dissabte, d’abril 29, 2006

Cavall de Troia




Sóc un cavall de troia. Per què me’n considero ? Ara us explico.


Des de fa un anys una de les activitats que duc a terme és la d’organitzar intercanvis escolars. Abans havia fet viatges d’estudi. Trobar escola que vulgués participar-hi no va ser tasca fàcil, ja que no tothom –i tampoc es pot esperar- té la mateixa empenta per empendre nous camins o agafar noves dreceres del camí principal de la seva vida laboral. A més havia de ser una escola catalana.

Arcans del destí i de la mateixa vida van fer que trobessi una persona la qual em va facilitar el nom d’una escola que en podria estar interessada. La següent fase va ser molt ràpida un cop establert el contacte i intercanvi d’informació respectiva; quatre mesos després ja teníem el nostre primer intercanvi.

També em va ser fàcil “vendre” el fet d’intercanviar amb una escola catalana, malgrat que els alumnes nostres aprenen castellà. Els arguments de la interculturalitat, la bogeria que senten alguns per Barcelona –culturalment parlant, en aquest cas- i la resta d’atrezzo paral.lel que vaig suggerir, van ser més que clarividents per a saber que amb tota seguretat rebria el beneplàcit de la direcció. I vet aquí que ja portem tres anys consecutius intercanviat adolescents, sent el balanç molt satisfactori.

D’aquesta manera els meus alumnes a una relativa tendra edat se n’adonen, aprenen i idintifiquen que la realitat de l’assoleiat país que per a ells era l’Estat Espanyol, és una altra molt diferent a la que ells havien rebut. Que la llengua de l'altre país que visitaran i que és el meu no és la que ells aprenen i aquest fet és evident perquè pateixen si més no l’immersió en una família. És curiós observar com després els alumnes em saluden amb un “bon dia” i s’acomiaden amb “un adéu”, i n’hi ha i tot que intenta dir més encara. Val a dir que algunes d’aquestes relacions funcionen a nivell privat: el msn treu fum, els correus van i vénen i el temps de vacances és apreciat per trobar-se de nou.

En el fons cadascú fa la seva tasca pel país de la manera que sigui. I en aquest cas jo m’he disfressat de Cavall de Troia per aconseguir allò que per a mi és bàsic, i és el reconeixement de la meva llengua i cultura. Així sé que els meus alumnes també en són conscients i sabedors.

Aprofito per a comunicar una petita pausa dins de les notres converses sincopades.


El proper dimarts vénen els alumnes catalans a tornar-nos la visita que nosaltres vam fer a mitjans de març. Tenen un programa cultural i lúdic molt interessant que segur els deixarà un bon record de la seva estada i fins i tot una altra opinió que els mostri que no tots els alemanys mengen saltxitxes, que no van pel carrer amb pantalons curts de cuir, que no beuen aquelles piscines plenes de cervesa i que la ciutat que visitaran així com les seves rodalies gaudeixen d'una mediterraneïtat en la seva forma de ser i fer insospitades.


La base d’un intercanvi, entre d’altres, és trencar estereotips.


dimecres, d’abril 26, 2006

Futurable




Examen d’història
Tema trimestral: la Grècia clàssica
Curs: 6è

A la pregunta:

“Warum haben die Griechen die Stadt Troja belagert?”
(Per què van assetjar els grecs la ciutat de Troia?)


una alumna em dóna la resposta:


“Weil es dort nicht so viel Nahrung gab, und weil sie ihnen helfen wollten“


que traduït ve a dir...


Perquè allí no hi tenien massa aliments i perquè els volien ajudar.



Francament, fins ara desconeixia l’activa participació grega en la fundació de la FAO.



Sic transit gloria mundi....

dimarts, d’abril 25, 2006

El dia després


Tinc damunt del meu escriptori els llibres que he rebut per Sant Jordi i els que m'he autoregalat jo mateixa. Reconec que dins del seu eclecticisme hi ha una línea que els comunica

Sembla ser que aquelles persones que m’estimen estan preocupades per omplir de forma sistemàtica les meves innumerables –i de vegades penso que també immensurables- llacunes del saber.

