dimarts, d’octubre 11, 2005

Tourdion

I ja que us veig animats, copes en alt i a cantar....

Tenors, barítons i baixos !

Le bon vin nous a rendu gais, chantons,
oublions nos peines, chantons

Soprans i alts !

Quand je bois du vin clairet,
ami tout tourne, tourne, tourne, tourne,
aussi désormais je bois Anjou ou Arbois,

Tutti!

Chantons et buvons, à ce flacon faisons la guerre,
chantons mes amis, buvons donc!

Anònim publicat per Pierre Arraignant, 1530


Infos

http://icking-music-archive.org/scores/anon3/tourdion.pdf

http://ingeb.org/songs/quandjeb.html

Temps de verema

Avui ha estat un dia meravellós per l’activitat amb la qual l’he omplit. He estat veremant dins de la mateixa ciutat. Us conto. Tinc uns bons coneguts. Ell és enòleg i entre els dos tenen un celler de vendes que al mateix temps funcionarà a partir del proper any com a museu del vi.

Aquest celler on tothom pot comprar vi d’arreu del món, té una construcció molt especial. El projecte va ser concebut i dissenyat per un gabinet d’eninyers que ja havia fet altres de considerada importància. El resultat ha estat un edifici interessant i rar al mateix temps.

Malgrat la esterilitat que presenta a primera vista amb la fredor de la pedra grisa d’origen volcànic, les seves pareds grans i enormes el fan veure com una gran caixa de formes asimètriques. Aquesta claustrofobia sòlida de la pedra es compensa amb les superfícies de vidreres que il.luminen la part del pis superior a efecte d’hivernacle. Però el més original de l’edifici, únic en el seu gremi, és la teulada.

Recordant els camps de vinyes que s’enfilen ben a munt dels vessants de les muntanyes que formen la vall per on flueix el Rin fins trobar-se amb el Mossela a Coblença i on els dos plegats van baixant, se’ns presenta la teulada de l’edifici sorprenent a tothom qui la veu.

A dalt, damunt de la seva superfície hi ha uns 100 ceps que reuneixen un total de 40 classes diferents de raïms. Enguany és el tercer any, i els ceps grans com s’han fet han estat generosos i han agraït les darreres quatre setmanes plenes de sol i de la humitat necessaria per a què els grans assoleixen aquell gust , barreja dolça i sucrosa amb un aire d’amargura i duresa de la pell que cubreix el suc amagat i que incentiva la fantasia del paladar.

Aquest cap de setmana va començar oficialment la verema de la teulada. I jo he anat avui. Cap al migdia he agafat la bici carregada amb unes tisores de podar plantesi un cistell de vimet. Allí ja hi eren el grup petit d’amics i coneguts que ens disposàvem a passar la tarda plegats veremant el camp de vinyes situat més al nord dels Alps. Abans de la feina el tatst! Un Federweißer, “suc” de la primera fermentació d’un tipus de raïm blanc. Us diré que és una mena de most, amb una òptica tèrbola i un gust afruitat sense caure en la dolçor embafadora i que entra amb una subtil suavitat. De totes a totes refrescant.

El que ha vingut després ha estat de somni. En mig de la ciutat com qui diu, caminar per una teulada que és baixar i pujar les vessants d’una muntanya, sentir la remor del riu no lluny d’elles, trepitjar la terra i les plantes baixes al sól, sentir-se envoltada a dreta i esquerra per vinyes carregades de carrolls, tallar-los, col.locar-los delicadament al cistell, menjar-ne fins perdre les relacions quantitatives, jeure al terra absorvint cada raig de sol tardorenc, no adornar-te’n dels soroll urbans perquè la seducció del moviment del fullatge els diluïa. Ulls tancats, oïda, pell i narius oberts per gaudir cada espurna alliberada en l’instant.

I per tenir-ne testimoni gràfic, consulteu les pàgines:

http://www.koelner-wein-depot.de/
http://www.calenberg-ingenieure.de/html/referenzen.shtml

diumenge, d’octubre 09, 2005

Abschied

Das Jahr des Abschieds. So empfinde ich dieses Jahr.

Es begleitet mir das Gefühl von neuen Veränderungen, die sie langsam aber mit Kraft in meinen Leben eintreten. Es muss so sein. Es musste so kommen. Glaub mir, ich verstehe dich und es mir bewusst, dass es deinen besten Weg ist. Und du muss ihn nehmen, jetzt oder nie. Es bringt nicht zu warten. Aber, erneut, bleibe ich armlos. Ich sage mir ständig, dass es nur eine räumliche Trennung ist, aber Raum und Zeit bringen mit sich die Vergesslichkeit, an alles was für uns die Nähe brachte.


