diumenge, de desembre 02, 2007

Primera espelma...



Wir sagen euch an den lieber Advent
Sehet, die erste Kerzen brennt!
...


Wir sagen euch an den lieben Advent, 1954
Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr


Avui ha començat el primer diumenge d'advent, diumenge de comerços oberts. Un any més s'ha trencat aquella tranquil·litat determinada per un temps climàtic que convidava a recollir-se. El consum avança any per any amb passes de gegant i trenca les darreres resistències humanes. El consum ja ni es nota perquè en un temps molt llunyà es va instal·lar definitivament en el nostre més intim entorn.

No ho critico pel fet religiós, ni pel fet tradicional, però amb el pas del temps he arribat a la convicció que aquesta vida nostra exterior, que penetra subtilment en el nostre interior creant necessitats falses i irreals, només ens fa sentir insatisfaccions i sensacions d'infelicitat continua. La nostra ment s'acull al moviment perpetu d'impulsos sense poder gaudir ni per un instant d'aquell aïllament tan important que ens ajuda a discernir i triar el moment de calma, serenitat i harmonia que ens porta al nostre equilibri.

Set dies té la setmana. Set dies plens d'andròmines i buits -en molts dels casos- del simple i senzill sentiment de no voler fer res, de sols voler estar-hi i ser-hi.



8 comentaris:

Ferran ha dit...

Has trigat, però la reflexió ha valgut la pena. Jo no ho hauria expressat millor: compreu, compreu, compreu... com si tot el que comprem ens ho puguéssim endur, demà, a alguna banda.
Jo estic clarament contra l'obertura dels començos en diumenge. Aquí, a Catalunya i a tot arreu.
Salut!

arsvirtualis ha dit...

Les masses m'atabalen. Aquest delirium tremens que cada any s'enceta per aquestes dates m'angoixa de manera especial.

Daniel Daranas ha dit...

ars, com et comprenc, però no ens hem de deixar superar per aquestes coses. Les masses sempre tindran actituds i interessos que ens resultaran incomprensibles o angoixants. N'hem de saber prescindir.

arsvirtualis ha dit...

Daniel, cert!, tanmateix cada cop noto més com la meva misantropia augmenta. No arribo a la creència d'en Schopenhauer quan deia més o menys que l'existència del ser humà havia de ser una mena d'error, encara que després apuntava queun comportament ètic entre els humans afavoria l'actitud. Potser és això el que practico per a sobreviure dins d'aquesta insensibilitat: ser amable i respectuosa sense perdre els meus principis i valors. Al cap i a la fí es tracta de jocs malabars
.

Albert ha dit...

Avui he descobert el santuari de l'esperit del capitalisme ferotge contemporani: La Roca Village. Un poble d'un sol carrer, creat on no hi havia res, ple de botigues out-let (també hi ha alguns cafés i un parell de parcs per als més menuts). Weber es va quedar curt.

arsvirtualis ha dit...

Aquesta mena de "nous" comerços em fa pensar sempre en una pel·lícula on el protagosnista viu la seva vida davant del públic. Per a ell és l'única que coneix perquè mai ha "sortit" de la ciutat fins que s'adona que tot és un decorat i els que conviuen amb ell actors que fan la seva feina. Un món artificial i irreal, és el que tenen molts o el que voldrien tenir alguns per escapar-se del que ara els envolta.

Tracto de recordar el títol...i res. Potser algú m'ajuda???

pere ha dit...

A mi, de reconeguda misogènia, no em molesten les masses com a tals, jo en formo part, em molesten les masses amb uns únics objectius, enderiades, irreflexives. I aquestes masses són dominats.

arsvirtualis ha dit...

Potser jo sols veig aquestes masses uniformes que tu expliques, aquelles que s'aferren la ignorància i que deixen els pensamentes propis en mans d'altres.