dimecres, de gener 26, 2005

incerteses que deixen viure

Aquesta ciutat no descansa.

No hi ha mes que no hi hagi avís de bomba. Bombes que han guardat silenci a crits durant 60 anys, d’ençà que es va acabar la darrera guerra mundial. I dic a crits perquè tothom ho sap que el subsòl de la ciutat està ben farcidet d’elles. Com la fava del tortell de Reis si em permitiu la banalitat de la comparació.

Fins l’any 1990 trobar-les era cosa de la providència. Quan s’havia d’enderrocar un edifici o se n’havia de construir, els mestres artificiers juntament amb els arqueòlegs prenien posició per inspeccionar la zona, amb objectius ben diferents.

L’any del canvi, amb la caiguda del mur de Berlin, la desaparició de la Unió Soviètica i quasi com a conseqüència la reunificació de les dues Alemanyes, va ser llavors quan els governs dels respectius països guanyadors de la guerra, els quals encara hi tenien tropes militars estacionades a territori alemany, van anul·lar aquesta ocupació “simbòlica”. El país, un cop reunificat, va assolir de nou la seva soberania nacional.

Un dels primers detalls de bona voluntat d’aquesta nova i recent etapa encetada va venir de part del govern britànic. Va tenir la amabilitat de oferir els plànols on quedava registrat fins a la precisió la ruta que va seguir la R.A.F. en les seves incursions per bombardejar l’Alemanya nazi.

De sobte, ja sabíem on podríem buscar les bombes i millor encara, trobar-les!
Ai las! El que ja sospitàvem es va confirmar amb els plànols. La posició no tan teòrica de moltes bombes.

Després d’acurades i ben primirades investigacions, hom n’està segur que encara en queden moltes que no van esclatar en el seu moment. Així que vivim en un constant perill d’explosió per culpa de bombes no-caducades i rovellades, i acceptem amb estoïcisme que ens barrin el pas de tant en tant perquè, tot plegat, aquell dia se n’ha trobat una i s’ha de desactivar. I una cosa està clara, malgrat els anys passats, no han perdut gens ni mica la seva virulència bèl·lica.

Els que hi vivim ho sabem i en prenem nota.

I la nostra vida flueix d’una manera que deixaria fora de joc, sense cap mena de mala interpretació, tota la lassitud mediterrànea.

2 comentaris:

Barandaia ha dit...

És cert.

Ens acostumem a viure amb un seguit d'incerteses, i hi convivim tranquil.lament, i amb comoditat, fins i tot ens hi acomodem fins al punt que les oblidem en algun racó de la nostra ment... en canvi se'ns fan molt incòmodes d'altres que sovint són molt més improbables... com els accidents d'avió, o les caigudes de llamps...

Són extranys mecanismes de la ment. Però tanmateix necessaris. Com podríem viure amb l'angoixa que ens suposaria haver de vèncer la por de posar el peu a terra a cada passa que fem per si hi ha una bomba, o cada cop que baixem de la vorera per travessar el carrer, o cada cop que fem un avançament amb el cotxe?

L'altra dia, una noia palestina, que viu en els territoris ocupats, em preguntava com podem viure prop del Mediterrani, després del tsunami... que si no teníem por!

Cadascú s'acostuma a viure amb les seves incerteses, i a fer-les quotidianitat i a incorporar-les a la seva normalitat. A assumir la seva angoixa i segurament a absorbir-la. I pensem que ens podem posar en la pell dels altres, i segurament no podem.

Vull dir que el que ens sembla que ha d'esfereïr els altres segurament només ens esfereeix a nosaltres. Per això uns vivim sobre de volcans, altres sobre de bombes, o en zones de terratrèmols, o de conflictes, o d'huracans... suposo que tots els llocs del món tenen el seu perill, i que tothom s'hi acostuma i aprèn a coviure-hi. Potser perquè en el fons tothom sap que una cosa o altra hi ha d'haver. I potser perquè també tots ens creiem en el fons invulnerables, tot i que en el mateix fons sabem que no ho som.

I els nostres perills quotidians són excepcionals per als altres. Per això ens fan por els dels altres. Per excepcionals. I no els nostres, per quotidians.

I plego, que si no us farà por el meu rotllo excepcional. I pregareu perquè no sigui quotidià!

Una abraçada, arsvirtualis!

Per cert... els britànics no us van passar els plànols fins la reunificació? sort que havíeu quedat de la seva banda! Si arribeu a quedar de l'altra que us haurien fet?

arsvirtualis ha dit...

Barandaia, l'instint de viure és més fort que la garantia que la vida ens dóna, és a dir la mort. El ser humà sempre desenvoluparà mecanismes més o menys racionals per poder comportar situacions adverses, fins i tot una guerra on l'esperança es redueix al mínim.

Penso que és bo no sentir-nos del tot segurs. Si fos al contrari, la rutina, que per a molts ja és la vida en sí, s'apoderaria encara més de nosaltres.

Sense amagar el cap, està bé saber quins perills t'envolten, i practicar en la mesura del possible el bell art de la ironia, i si em permets aportar una dosi sana d'estoïcisme.