Ich sollte mich freuen, für dich. Und das tue ich.


divendres, de setembre 30, 2005

Lectures de vacances

Avui he anat de llibreries a la recerca del llibre perdut per retrobar-lo en aquest periode que avui he encetat.

Dos llibres he trobat.

Un l’he comprat per intuició. El tema? Un dels que m’ocupa i m’agrada, la figura d’Hipatia d’Alexandria. El llibre l’ha escrit Jean-Pierre Luminet. Desconegut total, però m’ha impressionat –sense que jo sigui impressionable- el fet que sigui astrofísic i tota una autoritat en l’investigació dels forats negres així com dins de la cosmologia. El títol, fàcil i clar : Alexandria, Roman einer Bibliothek. Aplicaré la dita alemanya tan sabia i em deixaré sorprendre pel seu contingut i forma.

L’altre, ai las ! quan he vist el titol he pensat en tu, sense cap mena de dubte. Torno a contactar amb Schopenhauer però en la seva vessant "divertida" que ja té el seu punt i per qualificar-ho d’alguna manera. D'aquí que hagi pensat que tot plegat seria curiós esbrinar si de debó tenia sentit de l’humor com per a poder fer un llibre a partir dels seus pensaments. Més aviat es tracta d’una reflexió sardònica sobre la llengua alemanya : la seva ortografia, fonètica, complexitat sintàctica, els jocs amb els homòfons, la concordància dels concordants, etc. " Spaaßphilosophie" ho anomenava ell. I el titol triat ja el tè garantit:

Man muß nur hübsch alt werden; dann giebt sich AllesSchopenhauer zum Vergnügen, Reclam

Veus com el titol t’escau?


dimarts, de setembre 27, 2005

Roda de la fortuna (IV)

De reüll

Pel passadís avanço.
Les seves portes,
algunes em conviden,
altres s’amaguen.
Algunes les cerco,
altres les ignoro.

Pel passadís vaig avançant.
I tanco portes que queden
al meu darrera,
als meus costats,
sense mirar.

Pel passadís que avanço,
sols una queda
- entreoberta -
El meu esguard es perd
en la memòria deixada
al seu darrera.

I de tant en tant
amb timidesa,
de lluny
miro si - encara -
hi ha llum.


dissabte, de setembre 24, 2005

Cançó infantil

Maikäfer flieg
Dein Vater ist im Krieg
Die Mutter ist in Pommerland
Pommerland ist abgebrannt
Maikäfer flieg.

http://www.musicanet.org/robokopp/Lieder/maikafer.html

Aquesta petita cançó infantil que en un principi tenia més estrofes, és una de les més dures i tristes que conec. Sota una dolça melodia que penetra en l’oïda i ja no t’abandona, s’amaga la forta realitat que implica la pèrdua dels referents familiars més propers a causa de la guerra així com la de la terra on fins ara havia fluit l’infantesa.

El meu primer contacte amb aquestes cinc línies va arribar de manera indirecta. Interessada per l’origen dels textos d’alguns lieders d’en Gustav Mahler, així com algunes àries de les simfonies vaig topar amb dues de les figures més significatives del romanticisme alemany, Achim von Armin i Clemens Brentano.

La amistat amb Achim von Armin va portar a Brentano a traslladar-se a Heidelberg on van començar a col.laborar plegats en un diari i en la confecció d’un llibre que amb el temps seria un dels més importants reculls de poemes populars i cançons infantils. Em refereixo a Des Knabens Wunderhorn. En el seu primer volum trobem la cançó esmentada.

Es tracta d’una cançó sorgida en temps de la Guerra dels 30 Anys. Una época cruenta i que va delmar la població europea de manera considerable, i en el cas d’Alemanya, va deixar un país arrasat, assolat i amb una confrontació socio-religiosa que fins els nostres dies es respira.

La cançó no es va oblidar i els nens continuaven cantant-la perquè en els segles posteriors les condiciones polítiques potenciaven que el pare anessi a la guerra, i la mare restessi a la terra cremada. Sagnant és pensar-la com els nens la canten després de la 1a Guerra Mundial, i en especial de la 2a, saltant a la corda en els carrers plens de runes, d’edificis cremats i d’una misèria que fereix l’ànima més tendra. La cançó infantil de sobte esdevé socialment malvista, els nens la callen, però continuen pensant-la. El text es transforma i es converteix en una canço de bressol.

