abans que l'aspecte i correcció ortogràfiques. La llengua alemanya té la seva manera pròpia, singular i complexa de reproduir gràficament els fonemes. D'aquesta manera els nens assoleixen intuïtivament el sentit del so així com una aproximació a la seva representació per poder posteriorment representar la seva grafia correctament. Tot aquest procés té un temps reservat d'un any, el primer any escolar, que es redueix o s'amplia segons l'intel·lecte de l'alumne. En el cas de l'Aina aquest temps es va reduir a dos mesos en els quals va aprendre a escriure sense fer quasi faltes i a llegir “llibres sense dibuixos” com deia ella.

Quan ja han assolit els fonamentes bàsics de l'escriptura i lectura es passa a la segona fase: s'abandona parcialment el llapis i comencen a aprendre a escriure en ploma. Per aquest aprenentatge hi ha tota una sèrie de tècniques diverses que inclouen des de la pràctica psicomotora fins la cal·ligrafia de les lletres, petites i grans.

És molt important aprendre i dominar la tècnica d'escriure en ploma, perquè a l'escola primària només està permès escriure en ploma, en llapis o pintar en colors de fusta. Res de bolígrafs o retoladors.

Aquest costum segueix fins i tot en els instituts, encara que alguns professors -del que podria equiparar-se a l'ESO- accepten l'ús de bolígrafs. Jo personalment no accepto cap treball o deure escrit, sigui quin sigui, que no hagi estat escrit amb ploma. I és que he de confessar que amors i devocions a banda, inclòs el desenvolupament i domini psicomotòric, l'escriptura amb ploma té una estètica indiscutible .

absit omen

2008-02-06T23:29:00.000+01:00

Uli Stein

Bé, no arribo a tenir l'aspecte espectacular de l'home del còmic del caricaturista alemany Uli Stein, però el meu cos i el meu cap es solidaritzen amb el seu malestar, això sí, sense portar el „vestit” addicional.

En un principi ja em veia ser la nova portadora del virus de moda: el Noro. Quina importància estar de forma activa al darrer crit víric! Però res, falsa alarma. Al final només ha esta un cop baix del meu sistema immunològic regalant-me un meravellós “atac” d'esgotament amb amnèsia inclosa d'una nit.

Encara no he tingut ni l'empenta ni l'esma de voler saber què va passar. Potser serà millor no “despertar gossos que dormen”, com diuen els alemanys; encara que amb el meu lamentable estat sols em ve con a fet plausible haver-la passat al llit: jo sola amb el meu deliri...

desconnectada

2008-01-28T10:43:00.000+01:00

He estat quasi dues setmanes sense connexió d'internet a casa. En un primer moment vaig pensar que el dia de la fi del món havia arribat, però un cop van passar les primeres hores i les evidències de la magnitud de la tragèdia es varen fer paleses, vaig dir-me que alguna força estava posant a prova la meva paciència. De sobte es va produir una transformació i vaig sentir que no tenia cap mena necessitat de connectar-me i fins a un cert punt de comunicar-me.

Des de la feina solucionava els aspectes més urgents: correu, aules virtuals, etc i la resta els deixava una mica a la seva sort, tot i pensant que aquesta situació no havia de ser eterna.

Ara ja m'he instal·lat de nou i m'he dit que us havia de deixar una petita nota sobre la meva desaparició puntual.

bon any !

2007-12-31T01:27:00.000+01:00

uli stein

frohes neues Jahr!

... per tots vosaltres, els meus visitants que participeu en aquestes petites converses sincopades, que llegiu en silenci, que deixeu els vostres pensaments, que passeu de llarg...

Els finals sempre ens porten davant d'aquella porta que ens obre a l'estança que ens convida a fer balanç del que hem fet i hem estat, o no hem fet i tampoc estat. Poc després l'abandonem plens de bones intencions i il·lusions i amb un bagatge de projectes -uns nous, d'altres vells però sense estrenar- que sols esperen que els puguem fer realitat en les millors condicions de felicitat.

Doncs això, que no se'ns trenquin les copes i puguem gaudir del seu contingut!

Tanca els ulls...

2007-12-28T17:35:00.000+01:00

Records atrapats dins la memòria.

Sensacions marcades en la sorra.
Escuma que esmuny carícies.
Remor que ofega espasmes.

Adormits resten els pensaments en el bressol del passat.

quarta espelma...

2007-12-27T22:18:00.000+01:00

Wir sagen euch an den lieben Advent!
Sehet, die vierte Kerze brennt!
(...)

Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr

Amb la quarta espelma s'acaba l'advent i el Nadal davant les nostres portes i de fet ja forma part del passat més recent. Malgrat que el dijous vaig començar oficialment aquestes vacances, avui és el primer dia de temps de descans després de portar els nens a assajar una mena “de Pastorets”, de practicar amb ells les parts que havien de cantar, així com de cosir els respectius vestits i sense oblidar-nos dels preparatius gastronòmics referents d'aquestes dates.

“Hallo Jesus” així es titula l'obra. És una obra de Nadal composta per Peter Bares amb text d' Uli Heuel. Peter Bares és uns dels més admirats i reconeguts compositors de música sacra i organistes que actualment hi ha a Europa. En concret aquesta obra dodecafònica la va compondre per a veus infantils, sent l'orgue l'únic instrument que acompanya les veus. Des de fa anys, una part important de l'espai lliure de l'església de Sant Pere es converteix la tarda del 24 de desembre en un gran escenari on els nens canten aquesta obra i els animals (enguany una cabra, una vedella, una ovella i quatre gallines) els fan en certa manera el cor. Quatre “àngels” amb flauta es despengen des del sostre de l'edifici anunciant amb la melodia de les seves flautes el naixement del Jesuset de carn i ossos (sempre hi ha un nou nat en el cercle dels participants!). També hi ha un parell de soldats que en un moment de la representació i a manca de bou i de ruc, han de posar-se les seves caretes. M'estalvio la possible interpretació del fet.

Per a mi i pel meu agnosticisme militant és un esdeveniment divertit i reservat pel record d'infantesa dels meus fills, el quals hi participen amb il·lusió i hi van amb ganes, tot i sabent la posició crítica de la seva mare. Tanmateix he de reconèixer que el Pater Mennekes té una forma diferent de mostrar aquests fets bíblics que a mi de petita em van ofegar. Així he descobert que l'Arcàngel Gabriel era una mena de ginecòleg que sense fer cap ecografia va poder dir-li a Maria que estava embarassada. La classe de catequesis té dues columnes d'aprenentatge: la música (els nens entren a formar part del cor infantil i tenen alguns d'ells el seu primer contacte amb música contemporània, en concret la dodecafònica) i la pintura (plasmar plàsticament escenes bíbliques explicades a partir del “Zittauer Fastentuch”). En cap moment entren els components “típics religiosos” que molts de nosaltres hem viscut dins de la nostra asfixiant educació religiosa.

Dins d'aquest cànon d'acceptació, observo i penso que aprendre aquests fets són importants i formen part de la cultura i de la nostra història. Després són lliures d'opinar i creure.

Tercera espelma...

2007-12-16T00:47:00.000+01:00

Wir sagen euch an den lieben Advent.
Sehet, die dritte Kerze brennt.
Nun tragt eurer Güte hellen Schein
weit in die dunkle Welt hinein.

Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr,

Heus aquí la tercera espelma i sembla que fins arribar a encendre-la han passat algunes coses.

Per exemple aquesta nova idea encadenada dels blocs solidaris. Primer he hagut de llegir la definició i la raó del seu perquè, ja que en una primera instància no em quedava massa clar en què havia estat jo -de sobte- solidària. Ho dic perquè darrerament amb la meva pujada misantropia defujo de la gent com el dimoni de l'aigua beneïda. Ara ja ho sé, com també sé que he tornat a demostrar-me aquesta sospita meva de la “tardança innata” que m'acompanya des de que recordo -que ja és una proesa de vegades- que puc recordar. Res que he fet tard per poder continuar la cadena d'aquests set blocs que han de fer-la d'alguna manera infinita i em fa l'efecte que jo em convertiré en una mena “d'anella perduda”.

De fet en tinc per aconsellar, encara que intueixo que són pocs addictes a aquesta mena de jocs. Tanmateix ho faig i us aconsellaria que féssiu un tomb per aquests blocs que us esmento: amb elements críptics que no deixen clar la confusió, amb melodies simfòniques i filharmòniques, amb una dosi simbiòtica d'ironia i cinisme, amb realisme elegant, amb la invitació a pensar i reflexionar, amb informacions pels desinformats.... Tots ells mereixen més d'una lectura.

Eumolp
tacet
fusteria de text
l'efecte Jauss
tinta xinesa
horitzons inesperats
onanar.cat

I amb aquest llistat he complert amb la meva missió indicada en la tercera estrofa de la nadala.

Segona espelma...

2007-12-09T14:08:00.000+01:00

Wir sagen euch an den lieben Advent.
Sehet, die zweite Kerze brennt.
So nehmet euch eins um das andere an,
(...)

Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr,

La segona setmana d'advent ha estat una setmana de prendre la iniciativa d'ofensiva. Un cop acordat que a la classe on hi sóc tutora hi ha un cas de bullying amb amenaça física, hem començat la meva cotutora i jo les tasques d'interrogació d'aquells alumnes els quals ens mereixen confiança. Durant el dia la normalitat en les nostres relacions i contactes regna per damunt de tot. Al vespre mà de telèfon per a concretar l'hora i el lloc de trobada per poder parlar de forma anònima. Res fa entreveure la vida paral·lela que hem obert entre nosaltres.

Però si us pensàveu que amb això n'hi ha prou per posar denuncia, aneu equivocats. Tampoc és que calgui esperar a què l'alumne-víctima es suïcidi o sigui traslladat a l'hospital per l'atac en potència al qual està exposat. Cal tenir proves concretes i aquestes sols poden venir amb testimonis.

Parlar amb alumnes d'aquest tema i d'altres en els quals han de dir noms de companys és complicat, complexe i molt delicat. La moral d'aquesta edat i els seus valors ètics fan que no vulguin sentir-se delators encara que en siguin conscients que es fan còmplices. En la majoria dels casos no accepten aquests comportaments però els manca l'empenta final de valor que els animi a dir el que voldrien dir i actuar de la manera que els diu la seva consciència. En alemany hi ha un mot que s'ajusta com cap altre que jo conegui a aquest comportament passiu de grups socials: Mitläufer, que vol dir tan com “aquell que corre amb mi, que acompanya”. Les traduccions d'aquesta paraula no arriben a ser tan precises i contundents com el joc de mots que componen aquest vocable. És comprensible que sota aquesta letargia social els que tenen la sensació de dominar passin a l'acció acumulant víctimes al seu pas per la vida. Quin joc més infantil és arribar a ser dictador...

Els nostres alumnes han mostrat valor i han declarat i fins i tot signat després d'haver-los llegit l'escrit. Aquest testimoni quedarà anònim fins que altres instàncies considerin altres possibilitats. A hores d'ara ja sabem qui són els actors d'aquesta esperpèntica obra dramàtica i quin modus operandi tenen ells i d'altres que actuen de mercenaris seus vinguts d'una altra escola per aplicar les seves finalitats. Ara podrem actuar i amb tot el material que disposem passarem a la segona instància: la policia i benestar social.

Qui vulgui dominar tenint com a base sols el diàleg de l'amenaça i la violència, ha de saber-se veure a l'altra banda del mirall i experimentar la sensació de ser-hi i potser restar-hi.

Primera espelma...

2007-12-02T23:07:00.000+01:00

Wir sagen euch an den lieber Advent
Sehet, die erste Kerzen brennt!
...

