Was spricht die tiefe Mitternacht?
„Ich schlief, ich schlief-,
aus tiefem Traum bin ich erwacht: -
die Welt ist tief,
Und tiefer als der Tag gedacht.
Tief ist ihr Weh -,
Lust tiefer noch als Herzeleid:
Weh spricht: Vergeh!
Doch alle Lust will Ewigkeit –
- will tiefe, tiefe Ewigkeit!“
F. Nietzsche, Also sprach Zarathustra
Das trunkene Lied 12
La mitjanit anuncia la tímida entrada de les clarors que et portaran un nou dia. Les imatges difuminades fan que res sembli tenir l’existència real que podria tenir.
En el somni profund cerques la eternitat i al despertar te n’adones que per a trobar-la cal primer morir, abandonar l’equipatge que ha estat amb tu. Amb la mort, un nou canvi esdevé.
Amb els ulls oberts veus que la mitjanit encara té com a companya la foscor. Arcana i secreta s’instal.la en el centre de la vida oberta a noves recerques mostrant-te tanmateix el dubte. Foscor, llum, no són oposats, es necessiten per a existir.
Dolor és el que sents; cicatrius en la memòria per tenir ara el coneixement de saber que res és el present que estàs vivint, que et manca l'aire per respirar. Et preguntes si hi seran quan arribi el nou dia. Dolor i esperança es fonen en un sol pensament sentit.
Així et sents, em dius amb rostre inexpressiu. Són els mots que parlen per tu. Com un mirall em reflexo en tu i m’embriago fent-los meus.
P.S. Comunico que hi ha una traducció fabulosa d'en Joan Vinyoli d'aquest poema. Aquest poeta ha traduït tan a Rilke com a Nietzsche mantenint la fidelitat del text així com les seves implicacions plàstiques. (Divendres, 2 de desembre de 2005, 00.36)
En el somni profund cerques la eternitat i al despertar te n’adones que per a trobar-la cal primer morir, abandonar l’equipatge que ha estat amb tu. Amb la mort, un nou canvi esdevé.
Amb els ulls oberts veus que la mitjanit encara té com a companya la foscor. Arcana i secreta s’instal.la en el centre de la vida oberta a noves recerques mostrant-te tanmateix el dubte. Foscor, llum, no són oposats, es necessiten per a existir.
Dolor és el que sents; cicatrius en la memòria per tenir ara el coneixement de saber que res és el present que estàs vivint, que et manca l'aire per respirar. Et preguntes si hi seran quan arribi el nou dia. Dolor i esperança es fonen en un sol pensament sentit.
Així et sents, em dius amb rostre inexpressiu. Són els mots que parlen per tu. Com un mirall em reflexo en tu i m’embriago fent-los meus.
P.S. Comunico que hi ha una traducció fabulosa d'en Joan Vinyoli d'aquest poema. Aquest poeta ha traduït tan a Rilke com a Nietzsche mantenint la fidelitat del text així com les seves implicacions plàstiques. (Divendres, 2 de desembre de 2005, 00.36)
4 comentaris:
matrix!
No! ara seriosament, de la nit al dia de la foscor a la llum...
i amb aquesta claredat, el sentiment d'eternitat que és el present, ara....
sentir-ho!
(és molt trascendent... i també molt real, totplegat, no és una metàfora, és l'expressió del sentiment de totalitat)
Respirant... sense dispersar-se, vivint!
i no deixes de fer-ho; ets.
De vegades és difícil trobar l'equilibri que et mantingui l'harmonia desitjada. És un joc de malabarisme constant. Hi ha persones que absorbeixen les poques energies que tens reservades segons per a quins dies. Sembla que ho sàpiguen i tu no deixes de pensar que possiblement es tracti d'una conxorxa.
Cercar l'harmonia en aquests temps té molt de cercar aquesta eternitat.
Perdó per no fer cap comentari referent al post en si, però, és que he vingut corrents a constatar. I, constato.
Publica un comentari a l'entrada