dimecres, de desembre 20, 2006

Aller Jahre wieder...


Tots els anys el mateix procediment, i tots els anys em prometo a mi mateixa no deixar arrossergar-me per la voràgine de les obligacions i estrés artificials hàbilment imposats per forces exteriors.

Tanmateix he de dir a favor meu que cada any em supero i milloro aquesta tan ben entrenada closca meva que amb malabarisme sap fer front a aquest atac del nostre temps. Com a curiositat, sabíeu que és precisament aquesta època de l’any on les discussions familiars en general augmenten considerablement?

Resumint, que no em sobra molt -per no dir res- d’aquest anomenat esperit del nadal.

Però sí que tinc per a vosaltres un pensament meu de serenor.

dimarts, de desembre 19, 2006

Es ist ein Ros' entsprungen


Així comença una de les nadales que des de fa molts i molts anys ha esdevingut una de les meves favorites, segurament per la melodia intimista que està d’acord amb la foscor continuament il.luminada que regna per aquestes terres durant el temps de fred profund.

Us puc contar que el manúscrit original es troba a Trèveris (Trier) i que va ser escrit pel monjo cartoixà Conradus al voltant dels anys 80 del segle XVI. Hi són 23 estrofes que ens narren el naixement de Jesus segons l’evangeli de Lucas y Mateu.

En 1599 es va imprimir a la ciutat de Colònia dins d’un llibre de Nadal d’Arnold Quentel, convertint-se en un bestseller de la seva època. Posteriorment, el mestre de capella Michael Praetorius –protestant- va compondre la melodia a cuatre veus a sols dues estrofes de les 23 existents i la nadala passà a formar part del llibre compilatiu Musae Sioniae. Praetorius també va introduir canvis al text adaptant-lo més adientment a la creència protestant. I aquest és el text que avui en dia ens ha arribat i es mantè de forma més popular entre nosaltres.

Us deixo el text de la nadala, acabeu d'esbrinar la melodia...


Es ist ein Ros' entsprungen


Es ist ein Ros' entsprungen
aus einer Wurzel zart.

Wie uns die Alten sungen,

von Jesse kam die Art.

Und hat ein Blümlein bracht

mitten im kalten Winter,

wohl zu der halben Nacht.


Das Röslein, das ich meine,

davon Jesajas sagt,

hat uns gebracht alleine

Marie, die reine Magd.
Aus Gottes ew'gem Rat

hat sie ein Kind geboren

wohl zu der halben Nacht.

diumenge, de desembre 10, 2006

Ocupant el temps lliure


Em disposo a fer l’encàrrec que El Pensador m’ha encomanat, i la veritat això d’agafar el primer llibre que tingui a mà es complica perquè a la meva dreta en tinc dos apilats que vaig alternant segons les ganes.

El deure era buscar la pàgina 123 i d’aquí la 5a frase. Del primer llibre, la casualitat ha volgut que tot just aquesta pàgina sigui la “pàgina blanca” que dóna per acabat un capitol; així he mirat la pàgina següent, la 125. (Espero que no m’ho consideressiu massa!)

Vet aquí el resultat:

“Warten Sie auch nochn bißchen? ne Goldgrube, diß Geschäft, was meinen Sie!”

Autor: Kurt Tucholsky
Titol: Wo kommen die Löcher im Käse her?
Editorial: Rowohlt Taschenbuch Verlag
ISBN 10: 3 499 33237 X


“Potser la primavera reconduirà navegacions avui ancorades.”

Autor: Juan M. Ribera Llopis
Títol article: Arqueologia i lectures castellanes o carpetovetòniques de Joan Fuster
Titol del llibre: Joan Fuster, viciós de la lectura.
II Jornada “Joan Fuster” (Sueca, 4 de novembre de 2004)
Ferran Carbó (ed.)
Editorial: Universitat de València, 2005
ISBN: 84-370-6295-0

Seguint la cadena iniciada m’agradaria passar els deures a les següent virtualitats, encara que quasevol que llegeixi aquesta entrada hi està convidat a participar-hi.

Eumolp
Chaging again
Els papers d’en Tristany de Pinós
Garrofaire
Generació

dissabte, de desembre 09, 2006

I ara la melodia...


I com una cançó requereix música, aquí la teniu. Ara ja podeu cantar-la amb tota la força dels vostres pulmons temperats. Sobre el text i la seva pronunciació haurem de fer un pensament. Tanmateix sempre ens quedarà la solució del “la-la-la”, encara que si voleu donar-li un toc renaixentista, llavors us aconsello un “fa-la-la”.

dimecres, de desembre 06, 2006

Sankt Nikolaus


Laßt uns froh und munter sein
und uns recht von Herzen freun!
Lustig, lustig, trallerallera
bald ist Nikolaus abend da,
bald ist Nikolaus abend da!

Dann stell ich den Teller auf,
Niklaus legt gewiß was drauf.
Lustig lustig tralleralera...

Wenn ich schlaf dann träume ich,
jetzt bringt Niklaus was für mich.
Lustig, lustig trallallalala...

Wenn ich aufgestanden bin,
lauf ich schnell zum Teller hin.
Lustig, lustig tralleralera,
nun war Niklausabend da,
nun war Niklausabend da!

Popular de Hunsrück (Renània-Palatinat)


El dia que ha començat amb esperances i nerviosisme va adormint-se sense que ningú el pugui aturar. Avui ha estat Sankt Nikolaus, un dels dies més somiats de l’any.

Nikolaus és un personatge fictici, producte d’una confusió de cognoms i d’una fusió entre dues figures històriques: el bisbe Nikolaus de Mira i l’abat del monastir de Sion i bisbe de Pinora que va morir precisament en la ciutat on el primer era bisbe i el mateix dia en el qual se celebra aquest costum, per altra banda molt arrelat a Alemanya i que amb tota probabilitat va ser portat per l’emperatriu del Sacre Imperi Romanogermànic Teofanu, esposa d’Odó III, d’origen bizantí.

Nikolaus... Iniciat el temps d’advent, ja encesa la primera espelma de la corona d’advent i ja oberta la primera finestra del calendari d’advent, Nikolaus es presenta tranquil.lament i calladament quan tot és silenci en les llars.

La nit abans has netejat meticulosament les teves sabates, les botes i orgullosament les col.loques a la porta i al seu costat el plat especial que un cop a l’any serveix per a rebre els somnis portats. Nikolaus controla i la recompensa en forma de llaminadures, pomes i fruïts secs no s’oblida.

De bon matí et lleves, corres per obrir la porta i mires amb somriure silent i encara mig adormit la generositat que trobes al plat: galetes de nadal que abandonen als teus sentits l’aroma de la canella, del gengebre, del pebre; castanyes, nous, avellanes i mandarines i la figura de Nikolaus de xocolata i un llibre. Nikolaus s’adapta als gustos i a les noves tendències.

No és el deixat, i sí que ho és. És, malgrat el temps passat des de l’infantesa, la sensació de dormir amb aquell neguit d’esbrinar entre els somnis què hi haurà al plat, de saber que algú ha pensat en tu i com missatger de la llunyania cumpleix un ritual que des de segles es repeteix any rere any sense perdre un bri de la seva força ancestral.

És un costum que ja forma part d’aquesta síntesi cultural que dia a dia flueix amb el meu devenir, un costum que sense explicació racional m’emociona i que em trasllada cada any per unes hores a un altre temps d’innocències.

I demà serà un altre dia.


dissabte, de novembre 18, 2006

Un poeta, un poema



En temps d’absència retorno més intensament als meus poetes i després sempre sento l’imperatiu de compartir-los. De vegades obro una pàgina i deixo a l’atzar que ell triï per mi, i el més curiós és que encara no sé com s’ho fa per encertar l’instant infinitesimal adient i mostrar-me precisament aquell poema que buscant-lo no l’hauria trobat i que desitjava llegir, sentir.

Avui, sóc jo l’atzar.
I vull compartir un poeta i un poema.



