dimarts, d’abril 25, 2006

El dia després


Tinc damunt del meu escriptori els llibres que he rebut per Sant Jordi i els que m'he autoregalat jo mateixa. Reconec que dins del seu eclecticisme hi ha una línea que els comunica

Sembla ser que aquelles persones que m’estimen estan preocupades per omplir de forma sistemàtica les meves innumerables –i de vegades penso que també immensurables- llacunes del saber.

Comencem per un llibret, regal d’un bon company –sort a això !- que aprofitant que estic immersa en una fase delirant de la història d’aquest país, s’ha sentit en la necessitat d’ampliar-la a partir de l’estratègia paramilitar usada pels teutons per no contaminar-se més d’elements forànis. El tema no m’era desconegut, però val a dir que sota aquest punt de vista no l’havia tractat encara. Després de llegir-lo estic segura que em podré catalogar d’experta per una part en “Tècniques de guerrilla teutònica boscant” i en altra de “Formacions d’atac-atravessar bosc-defensa legionàries”.

El petit fascicle explica en poques fulles però denses aclaracions que farien el goig d’un estratega, el perquè i el com el cap del poble germànic “querusc” (no és broma!), criat a Roma i ciutadà romà, anomenat Arminius (Hermann pels seus amics) va poder deixar fora de joc i de combat a tot un exercit tan disciplinat com el romà en la batalla que porta el nom del general que manava aquelles desgraciades legions, Varus (Publius Quinctilius Varus). La derrota va ser d’aquelles que deixa empremtes i va suposar que els romans no puguessin crear a la part dreta del Rin una altra província romana. D’aquesta manera el Rin es va convertir en la frontera (limes) natural entre l’Imperi Romà i el grup de pobles germànics que hi eren a l’altra riba del riu.

Una amiga sabent la meva devoció per la música, tot i que no he pogut dedicar-m'hi professionalment (una assignatura més pendent!), m’ha deixat a la porta de casa, com si es tractés dels reis, el llibre: Die Mendelssohns, Bilder aus einer deutschen Familie, d’ Eckart Kleßmann (Els Mendelssohn, Imatges de una família alemanya). Es tracta de la crònica d’aquesta important famíla que no sols es limita a recordar al seu membre més conegut, el compositor i virtuós Felix Mendelssohn-Bartholdy, sinó a tota la família a partir del primer membre que ja es va donar a conèixer com a banquer, Moses Mendelssohn casat amb una Gugenheim i com aquesta família es va unir amb altra tan poderosa com els Oppenheim. No voldria oblidar una figura com la de Fanny Medelssohn, germana d’en Felix. És quasi impossible parlar d’en Felix Mendelssohn i no anomenar-la a ella i la seva positiva influència. Us mantindré informats sobre el seu contingut.

Un altre regal ha estat un llibre de l’escriptora Velma Wallis titulat Zwei alte Frauen (Dues dones velles). És una història de traició i de valentia, de dues dones índies d’una tribu nòmade del nord d’Alaska que a causa de l’edat deixen de ser útils per la comunitat i representen dues boques més per alimentar. D’aquesta manera el cap de la tribu i segons la llei establerta decideix abandonar-les a la seva sort en ple hivern. Les primeres pàgines destilen una sensibilitat i una força que sé que em lligarà fins que no arribi a la darrera pàgina.

I jo m’he autoregalat dos llibres una mica més “lleugers” i vist el rebut, ja he fet bé. Un és d’en Peter Ustinov, i que conté dues novel.les: Der Intrigant i Besonderen Kennzeichnen: keine (Marques especials: cap). El primer ens situa en el temps en el qual l’ IRA encara estava activa i ens presenta un espia de sa Majestat que de forma irònica i amb un pur humor negre britànic intenta esbrinar els motius d’un atemptat una mica absurd. El segon relata en la mateixa línia l’educació burgesa que uns pares li donen a la seva filla, sent la seva màxima consigna la perfecció.

El darrer llibre es titula Tod in Rheinland, que ve a ser com “Morir-se a Renània”, escrit per l’historiador Martin Stankowsky i el “cabaretista” polític Rainer Pause. Confeso que la culpa de la tria d'aquest llibre la tenen les males i darreres influències eumolpnianes. (Sí, no posis aquesta cara que ja saps per on vaig!). Bé, doncs com molt bé el títol us indica el llibre intenta reflexar el cult a la mort i a les formes d’enterrament d’aquest país tan curiós que és Renània des els seus primers pobladors fins als nostres dies... ah, passant també pels romans, i amb això no he pogut evitar la macabre visió de l’escampada de legionaris abandonats en la batalla de Varus.... i és que els anys que rondino per aquí ja m’han encomanat certes coses.


7 comentaris:

Berta ha dit...

feliç 25 d'abril
jo m'he autoarregalat
una petita joia
però es tracta d'un llibre una miqueta gran, regu, pots viatjar amb ell, si vas escassa d'equipatge
tapa dura
bon paper
i tot subratllat ja
bo
almenys el parell de capítols que parlen més sucosament del tema


Los comuneros, excel·lent traducció de no sé dir-vos ara, no el tinc a mà, però l'autor n'és Joseph...

Albert de la Hoz ha dit...

Dels llibres citats no et puc dir res, però frívol com sóc, m'agrada el dibuix que has posat. Els dos nens ben aplicadets de cara al llibre.

arsvirtualis ha dit...

Berta, són els llibres ideals per equilibrar la tauleta de nit. ;-))

Per cert, recordo quin dia és avui.

arsvirtualis ha dit...

Albert, el llibre de Velma Wallis em sembla que està traduït al català. És un llibre intimista i dur pel que ja porto llegit. Els d'Ustinov, segur que també ho estant de traduïts.

El darrer que esmento, sols està en alemany, però ja quasi l'estic acabant i és tota una al.legoria a la mentalitat renana de com entenen la vida i encara més la mort, que no dista gaire de la mediterrànea. És una perla de la subtil ironia.

Eumolp ha dit...

Bé, estimadíssima amiga, de llacunes de saber en teniu tots, és ben natural. Per a aquestes circumstàncies s'han inventat els llibres, que són com barquetes per navegar-hi i arribar a ports discrets i comfortables.

I amb l'innegable avantatge que els rems es traginen sense un excessiu esforç.

Eumolp ha dit...

P.S. Friso per poder tenir notícies més exactes d'aquesta notabilíssima aportació a l'estudi de la cultura renana. Honors sien retuts a Martin Stankowsky i a Rainer Pause, als quals reconec el mèrit de l'encertada tria de l'objecte de les devocions que comparteixo.

arsvirtualis ha dit...

Eumolp, tu remes molt?
Respecte el llibre, te l'enviaré i com a exercici meditatiu el vas traduïnt. Així que ens trobem, ja et demanaré els deures.