Les posteriors generacions l’han oblidat. Així pensava jo fins fa poc. Aquesta setmana l’he sentida de nou, com sortia la seva melodia melangiosa de les veus infantils del meus fills. M’he acostat a la seva cambra i els he vist jugar plàcidament mentre desgranaven els seus sons sense pensar en el contingut agredoç del dolor que els seus mots despren.



Des Knaben Wunderhorn, http://www.musicanet.org/robokopp/wundhorn.html

dissabte, de setembre 17, 2005

Eleccions

Aquesta setmana vam tenir ja les nostres eleccions a l’escola. Les eleccions formaven part d’un projecte escolar dins de l’asignatura de Sociologia i va ser dut a terme pels alumnes del curs de 10è.

Aquest projecte consistia en convocar eleccions a diferents nivells: nivell de tota l’escola, nivell dels alumnes que fan el darrer any d’estudis, el curs 13è -que es preparen el batxillerat- i el darrer nivell va ser el del professorat.

Els resultats en les tres “eleccions” considerant sempre la mateixa constelació de partits polítics ha estat força curiosa pel fet d’observar què votaria el menor de 18 anys.


Resultats de l’escola:

SPD 42, 7 %
CDU 6,5 %
Grüne 30 %
FDP 3,5 %
Linke 6,3 %
NPD 3 %

PSG 0,2 %
PBC 1 %
Tierschutzpartei 4,9 %
BüSo 0,4 %
Graue 0,2 %
Familie 1,02 %


Resultats del professorat:

SPD 35 % (17 escons)
CDU 12 % (6 escons)
Grüne 35 % (17 escons)
FDP 2 % (1 escó)
Linke 16 % (8 escons)



Resultats del curs 13è:

SPD 51,02 % (25 escons)
CDU 12,25 % (6 escons)
Grüne 4,08 % (2 escons)
FDP 18,37 % (9 escons)
Linke 2,04 % (1 escó)
NPD 8,16 % (4 escons)
Diversos 4,08 % (2 escons)



SPD, CDU/CSU, Grüne són partits ja prou coneguts i que bipolaritzen, en el cas d’Alemanya tripolaritzen el panorama polític. La FDP és el partit lliberal que de per sí no té més cap força política que la de ser un partit frontissa cas que guanyi el partit democristià amb el seu partit germà bavarès de la CSU. Aquest ha estat el seu destí les darreres décades de legislatures polítiques on la CDU ha obtingut el govern.

Pel que fa al nou partit die Linke (L’esquerra) es tracta d’una formació sorgida de la unió de l’antic PDS, els antics comunistes, i de ex-membres de la SPD que van abandonar el partit fa uns sis anys quan hi va haver el conflicte de poder entre el actual -i l’antic- canceller, Gerhard Schöder, i la seva mà dreta dins dels govern i del partir, Oskar Lafontaine. Aquest va dimitir de tots els seus càrrecs públics i del partit i es va retirar de la política activa no sense deixar sentir de tant en tant la seva veu de crítica en especial a tot el que feia referència a la política social i financera del gabinet Schröder. Des de principis d’anys que en els ambients polítics ja es veia venir aquest matrimoni i així ho van confirmar posteriorment, Lafontaine va fundar juntament amb un altre emblemàtic polític, Gregor Gysi, aquest partit d’esquerres que preten ocupar l’espai d’aquest sector abandonat per la SPD amb el seu moviment cap al centresquerra.

Preocupant és veure en els resultats les sigles de la NPD, National Partei Deutschland, Partit Nacional D’Alemanya, de base neonazi. La majoria de partits de base democràtica han presentat diferents recursos al Tribunal Constitucional per aconseguir la seva il.legalitat sense cap mena d’èxit. És un partir al qual se li controla cada moviment, cada comentari o actuació pública que realitza, i no és cap secret que el BND, Bundesnachrichtendienst, el servei d’intel.ligència alemany li té punxat els telèfons. Curiosament mai s’han queixat i proclamat que els seus drets de ciutadans estan d’aquesta manera ferits.


