dimarts, de maig 31, 2005

Un any més

Quan el mes s’acabava, una vida va començar que encara perdura i batega amb força. Ha seguit molts camins, i ha salpat de molts ports, i ha perseguit amb perduda intuició uns destins mai no definits clarament del tot, l’existència dels quals fins i tot era qüestionable.

Important era anar avançant i amb el navegar mirar a dreta i esquerra i per supost, endavant, sempre pensant en trobar un port on arrecerar-se. Molts de cops pensava en les energies esmerçades difícilment apreciables amb la simple i superficial mirada.

Amb el temps anava descobrint que hi ha molts de ports, tants com moments pensats. Uns on poder descansar una o més jornades per seguir navegant després; altres per amarar-se deixant anar el temps sentit de les jornades que havien quedat al darrera; i d’altres que havien de ser navegats però sense abaixar el velam, pasant pel davant i així que enfilessi la sortida, mirar un cop enrera per tenir consciència de la seva realitat i recordar-los per saber poder identificar-los i evitar-los si per analogia se’n trobessi de similars en un possible futur. Amb tot, ha sabut trobar bons ports on esmunyir-se o amanyagar-se, ports on podia alliberar els pensaments i sentiments, on sabia que podia baixar del vaixell i tocar amb peus ferms la terra que se li oferia.

De matinada començà la navegació, i ja amb els ulls oberts a la vida no l’ha detesa mai.

10 comentaris:

Joanaina ha dit...

I el millor era aturar-se de tant en tant i llançar-se al mar, i nedar una estona enmig del no-res, flotar, sentir la fredor pegada a la pell...

nacat ha dit...

Estimada arsvirtualis, MOLT BONA NAVEGACIÓ! Que els vents et portin per la millor ruta de la vida!

Una abraçada ben forta!

;-)

arsvirtualis ha dit...

És meravellós sentir aquesta ingravidesa que dóna l'aigua i amb el cap mig fora i mig dins sentir conscientment els sorolls de la profunditat del mar i de l'infinit del cel, les dues dimensions que ens acompanyen.

arsvirtualis ha dit...

Nacat, encara no he "bufat" les veles del meu vaixell... ja saps com portaré aquesta setmana, però quan ho faci, un trocet d'un vaixell de xocalata amb maduixes i farina d'avellanes el tens reservat per a tu. Un bes.

elisenda ha dit...

per molts i molts anys, arsvirtualis!

nacat ha dit...

Potser sense saber-ho m'has tocat la fibra, arsvirtualis: m'encanta la xocolata i l'avellana. Segur que serà un vaixell moooolt dolcet i moooolt bo! Gràcies!

Una besada! ;-)

Eumolp ha dit...

Per ser llegit en un moment de calma, suspesa en la llisor de la mar al capvespre:

El meu àmbit

Aquest és el meu àmbit: solitud,
on pàli·lides imatges se m'acosten:
somnis, desigs, quietes avingudes
d'enlairament, dreceres invisibles
cap al silenci, glòria de la llum...
Perduts per sempre? No, tothora us tinc
en un recolze clar del riu de la memòria
que lentament avança vers la nit.

J.V.

arsvirtualis ha dit...

Moltes gràcies, Elisenda... ;-))

joan ha dit...

Hi ha ànimes que nàixen així marineres; d'altres no en ténen eixà certesa innata i han d'anar aprenent que la vida és així un anar i venir per ports que en qualsevol moment pot deixar de ser el definitiu. també l'enyorança de ports coneguts pot relentir la trobada d'un de nou. destriar-los i afrontar-los amb valor i esperança sense que el cansament ens ature vol dir que des que obrigué els ulls ha sabut llançar-se sense temor ni reserves. me n'alegre molt arsvirtualis. Una abraçada amarada d'esperança. entre mars infinites´

arsvirtualis ha dit...

Joan, acabes de definir què és viure i sentir la vida. Una abraçada forta.