dimecres, de novembre 24, 2004

Invocació

Parlem de tu però no pas amb pena,
senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem però no pas amb pena.

I poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo

Miquel Martí i Pol


He rebut, com rebo regularment, la revista del meu antic col·legi. Val a dir que des de l’any 80 pertanyo a aquella categoria que en diuen “antics alumnes”. L’any vinent tindrem les nostres noces d’argent. Els actes se celebraran com ja es tradicional el proper dia 8 de desembre. Volia anar-hi, volia retrobar-me amb alguns.

Fullejo la revista. Miro les fotos dels cinc grups que formàvem aquella promoció del curs de COU del 80. La de la meva classe la miro amb lentitud estudiada. Llegeixo els noms allistats alfabèticament. Alguns noms han esdevingut coneguts dins del seu ofici, d’altres ens hem mantès en un digne i volgut anonimat. Alguns dels noms porten una creu al darrera... El seu la porta. No ho sabia.

Mirada immòbil, perduda en la creu. Ulls rígids que es passegen en silenci pel seu nom. Amb el dit llegeixo com un principiant un cop i altre, amb l’esperança d’haver-me equivocat de línia. No es pot negar l’evidència.

Elevo el cap, miro pel finestral que hi ha davant del meu escriptori amb ulls buits i envoltats pel silenci. Retorn en l’espiral dels meus 17 anys. Devassall de records arxivats a l’imaginari. Records adormits en la pols del temps.

Amb una força sobtada tinc de nou present la seva cara, la seva mirada, el seu somriure, els seus gestos, els seus trets,la seva veu... Records de quan existíem, ell i jo. Mots no dits explícitament, sensacions no viscudes plenament. Massa joves potser?

D’alguna manera hem tingut el nostre encontre. D’alguna manera l’he invocat a la vida amb el meu record. D’alguna manera ha entrat a formar part d’aquella quotidianeïtat que la vida em marca. I acompanya. D’alguna manera la relativitat d’aquest món ens ha reunit de nou.

El que havia perdut en la memòria ho he recuperat en la fredor d’un dia de novembre.

La meva vida continua. He de viure, i ho vull i té sentit el meu voler. El temps de baixar el teló encara no m’ha arribat. Però si que han baixat en silenci, lentament les meves llàgrimes.




1 comentari:

Arres ha dit...

Acarats a la mort, la vida. El joc com a metàfora. T'hi convido. És per a tot, però molt especialment per a tu.