diumenge, d’octubre 22, 2006

Canvis

Des de fa temps que només estic vivint canvis al meu voltant. Aquests s’han intensificat els darrers mesos i tots ells d’alguna manera m’afecten directament amb diferents graus d’intensitat. Són canvis radicals perquè no deixen cap possibilitat de transformació. Són canvis on habita el final amb el trencament de la línia iniciada.

Negar la situació d’incertesa seria no voler ni escoltar ni veure l’evidència dels fets. Sols sé, que alguns dels canvis que s’han produït són ja irreversibles i que han enfilat altres línies de seguiment. I els altres? Els altres resten a la capsa de les reflexions i esperen amb neguit trobar-ne la solució, si és que és posible obtenir-ne una de factible.

Aquesta preocupació fa que les meves nits siguin en el seu principi més llargues i en el seu final, paradoxalment, més curtes. Dormir s’ha convertit en acte obligat pel cansanci després de fer i fer més voltes tractant de voler saber veure la solució que podria ser la millor alternativa, tot i sabent que aquesta no sols seria la millor, sinó l’única.

Tinc present que tot canvi implica un final, i que aquest final pot ser el principi o inici d’una nova vivència o activitat . Però a hores d’ara i després d´haver llegit una de les cartes arribades ahir dissabte -anunciant-me un altre canvi no esperat- no veig massa clar quina solució o determinació he de prendre per a minvar la trencadissa que em temo.

El dilema s’ha instal.lat en mi i jo me’l miro qüestionant-lo sense massa convicció i sense saber quant de temps el tindré per company de vivenda.

7 comentaris:

Pep ... però posa-li Angu, també ha dit...

El millor que podem fer amb els canvis és intentar viure amb ells.
Cal intentar tenir la ment prou freda per assimilar-los i per saber quan ens podrem desfer d'ells.
Ànims! L'ésser humà no accepta de molt bon grat els canvis ... però de la mateixa manera aprén a viure'ls!!!

Un petó

Albert ha dit...

Segurament et diria, des de la meva posició d'especialista en el canvi, alguna cosa semblant a la que et diu Pep... Com que no fa massa temps que ens llegim, et diré que la meva idea general sobre el tema (deixant de banda les consideracions particulars de cada canvi,que són le simportants i les que ens han de fer prendre unes determinades decisions...) és resumeix en la imatge del jonc: ben arrelats, però flexibles. Penso que el Pep té raó, la majoria dels humans no assumim el canvi amb massa facilitat però estaria bé saber-s'hi adaptar.
Ai, una última cosa. Recomanació personal experimentada: no et precipitis, però prén, tu, alguna decisió.
Petó, també.

turrai ha dit...

De tant en tant vaig passant. Bé, desitjo que les reflexions et facin trobar les solucions als teus dilemes i si els canvis han de ser irreversibles, almenys que siguin en positiu.
Una abraçada.

Abogada en Bcn ha dit...

Hola maca! Jo també estic vivint època de canvis i estic mig il.lusionada, mig deprimida i mig acollonida (bé un terç de tot vull dir). És molt dur, però això ens fa avançar. Una abraçada!

Romaní de Mata ha dit...

Canvis, sempre n'hi ha de canvis.

Però canvis amb possible trencadissa això ja vol dir canvis conclictius.

Anem per pams...

Si són personals (íntims) això només ho sap cadascú perquè aquí ens referim als sentiments i aquest és un lloc on cadascú batega..

Si són professionals sempre hi ha noves aventures per on navegar encara que hi haurà el neguit per la qüestió dels doblers... però una cosa porta a l'altre deixa-se anar a veure on el món et porta.

Perquè no?

Confiança

(tú ets una gran professional!)

au vinga!

arsvirtualis ha dit...

Gràcies pels ànims, a tots. De fet no sabia com contestar als vostres comentaris. Fa temps que em manca la tranquil.litat i les ganes per poder recollir en aquest món virtual el que voldria dir-vos; món que ha esdevingut una part de la meva persona, aquèlla que de forma pseudoanònima deixa fluir els seus pensaments, les seves sensacions, i sí, perquè no, de vegades i sense voler de forma més o menys críptica els seus sentiments també.

Si, de canvis n'hi ha sempre, i jo els accepto perquè no em puc imaginar una vida i una existència aferrada a un moment, encara que aquest sigui l'origen d'un possible benestar o felicitat. De fet, és impossible aferrar-se perquè en molts de casos els canvis són independents a nosaltres. Si són irreversibles, què hi farem. Fa mal, però he sabut trobar un camí alternatiu que deixa la porta oberta. No serà mai el que jo hauria desitjat, però si ho reflexiono tinc més del que hauria pensat.

Els professionals poden o no afectar en més o menys mesura la pròpia vida. S'accepten. I els altres? També. Sols que de vegades resulta difícil veure com un canvi fa que t'adonis que aquella "personeta" que creies conèixer ha esdevingut una desconeguda o simplement no saps reconèixer-la. No es tracta de buscar causes, ni motius, solament, sinó d'acceptar que els canvis hi són i acompanyen i també el més important saber qui és en realitat la "personeta" que tens al davant i que exigeix de tu que transformes la teva visió i vegis la nova que hi és o potser la que ja hi era i no estava destapada de forma clara.

Cal revisar els comportaments anteriors i saber que la conviència i acceptació d'aquells que s'estimen no és un fet obvi. Havia oblidat de mirar els ulls i de llegir-los.


Escric això i somric, perquè no pensava que la meva resposta als vostres comentaris podria ser quasi més llarga que la meva entrada. Els mots flueixen per sí mateix.

Una abraçada...

Romaní de Mata ha dit...

em commou la teva intel.ligència.

gràcies