Com l’ombra clivellada d’una acàcia,
així el secret del nostre amor
ran d’una mar d’herois i de certesa.
I tanmateix, fidel
als límits mudadissos del fullam
i a les arrels vigoroses de l’estima.

Haurem de fer camí
per senderols ignots i albes d’enlloc

Vicent Alonso
Albes d’enlloc, 1985


diumenge, d’octubre 22, 2006

Canvis

Des de fa temps que només estic vivint canvis al meu voltant. Aquests s’han intensificat els darrers mesos i tots ells d’alguna manera m’afecten directament amb diferents graus d’intensitat. Són canvis radicals perquè no deixen cap possibilitat de transformació. Són canvis on habita el final amb el trencament de la línia iniciada.

Negar la situació d’incertesa seria no voler ni escoltar ni veure l’evidència dels fets. Sols sé, que alguns dels canvis que s’han produït són ja irreversibles i que han enfilat altres línies de seguiment. I els altres? Els altres resten a la capsa de les reflexions i esperen amb neguit trobar-ne la solució, si és que és posible obtenir-ne una de factible.

Aquesta preocupació fa que les meves nits siguin en el seu principi més llargues i en el seu final, paradoxalment, més curtes. Dormir s’ha convertit en acte obligat pel cansanci després de fer i fer més voltes tractant de voler saber veure la solució que podria ser la millor alternativa, tot i sabent que aquesta no sols seria la millor, sinó l’única.

Tinc present que tot canvi implica un final, i que aquest final pot ser el principi o inici d’una nova vivència o activitat . Però a hores d’ara i després d´haver llegit una de les cartes arribades ahir dissabte -anunciant-me un altre canvi no esperat- no veig massa clar quina solució o determinació he de prendre per a minvar la trencadissa que em temo.

El dilema s’ha instal.lat en mi i jo me’l miro qüestionant-lo sense massa convicció i sense saber quant de temps el tindré per company de vivenda.

dissabte, d’octubre 14, 2006

Lohengrin o Capità Kirk

© Klaus Lefebvre


Feia temps que tenia ganes de tonar a sentir aquesta òpera amb un romanticisme molt especial i que en el seu temps va despertar moltes controvèrsies perquè Wagner no va ajustar mai els fets històrics dels personatges i com posteriorment amb altres obres seves, va triar la línia de la síntesis de diferents sages i poemes èpics.

En el cas de Lohengrin, Heinrich es presenta com emperador alemany, quan en aquella època no exisitia el Sacre Imperi Romanogermànic, sinó tota una conjunció de cases reals derivades i sorgides després de la desaparició de Carlemany i que pretenien optar al tro. De fet l’any 843, amb la mort del rei Lothar, es fa la separació de l’imperi carolingi en dues parts: l’imperi franc occidental i l’oriental. Heinrich després d’alguns avatars es fa càrrec de l’oriental. Heinrich I, poderós, va aprofitar el caos deixat i va avançar cap occident, atravessant la frontera màgica i natural que suposa el Rin fins arribar a Lorena (Lothringen). Tanmateix, i en el Tractat de Bonn (921), Heinrich continua sent anomenat i citat com “Rei de l’Imperi Franc Oriental”. Serà el seu fill Odó qui en el 962 reinstaurarà l’herència de Carlemany rebent el nom d'Odó I, anomenat el Gran i sent coronat a la Capella Palatina a Aquisgrà. El seu fill, Odó II amb la seva esposa, l’emperatriu Teofanu, continuarà l’idea carolingía i assentarà les bases del que seria una unió europea. De fet Odó II va morir jove amb sols 28 anys (en concret de malària), i fou la seva dona, Teofanu qui va portar tot el pes de regència i govern dutant molts anys fins que Odó III va ser proclamat emperador
.

Una altra curiositat és que el comptat de Brabant, autònom tal i com el
proposa Wagner no existia als voltants del 930, data situada pel compositor. Històricament hi trobem un estat “de transició” anomenat Baixa Lorena (Niederlothringen). L’any 959 per separació es quan pren oficialitat Brabant, sent el primer compte Gottfried, anomenat com el germà d’Elsa en l’òpera. El 959 tot el territori actual belga pertanyia a Lorena, sota el govern de Gottfried, compte de Lovaina. Però la Baixa Lorena va passar a mans del bisbat de Colònia, sent el bisbe Bruno von Sachsen, fill petit de Heinrich I i germà del que seria posteriorment emperador Odó I, el Gran. Bruno fou enterrat a l’església de Sant Pantaleó de Colònia per desig propi, on també hi són les despulles de l'emperatriu Teofanu.

Malgrat la llunyania temporal en la qual es van desenvolupar tots aquests fets, i també l’oblit al qual estan condemnades aquestes èpoques històriques en el contexte del coneixement actual i quotidià, els temps esmentats són molt emocionants pels canvis que hi van haver i molt importants perquè la posterior configuració europea –fins arribar als nostres dies- es va anar decidint en aquells moments. Per una altra banda tenim l’incursió del cristianisme, i de quin territori es creia ser l’hereu directe d’aquesta creència. Recordem els merovingis, el gral, la sang de Jesucrist, i es pot entendre perquè durant generacions i generacions es va creure en aquestes terres que ells tenien una obligació de continuar, fins i tot de caire divina. Aquests pensaments mig oblidats per altres moviments més “mundans” com el de la Il.lustració, van resorgir en el periode nacionalista. Els problemes socials emergents i la pèrdua de valors els van potenciar. Així, Wagner –que és considerava un nacionalista d’esquerres- va crear un argument ple d’anacronismes i inexactituds històriques però que cumplien perfectament el pensament romàntic de l’època. I en aquest marc es desenvolupa una història que no és d’amor simplement en el sentit de “princesa somia amb príncep blau, blanc –perdó-“, sinó de lluites entre els dos grans dilemes espirituals que regnen i dels quals Wagner en torna a donar la seva opinió personal, que no fidedigna com és el fet pagà en la figura d’Ortrud i el cristià –incipient- en Elsa, sense oblidar el poder polític existent.

La representació que vaig sentir i veure el passat dijous va tenir dues línies, i no tangencials sinó paral.leles. Per una banda una escenificació que desprenia una aroma intens de naftalina. Cert que Klaus Maria Brandauer ha fet possible el seu somni infatil (sic!) i que ha madurat aquest somni durant 60 anys. Amb això ja tenim la resposta a l’estatisme dels personatges, del conservadurisme de l’escenari i especialment de l’exposició infantil i plena de tòpics del bé i del mal: Ortrud amb el seu sensual vestit negre acompanyat d’una estola de color gerd fosc en contraposició al vestuari de novícia d’Elsa. O més clar, l’aparició del cigne –un veritable repte de gust per qualsevol escenificador, ho reconec!- amb Lohengrin vestit amb un traje que semblava haver baixat d’una nau espacial d’una sèrie de ciència ficció dels anys 50. I tot un llistat de petits detalls: rosari entre les mans d’Elsa, la forma de creu exagerada de l’espasa de Lohengrin –molt diferent a la Telramund-, les coronetes de flors i l’escena de la nit de noces....

Per l'altra, sort amb els cantants que em van fer oblidar i em van fer concentrar de manera única amb la música. L’interpretació musical –Gürzenich Orchester Köln- dirigida per Markus Stenz va ser una veritable delícia. El cor va demostrar la seva qualitat sense oblidar com és de difícil i delicat el rol que aquesta òpera li reserva. Excel.lents: Dalia Schaechter-Ortrud, una cantant amb una presència melodramàtica fabulosa i una veu que transmet amb plenitud i amb intensitat maligna el paper que representa. Klaus Florian Vogt que va mostrar el seu Lohengrin amb gran lirisme i elegància. I Telramund, amb Krister St.Hill amb una veu càlida, harmoniosa, elegant i amb caràcter. Llàstima que Camila Nylund a causa de la seva propera maternitat no va cantar el paper d’Elsa. En el seu lloc, Kirsten Blanck va saber estar en el seu rol, encara que la seva veu vibrava massa per al meu gust. I Heinrich, Reinhard Hagen? Doncs solemne com ha de ser un rei en el seu paper de moderador.


dissabte, d’octubre 07, 2006

In memoriam


"Wer sich über die Wirklichkeit nicht hinauswagt,
der wird die Wahrheit nie erobern."


