què fer, quan l'eternitat sols és unes hores...
dissabte, maig 03, 2008
dissabte, març 22, 2008
cacofonia silenciosa
És curiós els moments que estic vivint de fa temps. És una evidència: no em prodigo massa pel meu blog, fet que per una altra banda tampoc és nou, i de manera indirecta oblido trucar a les vostres portes. Sols esporàdicament goso a entrar i amb un deix ple penombra volàtil deixo constància de la meva visita.
D'un temps ençà no sé el motiu - o sí- que m'impedeix reflectir al paper els pensaments i les sensacions que travessen tangencialment pel meu cap i pel meu esperit. Sé que podria omplir fulls i fulls sense aturar-me per separar la ploma del paper, sé que podria passar-me hores sense adonar-me del seu pas per davant meu, sé que deixaria molt més de mi, d'una manera més tangible, però la realitat fa que tot quedi tapat dins de la profunditat del que potser en un temps futur serà la meva memòria.
Sé que he entrat en una fase “cloïssa”, com molt bé qualificaria un estimat amic meu. El que sento i penso tinc ho tinc com tan íntim, tan meu que el meu pudor i la meva prudència natural no em deixen transcriure-ho en mots públics.
Tanmateix i sabent com és d'impossible i inútil aturar-se, vaig fent el camí que és el meu, a cops amb molts dubtes i de vegades, com ara, seguint-lo paral·lelament per poder tenir aquella perspectiva de la distància de mi mateixa. Sé que quan arribi el moment em tornaré a fondre amb ell . Aquesta será, després de to, la finalitat.
D'un temps ençà no sé el motiu - o sí- que m'impedeix reflectir al paper els pensaments i les sensacions que travessen tangencialment pel meu cap i pel meu esperit. Sé que podria omplir fulls i fulls sense aturar-me per separar la ploma del paper, sé que podria passar-me hores sense adonar-me del seu pas per davant meu, sé que deixaria molt més de mi, d'una manera més tangible, però la realitat fa que tot quedi tapat dins de la profunditat del que potser en un temps futur serà la meva memòria.
Sé que he entrat en una fase “cloïssa”, com molt bé qualificaria un estimat amic meu. El que sento i penso tinc ho tinc com tan íntim, tan meu que el meu pudor i la meva prudència natural no em deixen transcriure-ho en mots públics.
Tanmateix i sabent com és d'impossible i inútil aturar-se, vaig fent el camí que és el meu, a cops amb molts dubtes i de vegades, com ara, seguint-lo paral·lelament per poder tenir aquella perspectiva de la distància de mi mateixa. Sé que quan arribi el moment em tornaré a fondre amb ell . Aquesta será, després de to, la finalitat.
diumenge, març 02, 2008
vent
Un dels meus estels: El baró vermell
Vrouwenpolde, 2005
Divendres vas venir de nou. M'agrada quan hi ets amb mi perquè em reculls i em retornes a la meva essència originària. Amb tu hi sóc de nou al meu centre i sé que la nostra complicitat m'allibera de tots els meus neguits renovant-me.
Dies com aquests em traslladen a un temps estimat. Ja ho saps. Un temps lluny perquè així ha de ser, si seguim el camí que anys abans vam encetar; un temps en la memòria, de despreocupació infantil i de felicitat per descobrir nous i interessants fets; un temps on el senderi hi era absent i el viure dia a dia era una aventura constant.
He sortit a la terrassa i m'he quedat mirant un cel estès davant meu, que capriciós no es decideix quin vestit posar-se. Tanco els ulls i sento la teva abraçada mentre les teves petjades deixades en mi em confirmen que no pots restar més temps al meu costat, que has de seguir també el teu camí. De sobte sé que som aquells amants marcats que senten la seva vida vinguda a empentes determinades per forces alienes a la nostra voluntat. Viurem del sentit viscut en un instant.
divendres, febrer 22, 2008
insomni
El jardí marí de l'AinaCalia recordar, simplement...
