diumenge, de gener 09, 2005

papers i annexes

M’he llevat avui tard i cansada, després d’haver passat una mala nit. He obert els ulls i he vist per primer cop l’evidència del que vindrà demà, la retornada, i francament no m’ha fet cap gràcia.

Tanmateix i amb una inèrcia ben apresa, he iniciat el meu dia que m’ha portat directa al meu cau. I allí, esperant-me en un silenci tenebrós la dimensió de la tragèdia: Safates encara plenes de treballs i exàmens que es moren de desig per rebre nota i alguns arxivadors amb material que esperen amb candeletes una dieta que els faci aprimar per a no fer sofrir més la prestatgeria que comparteixen.

Sembla que no hagi fet res en aquesta darrera setmana. Quina estranya progressió geomètrica s’aplica a la meva feina que em transpua la sensació que quan més he fet més em queda?

Veien tan meravellosa exposició de fets, no penseu que he sentit mala consciència, en absolut. El primer que m’ha vingut al cap és un comentari que des de que el vaig llegir he procurat aplicar-lo, si més no en la seva totalitat, sí en uns cànons més que acceptables.

“ Die Basis für eine gesunde Ordnung ist eine große Papierkorb”
(La base per a un ordre saludable és una paperera gran)

No he pogut deixar d’entreveure’m amb un somriure més que maquiavèlic dibuixat als llavis i omplimt-me d’una satisfacció que ha començat a alegrar-me un dia que no es presentava gaire ufanós.

Quina meravella si puguessi desfer-me’n sense patir conseqüències! I més si penso en el contingut d’alguns dels textos que hauré d’empassar-me. Sé que una certa frustració m’anegarà de nou i em farà qüestionar si no seria una bona hora de cercar noves orientacions.

Passada l’eufòria del moment, m’he dit que seria millor cabussar-me en la realitat, més que res per no angoixar-me després.

Per cert, el comentari és d’un dels escriptors i periodistes més aguts i brillants que he llegit, Kurt Tucholsky (Berlin 1890 – Hindas/Suècia 1935). Avui hauria estat el seu aniversari...

3 comentaris:

Barandaia ha dit...

Jo sóc d'aquella mena de persones que mai no em desfaria de res. El meu somni seria tenir unes golfes immenses per poder-ho guardar tot per sempre... Sempre tinc la sensació que alguna vegada voldré trobar per casualitat el que sigui, i que em vingui a la memòria qualsevol detall que ara és ínfim però qui sap si d'aquí vint anys serà trascendent...

Però això de què tu parles... això segur que tens ganes d'arxivar-ho a la P (de paperera, és clar... l'arxiu més definitiu i eficient que hi ha, i el més net sens dubte)

Potser no pots fer-ho, però et queda un consol. Sobre tots aquells que s'ho mereixerien i que no pots fer-ho, i que a més et fan perdre un temps preciós que podries dedicar a altres coses... els pots fer caure tot el pes de la llei, de la justícia... o fins i tot la clemència i la teva infinita benevolència, que ben segur que et farà sentir molt millor!

Només a uns quants us està reservat aquest privilegi ;-)

arsvirtualis ha dit...

Estimada Barandaia,

Crec que pots pensar que també m'agrada guardar certes coses, de vegades potser com una determinació fetitxista. La memòria és traidora en molts de cops i el perill de l'oblit amença entrar en aspectes en els quals el voldríem refusar.

Tanmateix arxivar com a acte de clausura d'una etapa o fet és necessari per poder començar-ne una altra. D'un mateix depèn la col·locació a vista o no dels arxivadors que anem omplim, o fins i tot que ens fan omplir.

espiadimonis ha dit...

La frase és absolutament genial, la meva visceralitat me'n fa ser totalment partidari. Gràcies per compartir-la.