Johann Christoph Friedrich von Schiller (1759-1805)

"Qui no gosa anar més enllà de la realitat,
no arribarà mai a conquerir la veritat."



Mondsüchtig


Lluna plena...

Deambular en la penombra,

bany en el fil eteri de llum
que entra a l’estança,
jugar amb ell,
esmunyir-se en ell,

invitació a seguir-lo,
primer peu, primer graó,

pas ferm ascendent.
Inconsistència solidificada.



Henning von Gierke

dilluns, d’octubre 02, 2006

Compartim un vi?



No tenia pensat escriure. No per les poques ganes, sinó perquè tinc la sensació que en els darrers temps la balança entre el que voldria dir i el que no tinc per a dir s’ha equilibrat i no sé veritablement per on podria començar. El cap bull de pensaments i els deixo fluir lliurement, que siguin ells mateixos qui trobin la sortida i ben cert que la troben, caient en un silenci hermètic.

Estava treballant, teclejant textos que es deixen ser traduïts per mi. Algú els espera i el termini està marcat. No em puc concentrar i el vent que sento bufar i gosa entrar pel finestral atreu la meva atenció. L’he mirat notant la foscor de la nit. M’he preguntat perquè no veig cap finestra il.luminada. No és tard i no crec que el fet de ser vacances hagi causat l’estampida en massa del meu veïnat.

El vent guiat pel meu llum ve cap mi.

Per un moment el meu cau m’ofega i surto a la terrassa. El vent ha perdut la seva calidesa i m’anuncia envoltant el meu encara lleugerament vestit cos que l’estiu tardà té els seus dies comptats. Entro a la sala, obro l’armari d’antuvi, afago una copa i l’omplo generosament de vi negre. Torno fora i sec al banc mentre intento mirar en la foscor de la nit, mentre intento captar algun soroll que em digui que no sóc l’única persona desperta en la ciutat, mentre intento retindre el vent al meu costat i poder obrir conversa com únic acompanyant que s’atreveix a embolcallar la meva existència.

La nit tardarà a tancar els ulls. Jo també.

dijous, de setembre 14, 2006

Einschlafen

Ich aber, im weiche Kissen dich bettend,
löse deine Glieder...

Sappho
Lieder und Strophen des zweiten Buches

dimarts, de setembre 05, 2006

Jo també vull un estat propi


No tinc costum de seguir manifestacions públiques, ni d’adherir-me encara que pugui combregar amb les idees defensades. Tanmateix sempre intento cooperar dins de la meva manera de fer amb aquelles propostes que considero correctes. Per això, escric aquest text oferint el meu granet de sorra a l’idea de donar suport a l’iniciativa que ha iniciat en Xavier Mir.

Des de l’exterior el fet de ser i sentir-se català pren una definició nova. En un principi, i així ha passat a tots els catalans que he conegut, hi ha una mena del que jo anomeno “crisi d’identitat imposada”, no perquè un mateix no tingui clar qui és, sinó perquè els altres intenten donar-te’n una amb la qual no t’identifiques simplement perquè no entra dins dels seus esquemes mentals el fet que et declaris ser d’una nacionalitat diferent a la que indica el “teu” passaport. Ja sé sap que això de la plurinacionalitat és un tema que en la pràctica costa d’acceptar.


Per una altra banda, i continuant des de l’exterior també observo aquell gust que tenen alguns catalans de l’interior de mirar-se el melic com si el seu fos l’únic existent. És curiós també observar com les notícies informen de les meravelles i reconeixements de Catalunya a l’estranger, i la veritat és que sols una minoria està ben informada de qui som i què volem. La resta és floclore.


Els que vivim fora, de manera permanent, intentem mostrar no sols què és Catalunya, sinó la globalitat de la cultura catalana, i per a mi aquèsta no es redueix sols al Principat. És una lluita diària contra prejudicis, desinformacions i falses interpretacions que pretenen associaciar-nos a la definició de nacionalisme nascuda a principis del segle XX i que com ja ho demostra la història en alguns països va tenir conseqüències funestes que encara hi són presents para la seva població i la d’Europa. Aquest és el punt i ús que els espanyols fan a l’exterior associant mots com nació-nacionalitats- nacionalisme, que en un principi s’haurien de diferenciar per no caure en el parany demagògic, per altra banda ben calculat coneixent molt bé la sensibilitat negativa que aquests termes creen en l’Europa actual, i encara més tenint la fresca memòria de la guerra dels Balcans.

Estic convençuda que l’única existència pacífica que hi pot haver en aquest continent és l’aceptació de la pluralitat de les nacions que el formen. Per això, jo també vull un estat propi, simplement.

diumenge, de setembre 03, 2006

Retorns


Hi ha retorns que són durs, simplement perquè voldríem restar en aquell altre nou espai que s’ha fos amb el nostre interior quan l’experiència ha estat positiva. Però també és veritat que darrera d’aquest fet hi ha un espai passat que ens reclama i espera la nostra tornada.

Sortir de la rutina encara que no sigui d’una manera solitària i individual té els seus avantatges. Sols cal saber-los veure i apreciar-los. Perquè de tant en tant la raó d’ocupar el cap i pensaments amb fets que no vius quotidianament fa que la concentració del teu temps viscut assoleixi un altre caire i dimensió. És clar que també hi ha inconvenients, i aquests hi són en el fet de trobar de nou el dia a dia.


I tot això ve a què malgrat haver tingut un viatge bo, que no s’ha perdut ni ha pres mal ningú, i de que m’encanta traslladar el meu nomadisme mental al seu actiu, era hora ja de retornar i esperar un altre temps i espai per empendre de nou noves i altres aventures, amb la mateixa o diferent gent, aquesta no és la qüestió.

En particular i pensant en el ara mateix que estic vivint està molt bé trobar-se de nou entre les quatre parets conegudes i sentir les veus i mots escrits que m’han acompanyat en silenci durant aquests dies.


dijous, d’agost 24, 2006

L’atac final



Prepareu-vos!

El dia X del desembarcament rebrà el seu estigma final al trepitjar la vostra terra:

148 pre-adolescents solts en l’idil·li costaner illenc gaudint la temporada britànica d’inserso.


La memòria històrica assolirà nous capitols amb la nostra petjada, silenciosament abandonada.

divendres, d’agost 11, 2006

Anem a l’escola


Tercer dia. A poc a poc anem agafant el ritme que fa sis setmanes havíem deixat. Portem encara en la nostra ment i en la forma de transportar el cos aquell relaxament al qual solem convidar certes nits d’estiu. El primer dia després d’acceptar més que superar la visió d’un horari espantós, vaig cabussar-me en les poques classes que tenia. Davant meu, un auditori lleganyós i amb una indefinida sensació d’entusiasme va estar soporíferament atent a les noves instruccions d’organització que els caia a sobre.

La resta del dia la vaig passar amb protestes, negociacions per causes perdudes: un possible canvi de certes hores de tant gloriós horari? Per mi que no quedés! Certes actituds no van amb mi, tot i saber que no en treuria res, però es tractava de transmetre el meu malestar, la meva disconformitat... Un cop més vaig poder observar que el dispositiu de supervivència mental i neurològica es va activar positivament i em vaig dir que havia de treure el millor partit de tant dissortat repartiment de temps, això sí, després de maleir el meu cap d’estudis, cridar algunes conxorxes en contra seva i plantejar-me d’aconseguir alguna foto seva per a penjar-la a la pissarra de suro que tinc darrera la porta del meu cau per jugar a dards.