Wir sagen euch an den lieben Advent, 1954
Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr

Avui ha començat el primer diumenge d'advent, diumenge de comerços oberts. Un any més s'ha trencat aquella tranquil·litat determinada per un temps climàtic que convidava a recollir-se. El consum avança any per any amb passes de gegant i trenca les darreres resistències humanes. El consum ja ni es nota perquè en un temps molt llunyà es va instal·lar definitivament en el nostre més intim entorn.

No ho critico pel fet religiós, ni pel fet tradicional, però amb el pas del temps he arribat a la convicció que aquesta vida nostra exterior, que penetra subtilment en el nostre interior creant necessitats falses i irreals, només ens fa sentir insatisfaccions i sensacions d'infelicitat continua. La nostra ment s'acull al moviment perpetu d'impulsos sense poder gaudir ni per un instant d'aquell aïllament tan important que ens ajuda a discernir i triar el moment de calma, serenitat i harmonia que ens porta al nostre equilibri.

Set dies té la setmana. Set dies plens d'andròmines i buits -en molts dels casos- del simple i senzill sentiment de no voler fer res, de sols voler estar-hi i ser-hi.

Una pausa acariciadora

2007-11-01T14:57:00.002+01:00

Es stand eine Frau allein

und schaute über die Heide

und wartete auf ihren Geliebten.

Da sah sie einen Falken fliegen.

"Wohl dir, dass du ein Falke bist,

du fliegst wohin du möchtest!

Du suchst dir im Wald

einen Baum, der dir gefällt.

So habe ich es auch gemacht;

ich suchte mir einen Mann aus,

den erwählten meiner Augen.

Darüber sind schöne Damen neidisch.

Ach, warum lassen sie mir meinen Geliebten nicht,

ich begehrte doch auch keinen ihrer Lieblinge."

Dietmar von Aist (* vor 1140; † nach 1171)

El meu present més actual...

2007-10-28T14:16:00.000+01:00

Tot això i més em separa ara mateix, benvolguts visitants, i en lloc de seure amb vosaltres al divan i gaudir d'una conversa sincopada aquí em teniu, davant d'un escriptori ple que fa tot l'honor al mot amb el qual em qualifica una bona amiga meva alemanya: geomètricament repartit i endreçat.

Pensava que és curiós com hi ha fases de feina que formen una cadena ben ajustada en la qual és complicat trobar un espai de temps, de ganes i de tranquil·litat per poder escriure en aquest quadern virtual els fets, pensaments, sensacions i emocions que acompanyen quotidianament. També he de dir que darrerament dedico el temps disponible més a llegir, a desenvolupar material nou, a confeccionar una pàgina web de suport pels meus alumnes així com a maximitzar les aules virtuals que tinc muntades. Comprensiblement, tot això fa que sempre hi hagi aspectes relacionats amb la meva persona que es quedin curts, com el blog. Tanmateix la vida és un conjunt sinusoïdal i els seus moviments variables ens traslladen periòdicament a les altres facetes nostres. Jo per la meva part seguiré entrant a les vostres cases, de vegades silenciosament, de vegades deixant petjada...

P.S. Respecte al programa nostre a Colònia de la Fira de Frankfurt, comentar-vos simplement que les activitats que vam preparar van tenir un bon èxit i que fins i tot a hores d'ara encara estic sorpresa de la reacció i de l'assistència de públic. Els escriptors assistents van sentir-se còmodes i molt oberts per l'ambient agradable i despreocupat que els va envoltar. Com aspecte anecdòtic comentar-vos l'estranyesa d'en Jaume Cabré al saber que la gent pagava per assistir a la vetllada literària i escoltar les lectures respectives, tot sabent que per al públic, fins aquell moment ells eren uns desconeguts.

Frankfurt 2007 a Colònia

2007-10-05T15:37:00.000+02:00

Us presento el programa d'activitats literàries que el Centre Cultural Català de Colònia e.V. ha organitzat amb col·laboració de l'Städtepartnerschaft Köln-Barcelona (Associació d'Agermanament Colònia-Barcelona) i sota el suport de l'Institut Ramon Llull dins del marc de la Fira del Llibre de Frankfurt a/M que enguany com ja sabeu té a Catalunya com a país convidat. Totes aquestes activitats hi consten en el programa oficial de la Fira.

Diumenge, 7 d'octubre 2007, a les 18.00, Casa de la Literatura de Colònia e.V.

Vespre literari sota el títol „Cultura catalana, singular i universal“ amb els escriptors Maria Barbal, Jaume Cabré, Eduard Márquez, Miquel de Palol i Baltarsar Porcel.
Organitzadors: Hans-Jürgen Plönes, Casa de la Literatura de Colònia e.V.
Moderació: Dr. Michael Vogt, historiador d'art i periodista de Ciències Escenogràfiques, Centre Cultural Català de Colònia e.V.
Pere Joan Tous, professor, Universitat de Constança, Departament de Literatura

Literaturhaus Köln e.V.
Schönhauserstraße 8
50968 Colònia

Dilluns, 8 d'octubre de 2007, a les 19.00, Llibreria Ludwig - Estació Central de Colònia

Vetllada literària amb l'autora mallorquina Carme Riera que presentarà el seu llibre „L'estiu de l'anglès“, publicat en alemany el passa més d'agost. Conferència sobre la problemàtica presentada en la traducció d'obres literàries. Entrada gratuïta.

Presentació: Heike Keilhofer, vice-presidenta, Centre Cultural Català de Colònia e.V.
Moderació i lectura: Dr. Michael Vogt, historiador d'art i periodista de Ciències Escenogràfiques, Centre Cultural Català de Colònia e.V.

Ludwig Buchhandlung
Trankgasse 11 Im Hauptbahnhof
50667 Köln

Dijous 11 d'octubre de 2007 a les 19.00, SIDISPOT

Inauguració de l'exposició conjunta Barcelona-Colònia amb artistes de l'Escola Massana de Barcelona: Sandra Guiloff, Viktoria Campillo i Christine Kaupmann. Fins al 25 d'octubre. Entrada gratuïta.

Organització: Maria Schmidt-Dzionsko, artista, Städtepartnerschaft Köln-Barcelona
Moderació: Jürgen Raap, crític d'art

Exposició Idelfons Cerdà, “Urbs i territori, Una visió de futur” dins del marc del Fòrum d'Arquitectura - Plan 07. Fins el 25 d'octubre. Entrada gratuïta.

Organització i presentació: Ana María Bermejo, arquitecta (www.architektur-stadführungen.de) , Städtepartnerschaft Köln-Barcelona

SIDISPOT
Marzellenstraße 43a
50668 Colònia

A call for free, dimecres, 17 d'octubre a les 19.00, SIDISPOT

Lectura de dues històries a càrrec de les pròpies autores, Dr. Pilar Baumeister i Fahime Farsaie les quals van participar en la performance „A call for free“ feta a Colònia el passat més de juny. En la vetllada es projectarà una petita pel·lícula que es va rodar durant la performance. El passat mes de juny l'artista Josep-Maria Martin va portar a terme aquesta acció a partir d'una caravana estacionada a diversos barris de Colònia. Durant un dies qualsevol persona tenia la possibilitat de trucar de franc a qualsevol part del món. Després de la trucada se'ls feia una entrevista i de les moltes fetes han resultat històries molt interessants. Aquestes històries es publicaran a la Fira del Llibre de Frankfurt. Hi haurà també la presència de l'alcaldessa de Colònia, la senyora Spizig, la qual ens llegirà també una de les històries. Entrada gratuïta.

SIDISPOT
Marzellenstraße 43a
50668 Colònia

Esteu convidats!!

Indignant!!!

2007-10-03T20:44:00.000+02:00

Vull protestar obertament i indignadament!

Respecte l'article que avui ha publicat a la secció de cultura el diari de més tirada de la ciutat de Colònia: el Kölner Stadt-Anzeiger.

El seu corresponsal des de Madrid, el senyor Ralph Schulze, és un vell conegut pels seus escrits on el populisme i la deformació de la realitat són una bona part dels seus continguts. Tanmateix en l'article d'avui aquest “corresponsal” ha demostrat fins a quin punt li interessa informar als seus lectors. L'article presenta la seva part més demolidora i de forta càrrega negativa en els seus primers paràgrafs per a “suavitzar” en els posteriors el seu to. Així que els lectors ja tenen un bon (pre)judici vers el nostre país. Com a referència d'altres diaris, l'autor sols esmenta El País.

Si aneu a la web del diari no podreu veure la foto que il·lustrava l'article. La violència d'acció que es presenta a la foto és la que inaugura l'escrit extrapolant-la al món de la llengua i cultura catalanes. La foto presenta una manifestació independentista a Girona on en es veuen les fotos del rei i de la reina penjats “a la Felip d'Anjou” així com una bandera estelada, dos nois amb la cara tapada en un primer pla i més gent a cara descoberta en un segon pla. La foto és de Actionpress. L'escrit que acompanya la foto -també del mateix corresponsal- diu amb un alemany no massa galdós:

“ Antimonàrquics protestant fa pocs dies a Girona amb dràstics i simbòlics mitjans contra la visita del rei Juan Carlos, al qual no accepten com a tal. “

Us tradueixo el segon paràgraf. Després teniu tot l'article en alemany.

“Nosaltres no som Espanya”

Cultura Catalana - Convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007
...

“ Amb les mateixes ganes de provocació es presenta el món de la llengua catalana com convidat d'honor a la Fira de Frankfurt, la qual obrirà les seves portes el 9 d'octubre. Sols han estat escollits dins del programa oficial per a representar aquesta petita cultura en la Fira del Llibre més gran del món autors que escriuen en català. Aquesta delimitació lingüística, que per part del Govern Regional es catalogada com “l'única i universal literatura de Catalunya”, provoca discussions ja abans de començar la Fira. “La literatura catalana sols estarà representada per la meitat dels seus millors autors a Frankfurt” , es queixa el diari amb més publicació d'Espanya, "El País". O fins i tot amb menys de la meitat: La majoria de autors catalans del present que tenen èxit al mercat internacional escriuen exclusivament en espanyol. Sobretot i en especial l'autor de best sellers Carlos Ruiz Zafon (...) les arrels del qual són a la capital, Barcelona. El fet que Zafon i altres “espanyols” catalans com Eduardo Mendoza (...) siguin presents a la Fira malgrat tot, es d'agrair a aquelles editorials alemanyes que de fa temps donen suport a aquests autors catalano-espanyols. “

(...)

Ara ja sabeu quina imatge presenten alguns corresponsals estrangers des de Madrid sobre Catalunya , la seva llengua, la seva cultura i la seva gent.

Vacances de la patata

2007-10-01T01:17:00.001+02:00

Ja ha passat una setmana de vacances, de les dues que tenim tots els anys més o menys per aquestes dates al meu estat federal.

Són unes vacances que van tenir la seva importància en el segle XIX quan arribava el temps de la collita, en particular la de la patata. L'escola donava una setmana de permís als alumnes que eren fills de pagesos, per a què poguessin ajudar als seus pares en la collita. Per això durant molts anys aquesta setmana lliure d'obligacions escolars rebia el nom de “Vacances de la patata” (Kartoffelferien).

Avui en dia ja no tenim fills de pagesos que necessàriament hagin d'ajudar a la collita en els camps dels seu pares o dels patrons com tampoc tenim una setmana sinó dues. Aquesta generosa setmana de més prové d'una de les tres setmanes que disposàvem de vacances de setmana santa.

