diumenge, de març 12, 2006

Aigua de Violetes

Divendres. Amb ulls increduls mires el calendari que t’indica que s’ha acabat la setmana. Acompanyes el moviment cap a una altra direcció, mires el rellotge que et diu que el dia laboral s’ha tancat. Endreces el teu escriptori per trobar el dilluns a primera hora el més important o urgent i paral.lelament et dius de baixar per l’escala o l’ascensor. Tries l’escala.

Esperes el tramvia i medites què faràs aquests dies verges que es presenten davant teu. El primer cap de setmana en temps que no has de fer res, cap feina adicional, cap invitació, cap cita. Veus com el vent fa volar les fulles primerenques que en un avís fals de bonor valentament i inútilment han fet la seva aparició. Comença a espurnejar. El neguit de l’espera et molesta, fins que veus com s’acosta per fí el tramvia, obri les seves portes i t’engoleix dins seu. És impossible trobar seient i et conformes amb un raconet al costat d’una de les portes mentre la vida de les hores del vespre passen davant dels teus ulls, tot un seguit de cases, gent que va i ve, bicis en moviment perpetu... Tanques les parpelles i et dius que d’alguna manera el dia ha estat llarg i pesat i només voldries arribar i tancar-te en el teu àmbit. No veure, no sentir, no parlar més.

Un aroma et treu dels teus pensaments. El busques, el reconeixes i tens la sensació que com un núvol que segueix el seu camí ha vingut al teu encontre. Amb la mirada intentes descobrir d’on ve, qui el porta. I una espiral de sensacions es desperten en el teu adormit interior passat.

Veus la seva cambra, no la d’abans, sinó la que va acompanyar la teva infantesa. Amb els mateixos mobles disposats d’altra manera. Amb aquell llit que els matins dels diumenges et semblava enorme quan anaves i jeies al mig seu, dels dos i els trencaves la son amb les teves xerrades. Amb aquell armari grandíssim amb dues portes laterals i una doble central. Tu sempre a l’aguait quan l’obria. Allí hi trobaves l’aroma reconciliant que tu esperaves d’ella, entre llençols de fil blanc brodats per ella, amb puntes fetes per ella. I les tovalloles de colors suaus. Planxats, midonats, flonjoses.

Cap a la finestra, com si fos una saleta, hi eren les butaques amb la tapisseria avellutada de color gerd amb la tauleta rodona al mig, aquella petita en la qual ella dipositava el cosidor quan seia i cosia. Davant hi era el moble que després de l’armari més et captivava : el seu tocador. En els seus calaixos hi eren els seus papers, algunes fotos, les seves cartes de les quals només miraves la seva coberta, els seus records...oberts i la seva roba interior ben endreçada i plegada. Els obria quan tu hi eres present, els obries tu quan ella no hi era present. I te’ls miraves un per un per desar-los per sempre més en el calaix teu del record. Per damunt el recorria un vidre i a sobre seu s’escampaven uns flacons de perfum, una bombonera amb caramels amb gust de violetes i aquella ampolla amb el seu líquid del color de les aiguamarines. Tu la miraves des de la porta o t’acostaves fins al seu costat. Amb els teus ulls de nena miraves fixament com l’obria amb cura i tirava unes gotes al palmell. Les mans s’ajuntaven, es refregaven i repartien després el seu aroma per tot el cos.

Després ella sortia del dormitori per anar a fer el que havia de fer si aquell dia no havia d’anar a l’escola i tu et quedaves parada intentant copsar la subtilitat de l’aroma que havia abandonat. Llavors, des de la porta et deia: Véns ? i tu la miraves i notaves com el rostre se’t il.luminava i t’agradava llegir en els seus llavis i els seus ulls el somriure que et donava confiança i forces i que anys després quan el vas buscar de nou, mai més vas saber trobar.

Després dels anys passats, dels molts de cops de viure aquesta escena, de tenir entre les teves mans aquella ampolla, obrir-la i olorar el seu interior, recuperar la seva presència passada, voldries tenir un sol cop més d’ella aquell rostre clar i obert, amb el cabell recollit, una mica pelroig, amb la mirada dolça, càlida i vital, embolcallada d’aigua de violetes i que et preguntessi: Véns?.

No res et queda d’ella. Fins i tot l’aroma que ara t’abraça i t’acosta la seva memòria és la d’una estranya que ni tan sols pots veure-li el rostre.

Arribar a casa, tancar la porta al teu darrera i alliberar els pes dels ulls. És tot el que voldries.




2 comentaris:

El Pensador ha dit...

Sí que et queda, Arsvirtualis. Et queden un munt de sensacions amagades, que en sortir, fan possible d'escriure coses tan boniques.

arsvirtualis ha dit...

I també queda un pesar pel que no ha estat i sí que haguès pogut estar, i això ho dic no com a mena de melangia, sinó de fet. I també resta un dolor quan hi ha una dinàmica on regna el silenci tàcit per una de les dues parts perquè així ha anat construint-se amb el pas dels anys. Les raons no es poden buscar perquè no existeixen, ja que tot plegat aquests comportaments interpersonals amb càrrega emotiva comencen on acava la lògica. L'absurditat del no dit, però sí fortament sentit. La por de mostrar els sentiments i la "falsa" debilitat per tenir-los. L'encastament de la rutina del dia a dia amb el que sentim, pensem, i que en part es queda tapat per nosaltres