diumenge, d’abril 17, 2005

Us deixo la porta oberta

Avui he estat mirant el blog i m’he dit que la meva assistència i presència a les nostres converses sincopades s’està convertint en un fet més que estrany i rar.

També he notat que us visito poc, que llegeixo amb retard i, si ho penso, no deixo la meva... Ja em sap greu, perquè sé que són aquests petits mots els que dinamitzen les trobades no-paral·leles i alegren i conviden a compartir.

Els motius són simples i prosaics. Feina, preparatius, reunions de diferents tipus, activitats divergents de la meva vida i un viatge no em deixen aquell preuat temps i tranquil·litat que desitjaria per acudir més sovint a la nostra cita i estar-me amb vosaltres gaudint de la paraula escrita.

Vist i vist la situació he decidit oferir-me temps aprofitant aquest viatge i espero que la serenitat acudirà per sí mateixa. Mai he volgut sentir-me obligada i no començaré ara a despertar una sensació que no he tingut.

Els coixins i divans resten per a la vostra comoditat.

Respireu l’aroma que hi habita.

8 comentaris:

joan ha dit...

La comòditat més plaent que he sentit mai és quan algun amic se n'ha anat de viatge i m'ha dit, pega-li una miradeta a la casa de tant en tant. Aleshores quan hi vas, seus al sofà o al divà tan s'hi fa, i sents tot allò que fa palent la companyia de l'amic, la placidesa de les cose simples, i saps que aun hi torne serà com si no hagués passat el temps. Que vaja bé el descans i la tranquilitat necessaria de les coses que vénen i van. jo de tant en tant m'hi passaré, sense cap obligació com tu dius, perquè els amics fan les coses sense obligacions fins que tornen les parayules escrites. Un bes molt gran. En tot cas saps la meua adreça per si t'abellix enviar-me una postal :)

elisenda ha dit...

s'enyoren algunes visites i algunes paraules, però no calen disculpes, precisament pel que dius: en el moment en que es fa per obligació, deixa de ser agradable de fer.
quan puguis, ja ho saps. nosaltres esperarem :)

Chatnoir ha dit...

Sentir-s'hi bé.
Vet aqui el veritablement important

Tristany ha dit...

L'important és que hi ets. És com el roure del jardí, ara, aquí assegut, no el veig, però sé que quan el vulgui el tindré i això es el que val ;)

arsvirtualis ha dit...

Saps, Joan, m'agrada entrar a les estances buides, deixades per les persones que estimo i tractar de sentir com quelquom d'elles ha restat en l'aire. Seure, tancar els ulls i tenir la sensació que sento les seves veus, els seus aromes, la seva presència. Algunes les porto amb mi com si fossin una segona pell meva.

Demà baixo a casa, viatge de feina, però em plau saber que respiraré aire de la mediterranea. Un bes.

arsvirtualis ha dit...

Ho sé elisenda. M'agrada visitar-vos, llegir-vos i ficar cullerada si cal. Sort que us deixo còmodes per esperar ;-)

arsvirtualis ha dit...

Per això ho faig, char noir, i perquè penso que s'ha de ser conseqüent amb el que es vol i s'ha decidit. Salutacions.

arsvirtualis ha dit...

Aix, Tristany, quina comparació més botànica... a més si penso amb el significat que té el roure, mira, encara m'agrada més. Un bes ;-)