Erst eins, dann zwei, dann drei, dann vier,
dann steht das Christkind vor der Tür."
No penso encetar un tema purament de caire religiós, però el bullici d’aquests dies ha pres possessió dels meus divagars mentals mentre vaig fent temps per arribar als llocs on he d’arribar.
Temps d’advent, temps de celebracions de les quals en trobem referència ja en el segle V dC a la ciutat de Ravenna. Però hem d’esperar un segle després per poder considerar aquest temps com una festivitat més del calendari litúrgic.
Quatre setmanes que simbolitzen els quatre mil anys que segons els comptes de l’església hem d’esperar nosaltres, els humans, a l’arribada del Messies.
Hi ha altres símbols que acompanyen aquest càlcul, com la corona d’advent, amb les quatre espelmes que s’encenen cada diumenge, quatre diumenges abans que arribi el dia de Nadal. El número quatre amb el seu aspecte cabalístic ens envolta el temps que ha de venir.
Immersió en el temps de reflexió. El fet d’esperar ho requereix i esperar implica entre altres preparar-se. Periode d’introspecció en el qual la natura amb la seva transformació ens acompanya en el camí iniciat. El cicle de la vida de l’univers s’endinsa concèntricament. La foscor i el silenci s’introdueixen en les nostres vides per emegir algun dia de nou després del procés d’interiorització al qual han estat sotmeses.
Tot al nostre voltant ens convida al recolliment i a la regeneració de les forces malmeses en el temps de l’extroversió. La lentitud de com passen les nostres hores ens fa un regal que a primera vista no sabem reconèixer. No tota la nostra existència hauria d’estar dominada per la precipitació, cal temps per assimilar canvis i fets que afecten i alteren les nostres vides. Ara tenim aquest temps, ara cal aprofitar-lo per poder renéixer de nou.
Tanmateix en el meu dia a dia no és la lassitud del temps el que experimento en la meva ment i esperit. Observo el trafegar humà amunt i avall que inunda els meus ulls, carregats de bosses i paquets, amb la pressa esbossada en els rostres com si la final del món s’acostés. Mirades agressives, gestos buits.
Tanmateix en el meu dia a dia no és el silenci el que sento, sinó tota una cacofonia d’enharmònics que copegen la sensibilitat de la meva oïda amb sons desdibuixats que semblen no voler un final. Ritmes contrapuntístics que trenquen l’equilibri establert.
Calendari inventat, calendari readaptat. Naixement? Sí, d’un sosltici que castiga les llargues nits i ens porta com una ofrena l’esperança, no d’un Messies, sinó la de la vinguda de la nova llum i amb ella els dies llargs, els dies de caliu.
Temps d’advent, temps de celebracions de les quals en trobem referència ja en el segle V dC a la ciutat de Ravenna. Però hem d’esperar un segle després per poder considerar aquest temps com una festivitat més del calendari litúrgic.
Quatre setmanes que simbolitzen els quatre mil anys que segons els comptes de l’església hem d’esperar nosaltres, els humans, a l’arribada del Messies.
Hi ha altres símbols que acompanyen aquest càlcul, com la corona d’advent, amb les quatre espelmes que s’encenen cada diumenge, quatre diumenges abans que arribi el dia de Nadal. El número quatre amb el seu aspecte cabalístic ens envolta el temps que ha de venir.
Immersió en el temps de reflexió. El fet d’esperar ho requereix i esperar implica entre altres preparar-se. Periode d’introspecció en el qual la natura amb la seva transformació ens acompanya en el camí iniciat. El cicle de la vida de l’univers s’endinsa concèntricament. La foscor i el silenci s’introdueixen en les nostres vides per emegir algun dia de nou després del procés d’interiorització al qual han estat sotmeses.
Tot al nostre voltant ens convida al recolliment i a la regeneració de les forces malmeses en el temps de l’extroversió. La lentitud de com passen les nostres hores ens fa un regal que a primera vista no sabem reconèixer. No tota la nostra existència hauria d’estar dominada per la precipitació, cal temps per assimilar canvis i fets que afecten i alteren les nostres vides. Ara tenim aquest temps, ara cal aprofitar-lo per poder renéixer de nou.
Tanmateix en el meu dia a dia no és la lassitud del temps el que experimento en la meva ment i esperit. Observo el trafegar humà amunt i avall que inunda els meus ulls, carregats de bosses i paquets, amb la pressa esbossada en els rostres com si la final del món s’acostés. Mirades agressives, gestos buits.
Tanmateix en el meu dia a dia no és el silenci el que sento, sinó tota una cacofonia d’enharmònics que copegen la sensibilitat de la meva oïda amb sons desdibuixats que semblen no voler un final. Ritmes contrapuntístics que trenquen l’equilibri establert.
Calendari inventat, calendari readaptat. Naixement? Sí, d’un sosltici que castiga les llargues nits i ens porta com una ofrena l’esperança, no d’un Messies, sinó la de la vinguda de la nova llum i amb ella els dies llargs, els dies de caliu.
2 comentaris:
Advent, allò a venir... Com tu, arsvistualis, tampoc no ho associi únicament al tema religiós, litúrgic. Ho associi a l'edevenir en general, en tota la seva plenitud, en atenta espera al nou dia, a cada despertar, a cada moviment amb què obrim els ulls cada nova jornada perquè una embosta d'una llum diàfana i resplendent ens amari, novament, com cada any, de claror, de colors i del caliu de la vida.
"l'edevenir"... ha de ser "l'esdevenidor", naturalment!
Publica un comentari a l'entrada