divendres, de maig 27, 2005

Dies de lassitud

Aquest cap de setmana, que va començar ahir, serà el darrer llarg d’una sèrie que sempre acompanyen al maig o al juny. Caps de setmana llargs condicionats per festes de caire religiós que al nostre país han perdut la seva oficialitat. Com és nota que no hi va haver una Contrareforma!

Nosaltres, d’alguna manera ens en sortim beneficiats i podem agafar noves forces pel tros més complicat que ens queda encarar i que ha de durar més enllà del mes de juliol.

Amb tot això, la calor ha fet sobtadament acte de presència i ja ens ha atacat de ple. Visc en un país d’extrems, de vegades tinc la sensació que no existeix el terme mig de les coses, ni tan sols en la climatologia.

Fascinant com a Immi absoluta que sóc és observar com no sols la natura, sinó els humans es desperten de la seva letargia d’una manera sobtant. -Ja us deia allò dels extrems-. És com si estessin esperant de forma latent l’esclat a la vida i a la més mínima invitació d’aquesta s’acosten a ella i l’adoren. És un ritual que sembla assolir la seva mística: el sol, la llum, elements vitals que alimenten i nodreixen. És hora d’omplir-se d’ells per a les llargues nits de silenci i foscor.

I és aquí on he après d’una forma més òbvia que cal aprofitar cada segon que t’ofereix la vida per a gaudir-la amb tota la plenitud i intensitat a la qual estàs disposada a sentir en el moment determinat i gaudir-la sent conscient dels aspectes externs que et conviden en aquell precís instant a fer-ho. Renunciar seria oblidar el sentit pel qual podem viure. Les foscors de l’hivern sempre estan a l’aguait.

2 comentaris:

nacat ha dit...

Sí, arsvirtualis, "les foscors de l’hivern sempre estan a l’aguait", com molt bé dius. Ens trobam amb la constatació dels contrasts constants: llum = vida / fosca = mort. El que cal és encendre-hi tots els llum, ben clars i llampants, que puguem perquè la nostra vivència, la nostra trajectòria vital, vagi sempre acompanyada d'una diàfana claredat. I sobretot, perquè, i permeteu-me la llicència... "és quan VISC, que hi veig clar"...

Eumolp ha dit...

Mignonne, allons voir si la rose
Qui ce matin avait déclose
Sa robre de pourpre au soleil,
À point perdu cette vesprée
Les plis de sa robe pourprée
El son teint au vôtre pareil.

Las! voyez comme en peu d'espace,
Mignonne, elle a dessus la place
Las, las ses beautés laissé choir!
O vraiment marâtre Nature,
Puisqu'une telle fleu ne dure
Que du matin jusques au soir!

Donc, si vous me croyez, mignonne,
Tandis que votre âge fleuronne
En sa plus verte nouveauté,
Cueillez, cueillez votre jeunesse:
Comme à cette fleur, la viellesse
Fera ternir votre beauté.

Ronsard, Odes, I, 17

Certament, l'avantatge dels poetes és que sempre ens donen les paraules justes per al moment precís.

Amb tot, i sense entrar en massa precisions, bé cal que us digui Missenyora, que la punta de mala bava que gastava l'amic Ronsard (fruit sens dubte de l'enveja soterrada amb què contemplava l'inexorable pas del temps en fer aquest delicat poema) no troba cap ressò en l'ànim de qui això subscriu. Que en quedi constància.