dissabte, de març 22, 2008

cacofonia silenciosa


És curiós els moments que estic vivint de fa temps. És una evidència: no em prodigo massa pel meu blog, fet que per una altra banda tampoc és nou, i de manera indirecta oblido trucar a les vostres portes. Sols esporàdicament goso a entrar i amb un deix ple penombra volàtil deixo constància de la meva visita.

D'un temps ençà no sé el motiu - o sí- que m'impedeix reflectir al paper els pensaments i les sensacions que travessen tangencialment pel meu cap i pel meu esperit. Sé que podria omplir fulls i fulls sense aturar-me per separar la ploma del paper, sé que podria passar-me hores sense adonar-me del seu pas per davant meu, sé que deixaria molt més de mi, d'una manera més tangible, però la realitat fa que tot quedi tapat dins de la profunditat del que potser en un temps futur serà la meva memòria.

Sé que he entrat en una fase “cloïssa”, com molt bé qualificaria un estimat amic meu. El que sento i penso tinc ho tinc com tan íntim, tan meu que el meu pudor i la meva prudència natural no em deixen transcriure-ho en mots públics.

Tanmateix i sabent com és d'impossible i inútil aturar-se, vaig fent el camí que és el meu, a cops amb molts dubtes i de vegades, com ara, seguint-lo paral·lelament per poder tenir aquella perspectiva de la distància de mi mateixa. Sé que quan arribi el moment em tornaré a fondre amb ell . Aquesta será, després de to, la finalitat.

5 comentaris:

Albert ha dit...

Encara que l'aspecte sigui de "cloïssa", pudor i prudència, sembla que hi sents, la qual cosa ja està bé. Fent camí, vaja. Petonàs per una de les meves "closques" preferides.

arsvirtualis ha dit...

Sí, en això tens raó, si no fos així no seria conscient de la fase que estic vivint.

Saps... des d'ahir pel matí que està tot blanc i a hores d'ara continua nevant. Fa fred i m'agrada. Pot semblar una paradoxa, però sentir-lo a la pell em fa sentir viva.

Un petonàs per a tu també!

Ferran ha dit...

És important agafar distància, de tant en tant. Tancar-se en un mateix per prendre la mesura al que ens envolta. Bé, parlo en genèric, és clar, perquè no ens coneixem personalment; però crec que el missatge és aquest i, en qualsevol cas, sempre va bé aturar-se i mirar-se les coses una mica de lluny.
Salut, Ars.

romanidemata ha dit...

el pudor...
potser tens raó i certs estats d'ànim són particulars, íntims, i no cal airejar-los, en públic.
Però entre línies i pel què expliques s'entreveu.

Les cloïsses es tanquen i s'obren...

Salut!

Ramon Aladern ha dit...

Ars, que no saps que tots els camins tenen meandres? l'important és fer camí, no aturar-te.
Que tinguis un bon dia.