13 de novembre de 2009Immensament tristos,
ho esperàvem,
però no pensàvem que arribés aquest dia.
Enyorem no saber-te amb nosaltres...
diumenge, novembre 15, 2009
per a Xavi
13 de novembre de 2009Immensament tristos,
ho esperàvem,
però no pensàvem que arribés aquest dia.
Enyorem no saber-te amb nosaltres...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 heu dit:
Sap greu encara que se sàpiga o intueixi. I fa pena. Avui ha fet un mes que va morir una amiga meva. T'envio el meu condol sincer.
Gràcies.
Ho direm amb una veu prestada:
SOTA LA PLUJA
Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s'esborra.
Salvador Espriu, Les hores.
Bes.
No sé què dir...
Permet-me que et regali un pensament que vaig penjar ja fa molt de temps: La mort no ha d'espantar a qui la rep, sinó a qui la pateix.
Tu ara la pateixes. Una abraçada de les que reconforten.
És sempre així. Es pateix la separació definitiva, no poder-se comunicar, intercanvir, veure's, abraçar-se, enfadar-se... Els que restem estem obligats a recordar i enyorar.
Ars, lluny de pretendre frivolitzar, puc mirar de donar una petita volta als fets i mirar d'ajudar-te que els visquis d'una altra manera? Es resumeix en una frase que diuen en castellà, i que m'encanta: "que te quiten lo bailao".
La mort de qui ens estimem és una p*tada, sense dubte, però hem de mirar de veure les coses des d'un altre prisma: ens hem estimat, i això no s'ho endú ni la Sra. Mort!
Una abraçada.
En això "estic". Gràcies, Ferran.
Publica un comentari