Personalment em preocupa de manera especial que aquesta formació surti en el espectre de l’any 13è i en el total de l’escola. Els alumnes alemanys de 13è són ja majors d’edats, per la qual cosa el vot lúdic exercit dins del recinte escolar es convertirà demà en un vot real que donarà suport a una formació que per memòria i respecte històric i moral social no hauria d’existir. Potser penseu que de fet el tant per cent obtès és poc en relació a la resta de partits. La veritat és que cada vot obtès és un vot de massa. A més, si observeu els resultats dels alumnes de 13è, la NPD obtè un tant per cent més alt que el partit dels verds, i s’acosta perillosament al partit democristià, ambdos partits amb una base democràtica forta des de les seves respectives fundacions i respecte a les seves idiologies polítiques. És vergonyós, i així ho pensa la majoria d’alemanys que un partit de característica neonazi, el qual no s’amaga del que promulga, tingui una presència social i política. Al parlament de Saxonia estan ben representats. Tinc plena confiança que a nivell del Bundestag sols arribin a ser una anèdocta de mal gust.

Demà seré espectadora de nou d’aquest espectacle que serà sentir els comentaris, opinions, crítiques durant tot el dia dels diferents líders polítics així com diferents membres importants de les respectives formacions. D’escoltar com segurament ningú ha perdut sinó que dins de les perspectives esperades tots han guanyat i que els objeticus previstos s’han assolit.

I dic espectadora, perquè malgrat que pago els meus impostos en aquest país, que contribuiexo a la pensió de la gent d’aquí, així com pel benestar de l’anomenat estat social, no puc votar, i us dic que ja m’agradaria poder participar-hi.


dimarts, d’agost 30, 2005

Clausurem el dimarts

Avui ha estat un dia estrany, des del seu principi.

Que consti que ser estrany no implica ser trist. És una qualitat de dia que en el cas de la meva persona accentua encara més el meu gust per l’observació. És llavors quan travesso el mirall i em situo de fora mirant per la finestra.

Amb els peus nus he anat a la terrassa, he sortit i he estat una estona seguda al banc acompanyada pel cafè matinal i he vist com un sol matiner anava guanyant a poc a poc el seu lloc. He pensat, vet aquí que avui pot arribar a ser un dia especial. I amb aquest creure he tancat la porta i he sortit al món.

A hores d’ara puc afirmar que dins de la mediocritat que ha regnat, la part especial ha estat trobar aquells que qüestionen i em roben la lògica.


dijous, d’agost 25, 2005

„ ... Dieser Zug endet hier. „

Des de dilluns torno a sentir aquesta frase que desperta el dormir que envaeix els meus matins viatgers. Cinc dies a la setmana m’acompayarà durant un bon temps sent el paràmetre indicador del retorn laboral.

I així esperaré el futur parèntesi. Mentre veure passar les parades amb els ulls tancats pensant com encarar el dia o com em pot encarar ell a mi; deixant que els meus sentits s’esvalotin per la barreja quasi perversa de perfums propis i aliès que la humanitat s’encarrega de transportar; de la cacafonia atemperada de les diverses converses o simulacres d’elles; dels sons incontrolats dels mòbils i de tantes altres coses que alteren el meu devenir en les primeres hores que obren el nou dia.

I a poc a poc els dies lliscaran i s’acostarà com un esvoranc desitjat aquest parèntesi. Confesso haver-lo ja comptat: 6 setmanes fins que arrribi.


diumenge, d’agost 21, 2005

Trobades massificades

La ciutat s’ha despertat avui amb un silenci estrany, de fet no se sent res. El meu és un barri tranquil però els darrers dies la transformació ha estat brutal. Segons he llegit la població nou-vinguda és va quasi acostar a la resident, fenòmen que es pot aplicar a la resta dels barris que conformen la meva ciutat. A més, amb la mort del fundador de Taizé, es va convertir en lloc de visita obligada ja que aquí tenien el punt d’encontre els membres d’aquesta congregació.

Amb tot això, la paciència ha estat la virtut més practicada aquests dies. Us ho puc assegurar!

El motiu d’aquesta moderna invasió no cal esmentar-lo. Estic segura que informats com us imagino haureu seguit –amb tota seguretat de manera involuntària- els mitjans de comunicació que, pel que fa a aquest país, han anul.lat pràcticament d’altres esdeveniments que prometien ser igual d’emocionants, o més, que el que avui s’acaba.

Hi ha un fet que us voldria comentar perquè el trobo prou divertit. Als mitjants de comunicació alemanys, catalans i d’altres estrangers que cauen a les meves mans o ulls ha sortit un toponímic que fa l’efecte que ja portessis amb nosaltres des de la cristanització d’aquests paratges bàrbars. Em refereixo a Marienfeld. Literalment Camp de Maria.

La realitat de la seva existència és una altra. Es tractava d’una mena de cràter miner abandonat d’on s’havia obtès carbó vegetal i que s’havia reforestat amb prats per tapar les ferides fetes a la natura i que amb el temps havia esdevingut un lloc de passeig dels veϊns de les poblacions dels contorns. Fins aquí, sense pena ni glòria.