I ja posats a canvis temporals, jo particularment en proposaria un de terme, en concret del de vacances. Sí, ja sé que és l'eterna discussió que jo evito perquè no té sentit il·luminar en conceptes explicatius a qui li agrada mantenir-se en la màxima ceguera informativa, però no em discutireu que aquest terme ens porta molts de problemes -i enveges ...???- a tothom qui es dedica a aquesta professió.

Segons la llei alemanya els professors tenen a l'any 4 setmanes oficials de vacances. La resta de temps “lliure” sols ho és pels alumnes; la llei fa constar el terme “Vacances de classes lectives”, que no de feina. Així que em teniu aquí, davant d'un escriptori ben assortit de llibretes on intento desxifrar amb més imaginació de la que voldria quins motius tenia Clodoveu (Chlodwig!) per convertir-se al cristianisme, què dimonis havia perdut Sant Bonifaci per terres de Germania, perquè Carlemany tenia mania als saxons i al seu paganisme fins declarar-los una guerra que va durar quasi 33 anys, perquè fou coronat emperador malgrat saber per fonts històriques que no va voler en un principi... etc. Sense oblidar les redaccions d'un curs en plena efervescència hormonal sobre un tema que desperta passions entre ells com és parlar de la jornada i evitar en aquests escrits seus de la manera més elegant qualssevol referència escrita que recordi l'ús dels verbs reflexius i dels seus referents.

Tanmateix tot té una part positiva, i en aquesta mena de vacances és la sensació que tens quan obris els ulls pel matí. El teu primer pensament és enviar un somriure als llavis lligat al plaer que et diu que tens temps de fer mandres, de poder dutxar-te, vestir-te, esmorzar, ... tranquil·lament així com d'agafar un segon tassó de cafè amb llet cap a l'estudi, seure davant de l'escriptori i començar a treballar lentament dins d'un profund i agraït silenci trencat de tant en tant per uns acords.

Cercant...

2007-09-13T19:13:00.000+02:00

... harmonia i serenitat.

Pors i altres manifestacions

2007-09-09T11:12:00.000+02:00

L'amenaça ha retornat aquesta setmana i amb ella de nou la preocupació que ja es va manifestar de forma factible el passat 31 de juliol de l'any 2006. Aquell dia a l'estació central de Colònia es va trobar una maleta plena d'explosius dins d'un tren regional que anava de la ciutat d'Aquisgrà fins a Hamm-Dortmund. Els responsables de l'atemptat fallit eren dos nois de nacionalitat libanesa que portaven vivint de molt temps a Colònia. Per a la vostra informació dir-vos que l'estació de Colònia és juntament amb la de Frankfurt una de les més densitat ferroviària que té el país i Europa. Per ella passen una mitjana de 1000 trens diaris. Tot el tràfic ferroviari que ve de l'oest, del nord i de l'est es canalitza en aquesta estació. Així doncs, ja us podeu imaginar les conseqüències si es portés a terme d'un acte com aquest.

Tornem a l'actualitat. Aquesta setmana han detingut a altre tres persones. Tres homes, dos alemanys convertits a l'islamisme i un turc, tots tres formats als camps d'entrenament terrorista que hi ha al nord del Paquistà, les petjades reconstruïdes ens porten fins i tot a Síria. El lloc d'estada, un poblet d'uns 900 habitants a uns 90 km de Colònia. El material trobat els deixava construir explosius fins una quantitat de 500 tnt (recordem que en l'atemptat de Londres en van fer ús de sols 3 tnt). Els atemptats portaven ja la data del mes de setembre. A hores d'ara ja se sap que pertanyen a una de les cèl·lules que Al-Caida té muntades a Alemanya i que estaven preparant atemptats destinats a ciutats on la presència americana és notable. Frankfurt ho és en primera línia per dos motius, el seu aeroport internacional i per tenir pràcticament al costat, en concret a la ciutat de Ramstein, una base militar americana, la més important que té els EE.UU. fora del seu territori i que serveix també d'estacionament per a les tropes de la OTAN.

Després tenim la discussió escalfada sobre la propera construcció de la mesquita a Colònia i que ha portat aquesta ciutat a sofrir les malediccions del món islamista conservador. La majoria dels ciutadans estan en contra, no pel fet que hi hagi una mesquita, que ja n'hi ha, sinó perquè en un principi els dos minarets que escorten la mesquita tenien una alçada considerable. Ara han quedat reduïts a 25 metres. L'altre punt de controvèrsia és l'acceptació de l'horari comercial dominical. Al voltant de les mesquites és ús i tradició que hi hagin comerços que s'atenen a les normatives religioses d'aquesta comunitat. Aquests comerços no respecten els horaris comercials establerts per la llei del país d'acollida; obren i tanquen com si fossin en un país musulmà. Aquest fet també ha creat mala sang perquè si un comerç diguem-ne nacional obri un diumenge, rep una multa substanciosa, mentre que l'altre no rep ni un avís d'infracció. Aquí les autoritats si que han permès una situació problemàtica que porta ja problemes de convivència i acceptació sota el vel de la tolerància.

Amb tots aquests factors és molt normal que la majoria de la població hagi desenvolupat una preocupació amb un cert toc de pànic latent. Jo mateixa m'he enxampat amb comportaments curiosos, com per exemple observar motxilles, maletes, bosses; seure prop de les portes, deixar passar un metro si aquest porta massa gent, caminar per la superfície malgrat les distàncies, ... I per a què? Per a res, perquè si el destí programa que hi hagi una coincidència de les coordenades d'espai i temps, aquells que haurem estat dins de la seva visió seguirem el camí. No està en les nostres mans ni podem aturar un fet imprevisible com aquest, però sí objectivitzar l'amenaça, aprenent i sabent com prevenir situacions perilloses per no caure en un estat de por i de deliri apocalíptic pel fet quotidià d'haver d'agafar el metro tots els dies.

L'arc i la fletxa

2007-09-04T00:10:00.000+02:00

Serenitat, concentració,
tensar l'arc com el cos de l'amant,
controlar el pols,
fixar l'esguard,
discriminar factors externs,
intuir la companyia del vent,
respirar, just per alliberar els dits de l'arc...

El meu cos perd consciència dins de l'espai que l'envolta difuminant-se. Sóc l'arc que tensat s'acobla ancestralment -amb el seu dilema- a la fletxa fins sentir els seus gemecs primitius;
sóc la fletxa posseïda tallant l'aire, fluint en els corrents invisibles, interseccionant plànols a l'espai, deixant al seu pas un crit sord, esmorteït, tot sabent el camí el·líptic d'esclavitud determinada;
sóc la fletxa alliberada per un impuls d'alè. Les restes deixades permetran reiniciar el meu cercle dins del centre trobat.

Mals col·laterals

2007-08-18T10:29:00.000+02:00

Ha estat un curiós estiu. Les temperatures càlides han sabut reservar-se d'una manera que resulta fins i tot ofensiva. Després d'un dilluns tocant els 30 graus la caiguda en picat ha estat apoteòsica i ara mateix gaudim ben just d'uns 14 graus que prometen conservar-nos amb tota seguretat pels segles dels segles. El resultat de tota aquesta bogeria no ha tardat a venir i aquí em teniu amb un refredat com feia temps no tenia. Ni banyera, ni inhalacions! Quina nit... Nas en clausura, gola obturada per una comporta de ferro i febre que els feia la claca. Dormir? Un somni no realitzat.

Amb els ulls migs tancats, amb el cap que recollia dins seu alguna festa tribal amb tota la parafernàlia corresponent, he decidit llevar-me. He acabat seient davant de la pantalla i com a mena de purgació -amb l'innocent pensament de què potser em trobi millor després del cafè i els analgèsics- deixo constància d'aquesta nit i estat que vilment s'han presentat sense haver-los convidat.

Ara, el meu únic pensament es centra en com fluir galdosament en aquest dia que ha seguit a la nit. Barallaré les possibles alternatives.

Demà.... partidet !

2007-08-04T01:28:00.000+02:00

Després dels dies foscos i de pluja, ens ha acompanyat fins avui una setmana càlida i agradable. El temps ideal per recomençar de nou la temporada -després de la pausa estival-. Demà m'empolainaré de nou amb les proteccions màximes de tal manera que encara pugui ensenyar les cames sense aquella decoració que en un primer moment té un certa tonalitat celestial profunda i va assolint a mesura que passa el temps una bona pinzellada santmartiniana, i de fet si ho penso bé, no sé perquè ho faig: L'estadística sempre em mostra que són els turmells els que amb el seu magnetisme atrauen la bola. Això sí, anem més protegits que les senyoretes rialleres de la foto.

Per cert, què us sembla la foto? Entre nosaltres, hi ha una pregunta que sempre ha estat un enigma per a mi: Com punyeta s'ho feien per a posicionar-se en el moment de fer el penal còrner?

Segurament quedarà en la foscor del temps -la resposta- però sapigueu que s'accepten propostes. Seran ben rebudes, analitzades i potser les aplico.

Lectures nocturnes

2007-08-01T02:15:00.001+02:00

" Verlorene Kindheit "

(foto: Klemens Harazim)

Sobre l'infantesa perduda...

Mein blaues Klavier (1936)

Ich habe zu Hause ein blaues Klavier
Und kenne doch keine Note.
Es steht im Dunkel der Kellertür,
Seitdem die Welt verrohte.

Es spielten Sternenhände vier
Die Mondfrau sang im Boote
Nun tanzen die Ratten im Geklirr.

Zerbrochen ist die Klaviatür
Ich beweine die blaue Tote.
Ach liebe Engel öffnet mir
Ich aß vom bitteren Brote
Mir lebend schon die Himmelstür
Auch wider dem Verbote.

Else Lasker – Schüler
1869 Elberfeld/Wuppertal / 1945 Jerusalem

El dia d'avui

2007-07-12T00:36:00.000+02:00

L'estiu no es decideix a acudir a la cita que teníem aparaulada. M'ha enviat delegat un cel gris que m'embolcalla de tempestes i de negrors il·luminades pels llamps. Miro els núvols que arrossegats pel vent sense voluntat pròpia passen a una velocitat que fa que el cel s'irisi amb les infinitesimals gotes de pluja perdudes en la etèria atmosfera.

- No hi ha en les meves paraules ni un bri de queixa davant de la magnànima condescendència hivernal que hem viscut. Un hivern suau i acaronant com les plomes d'eider que ens ha sabut fer oblidar les seves gèlides i lentes hores -

Decidida he agafat la bici per anar al centre a fer els encàrrecs pendents i en cap moment he rebut amb desgrat la pluja que deixava una remor periòdica damunt el meu anorac. Amb la cara mullada i part del cos humit he entrat a casa amb una sensació de desconeguda vitalitat altrament ignorada els darrers dies. La calidesa de les meves parets m'ha acollit només tancar la porta.

A les notícies de la nit he sentit que l'estiu gosarà mostrar el seu rostre i que ha triat aquest cap de setmana per a tal esdeveniment. Vist la contundent actitud amb la qual es vol presentar penso que ja m'està bé amb el seu delegat.

A poc a poc

2007-07-02T00:17:00.000+02:00

... va assolint la meva nova llar un aspecte que convida a estar-hi i ser-hi. Fins ara la meva vida tenia una sistemàtica ben entrenada, després de tornar de la feina, buidar, classificar, pensar on col·locar els mil i un estris que m'han acompanyat i la fase final d'endreçar-los. La meva memòria era la que em portava al camí del dormitori i un cop allí caure com una pedra al llit on segurament el meu subconscient continuava buidant, classificant, endreçant...

