© Klaus Lefebvre
Feia temps que tenia ganes de tonar a sentir aquesta òpera amb un romanticisme molt especial i que en el seu temps va despertar moltes controvèrsies perquè Wagner no va ajustar mai els fets històrics dels personatges i com posteriorment amb altres obres seves, va triar la línia de la síntesis de diferents sages i poemes èpics.
En el cas de Lohengrin, Heinrich es presenta com emperador alemany, quan en aquella època no exisitia el Sacre Imperi Romanogermànic, sinó tota una conjunció de cases reals derivades i sorgides després de la desaparició de Carlemany i que pretenien optar al tro. De fet l’any 843, amb la mort del rei Lothar, es fa la separació de l’imperi carolingi en dues parts: l’imperi franc occidental i l’oriental. Heinrich després d’alguns avatars es fa càrrec de l’oriental. Heinrich I, poderós, va aprofitar el caos deixat i va avançar cap occident, atravessant la frontera màgica i natural que suposa el Rin fins arribar a Lorena (Lothringen). Tanmateix, i en el Tractat de Bonn (921), Heinrich continua sent anomenat i citat com “Rei de l’Imperi Franc Oriental”. Serà el seu fill Odó qui en el 962 reinstaurarà l’herència de Carlemany rebent el nom d'Odó I, anomenat el Gran i sent coronat a la Capella Palatina a Aquisgrà. El seu fill, Odó II amb la seva esposa, l’emperatriu Teofanu, continuarà l’idea carolingía i assentarà les bases del que seria una unió europea. De fet Odó II va morir jove amb sols 28 anys (en concret de malària), i fou la seva dona, Teofanu qui va portar tot el pes de regència i govern dutant molts anys fins que Odó III va ser proclamat emperador .
Una altra curiositat és que el comptat de Brabant, autònom tal i com el proposa Wagner no existia als voltants del 930, data situada pel compositor. Històricament hi trobem un estat “de transició” anomenat Baixa Lorena (Niederlothringen). L’any 959 per separació es quan pren oficialitat Brabant, sent el primer compte Gottfried, anomenat com el germà d’Elsa en l’òpera. El 959 tot el territori actual belga pertanyia a Lorena, sota el govern de Gottfried, compte de Lovaina. Però la Baixa Lorena va passar a mans del bisbat de Colònia, sent el bisbe Bruno von Sachsen, fill petit de Heinrich I i germà del que seria posteriorment emperador Odó I, el Gran. Bruno fou enterrat a l’església de Sant Pantaleó de Colònia per desig propi, on també hi són les despulles de l'emperatriu Teofanu.
Malgrat la llunyania temporal en la qual es van desenvolupar tots aquests fets, i també l’oblit al qual estan condemnades aquestes èpoques històriques en el contexte del coneixement actual i quotidià, els temps esmentats són molt emocionants pels canvis que hi van haver i molt importants perquè la posterior configuració europea –fins arribar als nostres dies- es va anar decidint en aquells moments. Per una altra banda tenim l’incursió del cristianisme, i de quin territori es creia ser l’hereu directe d’aquesta creència. Recordem els merovingis, el gral, la sang de Jesucrist, i es pot entendre perquè durant generacions i generacions es va creure en aquestes terres que ells tenien una obligació de continuar, fins i tot de caire divina. Aquests pensaments mig oblidats per altres moviments més “mundans” com el de la Il.lustració, van resorgir en el periode nacionalista. Els problemes socials emergents i la pèrdua de valors els van potenciar. Així, Wagner –que és considerava un nacionalista d’esquerres- va crear un argument ple d’anacronismes i inexactituds històriques però que cumplien perfectament el pensament romàntic de l’època. I en aquest marc es desenvolupa una història que no és d’amor simplement en el sentit de “princesa somia amb príncep blau, blanc –perdó-“, sinó de lluites entre els dos grans dilemes espirituals que regnen i dels quals Wagner en torna a donar la seva opinió personal, que no fidedigna com és el fet pagà en la figura d’Ortrud i el cristià –incipient- en Elsa, sense oblidar el poder polític existent.