A la recerca d’un lloc ampli, ben comunicat i que apleguessi la massa de gent calculada que faria acte de presència a la trobada, els organitzadors van dedicar-se a fer turisme regional i van topar amb aquesta meravella de la campinya renana batejant-la per a tan magna ocasió. Havia nascut per tothom, i per a la posteritat Marienfeld.

Avui s’han celebrat els actes de comiat d’aquesta trobada amb una missa multitudinària (sembla que ha comptabilitzat un milió d’assistents). Sols espero que en un acte de defalliment pelegrí algú no rebi visions i aquest paratge sense-nom en un temps es converteixi en un lloc de peligrinatge modern. Encara que ben pensat i associant-ho a una retrospectiva medieval podria ser fins i tot un nou impuls econòmic a la malmesa economia alemanya.

A quin extrem es pot arribar per poder pensar nous espais de feina...

Per cert, divendres passat uns dels meus encarrecs em va portar a prop del complexe de l’arquebisbat, anomenat simpàticament pels ciutadans d’aquí “el petit Vaticà”. Era hora de dinar i sense voler-ho, sense esperar ni un minut, sense atabalament de masses, de forma totalment casual, “ ELL ” va passar davant meu. Evitaré quasevol pensament sobre les possibles interpretacions.


PS. Estic segura que durant la setmana vinent el nombre de baixes per enconstipats i refredaments augmentarà de forma extraordinària a molts de paїsos. Això de dormir amb consonància amb la natura, sense tendes ni altres proteccions no pot portar res bo, però això sí, serà un refredat santificat.

S.O.S.

Quina nova moda ens envaeix ara amb comentaris comercials???

Què sabeu alguna manera de "eliminar-los"???

Ni aquí ens podem refugiar de l'empait consumista!

O tempora, O mores





dijous, d’agost 18, 2005

Wiederkehr

Sóc de nou a la meva ciutat.

Desfer maletes,
enllestir-ho tot,
repasar anotacions
adonar-me’n que manquen creuetes en alguns items
i
-ara bé el més fascinant-
no molestar-me en absolut per la manca de simetria “crucial”.

He viscut i he mandrejat, tot i més, tant que ara mateix em costa continuar...

Això de la vida contemplativa pot arribar a ser un vici.


Seguirem....

PS. Per cert, com us ha anat a vosaltres, benvolguts visitants?

dijous, de juliol 21, 2005

Temps esperat

Estimats visitants,

El moment esperat ha arribat. Temps de partida i de deixar la quotidianeïtat, si més no per unes setmanes. Una altra rutina s’instal·larà en el nostre dia a dia. La rutina estival farà acte de presència. Ja està bé gaudir-ne de rutines. Són elles les que aporten un marc de referència per poder saltar al buit de la dosi de caos que volem afegir a les nostres vides.

Tres setmanes i mig per mandrejar, pensar, imaginar, submergir-me en la música, alliberar fantasies, llegir, escriure, visitar, observar, deixar-se anar, assaborir els plaers que el cos pot oferir, conversar amb amics, sentir el vent, trepitjar la sorra mullada sota els meus peus, aspirar l’olor penetrant de salitre, alimentar-me de la llum, gaudir de menges que no em són donades la resta de l’any, patir calor i maleir si escau haver abandonat el nord i també -mal que em pesi perquè precisament enguany no en tinc de ganes- treballar una mica per allò que en diuen del preveure.

Com veíeu tinc una bona llista del que vull fer, amb el detall que tinc tot el temps del món per poder realitzar els meus desitjos. M’ho passaré bé posant creuetes!

Fins la retrobada, un bes (Aprofiteu, ja sabeu com en sóc de parca amb ells)

Zum Einschlafen zu sagen

He deixat a l’atzar obrir el llibre del meu pensament i mira que he trobat per a tu…


Zum Einschlafen zu sagen
Ich möchte jemanden einsingen,
bei jemandem sitzen und sein.
Ich möchte dich wiegen und kleinsingen
und begleiten schlafaus und schlafein.
Ich möchte der Einzige sein im Haus,
der wüßte: die Nacht war kalt.
Und möchte horchen herein und hinaus
in dich, in die Welt, in den Wald.
Die Uhren rufen sich schlagend an,
und man sieht der Zeit auf den Grund.
Und unten geht noch ein fremder Mann
und stört einen fremden Hund.
Dahinter wird Stille. Ich habe groß
die Augen auf dich gelegt;
und sie halten dich sanft und lassen dich los,
wenn ein Ding sich im Dunkel bewegt.

