diumenge, de març 02, 2008

vent

Un dels meus estels: El baró vermell
Vrouwenpolde, 2005


Divendres vas venir de nou. M'agrada quan hi ets amb mi perquè em reculls i em retornes a la meva essència originària. Amb tu hi sóc de nou al meu centre i sé que la nostra complicitat m'allibera de tots els meus neguits renovant-me.

Dies com aquests em traslladen a un temps estimat. Ja ho saps. Un temps lluny perquè així ha de ser, si seguim el camí que anys abans vam encetar; un temps en la memòria, de despreocupació infantil i de felicitat per descobrir nous i interessants fets; un temps on el senderi hi era absent i el viure dia a dia era una aventura constant.

He sortit a la terrassa i m'he quedat mirant un cel estès davant meu, que capriciós no es decideix quin vestit posar-se. Tanco els ulls i sento la teva abraçada mentre les teves petjades deixades en mi em confirmen que no pots restar més temps al meu costat, que has de seguir també el teu camí. De sobte sé que som aquells amants marcats que senten la seva vida vinguda a empentes determinades per forces alienes a la nostra voluntat. Viurem del sentit viscut en un instant.


10 comentaris:

joan ha dit...

sempre he cregut que els amants es fan empentes de forces alienes a ells mateix, crec que la mateixa essència de l'amor així ho demana ... escolta és preciós el que has escrit i quan dic preciós és perquè quan allò que escrius pots sentir-ho com a teu o com a desig o com a contemplació és preciós :) una abraçada

J. ha dit...

L'estel es deixa abraçar pel vent i sent la força de la corda que el lliga a la terra. Contraris, debats, paradoxes, potser equilibri: la vella llei del funambulista. D'això se'n diu vida.

romanidemata ha dit...

Òsti aquest relat, te un sentiment de nostàlgia, però a la vegada realista i em trasbalsa, em toca...
però per a mi, dec ser encara un infant... sobretot el viure dia a dia és una aventura constant....
petons i molt bon dia arsvirtualis.

salut

arsvirtualis ha dit...

Bon dia Joan,

Amb una mica de retard involuntari et deixo senyal de mi. Sí tens raó en el que dius i més si parteixes del que és l'essència de l'amor. Ha de ser així per a què aquest vincle existeixi vers forces que el podrien anul·lar. I aquestes forces sempre són alienes. Hi ha un fil molt subtil, fràgil i invisible on agafar-se i aquí hi són els instants.

arsvirtualis ha dit...

J., la meva vida ha estat des de que em sé una paradoxa, una lluita de contraris dins meu. I he après que es complementen i han fet i fan el que jo sóc. Hi ha una harmonia, paradoxalment.

arsvirtualis ha dit...

RdM, hi ha melangia per un temps intacte als meus ulls. Un temps important que alimenta el meu esperit quan aquest veu el seu món amb la responsabilitat condicionda d'adult. Tu ja saps que la meva professió es un joc de forces molt sensibles entre donar i rebre, en tots els sentits, encara més si l'has triat per vocació. Però de vegades dónes més i arriba un moment que l'energia positiva que tens per a oferir i regalar l'has de renovar. Cadascú activa els seus mecanismes per saber iniciar una nova fase.

I respecte a ser encara un nen, que sàpiques que són una defensora del "complexe de Peter Pan"; retornar als primers orígens, al menys per a mi, em fa entendre moltes coses i alimenta la meva curiositat constant i el voler seguir endavant reduïnt la frustració del dia a dia. No hi ha tanta amargura.

Francesc ha dit...

der Frühling, der naht schon
der Winter? vorbei
der Sommer, der einst war,
wird noch einmal sein

--

fühle dich geknutscht
schöne Grüße aus Frankfurt

arsvirtualis ha dit...

Eduard Mörike (1804-1875)

Frühling läßt sein blaues Band

Frühling läßt sein blaues Band
Wieder flattern durch die Lüfte
Süße, wohlbekannte Düfte
Streifen ahnungsvoll das Land
Veilchen träumen schon,
Wollen balde kommen
Horch, von fern ein leiser Harfenton!
Frühling, ja du bist's!
Dich hab ich vernommen!

ich betrachte und fühle mich als geknutscht!
liebe Grüße aus Kölle!

Im Übrigens, wunderschönes Lied, vertont von Hugo Wolf und Robert Schumann.

Josep Mª ha dit...

Encantat d´haver-te visitat. Tens uns escrits amb molta força i sentiments....
I recorda, no deixis aquells instants mai sols..son part de la nostra vida..
Una forta abraçada desde la nostra catalunya...
Josep Mª

arsvirtualis ha dit...

Bona nit Josep,

Benvingut al meu àmbit. No som sense instants. Són les petites parades en moviment que anem fent mentre caminem, mentre vivim. Una forta abraçada per a tu.
Salutacions des de Colònia.