dimecres, de juny 15, 2005

Aquelles enquestes

Em comuniquen que he rebut un “meme” , i amb aquesta ja la tenim, perquè jo en qüestió d’ús de la llengua i les seves eines sóc una ancestral practicant, voluntariament n'he fet la tria, s’enten. I vet aquí que com qui no ho vol, el meu cap -molt autònom ell- comença a cavil·lar i a preguntar-se què voldrà dir o què voldrà ser això d’un “meme”, i encara més perquè la persona que m’ho diu no em dóna cap mena d’explicació. Al final veu la meva precària situació i no sols m’ho explica sinó que m’orienta on puc trobar tal significat.

Diligent com sóc vaig a buscar aquest “meme” i em trobo amb dues coses:

1a. Els més odiats tipus d’enquesta. Per què? Perquè suposen que em determini, jo que em considero geomètricament indeterminada, anàrquica i heterogènea amb els meus gustos i disgustos. Perquè si em pregunten ara mateix pèl meu llibre o autor preferit, o peça de música o compositor, o pel·lícula, etc., caic quasi en un estat de dubte existencial i la resposta no serà, amb molta probabilitat, la mateixa cas que me la fessin el dia següent. Em sembla angoixant limitar-me perquè en el fons molts han estat els autor, llibres, músiques, compositors que han marcat i deixat petja, segons el moment en el qual els vaig llegir, sentir o veure. Em fa ràbia adonar-me després que me n'he oblidat. Alguns d’ells malgrat l’impacte que van causar en el seu moment, no els tornaria a revisar. Amb aquestes paradoxes visc molt bé.

2a. La meva presentació de “llarg”, o semblant. Adéu anonimat relativament ben guardat, perquè en aquest aspecte la meva vanitat, així com el meu ego, els suposo ben dosificats. Tot aquesta història va començar com una mena de “scherzo” pensant en un pom petitó d’amics, i dic petit perquè en són el just per considerar-los en plural. Aquesta és la realitat sobre l’existència d’aquest blog.

I continuant amb la fidelitat que vaig establir quan vaig començar (escriure quan tingui temps o em vingui de gust o quan ambdos aspectes coincideixin), us avanço que no penso fer de moment l’enquesta ni passar-la ( ? ). La reservo per dies més lleugers i de desídia. Posem per cas unes tres setmanes. Un cop passat aquest temps, començaré com qui diu a viure i observarem les respostes a les preguntes.

4 comentaris:

joan ha dit...

Arsvirtualis...aiii i jo que volia saber quin ball t'agrada més per anar a classes ;) Besets

Eumolp ha dit...

Tres setmanes? Vint-i-un dies? Cinc-centes quatre hores? Trenta mil dos-cents quaranta minuts? Un milió cent quaranta-quatre mil quatre cents segons? I no ho podríem negociar, això?

arsvirtualis ha dit...

Joan, vés aprenent les passes d'un tango, fa? :-) Un bes.

arsvirtualis ha dit...

Eumolp, tu sempre volent negociar... i saps que quasi sempre perdo. Al final tens sempre el que vols. Però ara et pregunto: On ha quedat la teva infinita paciència de l'espera d'aquelles hores lentes?
Per cert, felicita la teva calculadora de part meva. Un bes pacient.