La representació que vaig sentir i veure el passat dijous va tenir dues línies, i no tangencials sinó paral.leles. Per una banda una escenificació que desprenia una aroma intens de naftalina. Cert que Klaus Maria Brandauer ha fet possible el seu somni infatil (sic!) i que ha madurat aquest somni durant 60 anys. Amb això ja tenim la resposta a l’estatisme dels personatges, del conservadurisme de l’escenari i especialment de l’exposició infantil i plena de tòpics del bé i del mal: Ortrud amb el seu sensual vestit negre acompanyat d’una estola de color gerd fosc en contraposició al vestuari de novícia d’Elsa. O més clar, l’aparició del cigne –un veritable repte de gust per qualsevol escenificador, ho reconec!- amb Lohengrin vestit amb un traje que semblava haver baixat d’una nau espacial d’una sèrie de ciència ficció dels anys 50. I tot un llistat de petits detalls: rosari entre les mans d’Elsa, la forma de creu exagerada de l’espasa de Lohengrin –molt diferent a la Telramund-, les coronetes de flors i l’escena de la nit de noces....
Per l'altra, sort amb els cantants que em van fer oblidar i em van fer concentrar de manera única amb la música. L’interpretació musical –Gürzenich Orchester Köln- dirigida per Markus Stenz va ser una veritable delícia. El cor va demostrar la seva qualitat sense oblidar com és de difícil i delicat el rol que aquesta òpera li reserva. Excel.lents: Dalia Schaechter-Ortrud, una cantant amb una presència melodramàtica fabulosa i una veu que transmet amb plenitud i amb intensitat maligna el paper que representa. Klaus Florian Vogt que va mostrar el seu Lohengrin amb gran lirisme i elegància. I Telramund, amb Krister St.Hill amb una veu càlida, harmoniosa, elegant i amb caràcter. Llàstima que Camila Nylund a causa de la seva propera maternitat no va cantar el paper d’Elsa. En el seu lloc, Kirsten Blanck va saber estar en el seu rol, encara que la seva veu vibrava massa per al meu gust. I Heinrich, Reinhard Hagen? Doncs solemne com ha de ser un rei en el seu paper de moderador.
En el cas de Lohengrin, Heinrich es presenta com emperador alemany, quan en aquella època no exisitia el Sacre Imperi Romanogermànic, sinó tota una conjunció de cases reals derivades i sorgides després de la desaparició de Carlemany i que pretenien optar al tro. De fet l’any 843, amb la mort del rei Lothar, es fa la separació de l’imperi carolingi en dues parts: l’imperi franc occidental i l’oriental. Heinrich després d’alguns avatars es fa càrrec de l’oriental. Heinrich I, poderós, va aprofitar el caos deixat i va avançar cap occident, atravessant la frontera màgica i natural que suposa el Rin fins arribar a Lorena (Lothringen). Tanmateix, i en el Tractat de Bonn (921), Heinrich continua sent anomenat i citat com “Rei de l’Imperi Franc Oriental”. Serà el seu fill Odó qui en el 962 reinstaurarà l’herència de Carlemany rebent el nom d'Odó I, anomenat el Gran i sent coronat a la Capella Palatina a Aquisgrà. El seu fill, Odó II amb la seva esposa, l’emperatriu Teofanu, continuarà l’idea carolingía i assentarà les bases del que seria una unió europea. De fet Odó II va morir jove amb sols 28 anys (en concret de malària), i fou la seva dona, Teofanu qui va portar tot el pes de regència i govern dutant molts anys fins que Odó III va ser proclamat emperador .
Una altra curiositat és que el comptat de Brabant, autònom tal i com el proposa Wagner no existia als voltants del 930, data situada pel compositor. Històricament hi trobem un estat “de transició” anomenat Baixa Lorena (Niederlothringen). L’any 959 per separació es quan pren oficialitat Brabant, sent el primer compte Gottfried, anomenat com el germà d’Elsa en l’òpera. El 959 tot el territori actual belga pertanyia a Lorena, sota el govern de Gottfried, compte de Lovaina. Però la Baixa Lorena va passar a mans del bisbat de Colònia, sent el bisbe Bruno von Sachsen, fill petit de Heinrich I i germà del que seria posteriorment emperador Odó I, el Gran. Bruno fou enterrat a l’església de Sant Pantaleó de Colònia per desig propi, on també hi són les despulles de l'emperatriu Teofanu.
