dijous, d’agost 25, 2005

„ ... Dieser Zug endet hier. „

Des de dilluns torno a sentir aquesta frase que desperta el dormir que envaeix els meus matins viatgers. Cinc dies a la setmana m’acompayarà durant un bon temps sent el paràmetre indicador del retorn laboral.

I així esperaré el futur parèntesi. Mentre veure passar les parades amb els ulls tancats pensant com encarar el dia o com em pot encarar ell a mi; deixant que els meus sentits s’esvalotin per la barreja quasi perversa de perfums propis i aliès que la humanitat s’encarrega de transportar; de la cacafonia atemperada de les diverses converses o simulacres d’elles; dels sons incontrolats dels mòbils i de tantes altres coses que alteren el meu devenir en les primeres hores que obren el nou dia.

I a poc a poc els dies lliscaran i s’acostarà com un esvoranc desitjat aquest parèntesi. Confesso haver-lo ja comptat: 6 setmanes fins que arrribi.


2 comentaris:

nacat ha dit...

Hola, arsvirtualis!

El teu post "ferroviari" m'ha duit un pensament: "L'important és agafar el tren, malgrat sigui en el vagó de coa".

Una besada grossa!
;-)

Eumolp ha dit...

Excuseu-me'n l'extensió, però me l'heu portat a la memòria:

Amistat del braç

El metro anava ple. Jo m'agafava
al barrot niquelat de la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l'avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s'isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l'acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l'estació, i el súbit trenc
d'una corda del cello, la més baixa

Gabriel Ferrater