Rainer Maria Rilke

Buch der Bilder

dimecres, de juliol 20, 2005

La roda de la fortuna (III)

Memòria

Dreta,
braços allargats,
ulls oberts,

invoco el buit
del nucli de les coses
en la foscor de la nit.


- Temps de comiat
acosta’t a mi,
difumina el meu ser
en el somni perdut
del pensament
d’aquells
em saben -


Ulls tancats,
braços caiguts,
cos abatut,

invoco el silenci
dels oblidats
en l’ambigüitat de la nit.

dilluns, de juliol 11, 2005

Respostes

Un cop passat uns dies em diposo a contestar l’encàrrec del meme que em van passar. Em sento obligada a comentar-vos que l’ordre amb els qual en faig referència ha estat purament arbitrari, i que en alguns casos la seva tria també ha estat aleatòria per la dificultad que em suposa determinar-me. Tanmateix, he procurat fer reflexió i treure la millor “determinació” possible.

Aquí van les respostes.


1. Deu àlbums de música:


. J.S. Bach, obra vocal i instrumental
. G. Mahler, obra vocal i instrumental
. C. Monteverdi, la seva obra madrigalista
. Música renaixentista italiana (Veneciana: Bassano, M. i B. Marcello, A.Corelli,etc))
. J. Brahms, Lieder
. F. Chopin
. B. Goodmann
. O. Peterson
. Col.lecció de jazz-swing-blues classificada dels anys 20 als 60 (6 àlbums en total)
. Obres de violoncel de diversos compositors


2. Disc que em faria vergonya trobar


... i que encara existeix en algun racó perdut del meu dormitori a casa dels meus pares. Me’l van regalar, que consti. Jo sempre he pensat que va ser una broma de mal gust. Bé, no hi ha volta de fulla: un single de la Raffaella Carra. Encara avui quan ho penso m’entren calfreds.


3. Música baixada de l’ordinador


Cap! Segur que penseu que sóc un pèl rara per aquest fet, però és així. Prefereixo comprar o gravar, depèn.


4. Mùsica que escolto que significa quelquom per a mi

. J.S. Bach, tot!
. E. Satie
. C. Frank: Sonata per a violí i piano en la M
. G. Mahler, tot!
. Hildegard von Bingen


5. Llibres llegits durant l’any


Bona pregunta! De fet no els he comptat, però en deuen ser una quinzena i de direccions ben eclèctiques. He de confessar que m’agradaria tenir més temps per regalar-lo a la lectura.


6. Llibreria o biblioteca

Llibreria i des de què puc recodar també carnet de sòcia de biblioteca. Per cert, molts els guardo i formen part d’una pintoresca col.lecció.


7. Últim llibre llegit

Hauríem de dir últims llibres llegits. Tinc per costum llegir-ne diversos de forma paral.lela.

. Romain Gary, La vida pel davant
. Maria Àngels Anglada, Nit de 1911
. Annette von Droste-Hülshoff, Gedichte (d’un llibret editat l’any 1947)
. Anais Nin, Labyrinth des Minotaurus

He rellegit per gust i necessitat mental com a mena de llibre de tauleta de nit el llibre d’en Joan Fuster Diccionari per ociosos. Ah, i també llegeixo algun que altre poema d’Àusias March, meravellós regal que m`han fet.



8. Què llegeixo aquests dies

. Dieter Kühn, Ich Wolkenstein
. Kurt Tucholsky, Ein Pyrenäenbuch


9. Cinc llibres que m’han marcat

. Kaputt, Curzio Malaparte. El vaig llegir amb 17 anys i reconec que en aquella època els meus coneixements sobre l’Holocaust eren molt precaris per no dir insuficients. Qui s’hagi llegit el llibre, podrà entendre què vull dir.

. Victor Klemperer, Das Tagebuch 1933-1945. El diari escrit en la clandestinitat per aquest catedràtic de llengues romàniques. Ens narra les vivències quotianes, casolanes, de com va anar canviant la societat alemanya dia a dia durant el govern nazi. D’origen jueu, convertit al protestantisme, intel.lectual sòlid i casat amb una dona de raca (ai la ce trencada!) ària que es va negar a divorciar-se d’ell tal i com ho manava la llei.