I la coronació d’aquest nou curs: Una setmana de viatge per Anglaterra amb dos dies de visita a Londres a finals d’agost. No és que no m’agradi l’idea i sí, ja sé que anar amb 30 especímens injectats amb dosis indeterminades d’hormones pot tenir els seus moments emocionants -especialment si considerem el factor sorpresa-, però que voleu que us digui, una idolatra la discreció i passar desapercebuda tot el possible, i em temo que no serà aquest el cas. A més si afegim les notícies que ens arriben aquests dies, ja us podeu imaginar les ganes que tinc de moure’m de casa vers la pèrfida Albion.

diumenge, d’agost 06, 2006

Eulenhaus, la casa de les òlibes



Fa uns anys buscava una adreça per passar uns dies d’estiu. D’aquesta manera va caure a les meves mans una d’un poblet de l’Alt Empordà que em va semblar adient. Va ser un estiu bo i tranquil, així que tota la família va decidir tornar-hi i d’aquesta manera jo em vaig encarregar de fer la reserva per l’any vinent.

Coses de la vida van fer que aquesta reserva es perdès, i quan jo vaig trucar per reconfirmar la meva anada, la família en qüestió se’n va adonar de la pèrdua. Tanmateix el petit “traspàs” el van solucionant preguntant a una altra família amiga seva i és així com vam d'haver de canviar involuntariament de domicili.

Encara recordo la primera sensació que vaig tenir quan vaig veure aquella casa de poble. En la casa ens esperava el matrimoni ja gran, amable. Estaven assabentats i amb una certa preocupació ens van voler informar a priori de les diferències que trobaríem entre una vivenda i l’altra. Però nosaltres sabíem que no teníem altra alternativa, era massa tard...

La nostra entrada era la mateixa que la que ells tenien. L’àvia X, els nens i jo vam pujar al primer pis. Allí una mena de replanell gran convidava a les cinc portes a observar una taula de menjador que havia conegut segurament millors dies de convivència humana i que ara es veia encara acompanyada per la seva vitrina farcida de bibelots i el seu bufet amb figures femenines de porcellana midonada.


Ens vam acostar a una de les cinc portes, de color crema i més estreta que les altres. La porta era doble i tenia un pany antic amb una clau gran de ferro. Vaig girar la clau, encendre la llum i davant meu s’extenia una escala amb graons de desigual alçada que encara la feia més empinada òpticament. Un neguit de desànim m’anava inundant encara més, però jo vaig fer el cor fort i em vaig dir que si ja hi erem, hi passaríem les properes setmanes.


Vam recòrrer cada estança: parets blanques, balques marrons contrastant amb la blancor dels trespols, sòls de rajola de terrat, finestrons de fustons regulables, finestres amb cortines de puntes blaquíssimes. En les estaces semblava que el temps s’havia quedat aturat.


De la cuina a la terrassa per una porta de fusta i vidre i els mateixos finestrons que als dormitoris. La vaig obrir i vam sortir. És llavors quan vaig saber que em sentiria bé i quan vaig llegir en els ulls dels meus fills que donaven també el vist i plau. Davant nostre es presentava un petit bosc de xops, grans i vinclats, a pocs metres el riu i tota una extensió de camps de conreu que es fonien amb l'horitzó d'una serralada.


L’àvia X. em va preguntar si ens quedaríem, i jo li vaig dir que sí, que ens sentiríem a gust a casa seva. El dubte de l’expressió de la seva cara va desaparèixer i vaig poder observar que també s’alegrava. Vam desfer camí i jo vaig anar a buscar l’equipatge mentre els nens seguien inspeccionant el que hauria de ser el seu dormitori.

Hores més tard, l’avi Y va trucar a la porta i jo vaig baixar les escales. Ens va portar de l’hort uns tomàquets, unes peres, uns prèssecs i unes albergínies com a present de benvinguda. Jo no em vaig poder imaginar millor regal que el portat i quasi em vaig quedar sense paraules. Li vaig agrair molt i amb els dies que hi vaig ser els detalls es van repetir. Fins i tot el dia de la tornada ens van farcir amb una bossa plena de peres per a menjar pel camí.


La primera nit, després d’haver acondicionat tots els estris, vam seure fins ben entrada la matinada al terrat, cadascú de nosaltres fascinats pel silenci especial que ens envoltava. De sobte i guanyant-se tota l’atenció dels nens, un grup d’òlibes –un dels meus animals preferits- van passar per damunt dels nostres caps a vol ras ignorant la nostra presència i dirigint-se al bosquet de xops a fer les seves observacions i treure el millor partit i profit d’elles, fet que es podia constatar quan se sentia un petit i esgarrifat xiscle perdut entre les branques.

Aquella nit, un cop al llit, mirant les parets blanques i sentint encara el reguitzell de les ales de les òlibes, vaig confirmar-me que havíem triat bé i que seria un bon estiu. I així va ser.


D’això ja fa uns anys, i cada estiu tornem a la Eulenhaus, la Casa de les Òlibes, nom donat pels nens i amb el qual s’ha quedat per sempre més.

P.S. La foto que podeu veure no és cap muntatge; la vaig fer jo un vespre des del terrat de la Casa de les Òlibes.


dimarts, d’agost 01, 2006

VBI BENE IBI COLONIA



Visc entre dos móns. Dues mentalitats que sense ser tan oposades, tenen les seves diferències substancials. I ambdos móns m’hi sento bé. I ambdues mentalitats les faig meves. Tinc la meva esquizofrènia particular i geogràfica.

És per això que quan torno a casa de vegades he de matisar de quina en parlo, si la del nord o la del sud, perquè si una ja ho era -encara que no triada, sí volguda-, l’altra ho ha esdevingut d'estimada amb el pas del temps.

Quan m’acosto a la casa del nord sento una especial calma quan encara de lluny les agulles de la catedral em donen la benvinguda i m’anuncien que ja queda poc per arribar al meu destí. Sortint de l’autopista i enfilant l’avinguda sé que fluiré amb el Rin a la meva dreta per arribar al semàfor que hi ha nomès sortir del túnel i que em recordarà que a la meva esquerra, ella tota sencera, em saluda de nou.

És aquí on també em sento bé. És aquí on he fet créixer les meves arrels transportades des del sud. Arrels, que per altra banda i sense perdre la seva profunditat necessaria per a viure, mantenen el contacte amb la superfície. No sé sap mai si pot arribar el dia que calgui desenterrar-les…

dijous, de juliol 06, 2006

Ho soportaré ?


Sempre que arriben aquestes dates en les quals prenc la determinació d’abandonar la meva còmoda i agradable llar, m’ataquen unes quantes pors.

Per una banda i considerant les darreres setmanes, em pregunto què faré amb tant de temps. Clar què sé que faré, però els primers dies hi havia com una certa desorientació en l’aire i ja em veia rosegant-me els punys. El problema està de fet resolt perquè un cop més em passaré unes horetes al dia preparant dossiers com a mena d’entrenament, però això sí, molt “ad libitum” i sota el cel dels vespres estiuencs: L’ordinador sense connexió, la lluna, la copeta de vinet al costat, el parell d’òlibes que es dediquen a fer-me companyia cada nit volant sobre el meu cap i jo. Un equip perfecte.

Per una altra banda torna el neguit ja típic només de pensar que he de creuar la Gran Nation. No és que m’assusti per la seva magnitud, no és això. M’asusta pensar en la colla de psicòpates al volant que trobaré. Us explico la meva teoria. Els francesos veuen l’autopista com una mena de carretera nacional ràpida. Així el carril de l’esquerra és, per a ells, el carril que serveix per avançar sempre que els vingui de gust i notin que el de davant els molesta, sense mirar –naturelment! (llegir amb accent francès)- si algú, en aquest cas jo mateix, ja va enfilat a 130-140 km per hora. Perquè aquest carril no existeix “per avançar”, sinó que hi és per a circular si portes més velocitat que els de la dreta. Ah, i que em dieu de l’intermitent que deixa de ser-ho i mai saps si volen anar mès enllà de la l’esquerra? En fí, atravessar França és sempre una aventura i una experiència que et transporta els calfreds que es poden gaudir al pujar a la muntanya russa.

