diumenge, de febrer 26, 2006

Tortura anual



Cada any, quan s’aproxima la data clau del 11 del 11 a les 11 i 11 que m’anuncia “l’obertura” de la sessió de carnestoltes, m’ataca la mateixa i trascendental pregunta: De què em disfressaré aquest cop? I sempre penso el mateix. Si el dia 11 del 11 a les 11 i 11 no tinc cap intenció d’anar a la Plaça del Mercat Vell a viure aquesta inauguració, encara hi ha temps de pensar en la meva disfressa fins que arribi el cap de setmana llarg i sumblim de sortir al carrer mostrant el que no som, o sí som.

I vet aquí que arriba el magnànim i llarg cap de setmana i jo que no he regalat cap pensament per una disfressa. Tampoc és que em neguitegi, perquè fugidora com sóc d’esdeveniments de masses amorfes, enguany m’he proposat de practicar el més fulgurant i extens autisme social. Del qual, val a dir, en sóc una experta.

Com cada any, també el ritual repetitiu al qual m’he de sotmetre: bombardeig interessat de preguntes cap la meva persona en referència a les meves intencions carnavalístiques, en especial per part del meu alumnat. Interès amb una ambivalència sorruda per saber si sóc capç de mostrar enginy, humor que canalitzin la meva aparent “seriositat” tan ben treballada amb els anys. Amb foteta satisfacció els dic que em disfressaré de bruixa perquè no em calen massa additius per fer més convincent aquesta disfressa. La seva gatzara està ja més que programada.

Tanmateix, i a efectes d’eternitat efímera, deixaré la disfressa d’una personeta que encanta la meva vida des de fa un temps. Ni princeses, ni fades, ni índies... ella té molt clar que és la reencarnació del Drac de Banyoles i jo no li penso portar la contrària a tan bons arguments lapidariament presentats.

Amb les disfresses no es fan bromes!

dijous, de febrer 23, 2006

Weiberfastnacht

(foto: www.köln.de)


El dia que comença el carnestoltes al carrer ja ha arribat i ho ha fet tradicionalment, des de la plaça del Mercat Vell i a les 11 i 11 del matí.

La celebració del Carnestoltes és tant vella com anys té la ciutat. Tanmateix celebrar-lo de forma organitzada, dins del que són les anomenades Associacions, sols té 180 d’existència.

El mot
Weib és una variant molt “rústica” per a denominar al sexe femení. Fastnacht , “dimarst de carnaval”, literalment la nit abans de començar del dejuni quaresmal, indica una vegada més la paradoxa que es viu en aquesta ciutat de contrastos entre el seu passat i el present més recent. El dia que es comença porta el nom del dia final.

Aquesta denominació apareix per primer cop l’any 1823 quan es funda el comité de festes i pren més cos dins dels costums populars de la gent de classes socials més simples, i en especial pel que fa a aquest dia en concret, les dones i les noies prenen el protagonisme. Aquest es basava en estirar-se i furtar el barret de roba que portaven, l’anomenat
Mötzenbestohl. El costum ha canviat i ara les dones van darrera dels homes que desafiant aquest dia porten corbata. El motiu és ben clar: tallar-la! Evitaré qualsevol comentari que puguir orientar-vos cap a una anàlisi més que freudiana, però és així.

Amb un humor àcid i sorrut critiquen també aquell arquetípic del que per a nosaltres, els de fora, seria el fet de “ser alemany”; per als renans és tot allò que implica ser prussià. Prússia, sinònim de dominació, pèrdua de llibertats, militarització, bel.licisme, ruina.. ja que el govern prussià va ser un dels pocs que va intentar eliminar-lo amb prohibicions . Fet que ni “el francès” en els seus 20 anys d’ocupació va gosar d’aplicar fer.
Fair son tour, li deien.

Els orígens romans de les festes i de la ciutat dominen un cop més, i els seus habitants passegen pels carrers aquests dies més que mai aquest tarannà que han fet seu des des fa segles saludant amb els mots que ja he fet meus.

Kölle, alaaf !

P.S. Més informació: www.karneval.de


dissabte, de febrer 18, 2006

Perifèrica


Seiem des de fa estona, una davant l’altra. Et miro i et veig a la perifèria dels altres i de la teva mateixa. Tens la capacitat d’estar present i aïllada al mateix temps de tot allò que t’envolta, de tots aquells que coincideixen en el teu temps, en el teu espai.

Les muralles són altes i inexpugnables. Amb punxes que fan canviar d’opinió a qui voldria acostar-se a tu.

Ets observadora de tot, participant de res.

Creus passar per la vida discretament, i ara et sorpren que darrera teu es vegin les teves petjades... i que algú, alguns les acompanyin.

Sé que les voldries esborrar per a que ningú les puguessi seguir, però per fí te n’has adonat que és bo deixar la porta oberta i estar present per rebre a qui entra.



dijous, de febrer 16, 2006

Volia parlar-vos d’amor,...






...de sensacions, de desitjos, de volers,...
El meu, les meves, els meus, no els reflexaré ara i aquí.

Us deixo amb la companyia d'aquells, que vinguts d’un passat, omplin el nostre present.


TINC UN DESFICI, AI, INCLEMENT

Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.

Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.

Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.

La Comtessa de Dia
(s.XII-XIII)

dimecres, de febrer 08, 2006

Què queda...

Els pensaments aflueixen i es deturen impotents de sobrepassar el límit entre la volatilitat i la plasmació en mots.

Suposant-se sense sentit, veuen com passen els dies davant de fulls blancs que defugen dels seus contactes.

Cansats, es retiren a la cel·la on ningú se n’adonarà de la seva existència.

Ni tan sols quedarà en la seva memòria la caricia d’uns llavis pensants.







dimecres, de febrer 01, 2006

Fred

El fred ens ha arribat aquests dies amb la intensitat que el pot caracteritzar perquè hi és en el regnat del seu temps. Aquest cop no ha portat neu sinó dies de cel blau, clar i transparent que deixa al descobert la fredor que cerca amarar-se en les nostres pells. Dies assoleiats, on el sol que rebem és només un referent lumínic i que per inèrcia enyoradissa el volem copsar pensant que aconseguirem omplir el glaç que sentim amb la seva escalfor quasi oblidada.

Mentre vaig a la feina dos colors són més intensos que els altres: el blau pur del cel i el blanc glaçat que s’arrapa als vidres i s’escampa per la gespa i herba dels prats i vesteix les branques nues dels arbres. Els estanys s’han congelat, i en alguns d’ells es pot veure com el gel ha retès la dinàmica vital dels seus habitants en diferents fases d’actuació i ells, amb ulls inerts i sorpresos, ens observem.

He descobert que m’agrada el fred; que m’agrada sentir en la pell com la fredor la copeja i la vitalitza; i sentir la seva regeneració quan entro en un lloc on el caliu és la nota diferencial respecte l’exterior.

M’agrada el fred; observar-lo des d’una finestra quan es fa l’amo dels carrers amb el silenci i la lentitud que l’acompanya. El temps s’atura amb la seva presència, per llei de vida.