Molts de cops he pensat si no hauria estat millor no haver agafat res, haver fet una foguera més que simbòlica o un mercat de puces, tot i tenint com única finalitat començar des d'un nou principi. Tanmateix, i sense saber-me una fetitxista incontrolada, no he tingut el valor de fer-ho i és que el fet de pensar que hauria de comprar de bell nou els llibres que fins ara he „recol·lectat“ em va fer tornar sobtadament a la realitat.

Trasllat

2007-05-05T02:27:00.000+02:00

Sense massa mots.

La majoria ja hi són dins les caixes.

S’acosta un nou desert...

La pàgina 139...

2007-05-02T23:27:00.000+02:00

En Ricard Garcia m'ha passat la pilota convidant-me a participar en aquesta mena de joc en cadena. En un principi he pensat que estàveu de sort perquè recent tornada de casa he pogut carregar la maleta de llibres que ompliran el meu rebost.

Incís: és el primer cop que em col.loquen l'adhesiu de “schwer/pesada” però per sort no he hagut de pagar res.

El problema que es presenta, és que estic de trasllat i visc en un estat de càmping total, vaja envoltada de caixes per tot arreu. Sols he deixat fora uns quants llibres que necessito per a treballar o d'altres que estic llegint ara o que de tant en tant llegeixo. Com no us vull fer una mala jugada -perquè no tenia cap intenció de traduir- no plasmaré el contingut de la pàgina 139 del llibre que en realitat estic llegint.

He pensat que us regalaré un poema, d'un poeta que nit rere nit vetlla el meu son i que de tant en tant amb l'ajut de l'atzar l'assaboreixo com aquell qui mossega una cirera carnosa, dura, roja...

III, 62

O folla amor, en l'hom molt desitjós,
cabre no pot en ell sats coneixença:
sa passió li torba sa ciença
e majorment lo qui és amorós.

Ausiàs March
Joan Ferrater
Les poesies d'Ausiàs March
Quaderns Crema, 1979

I ara tinc el problema de passar la pilota. O arribo tard o els meus contertulians tenen una certa reticència a participar en aquesta mena de jocs. De totes maneres i en un acte d'optimisme agosarat opto per passar-la a Eumolp, Ramon Aladern i el Pensador. Això sí, no em faig responsable dels seus "no-actes".

Tornada

2007-04-29T02:08:00.000+02:00

www.villiard.com

Recordant-vos:

Anna, l'analitzadora d'escamarlans i altres animalons amb un entusiasme inèdit.
Cian, el meu benvolgut mig irlandès amb el qual conversar és un plaer inoblidable.
Denise, la tímida amb decisió i empenta d'iniciativa.
Elena, la que no defallia quan ja tots estàvem amb els ulls mig tancats.
Jan, el callat que de sobte es mostra com la persona encantadora que jo ja intuïa.
Jenni, la de la rialla als llavis malgrat l'atac d'al·lèrgia als ulls.
Jessi, la roquera del grup deixant lliure el seu esperit mig neerlandès de “deixar fer i viure”.
Katharina, la del somriure per sota el nas amb propostes sempre acceptades.
Laura, la reflexiva i observadora, atenta i amb ganes vitals d'absorbir noves sensacions.
Maíra, la de les poques però sempre oportunes paraules amb el seu humor negre i sec.
Maren, la pensadora i escriptora de reflexions, sensacions, experiències...
Özge, la que reviscolava el grup amb el seu somriure, ànims i caràcter positiu.
Rebecca, la que malgrat el cansament sempre li restava una espurna per anar a la platja.
Sarah, la que sempre caminava ballant, saltironant amb la veu plena de vitalitat i d'emoció.

Tornant ja tinc el cap activat pensant en el proper projecte: la selecció que hauré de realitzar i com prepararé els propers nous alumnes que triaré. Clar m'ha quedat que sí repetiré alguns temes tanmateix la manera de tractar-los i treballar-los sofrirà alguns canvis. Més clar m'ha quedat com serà de difícil assolir els resultats d'aquest darrer.

Heu estat el millor intercanvi fins ara, per moltes coses, però bàsicament per la vostra pròpia dinàmica, pel respecte i l'amabilitat que mostràveu entre vosaltres, i també vers els vostres companys d'intercanvi i les famílies on hi éreu. M'he sentit bé amb vosaltres per la vostra humanitat, pels vostres comentaris aguts, per la forma suau i subtil de queixar-vos perquè toca, que per això sou alumnes, per la innocència que encara es respiraven els vostres comentaris i pensaments, per la espontània alegria que mostràveu pel fet de ser-hi i fer... i per tants altres detalls que heu manifestat durant aquests dies.

Penso en la vostra disciplina que vàreu tenir passant noranta minuts -alguns al sol- mentre dibuixàveu un dels quatre motius a escollir; en el vostre interès pel meu país, per la seva gent i pels seus costums. La recompensa no es va fer esperar. De mi per a vosaltres: llibertat de moviment; de vosaltres per a mi vosaltres: guany de confiança i acceptació com una més del grup.

I ara arriba el comiat del temps passat. Viure dies intensos amb sentit de grup fa que les separacions siguin complicades. Les mirades es creuen i no es veu el moment de dir-se adéu i enfilar el camí que ens portarà a casa.

Tot i sabent que ens tornarem a veure el proper dilluns, dins nostre sentim que no serà el mateix, però també percebem que hi haurà un lligam invisible que ens envoltarà com una teranyina recordant-nos les experiències viscudes plegats, l'empeny de voler-les viure i el desig d'encarar allò que us era foraster i estrany .

Tot aquest excés d'equipatge no el podíem portar dins l'avió...

Norder neye Oog

2007-04-12T02:37:00.000+02:00

Nova illa del Nord.

Allí sou, els dos, passant uns dies. Lliures i lluny de mi. Temps de gaudir, de trobar i acotar nous horitzons. És el regal que jo us ofereixo amb la vida que us he donat i que dia a dia em torneu amb la vostra existència desde que un bell dia inesperat us vau presentar davant meu, plorant i cridant. Temps de saber com mirar-vos des de la distància i saber que guanyeu una mica més de la vostra independència. Us veig passejar amb les vostres botes d'aigua i els pantalons de goma per sobre la sorra molla i plena de vida marina en les hores de plenamar.

Tinguis cura homenet meu de la plenamar, que et vol i va al teu darrera ràpidament sense deixar-te cap respir, perquè tu ets de bon abraçar i d'estimar. Ho hem viscut, tu i jo, tants de cops a les platges de Vrouwenpolder. Recordes, el terra desapareixent dels nostres peus, correns amb crits de vida amb els nostres estels guiats pel vent fred, amb el meu rostre dibuixat per la teva rialla? Et veig ara acotxat dins al llit després d'haver llegit un conte, ben tapadet sentint el vent del nord que bufava. M'agafaves la mà i em deies que no tenies por, que el vent feia música. Jo et mirava i em feies somriure: jo, dona d'un país-de-vent enfront d'un nen d'un país-sense-vent.

Recorda petita meva que vaig posar moltes bosses de plàstic i pots per a les teves “investigacions marines” com tu dius. T'imagino correns darrera dels crancs i d'enxampar sense cap mena de fàstic tota mena de cucs i animalons. Si he d'adivinar el teu futur professional per les pedres que portes a les butxaques del teu anorak quan tornes a casa diria que has après el meu amor per la geologia, però també pel mar. Ja saps què he trobat sota el teu coixi: pedres, fulles seques, capsetes amb mosquits "traslladats", castanyes seques, marietes embolicades i .... i...

Silent i impacientment tranquil.la espero el vostre retorn, ple de noves coneixences i aventures i jo sé que mentre aneu contant-les somriuré intentant dissimular un deix de tristesa innata perquè sabré que us feu fet una mica més grans, perquè estareu una mica més lluny de mi i paradoxalment, jo més a prop de vosaltres.

Vingut d'un passat

2007-04-10T02:16:00.000+02:00

De molt lluny com el temps que ja ens ha abandonat, t’observo. M’esmunyo en els teus pensaments, un darrera l’altre els desgrano lentament. Una tardor seguida d’un hivern amb els seus mesos que com un pèndol planejaven sobre el teu cos, jutge entre vida i mort. Com és de dolorós tornar al món dels vius i viure’l; com és de dur aprendre de nou a calcular el pas del temps que resta a la mà. Et vas acostumar a la solitud, aquèlla que vetlla a la vora del llit els dies i les nits de silenci, quan el cos dorm no somrient i la ment no sap com amanyagar-lo. Dies llargs, curts, nuvolats, clars, assoleiats, foscos, tots teus. Com també aquella platja que mesos després, un cop assolida l'autonomia dels teus gestos, va esdevenir cada cap de setmana el teu cordó umbilical amb l’amplitud del cel lliure. I ara veig amb força en els teus ulls, rampells de desig d’agafar i tancar entre les mans aquells dies i amb ells la sorra humida i encara freda, de sentir la remor nítida de les ones copejant els teus peus i les teves cames mentre anaves omplint la bossa de petxines.

Aquests dies, vingut d’un passat deixat enrera, el record t’embolcalla com una ombra tenúe que acompanya cada pas teu donat.

∑ u r e c a !

2007-04-01T21:10:00.000+02:00

Continuo existint!
Gràcies pels ànims, els consells, les visites!

Ah, per cert...
No és per fer-vos enveja, però us comunico que em disposo durant dues setmanes a mirar el sostre, les musaranyes i el meu melic si cal i em vaga.

Vaja, que tinc vacances!!!

S. O. S.

2007-03-24T12:43:00.000+01:00

www.villiard.com

Em penso que no vaig calcular la magnitud de les conseqüències que podria portar-me fer el canvi tècnic al bloc i ara em veig amb la situació de què no puc escriure ni comentaris als vostres blocs ni contestar els vostres al meu. Per alguna raó que desconec, no s’accepta la signatura d’Arsvirtualis.

Si algú de vosaltres, benvolgudes i benvolguts visitants, té la mímima remota idea del perquè de tot aquest desastre cibernètic que m’assetja, que no dubti de fer les seves propostes possibles per poder trobar una solució, que sempre serà més galdosa que la d’entrar als vostres blocs d’amagat i sortir sense haver dit res.

Sobre la responsabilitat

2007-03-04T19:46:00.000+01:00

Käthe Kollwitz

litografia

esculptora
Alemanya, 1867-1945

Massacrar en temps de conflictes ha estat una manera de mostrar el poder del més fort, d'aquell que creu que sols la seva raó i opinió són vàlides. Acceptar la culpa i les possibles responsabilitats que poden esdevenir i derivar ja és un aspecte que es rebutja amb la mateixa freda i cínica forma del modus operandi emprat.

Des de l'holocaust, les generacions posteriors han jutjat i condemnat aquells pobles que han portat el dolor i la mort a altres. I és aquest punt, en relació a una notícia de fa un parell de setmanes que va ser publicada i va caure com una bomba, el que fa que escrigui aquestes línies trencant el meu silenci voluntari per la sensació d'impotència que porto en mi d'ençà que el Tribunal de La Haia va declarar de genocidi els esdeveniments passats aquell juliol de 1995 a la població civil d'origen bosni de Srebrenica però treient qualsevol responsabilitat a Sèrbia perquè no hi ha cap prova que aporti la expressa culpabilitat d'aquest país.

Recordo perfectaments les imatges dels fets d'aquell juliol, de com la població masculina va ser separada de la resta, de la mirada perduda i plena de por de la població, en contrast amb l'aparent soberania d'aquells 400 soldats neerlandesos que formaven el cos de control en nom de la ONU i que no van fer res per evitar la matança. Van entregar pràcticament aquestes persones a les mans de les patrulles paramilitars serbies amb el suport i el beneplàcit del que en aquell temps era el govern serbi. Com es pot entendre que aquests soldats que escortaven els autobusos on hi eren els bosnians no van poder fer front als impediments posats per les unitats paramilitars sèrbies?