Tot aquest preàmbul no té més intenció que comunicar-vos que baixo a casa, a carregar llum, aire marí i vent. Que em dedicaré a fer la dormilega, llegir, caminar, explorar, escriure, pensar i mirar les mussaranyes, que ja em fa falta. Ah!, i d'altres divertimentos que endolcen els sentits i la vida.

A reveure!


dimecres, de juny 28, 2006

Maarten ‘t Hart


Avui he anat a la meva llibreria. Feia temps que no ho feia, em faltava la Muse, aquella tranquil.litat envoltada d’harmonia que fa que el passejar entre prestatgeries i mostradors sigui un agradable acord amb mi mateixa. M’agrada l’ambient que respiro quan hi sóc, i la calma amb la qual puc mirar la literatura que es presenta oberta a ulls àvids.

Me n’he adonat de com havia passat el temps quan el llibreter m’ha donat la benvinguda dient-me que s’havia estranyat de no haver-me vist regularment aquest darrer any. Jo li he contestat amb un somriure que ell ha entès.

I he trobat el que no havia anat a buscar, un llibre d’un autor que poc a poc ha anat guanyant-se un lloc en la meva prestatgeria i en la meva persona: Maarten ‘t Hart.

‘t Hart va néixer el 1944 a Maassluis (Països Baixos), fill d’un enterramorts i criat en un estricte calvinisme que l’ha abocat a declarar-se ateu convençut. Va estudiar Biologia-Zoologia a la universitat de Leiden especialitzant-se en Etologia. Va doctorar-se amb una tesi sobre el comportament de les rates. No deixa de ser interessant, si pensem l’aspecte fortament social que tenen aquests animals dins de les comunitats que formen. Ha estat professor de la mateixa facultat. A partir del 1971 comença a publicar de forma més o menys tímida. Els seus llibres tenen un deix autobiogràfic, com un intent de trobar un pacte amb els fantasmens desplegats durant l’infantesa i que, de vegades, fan camí, costat a costat, durant tota la nostra vida. Els temes que tracta són la música clàssica –se’l considera un especialista no-professional d’en Johan Sebastian Bach-, el desamor i la natura. Ah, i clar, aquesta educació calvinista que l’ha acompanyat des dels primers moments de la seva vida. Observador fi i delicat de tot el que té al seu voltant; en la seva prosa, a cops poètica, abunda la descripció detallada d’aquells paisatges holandesos que s’allarguen fins morir en l’horitzó i d’aquelles persones que ell coneix i observa diariament.

El llibre que he comprat és de l’any 1979, i el títol traduït de l’alemany és Déu va en bicicleta. L’original es titula: De aansprekers. És una història en la qual ‘t Hart relata els últims moments de vida del seu pare, de la seva confrontació amb la mort, per al qual res nou era ja que per ofici la va tenir present diariament. De les relacions pare-fill, que malgrat la duresa religiosa de l’educació rebuda, deixen un pensament ple d’amor tot i recordant aquella protecció que l’autor de petit va interpretar quasi divina quan el seu pare el portava a sobre de la barra de la seva bicicleta.

És un autor que aconsello llegir, per la seva sensibilitat melangiosa, realista i humana.

dimecres, de juny 14, 2006

Xiuxiueig silenciós

9 de juny, divendres aquàtic.

Després de quasi dues hores d’examen pràctic aconsegueixo el titol:

socorrista de piscina

Vinga, tots a l’aigua que us salvo!


dissabte, de juny 10, 2006

Pausa

Entro en la pausa dels mots escrits.

M’esmunyo en la pausa dels mots interiors.


dilluns, de maig 29, 2006

Deures


A petició d’un visitant que vol confirmar si ha fet correctament els deures de traducció, penjaré el text traduït del darrer escrit.

La traducció de la poesia d’en Rilke té un traductor molt especial; és uns els meus poetes de capçalera, Joan Vinyoli, que va aprendre alemany en primer terme per poder llegir els poetes alemanys que li agradaven -en aquest cas Rainer Maria Rilke, com també Friedrich Nietzsche- i posteriorment traduir part de la seva obra poètica al català.


Buidor

El silenci de la buidor acompanya les meves hores. Llargues setmanes, llargs dies, eternes llargues nits. Em manquen els mots i no tinc les ganes de confrontar-me a ells. De sobte, l’aire dins meu s’ha esmunyit. Les forces, ja no les trobo. Tinc els ulls oberts encara i el meu desig seria tancar-los. He tornat a caure de bell nou a l’altra banda del mirall que es desplega davant meu amb fredor i solitud.

De tu, poeta que reposes a la meva tauleta de nit, prenc els mots que manquen. Retorna’m la foscor als meus ulls.



Tu a qui no faig confident

que ploro al llit, de nit, sol,

tu que em fatigues dolçament

bressant-me com un bressol;

tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva

que ens magnifica,

sense deixar-la calmar?


Car mira els enamorats

com es menteixen així que
volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.

Tu et transformes en tot: ets allò que murmura

o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.


Rainer Maria Rilke
Extracte del llibre Malte Laurids Brigge,1910

Trad. Joan Vinyoli

divendres, de maig 26, 2006

Leere



Die Stille der Leere begleitet meine Stunden. Langen Woche, langen Tage, ewigen lange Nächte. Mir fehlen die Wörter und ich habe keine Lust mit ihnen mir auseinander zu setzen. Die innere Luft ist plötzlich weg. Die Kräfte, finde ich sie nicht wieder. Die Augen habe ich noch auf und mein Wunsch ist, sie zu zuschließen. Ich bin wieder auf den andere Seite des Spiegels gegangen, gelandet, die sich kalt und einsam vor mir vorstreckt.

Von dir, den Dichtern, den auf mein Nachtischschränkchen ruhst, entnehme die fehlenden Wörter. Gib mir die Dunkelheit auf meine Augen zurück.




Du, der ichs nicht sage, daß ich bei Nacht
weinend liege,
deren Wesen mich Müde macht
wie eine Wiege.
Du, die mir nicht sagt, wenn sie wacht
meinetwillen:
wie, wenn wir diese Pracht
ohne zu stillen
in uns ertrügen?
- - - - -
Sieh dir die Liebenden an,
wenn erst das Bekennen begann,
wie bald sie lügen.
- - - - -
Du machst mich allein. Dich einzig kann ich vertauschen.
Eine Weile bist dus, dann wieder ist es das Rauschen,
oder es ist ein Duft ohne Rest.
Ach, in den Armen hab ich sie alle verloren,
du nur, du wirst immer wieder geboren:
weil ich niemals dich anhielt, halt ich dich fest.

Rainer Maria Rilke
Aus den Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge T, 1910


diumenge, de maig 21, 2006

Matronen

He pensat que potser us agradaria saber qui eren les “persones” representades a la foto que vaig penjar en el meu darrer escrit.

Es tracta de les matrones, Matronen. El seu significat adoptat al llatí, matrona ve a significar honorable mestresa de casa.

Era una deessa d’origen celta, el culte de la qual es va escampar per tota Germània, especialment pels pobles germànics que habitaven les ribes del Rin. El seu culte rendeix honor a la fertilitat i la ciència de l’obstetrícia, és a dir, l’art d’acompanyar la gestació, el part i el puerperi de la dona.

El culte es va escampar per tot l’Imperi Romà, de tal manera que s’han trobat restes a diferents i llunyans indrets que certifiquen i confirmen l’existència d’aquesta divinitat. Les troballes ens mostren dos tipus de representacions: en forma d’altar o en forma de pedra votiva, els anomenats ex-vot. En aquesta sempre es veu un grup de tres dones, una tríade a la qual hi sortien i pertanyien dones casades com solteres. Els seus atributs eren la serp, els infants i els bolquers. Les matrones rebien noms segons la funció i la relació que se li volia donar a aquesta divinitat, per exemple: “Lubicae, deesa que sana”. La majoria dels altars eren a les cases romanes a l’àmbit reservat als lares, els deus protectors de la llar. Però també es van construir temples i centres de culte. Sobre el ritual concret que se seguia no es té molta informació, com ha passat amb altres divinitats que no tenen el seu origen inmediat dins de la civilització grega o romana. Se sap, això sí per algunes representacions, que es feien ofrenes amb cistells plens de fruita així com alguns sacrificis d’animals –porcs i peixos- i cerimònies d’encens.

