diumenge, d’octubre 16, 2005

Wir haben Kanzlerin!

La nostra Angie ha aconseguit la seva fita, ser la primera cancellera d’un país on hi ha excel.lents dones en la política però per motius que no cal esmentar per la seva obvietat mai n’hi havia hagut.Tanmateix de la forma que ha arribat no ha estat tan gloriosa i contundent com li hagués agradat a ella. No ha hagut cap mena d’aclamació feta per una població que està més que cansada dels seus lamentables representants polítics i les seves actuacions. Sí, ja sé que els més pragmàtics diran que això de les formes no interessen, que l’importan és arribar a ser-ho, però en el fons tots tenim una tendència al narcicisme, o no?

La nostra Angie, doncs no té una situació còmoda. Tot just feia unes hores que se sabia del seu càrrec quan l’ínclit Edmund Stoiber, representant dels valors conservadors més profunds i que sempre posa com exemple la seva aplicació amb positius (?) resultats al seu feude bavarès, ja es permitia el luxe de criticar-la anunciant que no la veia capaç que ella puguessi manar i fer acatar ordres als seus ministres. Tot plegat aquest vull-ser-canceller-però-no-em-deixeu, venint de les pròpies files de la mateixa Angie qüestionava la autoritat d’un canceller. Dots de subtilitat haurà de tenir per poder ser respectada per la colla de mascles que encara no han paït el fracàs de les seves ambicions polítiques. Hi ha un punt en tots aquests comentaris fets per polítics que em molesta moltíssim, combregui o no amb la seva ideologia política, i és que es dubti o es qüestioni la seva habilitat o capacitat no pel mer fet del seu saber fer polític, sinó pel primitiu pensament de ser una dona. D’un Schröder o Kohl ningú hauria gosat. Però ja sé sap que l’home porta en els gens la política, com també la dona aquest meravellós sentiment de la maternitat.

La realitat és que ara tenim una gran coalició –dels dos partits més forts- i els que hi eren a la oposició no els valdrà la lletania fàcil de donar la culpa al govern perquè ells són ara també govern. Divertit serà veure la nova oposició que faran, podran o els deixaran fer els partits que sempre havien actuat com frontisses en les darreres dècades. Per una banda, i potser la que espero amb més curiositat serà veure com actua la FDP, el partit lliberal. Partit que pràcticament amb la seva actitud servilista ha difuminat la seva ideologia de tal manera que si em pregunteu quin són els seus pilars no us sabria respondre en concreció. L’altra prova de foc serà per a Die Grünen, els verds i més amb l’anunci de la retirada de l’omnipresent Joschka Fischer de la política activa. Encara que m’ho acabo de creure. Ell és un animal polític, i li cal beure, alimentar-se, respirar-la, fer-li l’amor... I del nou partit Die Linke? Tot és expectació, i fins a cert punt, perqué ambdos, Lafontaine i Gysi són gats vells i coneguts de l’escena.

Penso que tant per un partit com per a l’altre pot ser una oportunitat única de demostrar la seva maduresa i independència política. I si considero als Verds, bé els vindria aplicar el que millor saben i han après a fer: oposició. Tenir-la, ara més que mai és una condició de supervivència democràtica.


Mai m’he sentit més còmoda amb el meu escepticisme com ara. Observar com mouen les peces d’escac té un efecte d’atracció, i podria arribar a ser un plaer si no fos perqué són els destins de la població els que estan pendents, en molts aspectes, de l’escac-mat.


4 comentaris:

elisenda ha dit...

a veure com funcionarà la kanzlerin... la veritat és que no m'entusiasma la idea del retorn de la cdu, però les condicions són diferents, tot s'haurà de parlar i pactar i això sempre és millor que una majoria absoluta, sigui de qui sigui. tant de bo alemanya sàpiga treure'n partit i pugui començar a funcionar tot una mica millor...

joan ha dit...

Si que serà ben interessant veure com funciona la cosa, sí, sobretor perquè es tracta d'un govern estatal i també perquè supose que la política alemanya és ben difrent a la d'ací, perquè si pense en les cohabitacions de certs governs municipals on governen els dos partits majoritaris cadascú va a la seua i a veure qui trau més ximpleries per gpoder gdir que han fet i guanyar les pròximes i en cap cas es té una visió de govern conjunta i amb una planificació de millorar les necessitats. De tote sformes pel que he escoltat això ja ocorregué abans a alemanya no? el que passa es que no sé com va acabar la cosa.

arsvirtualis ha dit...

No sé Elisenda, no sé. Es respira un optimisme forçat perquè les esperances són grans. I qui promet, rep. Tanmateix no crec que aquest govern, i que consti que no ho dic per ella, acabi la legislatura. Les posicions són molt contraries i contradictories respecte a punts fonamentals com són el mercat de treball i la manera d'impulsar l'economia. Actualment si penso en les lluites socials iniciades el 1848, tan marcades en aquest país, tinc la sensació que formen part d'un somni ennuvolat, i això que aquí els sindicats encara tenen alguna cosa a dir.

arsvirtualis ha dit...

Políticament parlant, i socialment sí que ho serà Joan, però creu-me que amb 5 milions d'aturats la situació no està com per observar-la. La cohabitació aquí serà com a altres Länder o municipis on existeix, civilitzada i més coordinada que a casa nostra perquè sí que hi ha una altra mentalitat política de fer les coses.

Fou legislatura del 1966-1969, sent canceller Billi Brandt. Poc li va faltar per acabar com el rosari de l'aurora, entre altres pels escandols d'acusacions d'espionatge a favor de l'antiga Alemanya Oriental. La guerra freda estava en el seu millor moment en Europa. Tanmateix, i segons diuen els historiadors més avesats, malgrat les fortes mesures econòmiques que el govern va dur a terme, aquèstes van tenir posteriorment -clar!- resultats positius en l'economia. I amb això tenim un cop més el famós cicle repititiu: en una època uns pateixen, en la següent ho tenen millor els descendents.