No sé d'on ha sortit aquesta argumentació que ha lliurat a Sèrbia-Iugoslavia d'assolir la responsabilitat que li pertoca i ja no sols de la financera, sinó de la moral, o és que tenen por d'involucrar uns soldats neerlandesos designats per manaments polítics, i en conseqüència aquest punt negre de la història més recent europea pugués esquitxar altres esferes superiors?

Clar és, que la passivitat i desinterès que van desmostrar cap a les víctimes així com pel seu destí va ser el detonant d'aquest assessinat massiu.

Fins avui els Països Baixos no han sabut donar cap explicació plausible del perquè els seus soldats van actuar d'aquesta manera.

Senyals de fum

2007-01-21T00:02:00.000+01:00

No, no he desaparegut.
Ni els vents huracanats se m’han emportat cap altres indrets inhòspits, però ja sabeu per pròpia experiència que el temps no el podem estirar com una goma i modelar-lo sempre als nostres volers i desitjos.

Com ja li vaig deixar en comentari a l’Albert estic en una fase de feina intensa que ha fet que hagi de sentar prioritats entre la diversitat d’activitats paral.leles que porto amb mi. I ara li ha tocat al bloc.

Això sí, seguiré anant a casa vostra, deixaré les meves senyals de fum i potser en un moment de desesperació trenco la meva voluntat i penjo algun escrit emboirat.

A primers d’any

2007-01-07T14:53:00.000+01:00

Tornar i començar el nou any, i amb aquest acte el desig de renovació, o si més no, l’intent de voler-ho dur a terme. Les noves intencions neden a partir d’ara dins d’un temps que encara no s’ha escrit. Un temps llarg, ple de pretencions, exigències personals i de deures i d’objectius que adormits dins la relativitat temporal esperen ser despertats del somni de les promeses eternes que ens fem quan un nou any obre les seves noves portes.

Jo ja he despertat un dels somnis, una mica prosaic si voleu, però necessari: fer lloc al meu estudi. I vet aquí que mirant les prestatgeries he pensat que podria regalar-vos un poema que saluda al nou any, i que ho fa de la manera que jo sento que s’hauria de fer: buit per poder plenar-lo de nou, fent ús –si escau- dels pòsits que ens acompanyen i formen ja part nostra.

Neujahrs Gedicht

Wir
wollen
glauben
an
ein langes Jahr,
das uns gegeben ist,
neu,
unberührt, voll nie gewesener Dinge,
voll nie getaner Arbeit,
voll Aufgabe,
Anspruch und Zumutung.
Wir wollen sehen,
dass wir's nehmen lernen, ohne allzu viel fallen zu lassen
von dem
was es zu vergeben hat, an die, die Notwendiges, Ernstes und
Großes von ihm verlangen.

R. M. R.

Aller Jahre wieder...

2006-12-20T15:53:00.000+01:00

Uli Stein

Tots els anys el mateix procediment, i tots els anys em prometo a mi mateixa no deixar arrossergar-me per la voràgine de les obligacions i estrés artificials hàbilment imposats per forces exteriors.

Tanmateix he de dir a favor meu que cada any em supero i milloro aquesta tan ben entrenada closca meva que amb malabarisme sap fer front a aquest atac del nostre temps. Com a curiositat, sabíeu que és precisament aquesta època de l’any on les discussions familiars en general augmenten considerablement?

Resumint, que no em sobra molt -per no dir res- d’aquest anomenat esperit del nadal.

Però sí que tinc per a vosaltres un pensament meu de serenor.

Es ist ein Ros' entsprungen

2006-12-19T00:24:00.000+01:00

Així comença una de les nadales que des de fa molts i molts anys ha esdevingut una de les meves favorites, segurament per la melodia intimista que està d’acord amb la foscor continuament il.luminada que regna per aquestes terres durant el temps de fred profund.

Us puc contar que el manúscrit original es troba a Trèveris (Trier) i que va ser escrit pel monjo cartoixà Conradus al voltant dels anys 80 del segle XVI. Hi són 23 estrofes que ens narren el naixement de Jesus segons l’evangeli de Lucas y Mateu.

En 1599 es va imprimir a la ciutat de Colònia dins d’un llibre de Nadal d’Arnold Quentel, convertint-se en un bestseller de la seva època. Posteriorment, el mestre de capella Michael Praetorius –protestant- va compondre la melodia a cuatre veus a sols dues estrofes de les 23 existents i la nadala passà a formar part del llibre compilatiu Musae Sioniae. Praetorius també va introduir canvis al text adaptant-lo més adientment a la creència protestant. I aquest és el text que avui en dia ens ha arribat i es mantè de forma més popular entre nosaltres.

Us deixo el text de la nadala, acabeu d'esbrinar la melodia...

Es ist ein Ros' entsprungen

Es ist ein Ros' entsprungen
aus einer Wurzel zart.
Wie uns die Alten sungen,
von Jesse kam die Art.
Und hat ein Blümlein bracht
mitten im kalten Winter,
wohl zu der halben Nacht.

Das Röslein, das ich meine,
davon Jesajas sagt,
hat uns gebracht alleine
Marie, die reine Magd.
Aus Gottes ew'gem Rat
hat sie ein Kind geboren
wohl zu der halben Nacht.

Ocupant el temps lliure

2006-12-10T00:43:00.000+01:00

Em disposo a fer l’encàrrec que El Pensador m’ha encomanat, i la veritat això d’agafar el primer llibre que tingui a mà es complica perquè a la meva dreta en tinc dos apilats que vaig alternant segons les ganes.

El deure era buscar la pàgina 123 i d’aquí la 5a frase. Del primer llibre, la casualitat ha volgut que tot just aquesta pàgina sigui la “pàgina blanca” que dóna per acabat un capitol; així he mirat la pàgina següent, la 125. (Espero que no m’ho consideressiu massa!)

Vet aquí el resultat:

“Warten Sie auch nochn bißchen? ne Goldgrube, diß Geschäft, was meinen Sie!”

Autor: Kurt Tucholsky
Titol: Wo kommen die Löcher im Käse her?
Editorial: Rowohlt Taschenbuch Verlag
ISBN 10: 3 499 33237 X

“Potser la primavera reconduirà navegacions avui ancorades.”

Autor: Juan M. Ribera Llopis
Títol article: Arqueologia i lectures castellanes o carpetovetòniques de Joan Fuster
Titol del llibre: Joan Fuster, viciós de la lectura.
II Jornada “Joan Fuster” (Sueca, 4 de novembre de 2004)
Ferran Carbó (ed.)
Editorial: Universitat de València, 2005
ISBN: 84-370-6295-0

Seguint la cadena iniciada m’agradaria passar els deures a les següent virtualitats, encara que quasevol que llegeixi aquesta entrada hi està convidat a participar-hi.

Eumolp
Chaging again
Els papers d’en Tristany de Pinós
Garrofaire
Generació

I ara la melodia...

2006-12-09T13:15:00.000+01:00

I com una cançó requereix música, aquí la teniu. Ara ja podeu cantar-la amb tota la força dels vostres pulmons temperats. Sobre el text i la seva pronunciació haurem de fer un pensament. Tanmateix sempre ens quedarà la solució del “la-la-la”, encara que si voleu donar-li un toc renaixentista, llavors us aconsello un “fa-la-la”.

Sankt Nikolaus

2006-12-06T23:40:00.000+01:00

Laßt uns froh und munter sein
und uns recht von Herzen freun!
Lustig, lustig, trallerallera
bald ist Nikolaus abend da,
bald ist Nikolaus abend da!

Dann stell ich den Teller auf,
Niklaus legt gewiß was drauf.
Lustig lustig tralleralera...

Wenn ich schlaf dann träume ich,
jetzt bringt Niklaus was für mich.
Lustig, lustig trallallalala...

Wenn ich aufgestanden bin,
lauf ich schnell zum Teller hin.
Lustig, lustig tralleralera,
nun war Niklausabend da,
nun war Niklausabend da!

Popular de Hunsrück (Renània-Palatinat)

El dia que ha començat amb esperances i nerviosisme va adormint-se sense que ningú el pugui aturar. Avui ha estat Sankt Nikolaus, un dels dies més somiats de l’any.

Nikolaus és un personatge fictici, producte d’una confusió de cognoms i d’una fusió entre dues figures històriques: el bisbe Nikolaus de Mira i l’abat del monastir de Sion i bisbe de Pinora que va morir precisament en la ciutat on el primer era bisbe i el mateix dia en el qual se celebra aquest costum, per altra banda molt arrelat a Alemanya i que amb tota probabilitat va ser portat per l’emperatriu del Sacre Imperi Romanogermànic Teofanu, esposa d’Odó III, d’origen bizantí.

Nikolaus... Iniciat el temps d’advent, ja encesa la primera espelma de la corona d’advent i ja oberta la primera finestra del calendari d’advent, Nikolaus es presenta tranquil.lament i calladament quan tot és silenci en les llars.

La nit abans has netejat meticulosament les teves sabates, les botes i orgullosament les col.loques a la porta i al seu costat el plat especial que un cop a l’any serveix per a rebre els somnis portats. Nikolaus controla i la recompensa en forma de llaminadures, pomes i fruïts secs no s’oblida.

De bon matí et lleves, corres per obrir la porta i mires amb somriure silent i encara mig adormit la generositat que trobes al plat: galetes de nadal que abandonen als teus sentits l’aroma de la canella, del gengebre, del pebre; castanyes, nous, avellanes i mandarines i la figura de Nikolaus de xocolata i un llibre. Nikolaus s’adapta als gustos i a les noves tendències.

No és el deixat, i sí que ho és. És, malgrat el temps passat des de l’infantesa, la sensació de dormir amb aquell neguit d’esbrinar entre els somnis què hi haurà al plat, de saber que algú ha pensat en tu i com missatger de la llunyania cumpleix un ritual que des de segles es repeteix any rere any sense perdre un bri de la seva força ancestral.

És un costum que ja forma part d’aquesta síntesi cultural que dia a dia flueix amb el meu devenir, un costum que sense explicació racional m’emociona i que em trasllada cada any per unes hores a un altre temps d’innocències.

I demà serà un altre dia.

Un poeta, un poema

2006-11-18T20:22:00.000+01:00

En temps d’absència retorno més intensament als meus poetes i després sempre sento l’imperatiu de compartir-los. De vegades obro una pàgina i deixo a l’atzar que ell triï per mi, i el més curiós és que encara no sé com s’ho fa per encertar l’instant infinitesimal adient i mostrar-me precisament aquell poema que buscant-lo no l’hauria trobat i que desitjava llegir, sentir.

Avui, sóc jo l’atzar.
I vull compartir un poeta i un poema.

Com l’ombra clivellada d’una acàcia,
així el secret del nostre amor
ran d’una mar d’herois i de certesa.
I tanmateix, fidel
als límits mudadissos del fullam
i a les arrels vigoroses de l’estima.

Haurem de fer camí
per senderols ignots i albes d’enlloc

Vicent Alonso
Albes d’enlloc, 1985

Canvis

2006-10-22T20:08:00.000+02:00

Des de fa temps que només estic vivint canvis al meu voltant. Aquests s’han intensificat els darrers mesos i tots ells d’alguna manera m’afecten directament amb diferents graus d’intensitat. Són canvis radicals perquè no deixen cap possibilitat de transformació. Són canvis on habita el final amb el trencament de la línia iniciada.

