El fred ens ha arribat aquests dies amb la intensitat que el pot caracteritzar perquè hi és en el regnat del seu temps. Aquest cop no ha portat neu sinó dies de cel blau, clar i transparent que deixa al descobert la fredor que cerca amarar-se en les nostres pells. Dies assoleiats, on el sol que rebem és només un referent lumínic i que per inèrcia enyoradissa el volem copsar pensant que aconseguirem omplir el glaç que sentim amb la seva escalfor quasi oblidada.
Mentre vaig a la feina dos colors són més intensos que els altres: el blau pur del cel i el blanc glaçat que s’arrapa als vidres i s’escampa per la gespa i herba dels prats i vesteix les branques nues dels arbres. Els estanys s’han congelat, i en alguns d’ells es pot veure com el gel ha retès la dinàmica vital dels seus habitants en diferents fases d’actuació i ells, amb ulls inerts i sorpresos, ens observem.
He descobert que m’agrada el fred; que m’agrada sentir en la pell com la fredor la copeja i la vitalitza; i sentir la seva regeneració quan entro en un lloc on el caliu és la nota diferencial respecte l’exterior.
M’agrada el fred; observar-lo des d’una finestra quan es fa l’amo dels carrers amb el silenci i la lentitud que l’acompanya. El temps s’atura amb la seva presència, per llei de vida.
Mentre vaig a la feina dos colors són més intensos que els altres: el blau pur del cel i el blanc glaçat que s’arrapa als vidres i s’escampa per la gespa i herba dels prats i vesteix les branques nues dels arbres. Els estanys s’han congelat, i en alguns d’ells es pot veure com el gel ha retès la dinàmica vital dels seus habitants en diferents fases d’actuació i ells, amb ulls inerts i sorpresos, ens observem.
He descobert que m’agrada el fred; que m’agrada sentir en la pell com la fredor la copeja i la vitalitza; i sentir la seva regeneració quan entro en un lloc on el caliu és la nota diferencial respecte l’exterior.
M’agrada el fred; observar-lo des d’una finestra quan es fa l’amo dels carrers amb el silenci i la lentitud que l’acompanya. El temps s’atura amb la seva presència, per llei de vida.
2 comentaris:
Vejam, vejam... si estic molt confortat, o sigui: descansant —de cap de setmana, que vacances ja serien masses dies—, dins d’un habitacle degudament aïllat, amb la llar de foc encesa —i suficientment proveïda de llenya—, avituallat amb excelses menges regades de preuats líquids; i no ens en descuidem, en bona companyia; potser llavors, i només llavors, l’aguantaria —el fred. Ja veus, Arsvirtualis, un servidor, es queda amb la suavitat climàtica de la mediterrània —tramuntanades incloses.
Has fet néixer un somriure d'orella a orella amb el teu comentari. És clar Pensador que jo també ho observo des de la teva perspectiva, sens dubte i sense deixar de costat cadascú dels punts que has anomenat configurant en la meva ment una imatge més que acollidora. Sols que el dia a dia m'obliga a sortir i per contrarestar el tant per cent que no m'agrada del fred, penso en la meravella que suposa retornar a les suaus calius d'un lloc escalfat. Respecte el vent, dir.te que sóc de terra de vent, i aquest sí que l'enyoro.
Publica un comentari a l'entrada