Aquesta divinitat té una relació amb les divinitats de la mitologia nòrdica, i em refereixo a les dísirs (Disen) i les walquiries (Walküren). Però és més directa i concreta amb la de les nornes (Nornen), les deesses que filen i teixeixen el nostre destí i que també n’eren tres: Urd, Verdandi i Skuld. Les nornes també tenien una vessant guerrera, per tant s’adoraven com a deesses de la guerra.



dilluns, de maig 15, 2006

Dia de la mare




Avui han celebrat el dia de la mare. Dic han celebrat perquè jo no el celebro.


Si intento recordar la definició que donen d’aquest dia com a explicació del seu sentit, em vénen a la memòria expressions com fer l’honor al fet de ser mare i a la dona que s’ha decidit a portar a terme la maternitat.


L’origen d’aquest assenyalat dia és força curiós, ja que en un principi no s’honorova el fet matern femení, sinó el de l’església que en l’Edat Mitjana (concretament segle XIII) se la tenia com a la “mare universal" de tots els cristians. Per extensió, ja se sap què passa amb les interpretacions, les dones-mares van caure dins del mateix sac.


La història i l'evolució d’aquest atrotinat dia la podeu trobar als diferents oracles cibernètics que es poden consultar. Tanmateix si aquest dia ja en sí em carrega, és pel sentit i significat que els moviments polítics feixistes en la seva època d’esplendor li van donar –esperit de la història, li diuen i també sembla que ve un cop en la vida d’evolució d’una nació, i espero que en Hegel tingués raó-.


En el temps del govern nacionalsocialista aquesta celebració es va unir i diluir amb el ideal que es tenia de la raça ària. Així es potencia l’imatge d’una dona que només pot ser ser felíç si no para de parir fills per a la pàtria. Neix d’aquesta manera un nou tipus d’heroïna. Les dones ja no són únicament una força de treball barata que substitueix l’home a les fàbriques d’armament mentre aquest lluita al front, sinó que es dediquen a produir un altre tipus d’armament -humà-, cap al final de la guerra, més aviat, carn de canó. Per donar-li més solemnitat a l’esdeveniment de ser mare, l’any 1938 s’inaugura la temporada de les condecoracions maternals i les mares que hagin destacat pel seu comportament patriòtic reben en compensació a les contraccions patides la Creu Maternal (Mutterkreuz).

I avui ha arribat aquest dia i tot plegat sempre tinc el dilema de com reaccionaré davant de la cara de felicitat dels meus dos fills quan en un dia com aquest m’ataquen de bon matí al llit amb els seus petits presents. La meva filla de sis anys que ja em té fitxada em diu aquest matí: “Ja sabem que odies aquesta festa i aquest bèstia del Hitler, però els regalets s’havien de fer”.

D’ella he rebut tres sabonets de formes marines i de tres diversos colors que ella mateixa els va fer; i del meu fill un test petitó amb llavors plantades per ell de créixens. M´ho he mirat encara mig adormida i m’he dit, ves per on, avui farem una variada amanida maternal i ens podrem rentar les mans esperant que passi el dia sense pena ni glòria.


dimarts, de maig 02, 2006

Dita compartida



En aquesta setmana de silenci que encetaré, us deixo a les vostres ments una de les dites alemanyes que més m’agrada i que em convida a imaginar .

Stille Wasser sind tief

Aigües tranquil·les són profundes

Imagineu amb mi!

Oferiu-me les vostres imaginacions, pensaments!

Alimenteu les meves, els meus...

dissabte, d’abril 29, 2006

Cavall de Troia




Sóc un cavall de troia. Per què me’n considero ? Ara us explico.


Des de fa un anys una de les activitats que duc a terme és la d’organitzar intercanvis escolars. Abans havia fet viatges d’estudi. Trobar escola que vulgués participar-hi no va ser tasca fàcil, ja que no tothom –i tampoc es pot esperar- té la mateixa empenta per empendre nous camins o agafar noves dreceres del camí principal de la seva vida laboral. A més havia de ser una escola catalana.

Arcans del destí i de la mateixa vida van fer que trobessi una persona la qual em va facilitar el nom d’una escola que en podria estar interessada. La següent fase va ser molt ràpida un cop establert el contacte i intercanvi d’informació respectiva; quatre mesos després ja teníem el nostre primer intercanvi.

També em va ser fàcil “vendre” el fet d’intercanviar amb una escola catalana, malgrat que els alumnes nostres aprenen castellà. Els arguments de la interculturalitat, la bogeria que senten alguns per Barcelona –culturalment parlant, en aquest cas- i la resta d’atrezzo paral.lel que vaig suggerir, van ser més que clarividents per a saber que amb tota seguretat rebria el beneplàcit de la direcció. I vet aquí que ja portem tres anys consecutius intercanviat adolescents, sent el balanç molt satisfactori.

D’aquesta manera els meus alumnes a una relativa tendra edat se n’adonen, aprenen i idintifiquen que la realitat de l’assoleiat país que per a ells era l’Estat Espanyol, és una altra molt diferent a la que ells havien rebut. Que la llengua de l'altre país que visitaran i que és el meu no és la que ells aprenen i aquest fet és evident perquè pateixen si més no l’immersió en una família. És curiós observar com després els alumnes em saluden amb un “bon dia” i s’acomiaden amb “un adéu”, i n’hi ha i tot que intenta dir més encara. Val a dir que algunes d’aquestes relacions funcionen a nivell privat: el msn treu fum, els correus van i vénen i el temps de vacances és apreciat per trobar-se de nou.

En el fons cadascú fa la seva tasca pel país de la manera que sigui. I en aquest cas jo m’he disfressat de Cavall de Troia per aconseguir allò que per a mi és bàsic, i és el reconeixement de la meva llengua i cultura. Així sé que els meus alumnes també en són conscients i sabedors.

Aprofito per a comunicar una petita pausa dins de les notres converses sincopades.


El proper dimarts vénen els alumnes catalans a tornar-nos la visita que nosaltres vam fer a mitjans de març. Tenen un programa cultural i lúdic molt interessant que segur els deixarà un bon record de la seva estada i fins i tot una altra opinió que els mostri que no tots els alemanys mengen saltxitxes, que no van pel carrer amb pantalons curts de cuir, que no beuen aquelles piscines plenes de cervesa i que la ciutat que visitaran així com les seves rodalies gaudeixen d'una mediterraneïtat en la seva forma de ser i fer insospitades.


La base d’un intercanvi, entre d’altres, és trencar estereotips.


dimecres, d’abril 26, 2006

Futurable




Examen d’història
Tema trimestral: la Grècia clàssica
Curs: 6è

A la pregunta:

“Warum haben die Griechen die Stadt Troja belagert?”
(Per què van assetjar els grecs la ciutat de Troia?)


una alumna em dóna la resposta:


“Weil es dort nicht so viel Nahrung gab, und weil sie ihnen helfen wollten“


que traduït ve a dir...


Perquè allí no hi tenien massa aliments i perquè els volien ajudar.



Francament, fins ara desconeixia l’activa participació grega en la fundació de la FAO.



Sic transit gloria mundi....

dimarts, d’abril 25, 2006

El dia després


Tinc damunt del meu escriptori els llibres que he rebut per Sant Jordi i els que m'he autoregalat jo mateixa. Reconec que dins del seu eclecticisme hi ha una línea que els comunica

Sembla ser que aquelles persones que m’estimen estan preocupades per omplir de forma sistemàtica les meves innumerables –i de vegades penso que també immensurables- llacunes del saber.

Comencem per un llibret, regal d’un bon company –sort a això !- que aprofitant que estic immersa en una fase delirant de la història d’aquest país, s’ha sentit en la necessitat d’ampliar-la a partir de l’estratègia paramilitar usada pels teutons per no contaminar-se més d’elements forànis. El tema no m’era desconegut, però val a dir que sota aquest punt de vista no l’havia tractat encara. Després de llegir-lo estic segura que em podré catalogar d’experta per una part en “Tècniques de guerrilla teutònica boscant” i en altra de “Formacions d’atac-atravessar bosc-defensa legionàries”.