Comencem per un llibret, regal d’un bon company –sort a això !- que aprofitant que estic immersa en una fase delirant de la història d’aquest país, s’ha sentit en la necessitat d’ampliar-la a partir de l’estratègia paramilitar usada pels teutons per no contaminar-se més d’elements forànis. El tema no m’era desconegut, però val a dir que sota aquest punt de vista no l’havia tractat encara. Després de llegir-lo estic segura que em podré catalogar d’experta per una part en “Tècniques de guerrilla teutònica boscant” i en altra de “Formacions d’atac-atravessar bosc-defensa legionàries”.

El petit fascicle explica en poques fulles però denses aclaracions que farien el goig d’un estratega, el perquè i el com el cap del poble germànic “querusc” (no és broma!), criat a Roma i ciutadà romà, anomenat Arminius (Hermann pels seus amics) va poder deixar fora de joc i de combat a tot un exercit tan disciplinat com el romà en la batalla que porta el nom del general que manava aquelles desgraciades legions, Varus (Publius Quinctilius Varus). La derrota va ser d’aquelles que deixa empremtes i va suposar que els romans no puguessin crear a la part dreta del Rin una altra província romana. D’aquesta manera el Rin es va convertir en la frontera (limes) natural entre l’Imperi Romà i el grup de pobles germànics que hi eren a l’altra riba del riu.

Una amiga sabent la meva devoció per la música, tot i que no he pogut dedicar-m'hi professionalment (una assignatura més pendent!), m’ha deixat a la porta de casa, com si es tractés dels reis, el llibre: Die Mendelssohns, Bilder aus einer deutschen Familie, d’ Eckart Kleßmann (Els Mendelssohn, Imatges de una família alemanya). Es tracta de la crònica d’aquesta important famíla que no sols es limita a recordar al seu membre més conegut, el compositor i virtuós Felix Mendelssohn-Bartholdy, sinó a tota la família a partir del primer membre que ja es va donar a conèixer com a banquer, Moses Mendelssohn casat amb una Gugenheim i com aquesta família es va unir amb altra tan poderosa com els Oppenheim. No voldria oblidar una figura com la de Fanny Medelssohn, germana d’en Felix. És quasi impossible parlar d’en Felix Mendelssohn i no anomenar-la a ella i la seva positiva influència. Us mantindré informats sobre el seu contingut.

Un altre regal ha estat un llibre de l’escriptora Velma Wallis titulat Zwei alte Frauen (Dues dones velles). És una història de traició i de valentia, de dues dones índies d’una tribu nòmade del nord d’Alaska que a causa de l’edat deixen de ser útils per la comunitat i representen dues boques més per alimentar. D’aquesta manera el cap de la tribu i segons la llei establerta decideix abandonar-les a la seva sort en ple hivern. Les primeres pàgines destilen una sensibilitat i una força que sé que em lligarà fins que no arribi a la darrera pàgina.

I jo m’he autoregalat dos llibres una mica més “lleugers” i vist el rebut, ja he fet bé. Un és d’en Peter Ustinov, i que conté dues novel.les: Der Intrigant i Besonderen Kennzeichnen: keine (Marques especials: cap). El primer ens situa en el temps en el qual l’ IRA encara estava activa i ens presenta un espia de sa Majestat que de forma irònica i amb un pur humor negre britànic intenta esbrinar els motius d’un atemptat una mica absurd. El segon relata en la mateixa línia l’educació burgesa que uns pares li donen a la seva filla, sent la seva màxima consigna la perfecció.

El darrer llibre es titula Tod in Rheinland, que ve a ser com “Morir-se a Renània”, escrit per l’historiador Martin Stankowsky i el “cabaretista” polític Rainer Pause. Confeso que la culpa de la tria d'aquest llibre la tenen les males i darreres influències eumolpnianes. (Sí, no posis aquesta cara que ja saps per on vaig!). Bé, doncs com molt bé el títol us indica el llibre intenta reflexar el cult a la mort i a les formes d’enterrament d’aquest país tan curiós que és Renània des els seus primers pobladors fins als nostres dies... ah, passant també pels romans, i amb això no he pogut evitar la macabre visió de l’escampada de legionaris abandonats en la batalla de Varus.... i és que els anys que rondino per aquí ja m’han encomanat certes coses.


dilluns, d’abril 24, 2006

Un dia especial

Estimades i estimats visitants,

Jo també us voldria deixar una rosa




i mooooooolts llibres!




