dimecres, de març 02, 2005

Hereux mariage

Entre el meu temps i el catàleg de teixits i dissenys que s’ha instal·lat sobre el meu escriptori.

Els darrers dies només veig que sedes, popelines, crêpes georgette, llanes nobles, caxmir; cintures suggerents, escots que conviden a seguir-los amb la mirada, cames allargades per la faldilla amb remat de campana, cintures que s’abracen a elles mateix.

Passar moments inolvidables que descansen en la suavitat de les caderes al passar la mà sobre l’alpaca que les cobreix, el color de la qual revitalitza, il·lumina el cutis.


Consulteu l’oracle.

Sóc la nova Sibil·la de la moda... si més no pel que fa per a la tardor-hivern de 05-06.

Tempus fugit



5 comentaris:

joan ha dit...

hereux mirage? si el miratge és bo i feliç benvingut siga el miratge sempre que tingues clar que els miratges acaben esfumant-se.
he fet un volta per tot el teu blog. la veritat és que he decobert moltes coses. la primera que has canviat molt almenys l'estil dels teus primers posts a aquests últims, la segona que ets una dona (no sé perquè pensava que ets un home, supose que l'idolatria inconscient i genètica a la que pertanc qui m'ho ha fet pensar) i la tercera és una pergunta: Ara vius a València? :)
Alguns post són vertaderament bonics, però m¡he parat sobretot en el de Visitants, m'has fet pensar en un estimat amic, que sempre ha dit el mateix que tu,. Ell m'ensenyà el món dels blogs.
Bé no és precisament un comentari al teu darrer post, m'excuse per tant però lameua curiositat a pogut més que jo :) joan.

arsvirtualis ha dit...

Ai, Joan, que sembla que t'has emocionat. Jo parlava de "mariage", que segons com, també podria ser un "mirage", amb els anys.

Saps, no he pretès mai tenir o adoptar un estil, com tampoc em vull deixar esclavitzar per aquest món. I sí, has descobert molt bé que sóc dona.

València, una ciutat de la que tinc una barreja molt heterogènea de records. Hi vaig viure uns anys, del cou fins acabar estudis.

Mira, això que no comentis el post m'agrada, el que escrius de tu no deixa de ser una comunicació i és una altra manera de conèixer.

joan ha dit...

Perdó, la veritat és que de vegades les emocions ens traïxen i aquest darrers dies vaig una miqueta de sobresalts, efectivament es veu que el meu cap últimament està ple de miratges ... clar així canvia el post :) Una abraçada si puc alçar-me del divà..;)

Shadowman ha dit...

He caigut del llit i he vist les ombres de la nit... Eren cruels, lleugeres i tenien un punt d'herètic, sensual. Un raig de llum artificial d'un far llunyà, desafiant, s'escolava per entre les cortines, perturbant l'equilibri de la sala. Els llençols de suau seda lletosa s'entortolligaven dolçament amb la foscor, creant un místic horitzó que, com les ampolles de Klein, ningú sabia on tenia el principi, ni tampoc el final. Els meus pensaments fluien amb lucidesa, però eren pensaments llunyans, pensaments impropis, d'elevada densitat, de puresa. Com un il.lustre espectador de la fluctuació universal de les màximes expressions del pensament humà, m'he quedat, meravellat, fins l'alba, submergit en un líquid format per estrelles i núvols d'un blau tènue.

Llavors m'he llevat...

Shadowman ha dit...

Perdona'm per haver abusat del teu blog.

http://shadows-of-the-night.blogspot.com/

Sé que no te'n penediràs :P