Negar la situació d’incertesa seria no voler ni escoltar ni veure l’evidència dels fets. Sols sé, que alguns dels canvis que s’han produït són ja irreversibles i que han enfilat altres línies de seguiment. I els altres? Els altres resten a la capsa de les reflexions i esperen amb neguit trobar-ne la solució, si és que és posible obtenir-ne una de factible.

Aquesta preocupació fa que les meves nits siguin en el seu principi més llargues i en el seu final, paradoxalment, més curtes. Dormir s’ha convertit en acte obligat pel cansanci després de fer i fer més voltes tractant de voler saber veure la solució que podria ser la millor alternativa, tot i sabent que aquesta no sols seria la millor, sinó l’única.

Tinc present que tot canvi implica un final, i que aquest final pot ser el principi o inici d’una nova vivència o activitat . Però a hores d’ara i després d´haver llegit una de les cartes arribades ahir dissabte -anunciant-me un altre canvi no esperat- no veig massa clar quina solució o determinació he de prendre per a minvar la trencadissa que em temo.

El dilema s’ha instal.lat en mi i jo me’l miro qüestionant-lo sense massa convicció i sense saber quant de temps el tindré per company de vivenda.

Lohengrin o Capità Kirk

2006-10-14T18:09:00.000+02:00

Klaus Florian Vogt (Lohengrin)

Feia temps que tenia ganes de tonar a sentir aquesta òpera amb un romanticisme molt especial i que en el seu temps va despertar moltes controvèrsies perquè Wagner no va ajustar mai els fets històrics dels personatges i com posteriorment amb altres obres seves, va triar la línia de la síntesis de diferents sages i poemes èpics.

En el cas de Lohengrin, Heinrich es presenta com emperador alemany, quan en aquella època no exisitia el Sacre Imperi Romanogermànic, sinó tota una conjunció de cases reals derivades i sorgides després de la desaparició de Carlemany i que pretenien optar al tro. De fet l’any 843, amb la mort del rei Lothar, es fa la separació de l’imperi carolingi en dues parts: l’imperi franc occidental i l’oriental. Heinrich després d’alguns avatars es fa càrrec de l’oriental. Heinrich I, poderós, va aprofitar el caos deixat i va avançar cap occident, atravessant la frontera màgica i natural que suposa el Rin fins arribar a Lorena (Lothringen). Tanmateix, i en el Tractat de Bonn (921), Heinrich continua sent anomenat i citat com “Rei de l’Imperi Franc Oriental”. Serà el seu fill Odó qui en el 962 reinstaurarà l’herència de Carlemany rebent el nom d'Odó I, anomenat el Gran i sent coronat a la Capella Palatina a Aquisgrà. El seu fill, Odó II amb la seva esposa, l’emperatriu Teofanu, continuarà l’idea carolingía i assentarà les bases del que seria una unió europea. De fet Odó II va morir jove amb sols 28 anys (en concret de malària), i fou la seva dona, Teofanu qui va portar tot el pes de regència i govern dutant molts anys fins que Odó III va ser proclamat emperador .

Una altra curiositat és que el comptat de Brabant, autònom tal i com el proposa Wagner no existia als voltants del 930, data situada pel compositor. Històricament hi trobem un estat “de transició” anomenat Baixa Lorena (Niederlothringen). L’any 959 per separació es quan pren oficialitat Brabant, sent el primer compte Gottfried, anomenat com el germà d’Elsa en l’òpera. El 959 tot el territori actual belga pertanyia a Lorena, sota el govern de Gottfried, compte de Lovaina. Però la Baixa Lorena va passar a mans del bisbat de Colònia, sent el bisbe Bruno von Sachsen, fill petit de Heinrich I i germà del que seria posteriorment emperador Odó I, el Gran. Bruno fou enterrat a l’església de Sant Pantaleó de Colònia per desig propi, on també hi són les despulles de l'emperatriu Teofanu.

Malgrat la llunyania temporal en la qual es van desenvolupar tots aquests fets, i també l’oblit al qual estan condemnades aquestes èpoques històriques en el contexte del coneixement actual i quotidià, els temps esmentats són molt emocionants pels canvis que hi van haver i molt importants perquè la posterior configuració europea –fins arribar als nostres dies- es va anar decidint en aquells moments. Per una altra banda tenim l’incursió del cristianisme, i de quin territori es creia ser l’hereu directe d’aquesta creència. Recordem els merovingis, el gral, la sang de Jesucrist, i es pot entendre perquè durant generacions i generacions es va creure en aquestes terres que ells tenien una obligació de continuar, fins i tot de caire divina. Aquests pensaments mig oblidats per altres moviments més “mundans” com el de la Il.lustració, van resorgir en el periode nacionalista. Els problemes socials emergents i la pèrdua de valors els van potenciar. Així, Wagner –que és considerava un nacionalista d’esquerres- va crear un argument ple d’anacronismes i inexactituds històriques però que cumplien perfectament el pensament romàntic de l’època. I en aquest marc es desenvolupa una història que no és d’amor simplement en el sentit de “princesa somia amb príncep blau, blanc –perdó-“, sinó de lluites entre els dos grans dilemes espirituals que regnen i dels quals Wagner en torna a donar la seva opinió personal, que no fidedigna com és el fet pagà en la figura d’Ortrud i el cristià –incipient- en Elsa, sense oblidar el poder polític existent.

La representació que vaig sentir i veure el passat dijous va tenir dues línies, i no tangencials sinó paral.leles. Per una banda una escenificació que desprenia una aroma intens de naftalina. Cert que Klaus Maria Brandauer ha fet possible el seu somni infatil (sic!) i que ha madurat aquest somni durant 60 anys. Amb això ja tenim la resposta a l’estatisme dels personatges, del conservadurisme de l’escenari i especialment de l’exposició infantil i plena de tòpics del bé i del mal: Ortrud amb el seu sensual vestit negre acompanyat d’una estola de color gerd fosc en contraposició al vestuari de novícia d’Elsa. O més clar, l’aparició del cigne –un veritable repte de gust per qualsevol escenificador, ho reconec!- amb Lohengrin vestit amb un traje que semblava haver baixat d’una nau espacial d’una sèrie de ciència ficció dels anys 50. I tot un llistat de petits detalls: rosari entre les mans d’Elsa, la forma de creu exagerada de l’espasa de Lohengrin –molt diferent a la Telramund-, les coronetes de flors i l’escena de la nit de noces....

Per l'altra, sort amb els cantants que em van fer oblidar i em van fer concentrar de manera única amb la música. L’interpretació musical –Gürzenich Orchester Köln- dirigida per Markus Stenz va ser una veritable delícia. El cor va demostrar la seva qualitat sense oblidar com és de difícil i delicat el rol que aquesta òpera li reserva. Excel.lents: Dalia Schaechter -Ortrud, una cantant amb una presència melodramàtica fabulosa i una veu que transmet amb plenitud i amb intensitat maligna el paper que representa. Klaus Florian Vogt que va mostrar el seu Lohengrin amb gran lirisme i elegància. I Telramund, amb Krister St.Hill amb una veu càlida, harmoniosa, elegant i amb caràcter. Llàstima que Camila Nylund a causa de la seva propera maternitat no va cantar el paper d’Elsa. En el seu lloc, Kirsten Blanck va saber estar en el seu rol, encara que la seva veu vibrava massa per al meu gust. I Heinrich, Reinhard Hagen? Doncs solemne com ha de ser un rei en el seu paper de moderador.

In memoriam

2006-10-07T22:16:00.000+02:00

Anna Stepanovna Politkóvskaia

"Wer sich über die Wirklichkeit nicht hinauswagt,
der wird die Wahrheit nie erobern."

Johann Christoph Friedrich von Schiller (1759-1805)

"Qui no gosa anar més enllà de la realitat,
no arribarà mai a conquerir la veritat."

Mondsüchtig

2006-10-07T00:58:00.000+02:00

Lluna plena...
Deambular en la penombra,
bany en el fil eteri de llum
que entra a l’estança,
jugar amb ell,
esmunyir-se en ell,
invitació a seguir-lo,
primer peu, primer graó,
pas ferm ascendent.
Inconsistència solidificada.

Henning von Gierke

Compartim un vi?

2006-10-02T23:12:00.000+02:00

No tenia pensat escriure. No per les poques ganes, sinó perquè tinc la sensació que en els darrers temps la balança entre el que voldria dir i el que no tinc per a dir s’ha equilibrat i no sé veritablement per on podria començar. El cap bull de pensaments i els deixo fluir lliurement, que siguin ells mateixos qui trobin la sortida i ben cert que la troben, caient en un silenci hermètic.

Estava treballant, teclejant textos que es deixen ser traduïts per mi. Algú els espera i el termini està marcat. No em puc concentrar i el vent que sento bufar i gosa entrar pel finestral atreu la meva atenció. L’he mirat notant la foscor de la nit. M’he preguntat perquè no veig cap finestra il.luminada. No és tard i no crec que el fet de ser vacances hagi causat l’estampida en massa del meu veïnat.

El vent guiat pel meu llum ve cap mi.

Per un moment el meu cau m’ofega i surto a la terrassa. El vent ha perdut la seva calidesa i m’anuncia envoltant el meu encara lleugerament vestit cos que l’estiu tardà té els seus dies comptats. Entro a la sala, obro l’armari d’antuvi, afago una copa i l’omplo generosament de vi negre. Torno fora i sec al banc mentre intento mirar en la foscor de la nit, mentre intento captar algun soroll que em digui que no sóc l’única persona desperta en la ciutat, mentre intento retindre el vent al meu costat i poder obrir conversa com únic acompanyant que s’atreveix a embolcallar la meva existència.

La nit tardarà a tancar els ulls. Jo també.

Einschlafen

2006-09-14T18:16:00.000+02:00

Ich aber, im weiche Kissen dich bettend,
löse deine Glieder...

Sappho
Lieder und Strophen des zweiten Buches

Jo també vull un estat propi

2006-09-05T23:13:00.000+02:00

No tinc costum de seguir manifestacions públiques, ni d’adherir-me encara que pugui combregar amb les idees defensades. Tanmateix sempre intento cooperar dins de la meva manera de fer amb aquelles propostes que considero correctes. Per això, escric aquest text oferint el meu granet de sorra a l’idea de donar suport a l’iniciativa que ha iniciat en Xavier Mir.

Des de l’exterior el fet de ser i sentir-se català pren una definició nova. En un principi, i així ha passat a tots els catalans que he conegut, hi ha una mena del que jo anomeno “crisi d’identitat imposada”, no perquè un mateix no tingui clar qui és, sinó perquè els altres intenten donar-te’n una amb la qual no t’identifiques simplement perquè no entra dins dels seus esquemes mentals el fet que et declaris ser d’una nacionalitat diferent a la que indica el “teu” passaport. Ja sé sap que això de la plurinacionalitat és un tema que en la pràctica costa d’acceptar.

Per una altra banda, i continuant des de l’exterior també observo aquell gust que tenen alguns catalans de l’interior de mirar-se el melic com si el seu fos l’únic existent. És curiós també observar com les notícies informen de les meravelles i reconeixements de Catalunya a l’estranger, i la veritat és que sols una minoria està ben informada de qui som i què volem. La resta és floclore.