El petit fascicle explica en poques fulles però denses aclaracions que farien el goig d’un estratega, el perquè i el com el cap del poble germànic “querusc” (no és broma!), criat a Roma i ciutadà romà, anomenat Arminius (Hermann pels seus amics) va poder deixar fora de joc i de combat a tot un exercit tan disciplinat com el romà en la batalla que porta el nom del general que manava aquelles desgraciades legions, Varus (Publius Quinctilius Varus). La derrota va ser d’aquelles que deixa empremtes i va suposar que els romans no puguessin crear a la part dreta del Rin una altra província romana. D’aquesta manera el Rin es va convertir en la frontera (limes) natural entre l’Imperi Romà i el grup de pobles germànics que hi eren a l’altra riba del riu.

Una amiga sabent la meva devoció per la música, tot i que no he pogut dedicar-m'hi professionalment (una assignatura més pendent!), m’ha deixat a la porta de casa, com si es tractés dels reis, el llibre: Die Mendelssohns, Bilder aus einer deutschen Familie, d’ Eckart Kleßmann (Els Mendelssohn, Imatges de una família alemanya). Es tracta de la crònica d’aquesta important famíla que no sols es limita a recordar al seu membre més conegut, el compositor i virtuós Felix Mendelssohn-Bartholdy, sinó a tota la família a partir del primer membre que ja es va donar a conèixer com a banquer, Moses Mendelssohn casat amb una Gugenheim i com aquesta família es va unir amb altra tan poderosa com els Oppenheim. No voldria oblidar una figura com la de Fanny Medelssohn, germana d’en Felix. És quasi impossible parlar d’en Felix Mendelssohn i no anomenar-la a ella i la seva positiva influència. Us mantindré informats sobre el seu contingut.

Un altre regal ha estat un llibre de l’escriptora Velma Wallis titulat Zwei alte Frauen (Dues dones velles). És una història de traició i de valentia, de dues dones índies d’una tribu nòmade del nord d’Alaska que a causa de l’edat deixen de ser útils per la comunitat i representen dues boques més per alimentar. D’aquesta manera el cap de la tribu i segons la llei establerta decideix abandonar-les a la seva sort en ple hivern. Les primeres pàgines destilen una sensibilitat i una força que sé que em lligarà fins que no arribi a la darrera pàgina.

I jo m’he autoregalat dos llibres una mica més “lleugers” i vist el rebut, ja he fet bé. Un és d’en Peter Ustinov, i que conté dues novel.les: Der Intrigant i Besonderen Kennzeichnen: keine (Marques especials: cap). El primer ens situa en el temps en el qual l’ IRA encara estava activa i ens presenta un espia de sa Majestat que de forma irònica i amb un pur humor negre britànic intenta esbrinar els motius d’un atemptat una mica absurd. El segon relata en la mateixa línia l’educació burgesa que uns pares li donen a la seva filla, sent la seva màxima consigna la perfecció.

El darrer llibre es titula Tod in Rheinland, que ve a ser com “Morir-se a Renània”, escrit per l’historiador Martin Stankowsky i el “cabaretista” polític Rainer Pause. Confeso que la culpa de la tria d'aquest llibre la tenen les males i darreres influències eumolpnianes. (Sí, no posis aquesta cara que ja saps per on vaig!). Bé, doncs com molt bé el títol us indica el llibre intenta reflexar el cult a la mort i a les formes d’enterrament d’aquest país tan curiós que és Renània des els seus primers pobladors fins als nostres dies... ah, passant també pels romans, i amb això no he pogut evitar la macabre visió de l’escampada de legionaris abandonats en la batalla de Varus.... i és que els anys que rondino per aquí ja m’han encomanat certes coses.


dilluns, d’abril 24, 2006

Un dia especial

Estimades i estimats visitants,

Jo també us voldria deixar una rosa




i mooooooolts llibres!




Feliç dia de Sant Jordi


dijous, d’abril 13, 2006

Ofici de viure



La casa ha quedat en silenci. Un silenci serè i esperançador.

Hem tancat cadascuna de les portes d’aquesta casa que amb el temps hem anat construiïnt dia a dia. En les estances tancades hem deixat tot allò que per nosaltres és valuós i que sabem que restarà fins obrir-les de nou. El temps passa, ho sabem.

En el silenci flota encara la teva presència que ara se’m fa absent. Et veig segut al teu escriptori com remugues mentalment per les incoherències amb les quals et confronten, i sento el teu pensament com intenta cercar l’equilibri en la disparitat de l’absurd.

Et segueixo fins a la sala on seus al silló amb un llibre entre les mans i sóc la fulla que serenement acarones entre els teus dits mentre amb els ulls copses i retens els mots. Al teu estudi i des de la porta entreoberta amb el cap recolzat observo com el pinzell va darrera del marcat pel teu determini i amb el somriure als ulls m’allunyo per no descentrar la teva concentració sobre el llenç.

Cada estança que passejo en el record fa retrobar-me amb les teves petjades deixades. Cada estança l’he interioritzada en mi, i en mi són les teves empremtes.

Avui, i fins el retorn, dues frases teves que ara faig meves i te les deixo de penyora:

Estimar-te és el meu ofici de viure.
Sóc perquè em fas.

diumenge, d’abril 02, 2006

Nòmade

Pep Bausà
Dunes al Marroc


El dia s’ha llevat ventós, i gris.

Des del gran finestral del meu cau veig com els núvols es deixen portar passivament per aquest vent que ni és fred ni calent. Segueixen sense cap mena de resistència els mandats eòlics.

L’intensa i clara llum molesta els meus ulls però deixo el finestral lliure i observo com el cel manté aquella grisor esfereïdora que m’anuncia l’inminent tempesta. L’aire portat pel vent fa olor d’aigua marcida.

La tempesta ha arribat i la llum blanca ha deixat pas a la foscor il.luminada dels llamps. L’aigua regalima per les taulades amb força i m’agrada sentir la seva sorollosa caiguda al terra.

Certes situacions i temps interioritzats les associem a records visuals, auditius. I aquest temps em convida a recordar la meva disposició natural de nómada mental i d’aquella cancó que em va deixar marcada una frase que durant molts anys em va acompanyar i continua fent-ho.
.
…come uno straniero non sento legami di sentimento.

Els lligams dels sentiments que per una banda ens reconforten i per l’altra ens ofeguen. Paradoxa que ens fa avançar vers un equilibri que alimenta la nostra estabilitat emocional però que ens fa presoners del que sentim i d’aquells que ens fan sentir. Les petjades agredolces s’arrapen a la memòria vital del viscut, positivament, negativament. Però els tenim, els lligams; i bo seria conservar-los.

Ser nómada dels meus sentiments no deixa de ser una utopia a la qual tendeixo inconscientment. No és un objectiu marcat, sinó un camí trobat on hi convido a caminar totes les sensacions i tots els sentiments que el fet de viure m’ofereix.

Us deixo el text de la cançó.


Nomadi


Nomadi che cercano gli angoli della tranquillità
nelle nebbie del nord e nei tumulti delle civiltà
tra i chiari scuri e la monotonia
dei giorni che passano
camminatore che vai
cercando la pace al crepuscolo
la troverai
alla fine della strada.
Lungo il transito dell'apparente dualità
la pioggia di settembre
risveglia i vuoti della mia stanza
ed i lamenti della solitudine
si prolungano
come uno straniero non sento legami di sentimento.
E me ne andrò
dalle città
nell'attesa del risveglio.
I viandanti vanno in cerca di ospitalità
nei villaggi assolati
e nei bassifondi dell'immensità
e si addormentano sopra i guanciali della terra
forestiero che cerchi la dimensione insondabile.
La troverai, fuori città
alla fine della strada.

Franco Battiato
Fisiognomica, 1988
www.battiato.it

dissabte, de març 25, 2006

Et voilà!


