Per molts anys !!!

10 !!!

Un any més...

Frontal de Sta. Maria d’Avià, anònim, segle XIII

Museu Nacional d’Art de Catalunya

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

(Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003)


/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\


Es ist wieder Weihnachten

Der Baum weckt Töne auf und der Wind schreibt

Lichtlinien auf der Haut des Wassers.

Alles ist Geheimnis und heller Schein.

Weihnachten kehrt wieder und mit ihm auch die Frage

Werden wir den Frieden verkünden mit Worten,

während mit der Geste wir den Krieg födern?

(Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003)

Desitjo per vosaltres unes festes com vosaltres les desitgeu:
felices o en família, sanes o insanes
Comencem un any 2010 millor per tothom,
tret d'aquells que no ho mereixen.

Conversa

Vine, seiem i parlem, d'allò que et preocupa, que et fa sentir més del que voldries. Les darreres setmanes tens enganxada en el pensament una frase que vas llegir fa molt de temps. La dius perquè et crema en el més profund

-Els records fan la nostra vida més agradable, però és precisament allò que oblidem que la fa més soportable-

Ser llegir en el teu esguard que t'has passat els dies passejant-te per la casa de la memòria, per totes les seves estances, unes més lluminoses, altres més fosques, altres tancades en clau per sempre més. T'agradaria retornar a llocs antics, aquells que et van sensibilitzar a pensar i a viure. I reconeixes el sentit de tot plegat perquè ara saps que ha arribat el moment de preparar-te per acceptar la separació dels records, de deixar per a l'oblit, sense por, la tristesa i la impotència de les evidències que els han acompanyat.

per a Xavi

13 de novembre de 2009

Immensament tristos,
ho esperàvem,
però no pensàvem que arribés aquest dia.
Enyorem no saber-te amb nosaltres...

Kölle Alaaf

Com tots els anys,
l'11 de l'11
a les 11 i 11
comença oficialment
el temps de disbauxa...

Alaaf ! !

Retorn a Veere

Quatre hores d'autopista, pluja i una agitada Anvers ens separaven. Creuar la frontera i veure com la pluja restava darrera mentre al meu davant el dia anava perdent-se.

Ara que ja m'acostava vaig tenir por, de retrobar-te, de sentir-te. Vaig aparcar el cotxe i em vaig endinsar dins la foscor travessant les dunes fins arribar a la platja. Era difícil veure el mar, sols reflectat per una inmensa catifa negra ben al fons però més present que mai amb els seus cants esferïdors. En la nit podia reconèixer el paisatge estimat, sentir com els joncs s'oferien al joc del vent del nord ballant entre les dunes. Necessitava sentir les primeres fredors de la tardor, preguntar-me i justificar-me si havia estat una bona idea acceptar la teva invitació després dels anys de silenci tàcit, tot just ara quasi davant de la teva porta, tot sabent que no ens havíem pogut oblidar.

En un darrer sospir vaig recollir les forces que em restaven i vaig decidir que ja era hora d'arribar a casa.

Tarda de lectures

Hafenamt der Stadt Köln

Ha estat una tarda agradable i interessant. Per primer cop l'Associació d'Escriptors Alemanys, districte Colònia, ha organitzat dins del marc del „Boulevard del llibre“ una vetllada literària on s'han presentat tres autors catalans -Mercè Rodoreda, Albert Sánchez Pinyol i Maria Barbal-, les obres dels quals estan traduïdes a l'alemany. El públic ha tingut l'ocasió de sentir les lectures en català i posteriorment en alemany d'alguns dels seus llibres. Després de la lectura s'ha establert un diàleg animat amb qüestions que interessaven els assistents.

I un cop més he constatat aquella sensació que sempre m'arriba quan veig la poca informació que alguns tenen sobre la condició del meu país i de la meva cultura, malgrat la fluïdesa d'informació, per altra banda no censurada que es pot trobar de manera fàcil a la xarxa. Explicar que pertanys a una cultura que no és la que ells pensaven trenca els seus paràmetres i se senten, en un primer moment, descol·locats i perduts. Alguns d'ells fins i tot mostren un cert tret d'ofensa per haver-los creat un malestar cultural. És una dinàmica que sols es pot entendre vist des de l'exterior.

Per això, no puc deixar de riure per sota al nas quan hi sóc a casa i sento les notícies que diuen i informen del fet que a Europa ja saben qui “som”, amb una component quasi metafísica. Dir que no en saben res seria mentir, perquè des de fa anys centres i casals catalans fan una tasca de forma lliure per a donar a conèixer la nostra cultura. És una tasca que va més enllà de la ballada de sardana i del berenar de pa amb tomàquet. Són activitats amb qualitat i exigència, amb restriccions del temps lliure i de la vida privada. Sí que cal dir, però, que tota aquesta informació arriba a una minoria que vol ser informada, que busca la resposta als seus interessos i se sent implicada en trobar-la i compartir-la. Lamentablement, la gran majoria segueix pensant que hi ha una unitat uniforme cultural i continua queixant-se quan tornen de les seves vacances dels rètols de les ciutats i dels carrers.

De totes maneres reconec que sento una mòrbida, maquiavèl·lica satisfacció, descol·locant cert tipus d'alemanys quan s'acosten a mi amb certes preguntes, fins i tot diria que m'encanta desestabilitzar-los, culturalment parlant, evidentment! No ha estat el cas d'aquesta tarda, on hem restat de nou la minoria informada o aquella oberta a noves perspectives culturals i amb ganes d'aprendre i conèixer nous horitzons.