dissabte, de novembre 19, 2005

Papers

He estat endreçant papers. Es increíble quina facilitat de reproducció tenen i com en poc de temps envaixen subtilment els espais lliures del meu estudi. Potser sóc massa condescendent amb ells, i així me'ls miro, segurament pensant que alguns d’ells encara em poden fer algun servei que altre. També podria ser que disposo de massa suferfícies que generosament els ofereixo per a la seva expansió. Però he arribat a un punt en el qual m’he dit que si segueixo així, no en podré “d’enmagatzemar” de nous. Ha arribat, m'he dit, el moment de prendre mesures draconianes i acomidar-los de la mateixa manera que els vaig saludar.

Em seria molt fàcil agafar-los tots i llançar-los a la gran paperera, mirant-los com cauen desordenadament en el seu interior, uns més que altres; alguns amb aquella gràcia vinguda pel contingut deixat pels mots que els van fer interessant als meus ulls; altres cercant les profunditats més profundes del recipient que han acceptat com lloc efímer d’estada fins arribar a la seva destinació final, sent aquests aquella mena de papers que ja fa temps que van perdre el seu significat però que continuen rondinant per la vida com un mal record del passat que no es decideix a ser oblidat per la distància del temps; i d’altres que cauen fora com si vulguessin mostrar-me el darrer bri de resistència per no caure en l’oblit que comporta tota separació, desitjant comprar un cop més la meva atenció pel que encara creuen poder dir-me i ensenyar-me.

No he triat el camí fàcil i he optat per desgranar el luxe del temps mirant paper per paper, nota per nota fins topar en un escrit que m’ha deixat pensativa i enyoradissa perquè no hi haurà res més nou d’ella, perquè amb ella se’n va anar una part del seu saber i coneixement. L’he recordat, i amb ella els seus escrits que m’han acompanyat en els trajectes viatgers. Temps de descoberta -amb ella- de les poeteses gregues així com la vida d’un passat tan llunyà com present avui en dia en la nostra manera de pensar, veure i viure la vida. Uns versos anotats en un tros de paper insignificant i deslluït pels reflexos dels llargs dies d’estiu.

Sec i passejo pels meus ulls el seu contingut. I somrisc.

Ara, com ja vaig fer en un altre temps, l’abandono al teu esguard i al moviment sinuós dels teus llavis format sota la seva lectura.

Et deixaré, si vols, la veu
mentre tu tens els llavis closos.
Molt lentament he après els mots
i l’aspre foc que els encadena :
són teus i en canvi et prendré un poc
de la teva llarga tristesa.

Vinc de la riba del teu mar
d’ones amargues amb pas tímid
i duc caretes somrients
des de la meva platja incerta.
Amb trencadissos crits d’ocell
lluito amb les aigües remoroses.

Et deixaré, si vols, la veu
desavesada ja de roses.

Et deixaré la veu
Maria Àngels Anglada

8 comentaris:

Romaní de Mata ha dit...

en les despedides deixem alguna cosa perquè ens recordin

arsvirtualis ha dit...

Cert RdM, deixem. Sembla que és inevitable aquest rampell que tenim de voler ser "inmortals". Però també ens deixen un record embolicat de melangia o dolor, segons. Potser això hauria de potenciar la nostra sensibilitat vers noves decisions. En la filosofia zen ja saps que és necessari oblidar, deixar i tancar llibre per poder obrir-ne de nous.

Eumolp ha dit...

Agraïm sempre als papers deixar-se penetrar pel misteri de les paraules. Sense elles patiríem l'orfanesa més cruel, la del silenci.

arsvirtualis ha dit...

Molts escrits els preferiria silenciosos.

Chatnoir ha dit...

Ai la filosofia zen! Massa llibres els deixem a mitges, si.
Ens costa passsar pàgina.

joan ha dit...

Preciós, el text, el poema, potser és en eixos instants quan més sentim la vida perquè en els papers ne'm vessat i quan els llegim en destil·la . Abraçades

arsvirtualis ha dit...

Chatnoir, no creus que alguns libres només de fullejar-los en el principi ja han descobert el seu interior? Però és cert el que dius, costa molt abandonar encara que no sigui bo retenir certs onjectes, certs records.

arsvirtualis ha dit...

El paper et regala la possibilitat d'abandonar petjades encara que deixi d'existir. La memòria dels ulls et resitua en aquell full blanc que ho va deixar de ser.