He tornat.

Aquests dos xicots tan amables i trempats em van deixar de nou i amb cotonets al terra. I és que no hi ha res com confiar amb la bona feina dels especialistes i la seva atenció de dur-la optimistament a terme.

Per cert, ja no us cal especular.


dimecres, de març 15, 2006

Volo!




Si deixo d’escriure, ja podeu especular les possibles causes.



diumenge, de març 12, 2006

Aigua de Violetes

Divendres. Amb ulls increduls mires el calendari que t’indica que s’ha acabat la setmana. Acompanyes el moviment cap a una altra direcció, mires el rellotge que et diu que el dia laboral s’ha tancat. Endreces el teu escriptori per trobar el dilluns a primera hora el més important o urgent i paral.lelament et dius de baixar per l’escala o l’ascensor. Tries l’escala.

Esperes el tramvia i medites què faràs aquests dies verges que es presenten davant teu. El primer cap de setmana en temps que no has de fer res, cap feina adicional, cap invitació, cap cita. Veus com el vent fa volar les fulles primerenques que en un avís fals de bonor valentament i inútilment han fet la seva aparició. Comença a espurnejar. El neguit de l’espera et molesta, fins que veus com s’acosta per fí el tramvia, obri les seves portes i t’engoleix dins seu. És impossible trobar seient i et conformes amb un raconet al costat d’una de les portes mentre la vida de les hores del vespre passen davant dels teus ulls, tot un seguit de cases, gent que va i ve, bicis en moviment perpetu... Tanques les parpelles i et dius que d’alguna manera el dia ha estat llarg i pesat i només voldries arribar i tancar-te en el teu àmbit. No veure, no sentir, no parlar més.

Un aroma et treu dels teus pensaments. El busques, el reconeixes i tens la sensació que com un núvol que segueix el seu camí ha vingut al teu encontre. Amb la mirada intentes descobrir d’on ve, qui el porta. I una espiral de sensacions es desperten en el teu adormit interior passat.

Veus la seva cambra, no la d’abans, sinó la que va acompanyar la teva infantesa. Amb els mateixos mobles disposats d’altra manera. Amb aquell llit que els matins dels diumenges et semblava enorme quan anaves i jeies al mig seu, dels dos i els trencaves la son amb les teves xerrades. Amb aquell armari grandíssim amb dues portes laterals i una doble central. Tu sempre a l’aguait quan l’obria. Allí hi trobaves l’aroma reconciliant que tu esperaves d’ella, entre llençols de fil blanc brodats per ella, amb puntes fetes per ella. I les tovalloles de colors suaus. Planxats, midonats, flonjoses.

Cap a la finestra, com si fos una saleta, hi eren les butaques amb la tapisseria avellutada de color gerd amb la tauleta rodona al mig, aquella petita en la qual ella dipositava el cosidor quan seia i cosia. Davant hi era el moble que després de l’armari més et captivava : el seu tocador. En els seus calaixos hi eren els seus papers, algunes fotos, les seves cartes de les quals només miraves la seva coberta, els seus records...oberts i la seva roba interior ben endreçada i plegada. Els obria quan tu hi eres present, els obries tu quan ella no hi era present. I te’ls miraves un per un per desar-los per sempre més en el calaix teu del record. Per damunt el recorria un vidre i a sobre seu s’escampaven uns flacons de perfum, una bombonera amb caramels amb gust de violetes i aquella ampolla amb el seu líquid del color de les aiguamarines. Tu la miraves des de la porta o t’acostaves fins al seu costat. Amb els teus ulls de nena miraves fixament com l’obria amb cura i tirava unes gotes al palmell. Les mans s’ajuntaven, es refregaven i repartien després el seu aroma per tot el cos.

Després ella sortia del dormitori per anar a fer el que havia de fer si aquell dia no havia d’anar a l’escola i tu et quedaves parada intentant copsar la subtilitat de l’aroma que havia abandonat. Llavors, des de la porta et deia: Véns ? i tu la miraves i notaves com el rostre se’t il.luminava i t’agradava llegir en els seus llavis i els seus ulls el somriure que et donava confiança i forces i que anys després quan el vas buscar de nou, mai més vas saber trobar.

Després dels anys passats, dels molts de cops de viure aquesta escena, de tenir entre les teves mans aquella ampolla, obrir-la i olorar el seu interior, recuperar la seva presència passada, voldries tenir un sol cop més d’ella aquell rostre clar i obert, amb el cabell recollit, una mica pelroig, amb la mirada dolça, càlida i vital, embolcallada d’aigua de violetes i que et preguntessi: Véns?.

No res et queda d’ella. Fins i tot l’aroma que ara t’abraça i t’acosta la seva memòria és la d’una estranya que ni tan sols pots veure-li el rostre.

Arribar a casa, tancar la porta al teu darrera i alliberar els pes dels ulls. És tot el que voldries.




diumenge, de març 05, 2006

L’herba ens espera!



Avui s’ha acabat la temporada de sala amb un torneig que em recordarà demà la condició deixada corrent darrera la bola com una boja. Jugar a la pista és massa ràpid per a la meva interpretació del que és la vida. Prefeixo l’amplitud i llibertat que em dóna el camp. Si, em direu ben assenyats que les distàncies són més llargues. Què voleu ? M’agrada corre i veure que davant de mi no tinc cap paret que em pugui frenar, si de cas una tanca, que encara no he saltat mai, per cert.

Malgrat l’arremullada amb olis de romaní i altres herbes, la repassada amb càmfora i altres ungüents, ja em temo que els crits corporals sota moviment que s’emitiran demà seran apoteòsics. Però, tot sigui per donar per finatlizada aquesta fase hivernal i acomiadar els recintes tancats.

Si no ens cau calamarsa o neu que tapi les línies del camp; si els llamps i els trons no ens mostren la seva mortal atracció per l’aigua que abans ha regat el camp; si no ens visita un huracà, vent siberià o altres histèries amb les quals la mare Natura ens regala de tant en tant, el proper divendres sortiré a trepitjar de nou l’herba.

Una cosa és segura, les cames encara no es poden passejar a l'aire lliure. Jo, en particular, les portaré encara unes setmanes vestidetes.


diumenge, de febrer 26, 2006

Tortura anual



Cada any, quan s’aproxima la data clau del 11 del 11 a les 11 i 11 que m’anuncia “l’obertura” de la sessió de carnestoltes, m’ataca la mateixa i trascendental pregunta: De què em disfressaré aquest cop? I sempre penso el mateix. Si el dia 11 del 11 a les 11 i 11 no tinc cap intenció d’anar a la Plaça del Mercat Vell a viure aquesta inauguració, encara hi ha temps de pensar en la meva disfressa fins que arribi el cap de setmana llarg i sumblim de sortir al carrer mostrant el que no som, o sí som.

I vet aquí que arriba el magnànim i llarg cap de setmana i jo que no he regalat cap pensament per una disfressa. Tampoc és que em neguitegi, perquè fugidora com sóc d’esdeveniments de masses amorfes, enguany m’he proposat de practicar el més fulgurant i extens autisme social. Del qual, val a dir, en sóc una experta.

Com cada any, també el ritual repetitiu al qual m’he de sotmetre: bombardeig interessat de preguntes cap la meva persona en referència a les meves intencions carnavalístiques, en especial per part del meu alumnat. Interès amb una ambivalència sorruda per saber si sóc capç de mostrar enginy, humor que canalitzin la meva aparent “seriositat” tan ben treballada amb els anys. Amb foteta satisfacció els dic que em disfressaré de bruixa perquè no em calen massa additius per fer més convincent aquesta disfressa. La seva gatzara està ja més que programada.

Tanmateix, i a efectes d’eternitat efímera, deixaré la disfressa d’una personeta que encanta la meva vida des de fa un temps. Ni princeses, ni fades, ni índies... ella té molt clar que és la reencarnació del Drac de Banyoles i jo no li penso portar la contrària a tan bons arguments lapidariament presentats.

Amb les disfresses no es fan bromes!