. Pere Calders, em costaria dir en concret quin llibre perquè tinc quasi la totalitat de la seva obra publicada. Però en particular ara nombraria un llibre que em va descobrir un altre Calders, L’ombra de l’atzavara. Em va anguniar, francament. Jo faig bromes de vegades amb el mot “diàspora”, però cal llegir aquest llibre per veure quins sentiments i pensaments acompanyaven als qui no han viscut aquest “exiliar-se-voluntariament”.

. Italo Calvino, La trilogia dels nostres avantpassats. D’aquest escriptor també tinc la major part de la seva obra publicada.

. Joan Vinyoli, la meva debilitat juntament amb Vicent Andrés Estellés. Lectures de tauleta de nit.

. Rainer Maria Rilke, obra poètica en especial

. Antonio Tabucchi, Pereira erklärt, que s’ha convertit també en un dels meus escriptors preferits.

. Romain Gary, La vida pel davant. Tota una declaració de principis a l’amor, a la vida.

Ara veig que n’havien de ser cinc. No ha pogut ser...


10. Cinc bloggers a qui m’agradaria passar aquest meme

Un altre cop arribo tard perquè això dels memes ha vingut com aquelles modes febroses i tothom ho ha fet en el “seu” moment com si li anessi la vida en joc. Tanmateix hi ha un blogger que sí que m’agradaria veure com se’n surt d’aquesta. Bé, de fet sé o em vanto per intuir que sé com se’n surtiria. Però em pica la curiositat saber de la seva Offenbarung.

www.eumolp.blogspot.com


Acabo de rellegir el que he escrit i he declarat. Quantes i quants me n’he oblidat... En fí...

dissabte, de juliol 09, 2005

Vacances

Primer cap de setmana sense pensar en seure per obligació davant del meu escriptori. Si ara ho faig és de la manera que m’agrada, per feinejar sense que el rellotge em recordi la seva existència i la seva complicitat amb el pas del temps.

Aquest curs ha estat carateritzat per unes dues setmanes finals trepidants en el seu ritme i plenes de sorpreses en el seu contingut. A més d’haver de fer tot el que acompanya aquest fet, com a coronació he hagut de preparar un examen en menys de dues setmanes. Això no té cap mèrit direu, i és ben cert. Sols que, si considerem que la preparació donada oficialment per poder realitzar aquest examen és de dos anys i mig, l’acte de acceptar-lo i fer-lo ja assoleix caires d’heroicisme suicida. I jo, que consti, mai he tingut les aspiracions de practicar-lo.

La meva experiència i, en especial,

1. haver vist per part de la persona responsable de l’examen (Revision en diuen ells) la meva bona voluntat d’acceptar que tinc sis setmanes per empassar-me una pilera de lleis i normatives escolars adiens als canvis efectuats darrerament, inclós tot un nou llistat de paràmetres avaluatius –encara no m’he estructurat com ho faré...-,

2. a més del fet que aquèsta va fer un somriure d’orella a orella quan va saber que era catalana i que podia practicar amb mi en directe encara que nomès fos per unes hores,

van fer tot plegat que passessi aquest examen. És més, la bona senyora en un acte de màxima generositat –no vista per mi amb la mateixa claretat- m’ha convidat a participar en unes jornades sobre els nous preparatius dels exàmens de “revàlida” de l’any vinent. (Pel sistema d’allà baix el que correspon al 2n de batxillerat i la selectivitats plegats)

Però que serien les glòries sense la dualitat contradictòria que les acompaya a cops!

Ja us he dit, acabar i pensar en feinejar descansadament. Doncs no, res de res. Divendres de bon matí el meu ordinador em va fer la gitza argumentant-me a la seva manera que ja havia fet més que suficient enguany i que volia una temporada de vacances que no va saber-me determinar. Així que heu-me aci fent-li el salt més impune amb un portàtil.

Ara voldreu saber què ha passat amb ell? Doncs no té motius de queixa ni per la meva infedilitat ni per el tracte que rep de primera al balneari al qual l’he portat aquest matí. Em sembla que ens espera un relativa llarga separació... Que farem del nostre enyor?

Una cosa sí s’ha complicat, ja se sap que tenir un amant no facilitat sempre la situació vivèncial. En aquest cas, estimats lectors, m’haureu de disculpar la manca –si sorgeix- de la ce trencada, del suggestiu puntet que em coordina la ela geminada i qualsevol dièresi necessitada per una “i”. No hi ha manera de trobar-les. De les “ü” no us preocupessiu, tenen fins i tot una tecla per a sí mateixes. Tot un luxe!

