dimarts, d’octubre 20, 2009

Retorn a Veere


Quatre hores d'autopista, pluja i una agitada Anvers ens separaven. Creuar la frontera i veure com la pluja restava darrera mentre al meu davant el dia anava perdent-se.

Ara que ja m'acostava vaig tenir por, de retrobar-te, de sentir-te. Vaig aparcar el cotxe i em vaig endinsar dins la foscor travessant les dunes fins arribar a la platja. Era difícil veure el mar, sols reflectat per una inmensa catifa negra ben al fons però més present que mai amb els seus cants esferïdors. En la nit podia reconèixer el paisatge estimat, sentir com els joncs s'oferien al joc del vent del nord ballant entre les dunes. Necessitava sentir les primeres fredors de la tardor, preguntar-me i justificar-me si havia estat una bona idea acceptar la teva invitació després dels anys de silenci tàcit, tot just ara quasi davant de la teva porta, tot sabent que no ens havíem pogut oblidar.

En un darrer sospir vaig recollir les forces que em restaven i vaig decidir que ja era hora d'arribar a casa.

4 comentaris:

Ramon Aladern ha dit...

Les teves lletres del nord tene un aire diferent a tot el que conec. Potser també perquè la llum deu ser diferent i l'ànim i l'esperit en queden impregnats.
Només un cop he estat per aquestes latituds (amb ganes de tornar-hi) i d'allí és la foto que he canviat avui al fèisbuc (Lillehammer)
Petons!

arsvirtualis ha dit...

Bon dia Ramon,

És cert que és una llum diferent a la del meu record d'infantesa, com també ho és l'aire. Tanmateix no m'ha fet mai sentir estranya. És una sensació ben curiosa.

Una abraçada. C.

Elvira FR ha dit...

Arreplegar forces per tombar i anar-se'n cap a casa? llàstima! després del silenci tàcit....potser calia trobar una mirada?

arsvirtualis ha dit...

Calia i la vaig trobar.