Einmal nahm ich
Einmal nahm ich zwischen meine Hände
dein Gesicht. Der Mond fiel darauf ein.
Unbegreiflichster der Gegenstände
unter überfließendem Gewein.
Wie ein williges, das still besteht,
beinah war es wie ein Ding zu halten.
Und doch war kein Wesen in der kalten
Nacht, das mir unendlicher entgeht.
O da strömen wir zu diesen Stellen,
drängen in die kleine Oberfläche
alle Wellen unsres Herzens,
Lust und Schwäche,
und wem halten wir sie schließlich hin?
Ach dem Fremden, der uns mißverstanden,
ach dem andern, den wir niemals fanden,
denen Knechten, die uns banden,
Frülingswinden, die damit entschwanden,
und der Stille, der Verliererin.
Rainer Maria Rilke
Aus den Gedichten an die Nacht (Nachlaß)
dissabte, febrer 09, 2008
Füller-Führerschein
El passat dimecres, l'Aina va tornar a casa tota eufòrica de l'escola amb una notícia que ja li cremava i que no podia guardar més. La seva mestra li va comunicar que ja podia començar a fer el seu Füller-Führeschein. I vosaltres us preguntareu què és això i per què una nena es pot emocionar tant... El mot no té correspondència al català perquè la nostra llengua no té el sentit de la paraula en sí, però es podria traduir com carnet de ploma, és a dir aprendre a escriure amb ploma.
El primer cop que vaig saber d'aquesta activitat va ser ara fa dos anys quan el meu fill Tomeu, home de poques paraules ell, es va presentar sense haver dit abans res de res amb el seu carnet que li “permetia” escriure amb ploma. Li vaig preguntar què volia dir i és llavors que amb la seva forma sintètica de conversar m'ho va explicar.
Els nens alemanys a l'escola primària aprenen a escriure primer en llapis i les lletres que aprenen són les anomenades d'impremta. La seva escriptura la formen frases amb paraules de lletres soltes. També aprenen primer a escriure i identificar el sons abans que l'aspecte i correcció ortogràfiques. La llengua alemanya té la seva manera pròpia, singular i complexa de reproduir gràficament els fonemes. D'aquesta manera els nens assoleixen intuïtivament el sentit del so així com una aproximació a la seva representació per poder posteriorment representar la seva grafia correctament. Tot aquest procés té un temps reservat d'un any, el primer any escolar, que es redueix o s'amplia segons l'intel·lecte de l'alumne. En el cas de l'Aina aquest temps es va reduir a dos mesos en els quals va aprendre a escriure sense fer quasi faltes i a llegir “llibres sense dibuixos” com deia ella.
Quan ja han assolit els fonamentes bàsics de l'escriptura i lectura es passa a la segona fase: s'abandona parcialment el llapis i comencen a aprendre a escriure en ploma. Per aquest aprenentatge hi ha tota una sèrie de tècniques diverses que inclouen des de la pràctica psicomotora fins la cal·ligrafia de les lletres, petites i grans.
És molt important aprendre i dominar la tècnica d'escriure en ploma, perquè a l'escola primària només està permès escriure en ploma, en llapis o pintar en colors de fusta. Res de bolígrafs o retoladors.
Aquest costum segueix fins i tot en els instituts, encara que alguns professors -del que podria equiparar-se a l'ESO- accepten l'ús de bolígrafs. Jo personalment no accepto cap treball o deure escrit, sigui quin sigui, que no hagi estat escrit amb ploma. I és que he de confessar que amors i devocions a banda, inclòs el desenvolupament i domini psicomotòric, l'escriptura amb ploma té una estètica indiscutible .
El primer cop que vaig saber d'aquesta activitat va ser ara fa dos anys quan el meu fill Tomeu, home de poques paraules ell, es va presentar sense haver dit abans res de res amb el seu carnet que li “permetia” escriure amb ploma. Li vaig preguntar què volia dir i és llavors que amb la seva forma sintètica de conversar m'ho va explicar.