I si fem alguna reivindicació per la supervivència d’aquestes grafies tan nostres?

diumenge, de juny 26, 2005

die Stille

Per les pèrdues que no es poden recuperar,
pels moments de solitud buscada desesperadament,
pels pensaments abandonats voluntariament,
que jo recolliré de tu
esperant el temps de retornar-te’ls.



OBSCURITAT D'ON PROCEDEIXO...

Obscuritat d'on procedeixo,
t'estimo més que no la flama
que el món delimita,
il.luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l'obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s'agiti prop d'aquí.

Crec en les nits.

Rainer Maria Rilke
Llibre d’hores
Llibre primer. Llibre de la vida monàstica (1899)
Traducció Joan Vinyoli


divendres, de juny 24, 2005

Forat

Us presento el meu darrer acompanyant incorporat de fa un temps: el meu forat.

Es va presentar un bon dia i va decidir instal·lar-se en el més intrínsec i agradable de la meva persona. D’ençà que va i ve amb mi per tot arreu on jo passejo el meu cos i ment, per on jo vaig sense entrar en més detalls sobre les possibles formes de moure’s i viatjar, és més, tinc la sensació que no entra dins dels seus plans canviar de cos parasitari.

L’observo, me’l miro i em dic a mi mateixa que és un forat ben curiós. No es caracteritza per la seva buidor existencial –aspecte normal per un forat- sinó que té una presència que de vegades per la seva solidesa m’oprimeix. Un forat que fa sentir el seu buit i la seva plenitud de matèria insondable.

El meu forat està ple de sensacions deixades per un àmbit que m’envolta constantment amb la seva absència. Paradoxa que continua la línia vital iniciada.

Un forat del qual renego segons quins dies perquè ni amb records em deixa omplir-lo i aquests s’escapen osmòticament entre els seus límits imaginaris. És llavors, quan amb les mans lligades me’l miro amb més deteniment i em qüestiono alternatives per arribar amb ell a un acord que ens deixi, si més no acceptar-nos, sí compartir-nos.

El meu forat i jo estem decidint la millor forma d’aconseguir una simbiosi que ens reconegui individualment el que som. Llarg i emocionant camí hem encetat.

dimecres, de juny 15, 2005

Aquelles enquestes

Em comuniquen que he rebut un “meme” , i amb aquesta ja la tenim, perquè jo en qüestió d’ús de la llengua i les seves eines sóc una ancestral practicant, voluntariament n'he fet la tria, s’enten. I vet aquí que com qui no ho vol, el meu cap -molt autònom ell- comença a cavil·lar i a preguntar-se què voldrà dir o què voldrà ser això d’un “meme”, i encara més perquè la persona que m’ho diu no em dóna cap mena d’explicació. Al final veu la meva precària situació i no sols m’ho explica sinó que m’orienta on puc trobar tal significat.

Diligent com sóc vaig a buscar aquest “meme” i em trobo amb dues coses:

1a. Els més odiats tipus d’enquesta. Per què? Perquè suposen que em determini, jo que em considero geomètricament indeterminada, anàrquica i heterogènea amb els meus gustos i disgustos. Perquè si em pregunten ara mateix pèl meu llibre o autor preferit, o peça de música o compositor, o pel·lícula, etc., caic quasi en un estat de dubte existencial i la resposta no serà, amb molta probabilitat, la mateixa cas que me la fessin el dia següent. Em sembla angoixant limitar-me perquè en el fons molts han estat els autor, llibres, músiques, compositors que han marcat i deixat petja, segons el moment en el qual els vaig llegir, sentir o veure. Em fa ràbia adonar-me després que me n'he oblidat. Alguns d’ells malgrat l’impacte que van causar en el seu moment, no els tornaria a revisar. Amb aquestes paradoxes visc molt bé.

2a. La meva presentació de “llarg”, o semblant. Adéu anonimat relativament ben guardat, perquè en aquest aspecte la meva vanitat, així com el meu ego, els suposo ben dosificats. Tot aquesta història va començar com una mena de “scherzo” pensant en un pom petitó d’amics, i dic petit perquè en són el just per considerar-los en plural. Aquesta és la realitat sobre l’existència d’aquest blog.

I continuant amb la fidelitat que vaig establir quan vaig començar (escriure quan tingui temps o em vingui de gust o quan ambdos aspectes coincideixin), us avanço que no penso fer de moment l’enquesta ni passar-la ( ? ). La reservo per dies més lleugers i de desídia. Posem per cas unes tres setmanes. Un cop passat aquest temps, començaré com qui diu a viure i observarem les respostes a les preguntes.