“Relació que permet sense complicacions a certes parts amistades portar a terme negocis o rebre càrrecs, ajudar, fer-se favors, sent ambdues parts beneficiaries del negoci”
Aquesta és la definició meva particular del mot Klüngel, el sentit del qual es podria extrapolar a qualsevol comunitat social en la qual intervenen forces i interessos econòmics i de poder. Una altra cosa és quan aquest saber-fer es realitza a la meva ciutat, tant és així que pràcticament quan es parla de Klüngel es pensa ja en ella. No és d’estranyar doncs que dins del país aquest terme s’hagi ampliat i es denomini oficialment Kölner o Kölscher Klüngel. En el fons no deixa de ser un acte de nepotisme.
A Colònia l'origen del mot i el seu ús són profunds i estretament relacionats amb l’època de floriment econòmic i polític de la ciutat: l’Edat Mitjana. Amb l'aparició inflacionaria i santificació d'ossos, trossos de roba, fusta, despulles en general, la ciutat passa a ser un dels llocs de pelegrinatge més importants dins del món cristià. Aquest canvi comporta una transformació en totes les infraestructures urbano-socials. De manera primitiva podríem dir que som davant del naixement del turisme i de les primeres especulacions financeres.
I el Klüngel no acaba aquí sinó que s'institucionalitzarà. Les continues lluites entre l’església i els ciutadans, en concret entre l’arquebisbe i les famílies patrícies de la ciutat, faran que després de la batalla de Worringen (1288), aquests prenguin el poder i l’arquebisbe sigui desterrat de Colònia a Bad Godesberg. Sols va tornar a entrar per les portes de la ciutat un cop mort i per a ser soterrat a una de les capelles del cor de la catedral. Així doncs, i en plena força d'actuació, la burgesia menestral funda en 1396 els gremis i es redacta la Carta de la Confederació de Gremis, fet que els dóna poder de tenir accés directe a la vida política del municipi i determinar entre ells els alcaldes i regidors que han de ser anomenats. Aquesta situació es va mantenir durant els següents segles fins l’arribada de Napoleó y posteriorment dels prussians, els quals van determinar que pare i fill poguessin repartir-se un càrrec dins del consell municipal. L'explicació d'aquesta pràctica -no sé si qualificar-la d'innocent o cínica- residia en el possible desinterès d'aquells d'origen benestant que ocupaven un càrrec oficial per fer front amb fermesa la corrupció a la qual estaven exposats.
“Una mà renta l'altra”, aquí hi és l'art d'exercir aquest modus vivendi, això sí, mai es dirà que al seu darrera hi ha una corrupció eufemística en la definició y real en la seva aplicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada