dilluns, de novembre 29, 2004

El destí (1)

No és tan estranya aquesta cita d’en Arthur Schopenhauer, i més si considerem que el seu pensament encara que arralat en el més profund pessimisme filosòfic, va estar molt influenciat per les filosofies budista i hinduista així com pel místic alemany Mestre Eckhart, dels quals en va ser un estudiós.

Sempre m’ha fet gràcia aquesta cita. No ho dic com un divertiment gratuït, sinó més aviat com un bon resum –a priori racional- que podria ser usat per justificar els nostres actes i / o decisions.

Schopenhauer impressiona, ho reconec, i de fet, crec que la cita hagués pogut ser perfetament anònima. Tampoc penseu que estic d’acord amb la seva filosofia. En concret em molesta moltíssim la seva forta misogínia paradoxalment sense argumentació lògica, encara que ell s’hi esforci (segurament heretada d’en Kant, del qual se’l considera en alguns punts com el seu continuador). En el fons tothom és fill de l’època que li ha tocat viure, i la seva es caracteritzava de forma remarcada pel començament d’una ruptura de la manera d’entendre el gènere. Tanmateix, no deixa de ser un personatge ben interessant per l’influència que va exercir en els primers escrits d’en Nietzsche, i posteriorment en Wittgenstein.

Però no es tractava de parlar-ne d’ell ni de la seva filosofia, ni de la seva posterior influència, sinó de reflexionar sobre la seva cita que dóna nom a la meva pàgina.


“El destí baralla les cartes, nosaltres juguem”


Aquesta seria la traducció.

Des dels principis dels temps els humans han tingut present aquest concepte perquè ja li donaven un fòrum d’expectació. Només pensar com n’era d’important pels grecs i com ens ha marcat el seu pensament vist des de la perspectiva dels nostres dies. El destí lligat als Déus, als seus capricis i designes. Els humans com a titelles, els fils de les vides dels quals estaven en poder d’altres mans, no de les seves pròpies.

En el fons no em preocupa tant a primera instància la seva existència com el fet en sí de poder-nos sentir esclaus d’ella. Llavors em pregunto, és la vida que vivim una successió de fets escrits en algun llibre que no podem visualitzar? Sí és així, quin espai de llibertat ens resta per poder determinar els nostres actes, desitjos, comportaments que podem tenir com a éssers humans amb tot el que comporta aquesta categoria? No espero assolir el paper d’alquimista i presentar-vos la resposta.


Us convido a discutir-la!


Potser el concepte destí ha estat tot plegat un invent per justificar la seqüència a la qual ens sotmet la vida, sent inherent al conformisme que de tant en tant ens acompanya en moments fronterers o simplement la limitació a la qual estem exposats en moltes situacions de la nostra existència.

Caldria diferenciar llavors el destí de l’atzar?

Clar està, que tots hem viscut situacions que ens han fet reflexionar sobre la nostra vida i que de sobte ens mostren possibilitats a seguir, noves descobertes de coneixences que fins llavors ignoràvem. Potser aquí hi és el punt d’inflexió que se’ns presenta per poder definir quin nou camí volem seguir. I és aquí on el meu pensament combrega amb el missatge de la cita.

Al capdavall potser sí que sembla que tenim un marge de decisió en les unitats vivencials que componen el conjunt de la vida

Saber veur'l i reconèixer-lo és l’art de determinar el nostre destí, o al menys de poder exercir un influx humà en ell.

1 comentari:

arsvirtualis ha dit...

Mein Herz wartete
auf die Ankuft jener
nach gesehnenten Zeit.

Die Zeit des Erwachens
ist gerufen,
und mit der
die Sehnsucht nach dir.

Jeztz ist es bereit.
Vertrauensvoll
beruht es in deiner Hand.