dimecres, de febrer 02, 2005

Ens oblidem de nosaltres?

Em truques per trobar-nos divendres. Et recordo que tenim encara pendent una cita que no vam voler anul·lar. En el programa de trobada tenim Turandot. Em dius que vols parlar amb mi. Et pregunto si serà un bon moment. Ens recordem la data: divendres vespre, Turandot.

Divendres i tu. Seus al meu costat inquiet. Sembla que no et puguis concentrar. El temps ens aboca a la primera i única pausa de la nit i em dius que no pots ajornar la nostra conversa. Et dic que m’ho pensaré i tornem a entrar. Liú ens espera.

Sortim i decidim anar a un cafè. Ens farà bé en aquesta gèlida nit. Noto que no saps com començar, i em comentes que t’has assabentat de la meva estada a Veere, de la visita a l’hospital. No faig cap comentari més que pugui fer-te sentir allò que voldries saber. Em sents en la distància i no t’agrada. Em pregunto si de debó m’havies sentit mai al teu costat, a prop teu. Però la teva resposta és quedarà inmersa en el silenci que creua les nostres mirades malgrat el soroll de les nostres paraules.

T’estimo, sento sortir dels teus llavis. Sense cap reacció rebo el teu sentiment. Et dic que el moment de l’amor ha passat, s’ha esmunyit entre els dies d’espera. No sento res per tu, ho notes, t’ho faig veure amb una claredat esfeïdora. És el meu cos qui parla, el meu esguard.

Ara, tenint-te davant dels meus ulls, me n’adono de com de buida s’ha convertit la teva persona pels meus sentiments, pels meus pensaments. Quina caricatura has esdevingut...
Ara sé que no tinc passat amb tu, perquè no vas construir present amb mi. Potser la solitud que sento quan hi sóc amb tu és l’únic record que em vas deixar. El temps teu amb mi. Forat buit i negre.

El silenci decideix la fi de la nostra conversa. Anem cap a la sortida. Un cop fora i amb aquella facilitat que et va caracteritzar aconsegueixes segellar els meus llavis amb els teus. Els teus llavis desgranen sensacions que em volen transmetre les paraules dites abans. Els meus les deixen caure sense fer res per acollir-les. Em separo de tu. Et dic adéu i desfaig el camí que em va portar al teu encontre.

Ara és la meva hora. Tornaré a Veere sense emocions contingudes.

Nessum dorma, sona encara en l’aire.


2 comentaris:

Sagrantana ha dit...

L'expressió màxima de la dignitat.

I el Nessum Dorma de testimoni magnífic...

que fins i tot li po donar un punt mig altiu encara que no sigui buscat.

El millor desenllaç que hom pot imaginar per a una història d'amor pròpia quan és inevitable que s'acabi.

Bravo.

nacat ha dit...

I tanmateix volta el món i torna al Born... Sempre ens quedarà París!

Besades!