Els que vivim fora, de manera permanent, intentem mostrar no sols què és Catalunya, sinó la globalitat de la cultura catalana, i per a mi aquèsta no es redueix sols al Principat. És una lluita diària contra prejudicis, desinformacions i falses interpretacions que pretenen associaciar-nos a la definició de nacionalisme nascuda a principis del segle XX i que com ja ho demostra la història en alguns països va tenir conseqüències funestes que encara hi són presents para la seva població i la d’Europa. Aquest és el punt i ús que els espanyols fan a l’exterior associant mots com nació-nacionalitats- nacionalisme, que en un principi s’haurien de diferenciar per no caure en el parany demagògic, per altra banda ben calculat coneixent molt bé la sensibilitat negativa que aquests termes creen en l’Europa actual, i encara més tenint la fresca memòria de la guerra dels Balcans.

Estic convençuda que l’única existència pacífica que hi pot haver en aquest continent és l’aceptació de la pluralitat de les nacions que el formen. Per això, jo també vull un estat propi, simplement.

Retorns

2006-09-03T22:58:00.000+02:00

Hi ha retorns que són durs, simplement perquè voldríem restar en aquell altre nou espai que s’ha fos amb el nostre interior quan l’experiència ha estat positiva. Però també és veritat que darrera d’aquest fet hi ha un espai passat que ens reclama i espera la nostra tornada.

Sortir de la rutina encara que no sigui d’una manera solitària i individual té els seus avantatges. Sols cal saber-los veure i apreciar-los. Perquè de tant en tant la raó d’ocupar el cap i pensaments amb fets que no vius quotidianament fa que la concentració del teu temps viscut assoleixi un altre caire i dimensió. És clar que també hi ha inconvenients, i aquests hi són en el fet de trobar de nou el dia a dia.

I tot això ve a què malgrat haver tingut un viatge bo, que no s’ha perdut ni ha pres mal ningú, i de que m’encanta traslladar el meu nomadisme mental al seu actiu, era hora ja de retornar i esperar un altre temps i espai per empendre de nou noves i altres aventures, amb la mateixa o diferent gent, aquesta no és la qüestió.

En particular i pensant en el ara mateix que estic vivint està molt bé trobar-se de nou entre les quatre parets conegudes i sentir les veus i mots escrits que m’han acompanyat en silenci durant aquests dies.

L’atac final

2006-08-24T00:14:00.000+02:00

Prepareu-vos!

El dia X del desembarcament rebrà el seu estigma final al trepitjar la vostra terra:

148 pre-adolescents solts en l’idil·li costaner illenc gaudint la temporada britànica d’inserso.

La memòria històrica assolirà nous capitols amb la nostra petjada, silenciosament abandonada.

Anem a l’escola

2006-08-11T02:19:00.000+02:00

Tercer dia. A poc a poc anem agafant el ritme que fa sis setmanes havíem deixat. Portem encara en la nostra ment i en la forma de transportar el cos aquell relaxament al qual solem convidar certes nits d’estiu. El primer dia després d’acceptar més que superar la visió d’un horari espantós, vaig cabussar-me en les poques classes que tenia. Davant meu, un auditori lleganyós i amb una indefinida sensació d’entusiasme va estar soporíferament atent a les noves instruccions d’organització que els caia a sobre.

La resta del dia la vaig passar amb protestes, negociacions per causes perdudes: un possible canvi de certes hores de tant gloriós horari? Per mi que no quedés! Certes actituds no van amb mi, tot i saber que no en treuria res, però es tractava de transmetre el meu malestar, la meva disconformitat... Un cop més vaig poder observar que el dispositiu de supervivència mental i neurològica es va activar positivament i em vaig dir que havia de treure el millor partit de tant dissortat repartiment de temps, això sí, després de maleir el meu cap d’estudis, cridar algunes conxorxes en contra seva i plantejar-me d’aconseguir alguna foto seva per a penjar-la a la pissarra de suro que tinc darrera la porta del meu cau per jugar a dards.

I la coronació d’aquest nou curs: Una setmana de viatge per Anglaterra amb dos dies de visita a Londres a finals d’agost. No és que no m’agradi l’idea i sí, ja sé que anar amb 30 especímens injectats amb dosis indeterminades d’hormones pot tenir els seus moments emocionants -especialment si considerem el factor sorpresa-, però que voleu que us digui, una idolatra la discreció i passar desapercebuda tot el possible, i em temo que no serà aquest el cas. A més si afegim les notícies que ens arriben aquests dies, ja us podeu imaginar les ganes que tinc de moure’m de casa vers la pèrfida Albion.

Eulenhaus, la casa de les òlibes

2006-08-06T18:55:00.000+02:00

Fa uns anys buscava una adreça per passar uns dies d’estiu. D’aquesta manera va caure a les meves mans una d’un poblet de l’Alt Empordà que em va semblar adient. Va ser un estiu bo i tranquil, així que tota la família va decidir tornar-hi i d’aquesta manera jo em vaig encarregar de fer la reserva per l’any vinent.

Coses de la vida van fer que aquesta reserva es perdès, i quan jo vaig trucar per reconfirmar la meva anada, la família en qüestió se’n va adonar de la pèrdua. Tanmateix el petit “traspàs” el van solucionant preguntant a una altra família amiga seva i és així com vam d'haver de canviar involuntariament de domicili.

Encara recordo la primera sensació que vaig tenir quan vaig veure aquella casa de poble. En la casa ens esperava el matrimoni ja gran, amable. Estaven assabentats i amb una certa preocupació ens van voler informar a priori de les diferències que trobaríem entre una vivenda i l’altra. Però nosaltres sabíem que no teníem altra alternativa, era massa tard...

La nostra entrada era la mateixa que la que ells tenien. L’àvia X, els nens i jo vam pujar al primer pis. Allí una mena de replanell gran convidava a les cinc portes a observar una taula de menjador que havia conegut segurament millors dies de convivència humana i que ara es veia encara acompanyada per la seva vitrina farcida de bibelots i el seu bufet amb figures femenines de porcellana midonada.

Ens vam acostar a una de les cinc portes, de color crema i més estreta que les altres. La porta era doble i tenia un pany antic amb una clau gran de ferro. Vaig girar la clau, encendre la llum i davant meu s’extenia una escala amb graons de desigual alçada que encara la feia més empinada òpticament. Un neguit de desànim m’anava inundant encara més, però jo vaig fer el cor fort i em vaig dir que si ja hi erem, hi passaríem les properes setmanes.

Vam recòrrer cada estança: parets blanques, balques marrons contrastant amb la blancor dels trespols, sòls de rajola de terrat, finestrons de fustons regulables, finestres amb cortines de puntes blaquíssimes. En les estaces semblava que el temps s’havia quedat aturat.

De la cuina a la terrassa per una porta de fusta i vidre i els mateixos finestrons que als dormitoris. La vaig obrir i vam sortir. És llavors quan vaig saber que em sentiria bé i quan vaig llegir en els ulls dels meus fills que donaven també el vist i plau. Davant nostre es presentava un petit bosc de xops, grans i vinclats, a pocs metres el riu i tota una extensió de camps de conreu que es fonien amb l'horitzó d'una serralada.

L’àvia X. em va preguntar si ens quedaríem, i jo li vaig dir que sí, que ens sentiríem a gust a casa seva. El dubte de l’expressió de la seva cara va desaparèixer i vaig poder observar que també s’alegrava. Vam desfer camí i jo vaig anar a buscar l’equipatge mentre els nens seguien inspeccionant el que hauria de ser el seu dormitori.

Hores més tard, l’avi Y va trucar a la porta i jo vaig baixar les escales. Ens va portar de l’hort uns tomàquets, unes peres, uns prèssecs i unes albergínies com a present de benvinguda. Jo no em vaig poder imaginar millor regal que el portat i quasi em vaig quedar sense paraules. Li vaig agrair molt i amb els dies que hi vaig ser els detalls es van repetir. Fins i tot el dia de la tornada ens van farcir amb una bossa plena de peres per a menjar pel camí.

La primera nit, després d’haver acondicionat tots els estris, vam seure fins ben entrada la matinada al terrat, cadascú de nosaltres fascinats pel silenci especial que ens envoltava. De sobte i guanyant-se tota l’atenció dels nens, un grup d’òlibes –un dels meus animals preferits- van passar per damunt dels nostres caps a vol ras ignorant la nostra presència i dirigint-se al bosquet de xops a fer les seves observacions i treure el millor partit i profit d’elles, fet que es podia constatar quan se sentia un petit i esgarrifat xiscle perdut entre les branques.

Aquella nit, un cop al llit, mirant les parets blanques i sentint encara el reguitzell de les ales de les òlibes, vaig confirmar-me que havíem triat bé i que seria un bon estiu. I així va ser.

D’això ja fa uns anys, i cada estiu tornem a la Eulenhaus, la Casa de les Òlibes, nom donat pels nens i amb el qual s’ha quedat per sempre més.

P.S. La foto que podeu veure no és cap muntatge; la vaig fer jo un vespre des del terrat de la Casa de les Òlibes.

VBI BENE IBI COLONIA

2006-08-01T02:40:00.000+02:00

Visc entre dos móns. Dues mentalitats que sense ser tan oposades, tenen les seves diferències substancials. I ambdos móns m’hi sento bé. I ambdues mentalitats les faig meves. Tinc la meva esquizofrènia particular i geogràfica.

És per això que quan torno a casa de vegades he de matisar de quina en parlo, si la del nord o la del sud, perquè si una ja ho era -encara que no triada, sí volguda-, l’altra ho ha esdevingut d'estimada amb el pas del temps.

Quan m’acosto a la casa del nord sento una especial calma quan encara de lluny les agulles de la catedral em donen la benvinguda i m’anuncien que ja queda poc per arribar al meu destí. Sortint de l’autopista i enfilant l’avinguda sé que fluiré amb el Rin a la meva dreta per arribar al semàfor que hi ha nomès sortir del túnel i que em recordarà que a la meva esquerra, ella tota sencera, em saluda de nou.

És aquí on també em sento bé. És aquí on he fet créixer les meves arrels transportades des del sud. Arrels, que per altra banda i sense perdre la seva profunditat necessaria per a viure, mantenen el contacte amb la superfície. No sé sap mai si pot arribar el dia que calgui desenterrar-les…

Ho soportaré ?

2006-07-06T01:09:00.000+02:00

uli stein

Sempre que arriben aquestes dates en les quals prenc la determinació d’abandonar la meva còmoda i agradable llar, m’ataquen unes quantes pors.

Per una banda i considerant les darreres setmanes, em pregunto què faré amb tant de temps. Clar què sé que faré, però els primers dies hi havia com una certa desorientació en l’aire i ja em veia rosegant-me els punys. El problema està de fet resolt perquè un cop més em passaré unes horetes al dia preparant dossiers com a mena d’entrenament, però això sí, molt “ad libitum” i sota el cel dels vespres estiuencs: L’ordinador sense connexió, la lluna, la copeta de vinet al costat, el parell d’òlibes que es dediquen a fer-me companyia cada nit volant sobre el meu cap i jo. Un equip perfecte.

Per una altra banda torna el neguit ja típic només de pensar que he de creuar la Gran Nation. No és que m’assusti per la seva magnitud, no és això. M’asusta pensar en la colla de psicòpates al volant que trobaré. Us explico la meva teoria. Els francesos veuen l’autopista com una mena de carretera nacional ràpida. Així el carril de l’esquerra és, per a ells, el carril que serveix per avançar sempre que els vingui de gust i notin que el de davant els molesta, sense mirar –naturelment! (llegir amb accent francès)- si algú, en aquest cas jo mateix, ja va enfilat a 130-140 km per hora. Perquè aquest carril no existeix “per avançar”, sinó que hi és per a circular si portes més velocitat que els de la dreta. Ah, i que em dieu de l’intermitent que deixa de ser-ho i mai saps si volen anar mès enllà de la l’esquerra? En fí, atravessar França és sempre una aventura i una experiència que et transporta els calfreds que es poden gaudir al pujar a la muntanya russa.

