dissabte, de desembre 18, 2004

La roda de la fortuna (I)

Ésser diferencial

Els dies, les hores,
davant meu
amb quina lentitud desfilen
- llisqueu en mi -

Canvi del ritme vital
en la transició del temps
intensitat interioritzada
- presència teva -

Tu, que alimentes els meus dies.
Tu, que acompanyes les meves nits.
Tu, que embolcalles les hores.
- convida’m a tu -

La calma envaeix l’estança compartida.
El silenci dels instants m’acosten a tu.
Àmbit cercat.
Moment desitjat.

Iniciem la dança!

diumenge, de desembre 12, 2004

El que ha de venir

"Advent, Advent, ein Lichtlein brennt.
Erst eins, dann zwei, dann drei, dann vier,
dann steht das Christkind vor der Tür."


No penso encetar un tema purament de caire religiós, però el bullici d’aquests dies ha pres possessió dels meus divagars mentals mentre vaig fent temps per arribar als llocs on he d’arribar.

Temps d’advent, temps de celebracions de les quals en trobem referència ja en el segle V dC a la ciutat de Ravenna. Però hem d’esperar un segle després per poder considerar aquest temps com una festivitat més del calendari litúrgic.
Quatre setmanes que simbolitzen els quatre mil anys que segons els comptes de l’església hem d’esperar nosaltres, els humans, a l’arribada del Messies.

Hi ha altres símbols que acompanyen aquest càlcul, com la corona d’advent, amb les quatre espelmes que s’encenen cada diumenge, quatre diumenges abans que arribi el dia de Nadal. El número quatre amb el seu aspecte cabalístic ens envolta el temps que ha de venir.

Immersió en el temps de reflexió. El fet d’esperar ho requereix i esperar implica entre altres preparar-se. Periode d’introspecció en el qual la natura amb la seva transformació ens acompanya en el camí iniciat. El cicle de la vida de l’univers s’endinsa concèntricament. La foscor i el silenci s’introdueixen en les nostres vides per emegir algun dia de nou després del procés d’interiorització al qual han estat sotmeses.

Tot al nostre voltant ens convida al recolliment i a la regeneració de les forces malmeses en el temps de l’extroversió. La lentitud de com passen les nostres hores ens fa un regal que a primera vista no sabem reconèixer. No tota la nostra existència hauria d’estar dominada per la precipitació, cal temps per assimilar canvis i fets que afecten i alteren les nostres vides. Ara tenim aquest temps, ara cal aprofitar-lo per poder renéixer de nou.

Tanmateix en el meu dia a dia no és la lassitud del temps el que experimento en la meva ment i esperit. Observo el trafegar humà amunt i avall que inunda els meus ulls, carregats de bosses i paquets, amb la pressa esbossada en els rostres com si la final del món s’acostés. Mirades agressives, gestos buits.

Tanmateix en el meu dia a dia no és el silenci el que sento, sinó tota una cacofonia d’enharmònics que copegen la sensibilitat de la meva oïda amb sons desdibuixats que semblen no voler un final. Ritmes contrapuntístics que trenquen l’equilibri establert.

Calendari inventat, calendari readaptat. Naixement? Sí, d’un sosltici que castiga les llargues nits i ens porta com una ofrena l’esperança, no d’un Messies, sinó la de la vinguda de la nova llum i amb ella els dies llargs, els dies de caliu.

dimecres, de desembre 08, 2004

Canvis de mobiliari

Aquest cap de setmana un dels meus visitants em comentava en una xerrada si no havia pensat en fer variacions en el meu mobiliari per a les trobades sincopades, i que potser les cadires que us ofereixo no arriben a ser massa còmodes. És clar que la persona en qüestió em va fer una proposta que no penso desestimar, perquè penso que no deixa de tenir el seu punt. I jo vull el millor per a vosaltres.

A veure, recurrim a la conjunció de cultures de les quals provenim. Pensem les possibilitats que ens brinden dins de la categoria del seient. Poques cadires, oi? La veritat és que ben poques.

