diumenge, de juny 29, 2008

Les conseqüències de fer un pastís de maduixes


Avui volia fer un un pastís fred de crema de maduixes. M'agrada molt potinejar a la cuina. He obert la nevera per treure els ingredients que necessitava i no sé perquè he mirat cap al calendari que hi és al seu costat. És llavors quan he vist que tot just aquesta setmana havia estat Sant Joan i el calendari em seguia delatant que Sant Pere i San Pau estaven passant per davant meu. En un primer moment m'he sentit com a trasbalsada pensant com la meva vida ha canviat de tal manera que festes de la meva infantesa tan entranyables com aquesta les oblidava... Viure fora del contexte passat comporta altres vivències que són les que modelen el meu present.

Aquesta sensació no m'ha abandonat mentre muntava la nata i la remenava després barrejant-la amb la compota de maduixes que abans havia fet i el formatge fresc per ficar-ho seguidament a la nevera per a refredar-se. Pels meus ulls ha començat a passejar una nit de les moltes de Sant Joan que he viscut.

Aquell dia era el darrer del curs i també de l'escola. Amb els meus ufanosos 8 anys havia rebut el meu butlletí de notes, l'escola tancava i jo hi aniria a una altra, però no era conscient del comiat, estava massa satisfeta de les meves notes i també perquè sortiria de revetlla amb els meus pares. També perquè la meva mare i jo aniríem plegades a comprar-me sandàlies i jo ja tenia molt clar quines volia. Les havia vist a l'aparador cada dia al tornar de l'escola: unes sandàlies de tires argentades que anirien molt bé amb el meu vestit blanc de tímides floretes blaves.

Després de sopar vaig ser la primera en estar enllestida i sortir al carrer, amb les meves noves sandàlies i el primer vestit convidat per les càlides temperatures de la nit. No volia seure a la vorera com tenia de costum per por a embrutar-me, així que dempeus observava com la gent treia les cadires per veure la foguera del nostre carrer i com d'altra ja anava cap a la plaça a vora riu on es faria el ball. Em vaig veure com en una obra de teatre on jo era l'única espectadora. Per un instant vaig sentir un equilibri que m'embolcallava, vaig tenir plena consciència de qui era, de la bona sensació que em donaven les meves noves sandàlies argentades i de la nit que anava obrint-se als meus ulls. Em sentia en pau amb tot el que m'envoltava i sabia cap problema ni preocupació podria fer-me mal o matar la meva energia vital.

Ha passat molt de temps des d'aquella nit, però de tant en tant encara s'acosten a mi sense invocar-los aquell record i sentiment. Amb un cert enyor reconec que poques vegades he tornat a notar aquella força que em va fer sentir per primer cop l'aproximació a l'estat d'harmonia absoluta.


dimarts, de juny 17, 2008

la meva ciutat III

Klüngel


“Relació que permet sense complicacions a certes parts amistades portar a terme negocis o rebre càrrecs, ajudar, fer-se favors, sent ambdues parts beneficiaries del negoci”

Aquesta és la definició meva particular del mot Klüngel, el sentit del qual es podria extrapolar a qualsevol comunitat social en la qual intervenen forces i interessos econòmics i de poder. Una altra cosa és quan aquest saber-fer es realitza a la meva ciutat, tant és així que pràcticament quan es parla de Klüngel es pensa ja en ella. No és d’estranyar doncs que dins del país aquest terme s’hagi ampliat i es denomini oficialment Kölner o Kölscher Klüngel. En el fons no deixa de ser un acte de nepotisme.

A Colònia l'origen del mot i el seu ús són profunds i estretament relacionats amb l’època de floriment econòmic i polític de la ciutat: l’Edat Mitjana. Amb l'aparició inflacionaria i santificació d'ossos, trossos de roba, fusta, despulles en general, la ciutat passa a ser un dels llocs de pelegrinatge més importants dins del món cristià. Aquest canvi comporta una transformació en totes les infraestructures urbano-socials. De manera primitiva podríem dir que som davant del naixement del turisme i de les primeres especulacions financeres.

I el Klüngel no acaba aquí sinó que s'institucionalitzarà. Les continues lluites entre l’església i els ciutadans, en concret entre l’arquebisbe i les famílies patrícies de la ciutat, faran que després de la batalla de Worringen (1288), aquests prenguin el poder i l’arquebisbe sigui desterrat de Colònia a Bad Godesberg. Sols va tornar a entrar per les portes de la ciutat un cop mort i per a ser soterrat a una de les capelles del cor de la catedral. Així doncs, i en plena força d'actuació, la burgesia menestral funda en 1396 els gremis i es redacta la Carta de la Confederació de Gremis, fet que els dóna poder de tenir accés directe a la vida política del municipi i determinar entre ells els alcaldes i regidors que han de ser anomenats. Aquesta situació es va mantenir durant els següents segles fins l’arribada de Napoleó y posteriorment dels prussians, els quals van determinar que pare i fill poguessin repartir-se un càrrec dins del consell municipal. L'explicació d'aquesta pràctica -no sé si qualificar-la d'innocent o cínica- residia en el possible desinterès d'aquells d'origen benestant que ocupaven un càrrec oficial per fer front amb fermesa la corrupció a la qual estaven exposats.

“Una mà renta l'altra”, aquí hi és l'art d'exercir aquest modus vivendi, això sí, mai es dirà que al seu darrera hi ha una corrupció eufemística en la definició y real en la seva aplicació.