Ha estat una tarda agradable i interessant. Per primer cop l'Associació d'Escriptors Alemanys, districte Colònia, ha organitzat dins del marc del „Boulevard del llibre“ una vetllada literària on s'han presentat tres autors catalans -Mercè Rodoreda, Albert Sánchez Pinyol i Maria Barbal-, les obres dels quals estan traduïdes a l'alemany. El públic ha tingut l'ocasió de sentir les lectures en català i posteriorment en alemany d'alguns dels seus llibres. Després de la lectura s'ha establert un diàleg animat amb qüestions que interessaven els assistents. I un cop més he constatat aquella sensació que sempre m'arriba quan veig la poca informació que alguns tenen sobre la condició del meu país i de la meva cultura, malgrat la fluïdesa d'informació, per altra banda no censurada que es pot trobar de manera fàcil a la xarxa. Explicar que pertanys a una cultura que no és la que ells pensaven trenca els seus paràmetres i se senten, en un primer moment, descol·locats i perduts. Alguns d'ells fins i tot mostren un cert tret d'ofensa per haver-los creat un malestar cultural. És una dinàmica que sols es pot entendre vist des de l'exterior.
Per això, no puc deixar de riure per sota al nas quan hi sóc a casa i sento les notícies que diuen i informen del fet que a Europa ja saben qui “som”, amb una component quasi metafísica. Dir que no en saben res seria mentir, perquè des de fa anys centres i casals catalans fan una tasca de forma lliure per a donar a conèixer la nostra cultura. És una tasca que va més enllà de la ballada de sardana i del berenar de pa amb tomàquet. Són activitats amb qualitat i exigència, amb restriccions del temps lliure i de la vida privada. Sí que cal dir, però, que tota aquesta informació arriba a una minoria que vol ser informada, que busca la resposta als seus interessos i se sent implicada en trobar-la i compartir-la. Lamentablement, la gran majoria segueix pensant que hi ha una unitat uniforme cultural i continua queixant-se quan tornen de les seves vacances dels rètols de les ciutats i dels carrers.
De totes maneres reconec que sento una mòrbida, maquiavèl·lica satisfacció, descol·locant cert tipus d'alemanys quan s'acosten a mi amb certes preguntes, fins i tot diria que m'encanta desestabilitzar-los, culturalment parlant, evidentment! No ha estat el cas d'aquesta tarda, on hem restat de nou la minoria informada o aquella oberta a noves perspectives culturals i amb ganes d'aprendre i conèixer nous horitzons.