Si em trasllado a Grècia i a Roma trobem el triclinium. Meravellós moble, no ho penso dubtar ni un segon. Veritable i sibarítica multifuncionalitat. I si unim la nostra fantasia, ja de per sí ben treballada, la visualització d’aquest triclinium pot ser fins i tot inolvidable.

Si em trasllado al palau d’un califa, aquest ens faria passar al divan, lloc de rebre amics, emisaris; lloc de reunió, de conversa, d’intercanvi, sigui quin sigui, que els califes eren molt seus.

Aquests divans reunien l’acolliment de flonjos i grans coixins, mullides catifes on seure i descansar el cos per alliberar la ment. Coixins i flassades, dos objectes bàsics en el meu món. Ja sabeu alguns de vosaltres la meva debilitat per aquests dos accessoris del panorama casolà. També veuríem tauletes petites on hi trobaríem llaminadures embriagadores a manca d’alcohol, llums tènues que convertirien l’ambient en un moment embolcallador. No oblidem que eren el punt de reunió poètica. En fí, una festa pels sentits!

Ja em disculpareu el rerefons sicalíptic, o no, no me’l disculpessiu perquè ho he fet amb tota intenció, i ja m’agrada.

Ara us toca a vosaltres. Espero les vostres propostes. Per la meva banda dir-vos que estic disposta a redecorar l’àmbit d’acollida.

dilluns, de desembre 06, 2004

La nit d'en Sankt Nikolaus

Laßt uns froh und munter sein
und uns in dem Herrn erfreun.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Dann stell ich den Teller auf,
Niklaus legt gewiss was drauf.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Steht der Teller auf dem Tisch,
sing ich manchmal froh und frisch.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Wenn ich schlaf, dann träume ich:
Jetzt bringt Niklaus was für mich.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Wenn ich aufgestanden bin,
Lauf ich schnell zum Teller hin.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Niklaus ist ein guter Mann,
Dem man nicht g`nug danken kann.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.


dissabte, de desembre 04, 2004

Visitants

A vosaltres que visiteu aquest racó cibernètic; que us preneu el temps i la paciència de llegir els textos penjats i d’acabar-los, i fins i tot regalar algun que altre comentari, us vull fer un avís que em sembla el rebreu gratament.

Si he començat aquesta mena de quadern de bitàcola ha estat perquè m’agrada el món de la combinatòria de les paraules, i com aquest pot contar, transmetre, transpuar....què? emocions, reflexions, pensaments, crítiques, ràbia, decepcions, passions, somnis... Vet aquí, que tot plegat és una de les millors formes que conec de treure’s els dimonis de sobre. Una veritable catarsi depuradora, valga’m la redundància!

Per altra banda no sempre hi ha aquesta constelació entre les ganes de dir i el creure que s’ha de dir quelquom. No tots els dies són especials en sí, no pel mer fet de poder viure, sinó perquè l’inercia no deixa de ser un motor que ens arrastra en la seva espiral cap a un certa rutina. La quotidianeïtat del dia a dia no conjuga sempre amb la voluntat de fer-la singular.

En resum, la peculiaritat d’aquest blog no será la de ser prolífic; no he obert aquesta saleta per sentir-me en la necessitat de dir i pensar per obligació. Ni vull sentir-me esclava de la meva pròpia lliure decisió.

Voldria que aquest blog meu fos també un punt de trobada on convergeixin converses sincopades amb vosaltres, els meus pacients visitants.

Us convido a seure al voltant d’una taula de marbre negre, amb peus de ferro, cadires de fusta, amples finestrals que deixen obert el món als nostres ulls, gaudint d’un bon cafè amb llet, sí, un conyac també o una cervesa –ja ho sé!- amb la música suau de fons que cadascú li desitgi la seva imaginació i xerrant com si tinguessim la voluntat de canviar el que en molts dels casos ja de per sí és inamovible...

No em direu que no seria entranyable? M’agradaria tenir-vos així.