Feliç dia de Sant Jordi


dijous, d’abril 13, 2006

Ofici de viure



La casa ha quedat en silenci. Un silenci serè i esperançador.

Hem tancat cadascuna de les portes d’aquesta casa que amb el temps hem anat construiïnt dia a dia. En les estances tancades hem deixat tot allò que per nosaltres és valuós i que sabem que restarà fins obrir-les de nou. El temps passa, ho sabem.

En el silenci flota encara la teva presència que ara se’m fa absent. Et veig segut al teu escriptori com remugues mentalment per les incoherències amb les quals et confronten, i sento el teu pensament com intenta cercar l’equilibri en la disparitat de l’absurd.

Et segueixo fins a la sala on seus al silló amb un llibre entre les mans i sóc la fulla que serenement acarones entre els teus dits mentre amb els ulls copses i retens els mots. Al teu estudi i des de la porta entreoberta amb el cap recolzat observo com el pinzell va darrera del marcat pel teu determini i amb el somriure als ulls m’allunyo per no descentrar la teva concentració sobre el llenç.

Cada estança que passejo en el record fa retrobar-me amb les teves petjades deixades. Cada estança l’he interioritzada en mi, i en mi són les teves empremtes.

Avui, i fins el retorn, dues frases teves que ara faig meves i te les deixo de penyora:

Estimar-te és el meu ofici de viure.
Sóc perquè em fas.

diumenge, d’abril 02, 2006

Nòmade

Pep Bausà
Dunes al Marroc


El dia s’ha llevat ventós, i gris.

Des del gran finestral del meu cau veig com els núvols es deixen portar passivament per aquest vent que ni és fred ni calent. Segueixen sense cap mena de resistència els mandats eòlics.

L’intensa i clara llum molesta els meus ulls però deixo el finestral lliure i observo com el cel manté aquella grisor esfereïdora que m’anuncia l’inminent tempesta. L’aire portat pel vent fa olor d’aigua marcida.

La tempesta ha arribat i la llum blanca ha deixat pas a la foscor il.luminada dels llamps. L’aigua regalima per les taulades amb força i m’agrada sentir la seva sorollosa caiguda al terra.

Certes situacions i temps interioritzats les associem a records visuals, auditius. I aquest temps em convida a recordar la meva disposició natural de nómada mental i d’aquella cancó que em va deixar marcada una frase que durant molts anys em va acompanyar i continua fent-ho.
.
…come uno straniero non sento legami di sentimento.

Els lligams dels sentiments que per una banda ens reconforten i per l’altra ens ofeguen. Paradoxa que ens fa avançar vers un equilibri que alimenta la nostra estabilitat emocional però que ens fa presoners del que sentim i d’aquells que ens fan sentir. Les petjades agredolces s’arrapen a la memòria vital del viscut, positivament, negativament. Però els tenim, els lligams; i bo seria conservar-los.

Ser nómada dels meus sentiments no deixa de ser una utopia a la qual tendeixo inconscientment. No és un objectiu marcat, sinó un camí trobat on hi convido a caminar totes les sensacions i tots els sentiments que el fet de viure m’ofereix.

Us deixo el text de la cançó.


Nomadi


Nomadi che cercano gli angoli della tranquillità
nelle nebbie del nord e nei tumulti delle civiltà
tra i chiari scuri e la monotonia
dei giorni che passano
camminatore che vai
cercando la pace al crepuscolo
la troverai
alla fine della strada.
Lungo il transito dell'apparente dualità
la pioggia di settembre
risveglia i vuoti della mia stanza
ed i lamenti della solitudine
si prolungano
come uno straniero non sento legami di sentimento.
E me ne andrò
dalle città
nell'attesa del risveglio.
I viandanti vanno in cerca di ospitalità
nei villaggi assolati
e nei bassifondi dell'immensità
e si addormentano sopra i guanciali della terra
forestiero che cerchi la dimensione insondabile.
La troverai, fuori città
alla fine della strada.

Franco Battiato
Fisiognomica, 1988
www.battiato.it