Els nens alemanys a l'escola primària aprenen a escriure primer en llapis i les lletres que aprenen són les anomenades d'impremta. La seva escriptura la formen frases amb paraules de lletres soltes. També aprenen primer a escriure i identificar el sons abans que l'aspecte i correcció ortogràfiques. La llengua alemanya té la seva manera pròpia, singular i complexa de reproduir gràficament els fonemes. D'aquesta manera els nens assoleixen intuïtivament el sentit del so així com una aproximació a la seva representació per poder posteriorment representar la seva grafia correctament. Tot aquest procés té un temps reservat d'un any, el primer any escolar, que es redueix o s'amplia segons l'intel·lecte de l'alumne. En el cas de l'Aina aquest temps es va reduir a dos mesos en els quals va aprendre a escriure sense fer quasi faltes i a llegir “llibres sense dibuixos” com deia ella.
Quan ja han assolit els fonamentes bàsics de l'escriptura i lectura es passa a la segona fase: s'abandona parcialment el llapis i comencen a aprendre a escriure en ploma. Per aquest aprenentatge hi ha tota una sèrie de tècniques diverses que inclouen des de la pràctica psicomotora fins la cal·ligrafia de les lletres, petites i grans.
És molt important aprendre i dominar la tècnica d'escriure en ploma, perquè a l'escola primària només està permès escriure en ploma, en llapis o pintar en colors de fusta. Res de bolígrafs o retoladors.
Aquest costum segueix fins i tot en els instituts, encara que alguns professors -del que podria equiparar-se a l'ESO- accepten l'ús de bolígrafs. Jo personalment no accepto cap treball o deure escrit, sigui quin sigui, que no hagi estat escrit amb ploma. I és que he de confessar que amors i devocions a banda, inclòs el desenvolupament i domini psicomotòric, l'escriptura amb ploma té una estètica indiscutible .
dimecres, febrer 06, 2008
absit omen
Bé, no arribo a tenir l'aspecte espectacular de l'home del còmic del caricaturista alemany Uli Stein, però el meu cos i el meu cap es solidaritzen amb el seu malestar, això sí, sense portar el „vestit” addicional.
En un principi ja em veia ser la nova portadora del virus de moda: el Noro. Quina importància estar de forma activa al darrer crit víric! Però res, falsa alarma. Al final només ha esta un cop baix del meu sistema immunològic regalant-me un meravellós “atac” d'esgotament amb amnèsia inclosa d'una nit.
Encara no he tingut ni l'empenta ni l'esma de voler saber què va passar. Potser serà millor no “despertar gossos que dormen”, com diuen els alemanys; encara que amb el meu lamentable estat sols em ve con a fet plausible haver-la passat al llit: jo sola amb el meu deliri...
En un principi ja em veia ser la nova portadora del virus de moda: el Noro. Quina importància estar de forma activa al darrer crit víric! Però res, falsa alarma. Al final només ha esta un cop baix del meu sistema immunològic regalant-me un meravellós “atac” d'esgotament amb amnèsia inclosa d'una nit.
Encara no he tingut ni l'empenta ni l'esma de voler saber què va passar. Potser serà millor no “despertar gossos que dormen”, com diuen els alemanys; encara que amb el meu lamentable estat sols em ve con a fet plausible haver-la passat al llit: jo sola amb el meu deliri...
dilluns, gener 28, 2008
desconnectada
He estat quasi dues setmanes sense connexió d'internet a casa. En un primer moment vaig pensar que el dia de la fi del món havia arribat, però un cop van passar les primeres hores i les evidències de la magnitud de la tragèdia es varen fer paleses, vaig dir-me que alguna força estava posant a prova la meva paciència. De sobte es va produir una transformació i vaig sentir que no tenia cap mena necessitat de connectar-me i fins a un cert punt de comunicar-me.
Des de la feina solucionava els aspectes més urgents: correu, aules virtuals, etc i la resta els deixava una mica a la seva sort, tot i pensant que aquesta situació no havia de ser eterna.
Ara ja m'he instal·lat de nou i m'he dit que us havia de deixar una petita nota sobre la meva desaparició puntual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