Malgrat la llunyania temporal en la qual es van desenvolupar tots aquests fets, i també l’oblit al qual estan condemnades aquestes èpoques històriques en el contexte del coneixement actual i quotidià, els temps esmentats són molt emocionants pels canvis que hi van haver i molt importants perquè la posterior configuració europea –fins arribar als nostres dies- es va anar decidint en aquells moments. Per una altra banda tenim l’incursió del cristianisme, i de quin territori es creia ser l’hereu directe d’aquesta creència. Recordem els merovingis, el gral, la sang de Jesucrist, i es pot entendre perquè durant generacions i generacions es va creure en aquestes terres que ells tenien una obligació de continuar, fins i tot de caire divina. Aquests pensaments mig oblidats per altres moviments més “mundans” com el de la Il.lustració, van resorgir en el periode nacionalista. Els problemes socials emergents i la pèrdua de valors els van potenciar. Així, Wagner –que és considerava un nacionalista d’esquerres- va crear un argument ple d’anacronismes i inexactituds històriques però que cumplien perfectament el pensament romàntic de l’època. I en aquest marc es desenvolupa una història que no és d’amor simplement en el sentit de “princesa somia amb príncep blau, blanc –perdó-“, sinó de lluites entre els dos grans dilemes espirituals que regnen i dels quals Wagner en torna a donar la seva opinió personal, que no fidedigna com és el fet pagà en la figura d’Ortrud i el cristià –incipient- en Elsa, sense oblidar el poder polític existent.
La representació que vaig sentir i veure el passat dijous va tenir dues línies, i no tangencials sinó paral.leles. Per una banda una escenificació que desprenia una aroma intens de naftalina. Cert que Klaus Maria Brandauer ha fet possible el seu somni infatil (sic!) i que ha madurat aquest somni durant 60 anys. Amb això ja tenim la resposta a l’estatisme dels personatges, del conservadurisme de l’escenari i especialment de l’exposició infantil i plena de tòpics del bé i del mal: Ortrud amb el seu sensual vestit negre acompanyat d’una estola de color gerd fosc en contraposició al vestuari de novícia d’Elsa. O més clar, l’aparició del cigne –un veritable repte de gust per qualsevol escenificador, ho reconec!- amb Lohengrin vestit amb un traje que semblava haver baixat d’una nau espacial d’una sèrie de ciència ficció dels anys 50. I tot un llistat de petits detalls: rosari entre les mans d’Elsa, la forma de creu exagerada de l’espasa de Lohengrin –molt diferent a la Telramund-, les coronetes de flors i l’escena de la nit de noces....
Per l'altra, sort amb els cantants que em van fer oblidar i em van fer concentrar de manera única amb la música. L’interpretació musical –Gürzenich Orchester Köln- dirigida per Markus Stenz va ser una veritable delícia. El cor va demostrar la seva qualitat sense oblidar com és de difícil i delicat el rol que aquesta òpera li reserva. Excel.lents: Dalia Schaechter-Ortrud, una cantant amb una presència melodramàtica fabulosa i una veu que transmet amb plenitud i amb intensitat maligna el paper que representa. Klaus Florian Vogt que va mostrar el seu Lohengrin amb gran lirisme i elegància. I Telramund, amb Krister St.Hill amb una veu càlida, harmoniosa, elegant i amb caràcter. Llàstima que Camila Nylund a causa de la seva propera maternitat no va cantar el paper d’Elsa. En el seu lloc, Kirsten Blanck va saber estar en el seu rol, encara que la seva veu vibrava massa per al meu gust. I Heinrich, Reinhard Hagen? Doncs solemne com ha de ser un rei en el seu paper de moderador.
4 comentaris:
cloc!
No m'hi entenc gens d'òpera. Potser ho hauré de tornar a intentar més endavant, perquè veig que m'estic perdent alguna cosa interessant.
Has pensat potser de comprar-te una nova i més estable cadira?
Doncs ho és, al menys per a mi. Interessant és de vegades el rerefons (social, històric, polític, etc.) del perquè una òpera o obra ha estat composta. No sols és la música i/o el text.
Publica un comentari a l'entrada