Tot aquest preàmbul no té més intenció que comunicar-vos que baixo a casa, a carregar llum, aire marí i vent. Que em dedicaré a fer la dormilega, llegir, caminar, explorar, escriure, pensar i mirar les mussaranyes, que ja em fa falta. Ah!, i d'altres divertimentos que endolcen els sentits i la vida.

A reveure!

Maarten ‘t Hart

2006-06-28T03:00:00.000+02:00

Avui he anat a la meva llibreria. Feia temps que no ho feia, em faltava la Muse, aquella tranquil.litat envoltada d’harmonia que fa que el passejar entre prestatgeries i mostradors sigui un agradable acord amb mi mateixa. M’agrada l’ambient que respiro quan hi sóc, i la calma amb la qual puc mirar la literatura que es presenta oberta a ulls àvids.

Me n’he adonat de com havia passat el temps quan el llibreter m’ha donat la benvinguda dient-me que s’havia estranyat de no haver-me vist regularment aquest darrer any. Jo li he contestat amb un somriure que ell ha entès.

I he trobat el que no havia anat a buscar, un llibre d’un autor que poc a poc ha anat guanyant-se un lloc en la meva prestatgeria i en la meva persona: Maarten ‘t Hart.

‘t Hart va néixer el 1944 a Maassluis (Països Baixos), fill d’un enterramorts i criat en un estricte calvinisme que l’ha abocat a declarar-se ateu convençut. Va estudiar Biologia-Zoologia a la universitat de Leiden especialitzant-se en Etologia. Va doctorar-se amb una tesi sobre el comportament de les rates. No deixa de ser interessant, si pensem l’aspecte fortament social que tenen aquests animals dins de les comunitats que formen. Ha estat professor de la mateixa facultat. A partir del 1971 comença a publicar de forma més o menys tímida. Els seus llibres tenen un deix autobiogràfic, com un intent de trobar un pacte amb els fantasmens desplegats durant l’infantesa i que, de vegades, fan camí, costat a costat, durant tota la nostra vida. Els temes que tracta són la música clàssica –se’l considera un especialista no-professional d’en Johan Sebastian Bach-, el desamor i la natura. Ah, i clar, aquesta educació calvinista que l’ha acompanyat des dels primers moments de la seva vida. Observador fi i delicat de tot el que té al seu voltant; en la seva prosa, a cops poètica, abunda la descripció detallada d’aquells paisatges holandesos que s’allarguen fins morir en l’horitzó i d’aquelles persones que ell coneix i observa diariament.

El llibre que he comprat és de l’any 1979, i el títol traduït de l’alemany és Déu va en bicicleta. L’original es titula: De aansprekers. És una història en la qual ‘t Hart relata els últims moments de vida del seu pare, de la seva confrontació amb la mort, per al qual res nou era ja que per ofici la va tenir present diariament. De les relacions pare-fill, que malgrat la duresa religiosa de l’educació rebuda, deixen un pensament ple d’amor tot i recordant aquella protecció que l’autor de petit va interpretar quasi divina quan el seu pare el portava a sobre de la barra de la seva bicicleta.

És un autor que aconsello llegir, per la seva sensibilitat melangiosa, realista i humana.

Xiuxiueig silenciós

2006-06-14T00:31:00.000+02:00

Uli Stein

9 de juny, divendres aquàtic.

Després de quasi dues hores d’examen pràctic aconsegueixo el titol:

socorrista de piscina

Vinga, tots a l’aigua que us salvo!

Pausa

2006-06-10T18:51:00.000+02:00

Carol Peace

Entro en la pausa dels mots escrits.

M’esmunyo en la pausa dels mots interiors.

Deures

2006-05-29T23:47:00.000+02:00

A petició d’un visitant que vol confirmar si ha fet correctament els deures de traducció, penjaré el text traduït del darrer escrit.

La traducció de la poesia d’en Rilke té un traductor molt especial; és uns els meus poetes de capçalera, Joan Vinyoli, que va aprendre alemany en primer terme per poder llegir els poetes alemanys que li agradaven -en aquest cas Rainer Maria Rilke, com també Friedrich Nietzsche- i posteriorment traduir part de la seva obra poètica al català.

Buidor

El silenci de la buidor acompanya les meves hores. Llargues setmanes, llargs dies, eternes llargues nits. Em manquen els mots i no tinc les ganes de confrontar-me a ells. De sobte, l’aire dins meu s’ha esmunyit. Les forces, ja no les trobo. Tinc els ulls oberts encara i el meu desig seria tancar-los. He tornat a caure de bell nou a l’altra banda del mirall que es desplega davant meu amb fredor i solitud.

De tu, poeta que reposes a la meva tauleta de nit, prenc els mots que manquen. Retorna’m la foscor als meus ulls.

Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.

Rainer Maria Rilke
Extracte del llibre Malte Laurids Brigge,1910
Trad. Joan Vinyoli

Leere

2006-05-26T02:00:00.000+02:00

Die Stille der Leere begleitet meine Stunden. Langen Woche, langen Tage, ewigen lange Nächte. Mir fehlen die Wörter und ich habe keine Lust mit ihnen mir auseinander zu setzen. Die innere Luft ist plötzlich weg. Die Kräfte, finde ich sie nicht wieder. Die Augen habe ich noch auf und mein Wunsch ist, sie zu zuschließen. Ich bin wieder auf den andere Seite des Spiegels gegangen, gelandet, die sich kalt und einsam vor mir vorstreckt.

Von dir, den Dichtern, den auf mein Nachtischschränkchen ruhst, entnehme die fehlenden Wörter. Gib mir die Dunkelheit auf meine Augen zurück.

Du, der ichs nicht sage, daß ich bei Nacht
weinend liege,
deren Wesen mich Müde macht
wie eine Wiege.
Du, die mir nicht sagt, wenn sie wacht
meinetwillen:
wie, wenn wir diese Pracht
ohne zu stillen
in uns ertrügen?
- - - - -
Sieh dir die Liebenden an,
wenn erst das Bekennen begann,
wie bald sie lügen.
- - - - -
Du machst mich allein. Dich einzig kann ich vertauschen.
Eine Weile bist dus, dann wieder ist es das Rauschen,
oder es ist ein Duft ohne Rest.
Ach, in den Armen hab ich sie alle verloren,
du nur, du wirst immer wieder geboren:
weil ich niemals dich anhielt, halt ich dich fest.

Rainer Maria Rilke
Aus den Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge T, 1910

Matronen

2006-05-21T17:48:00.000+02:00

He pensat que potser us agradaria saber qui eren les “persones” representades a la foto que vaig penjar en el meu darrer escrit.

Es tracta de les matrones, Matronen. El seu significat adoptat al llatí, matrona ve a significar honorable mestresa de casa.

Era una deessa d’origen celta, el culte de la qual es va escampar per tota Germània, especialment pels pobles germànics que habitaven les ribes del Rin. El seu culte rendeix honor a la fertilitat i la ciència de l’obstetrícia, és a dir, l’art d’acompanyar la gestació, el part i el puerperi de la dona.

El culte es va escampar per tot l’Imperi Romà, de tal manera que s’han trobat restes a diferents i llunyans indrets que certifiquen i confirmen l’existència d’aquesta divinitat. Les troballes ens mostren dos tipus de representacions: en forma d’altar o en forma de pedra votiva, els anomenats ex-vot. En aquesta sempre es veu un grup de tres dones, una tríade a la qual hi sortien i pertanyien dones casades com solteres. Els seus atributs eren la serp, els infants i els bolquers. Les matrones rebien noms segons la funció i la relació que se li volia donar a aquesta divinitat, per exemple: “Lubicae, deesa que sana”. La majoria dels altars eren a les cases romanes a l’àmbit reservat als lares, els deus protectors de la llar. Però també es van construir temples i centres de culte. Sobre el ritual concret que se seguia no es té molta informació, com ha passat amb altres divinitats que no tenen el seu origen inmediat dins de la civilització grega o romana. Se sap, això sí per algunes representacions, que es feien ofrenes amb cistells plens de fruita així com alguns sacrificis d’animals –porcs i peixos- i cerimònies d’encens.

Aquesta divinitat té una relació amb les divinitats de la mitologia nòrdica, i em refereixo a les dísirs (Disen) i les walquiries (Walküren). Però és més directa i concreta amb la de les nornes (Nornen), les deesses que filen i teixeixen el nostre destí i que també n’eren tres: Urd, Verdandi i Skuld. Les nornes també tenien una vessant guerrera, per tant s’adoraven com a deesses de la guerra.

Dia de la mare

2006-05-15T01:21:00.000+02:00

Avui han celebrat el dia de la mare. Dic han celebrat perquè jo no el celebro.

Si intento recordar la definició que donen d’aquest dia com a explicació del seu sentit, em vénen a la memòria expressions com fer l’honor al fet de ser mare i a la dona que s’ha decidit a portar a terme la maternitat.

L’origen d’aquest assenyalat dia és força curiós, ja que en un principi no s’honorova el fet matern femení, sinó el de l’església que en l’Edat Mitjana (concretament segle XIII) se la tenia com a la “mare universal" de tots els cristians. Per extensió, ja se sap què passa amb les interpretacions, les dones-mares van caure dins del mateix sac.

La història i l'evolució d’aquest atrotinat dia la podeu trobar als diferents oracles cibernètics que es poden consultar. Tanmateix si aquest dia ja en sí em carrega, és pel sentit i significat que els moviments polítics feixistes en la seva època d’esplendor li van donar –esperit de la història, li diuen i també sembla que ve un cop en la vida d’evolució d’una nació, i espero que en Hegel tingués raó-.

En el temps del govern nacionalsocialista aquesta celebració es va unir i diluir amb el ideal que es tenia de la raça ària. Així es potencia l’imatge d’una dona que només pot ser ser felíç si no para de parir fills per a la pàtria. Neix d’aquesta manera un nou tipus d’heroïna. Les dones ja no són únicament una força de treball barata que substitueix l’home a les fàbriques d’armament mentre aquest lluita al front, sinó que es dediquen a produir un altre tipus d’armament -humà-, cap al final de la guerra, més aviat, carn de canó. Per donar-li més solemnitat a l’esdeveniment de ser mare, l’any 1938 s’inaugura la temporada de les condecoracions maternals i les mares que hagin destacat pel seu comportament patriòtic reben en compensació a les contraccions patides la Creu Maternal (Mutterkreuz).

I avui ha arribat aquest dia i tot plegat sempre tinc el dilema de com reaccionaré davant de la cara de felicitat dels meus dos fills quan en un dia com aquest m’ataquen de bon matí al llit amb els seus petits presents. La meva filla de sis anys que ja em té fitxada em diu aquest matí: “Ja sabem que odies aquesta festa i aquest bèstia del Hitler, però els regalets s’havien de fer”.

D’ella he rebut tres sabonets de formes marines i de tres diversos colors que ella mateixa els va fer; i del meu fill un test petitó amb llavors plantades per ell de créixens. M´ho he mirat encara mig adormida i m’he dit, ves per on, avui farem una variada amanida maternal i ens podrem rentar les mans esperant que passi el dia sense pena ni glòria.

Dita compartida

2006-05-02T00:51:00.000+02:00

En aquesta setmana de silenci que encetaré, us deixo a les vostres ments una de les dites alemanyes que més m’agrada i que em convida a imaginar .

Stille Wasser sind tief

Aigües tranquil·les són profundes

Imagineu amb mi!

Oferiu-me les vostres imaginacions, pensaments!

Alimenteu les meves, els meus...