dissabte, d’abril 29, 2006

Cavall de Troia




Sóc un cavall de troia. Per què me’n considero ? Ara us explico.


Des de fa un anys una de les activitats que duc a terme és la d’organitzar intercanvis escolars. Abans havia fet viatges d’estudi. Trobar escola que vulgués participar-hi no va ser tasca fàcil, ja que no tothom –i tampoc es pot esperar- té la mateixa empenta per empendre nous camins o agafar noves dreceres del camí principal de la seva vida laboral. A més havia de ser una escola catalana.

Arcans del destí i de la mateixa vida van fer que trobessi una persona la qual em va facilitar el nom d’una escola que en podria estar interessada. La següent fase va ser molt ràpida un cop establert el contacte i intercanvi d’informació respectiva; quatre mesos després ja teníem el nostre primer intercanvi.

També em va ser fàcil “vendre” el fet d’intercanviar amb una escola catalana, malgrat que els alumnes nostres aprenen castellà. Els arguments de la interculturalitat, la bogeria que senten alguns per Barcelona –culturalment parlant, en aquest cas- i la resta d’atrezzo paral.lel que vaig suggerir, van ser més que clarividents per a saber que amb tota seguretat rebria el beneplàcit de la direcció. I vet aquí que ja portem tres anys consecutius intercanviat adolescents, sent el balanç molt satisfactori.

D’aquesta manera els meus alumnes a una relativa tendra edat se n’adonen, aprenen i idintifiquen que la realitat de l’assoleiat país que per a ells era l’Estat Espanyol, és una altra molt diferent a la que ells havien rebut. Que la llengua de l'altre país que visitaran i que és el meu no és la que ells aprenen i aquest fet és evident perquè pateixen si més no l’immersió en una família. És curiós observar com després els alumnes em saluden amb un “bon dia” i s’acomiaden amb “un adéu”, i n’hi ha i tot que intenta dir més encara. Val a dir que algunes d’aquestes relacions funcionen a nivell privat: el msn treu fum, els correus van i vénen i el temps de vacances és apreciat per trobar-se de nou.

En el fons cadascú fa la seva tasca pel país de la manera que sigui. I en aquest cas jo m’he disfressat de Cavall de Troia per aconseguir allò que per a mi és bàsic, i és el reconeixement de la meva llengua i cultura. Així sé que els meus alumnes també en són conscients i sabedors.

Aprofito per a comunicar una petita pausa dins de les notres converses sincopades.


El proper dimarts vénen els alumnes catalans a tornar-nos la visita que nosaltres vam fer a mitjans de març. Tenen un programa cultural i lúdic molt interessant que segur els deixarà un bon record de la seva estada i fins i tot una altra opinió que els mostri que no tots els alemanys mengen saltxitxes, que no van pel carrer amb pantalons curts de cuir, que no beuen aquelles piscines plenes de cervesa i que la ciutat que visitaran així com les seves rodalies gaudeixen d'una mediterraneïtat en la seva forma de ser i fer insospitades.


La base d’un intercanvi, entre d’altres, és trencar estereotips.


6 comentaris:

aladern ha dit...

Em trec el barret!
:))

arsvirtualis ha dit...

D'alguna manera he de canalitzar l'energia i les "intencions"... :-)

És una experiència molt enrequeidora perquè és una bona ocasió per conèixer-nos -alumnes i jo- sota un altre punt de vista i una altra situació de quodidianeïtat, i és cert perquè a la tornada el vincle creat es nota i es manté, no amb tots, clar, però amb molts.

Berta ha dit...

...pocs cavall i egues per a tantes Troies vençudes...

El Pensador ha dit...

Petites grans coses... Imito a l’Aladern, i em descobreixo.

arsvirtualis ha dit...

Potser és cert el que dius, Berta. Tanmateix cal intertar-ho allí on hi ha la possibilitat de què es creï un "cultiu" pel futur. No sóc tan idealista com et podria semblar en un primer moment; hi ha un càlcul al darrera i com a tal programat.

arsvirtualis ha dit...

Pensador, que millor fet que donar via lliure als parel.lismes que poden haver en una vida laboral. No tot s'apren en les aules!