dilluns, de novembre 29, 2004

El destí (1)

No és tan estranya aquesta cita d’en Arthur Schopenhauer, i més si considerem que el seu pensament encara que arralat en el més profund pessimisme filosòfic, va estar molt influenciat per les filosofies budista i hinduista així com pel místic alemany Mestre Eckhart, dels quals en va ser un estudiós.

Sempre m’ha fet gràcia aquesta cita. No ho dic com un divertiment gratuït, sinó més aviat com un bon resum –a priori racional- que podria ser usat per justificar els nostres actes i / o decisions.

Schopenhauer impressiona, ho reconec, i de fet, crec que la cita hagués pogut ser perfetament anònima. Tampoc penseu que estic d’acord amb la seva filosofia. En concret em molesta moltíssim la seva forta misogínia paradoxalment sense argumentació lògica, encara que ell s’hi esforci (segurament heretada d’en Kant, del qual se’l considera en alguns punts com el seu continuador). En el fons tothom és fill de l’època que li ha tocat viure, i la seva es caracteritzava de forma remarcada pel començament d’una ruptura de la manera d’entendre el gènere. Tanmateix, no deixa de ser un personatge ben interessant per l’influència que va exercir en els primers escrits d’en Nietzsche, i posteriorment en Wittgenstein.

Però no es tractava de parlar-ne d’ell ni de la seva filosofia, ni de la seva posterior influència, sinó de reflexionar sobre la seva cita que dóna nom a la meva pàgina.


“El destí baralla les cartes, nosaltres juguem”


Aquesta seria la traducció.

Des dels principis dels temps els humans han tingut present aquest concepte perquè ja li donaven un fòrum d’expectació. Només pensar com n’era d’important pels grecs i com ens ha marcat el seu pensament vist des de la perspectiva dels nostres dies. El destí lligat als Déus, als seus capricis i designes. Els humans com a titelles, els fils de les vides dels quals estaven en poder d’altres mans, no de les seves pròpies.

En el fons no em preocupa tant a primera instància la seva existència com el fet en sí de poder-nos sentir esclaus d’ella. Llavors em pregunto, és la vida que vivim una successió de fets escrits en algun llibre que no podem visualitzar? Sí és així, quin espai de llibertat ens resta per poder determinar els nostres actes, desitjos, comportaments que podem tenir com a éssers humans amb tot el que comporta aquesta categoria? No espero assolir el paper d’alquimista i presentar-vos la resposta.


Us convido a discutir-la!


Potser el concepte destí ha estat tot plegat un invent per justificar la seqüència a la qual ens sotmet la vida, sent inherent al conformisme que de tant en tant ens acompanya en moments fronterers o simplement la limitació a la qual estem exposats en moltes situacions de la nostra existència.

Caldria diferenciar llavors el destí de l’atzar?

Clar està, que tots hem viscut situacions que ens han fet reflexionar sobre la nostra vida i que de sobte ens mostren possibilitats a seguir, noves descobertes de coneixences que fins llavors ignoràvem. Potser aquí hi és el punt d’inflexió que se’ns presenta per poder definir quin nou camí volem seguir. I és aquí on el meu pensament combrega amb el missatge de la cita.

Al capdavall potser sí que sembla que tenim un marge de decisió en les unitats vivencials que componen el conjunt de la vida

Saber veur'l i reconèixer-lo és l’art de determinar el nostre destí, o al menys de poder exercir un influx humà en ell.

dimecres, de novembre 24, 2004

Invocació

Parlem de tu però no pas amb pena,
senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem però no pas amb pena.

I poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo

Miquel Martí i Pol


He rebut, com rebo regularment, la revista del meu antic col·legi. Val a dir que des de l’any 80 pertanyo a aquella categoria que en diuen “antics alumnes”. L’any vinent tindrem les nostres noces d’argent. Els actes se celebraran com ja es tradicional el proper dia 8 de desembre. Volia anar-hi, volia retrobar-me amb alguns.

Fullejo la revista. Miro les fotos dels cinc grups que formàvem aquella promoció del curs de COU del 80. La de la meva classe la miro amb lentitud estudiada. Llegeixo els noms allistats alfabèticament. Alguns noms han esdevingut coneguts dins del seu ofici, d’altres ens hem mantès en un digne i volgut anonimat. Alguns dels noms porten una creu al darrera... El seu la porta. No ho sabia.

Mirada immòbil, perduda en la creu. Ulls rígids que es passegen en silenci pel seu nom. Amb el dit llegeixo com un principiant un cop i altre, amb l’esperança d’haver-me equivocat de línia. No es pot negar l’evidència.

Elevo el cap, miro pel finestral que hi ha davant del meu escriptori amb ulls buits i envoltats pel silenci. Retorn en l’espiral dels meus 17 anys. Devassall de records arxivats a l’imaginari. Records adormits en la pols del temps.

Amb una força sobtada tinc de nou present la seva cara, la seva mirada, el seu somriure, els seus gestos, els seus trets,la seva veu... Records de quan existíem, ell i jo. Mots no dits explícitament, sensacions no viscudes plenament. Massa joves potser?

D’alguna manera hem tingut el nostre encontre. D’alguna manera l’he invocat a la vida amb el meu record. D’alguna manera ha entrat a formar part d’aquella quotidianeïtat que la vida em marca. I acompanya. D’alguna manera la relativitat d’aquest món ens ha reunit de nou.

El que havia perdut en la memòria ho he recuperat en la fredor d’un dia de novembre.

La meva vida continua. He de viure, i ho vull i té sentit el meu voler. El temps de baixar el teló encara no m’ha arribat. Però si que han baixat en silenci, lentament les meves llàgrimes.




dissabte, de novembre 20, 2004

només he de pensar-te per a tenir-te

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

Rainer Maria Rilke
Llibre segon. El llibre de la peregrinació (1901)