diumenge, de novembre 15, 2009

per a Xavi

13 de novembre de 2009

Immensament tristos,
ho esperàvem,
però no pensàvem que arribés aquest dia.
Enyorem no saber-te amb nosaltres...


8 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Sap greu encara que se sàpiga o intueixi. I fa pena. Avui ha fet un mes que va morir una amiga meva. T'envio el meu condol sincer.

arsvirtualis ha dit...

Gràcies.

Eumolp ha dit...

Ho direm amb una veu prestada:

SOTA LA PLUJA

Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s'esborra.

Salvador Espriu, Les hores.

Bes.

arsvirtualis ha dit...

No sé què dir...

el pensador ha dit...

Permet-me que et regali un pensament que vaig penjar ja fa molt de temps: La mort no ha d'espantar a qui la rep, sinó a qui la pateix.

Tu ara la pateixes. Una abraçada de les que reconforten.

arsvirtualis ha dit...

És sempre així. Es pateix la separació definitiva, no poder-se comunicar, intercanvir, veure's, abraçar-se, enfadar-se... Els que restem estem obligats a recordar i enyorar.

Ferran Porta ha dit...

Ars, lluny de pretendre frivolitzar, puc mirar de donar una petita volta als fets i mirar d'ajudar-te que els visquis d'una altra manera? Es resumeix en una frase que diuen en castellà, i que m'encanta: "que te quiten lo bailao".

La mort de qui ens estimem és una p*tada, sense dubte, però hem de mirar de veure les coses des d'un altre prisma: ens hem estimat, i això no s'ho endú ni la Sra. Mort!

Una abraçada.

arsvirtualis ha dit...

En això "estic". Gràcies, Ferran.