diumenge, de març 20, 2005

a M.

Ara que han passat un dies, que la distància –com ja saps- pot suavitzar i adormir els sentiments i les sensacions, puc encetar aquestes paraules que potser no les podràs llegir però que de bon prou les coneixes.

Hi ha dies que comencen amb la tristor arrapada al cos i gravada a l'ànima. Suposo que aquesta situació regnava en mi quan vas decidir passar per casa. Volies donar-me una notícia, havies de donar-me-la i va ser casualitat que aquell no fos un dels meus millors. Per això quan la vas dir només vaig poder reaccionar de la manera que ho vaig fer, sentint que el terra s’obria i jo tota em perdia en el seu interior.

Em dius que deixes la ciutat que s’havia convertit una mica en la teva, com també ha esdevingut la meva. Te’n vas a Caracas, en principi, per tres anys. Aquesta era la teva notícia. Mentalment em situo a l’espai d’aquella ciutat i la relativitat de la llunyania se’m presenta amb tota la seva força colpidora.

Em parles de les teves pors, i ja no per la situació política ni de seguretat ciutadana, sinó d’aquella sensació que implica començar de nou, des del prinpici. Llegeixo en la teva veu i ulls que hi ha molts pensaments que per quasevol motiu no em vols dir. Et conec el suficient per saber que no cal preguntar, que el que s’ha de dir trobarà el seu dia i el seu moment.
Per a tu, serà una experiència inolvidable, ho sé. I dic això perquè sé com absorbeixes noves coneixences des de la teva aparent passivitat. Se’t nota il·lusionada. I això em fa feliç.

Però jo em sento trista. Saps, no em preocupa el temps com el fet que és. Veure passar els dies, viure’ls, assimirlar-los. Em preocupa els canvis que van viculats al seu pas, i que són inevitables. I és bo que així sigui, i és bo que així arribi. Però em rebelo pensant que aquests puguessin afectar el que tenim.

Tanmateix sé que no ens perdrem. Sabem que les nostres vides formaran un quàdrilater els vèrtex del qual són les ciutats a les quals estem, estarem vinculades. Elles sabran reunir-nos. Però tres anys... sense el contacte de veure’ns, de trobar-nos, de xerrar, de preparar i d’organitzar aquelles coses que ens agraden..

També saps que les nostres vides, la teva i la meva, estan en moviment continu. On acabarem no ho sabem, ni tu... ni jo. Però sí que tinc la certesa que sabem on es trobarem, i aquest vincle d’esperança farà més soportable l’absència teva en la meva quotidianeïtat. En aquest instant me n’adono que ens queden quatre mesos per compartir-los, sense angunies ni presses i sense disfressar res, sabent guardar la naturalitat que sempre hem tingut.

La teva amistat ha estat un fluir d’impulsos positius. T’enyoraré. Molt. Aquesta és l’única realitat, ara per ara, del que sento.


4 comentaris:

Eumolp ha dit...

Et deixo les paraules d'un amic. D'amics, ja saps, se'n tenen de moltes menes. Però hi ha el que no t'abandonen mai. Com M. Com tants d'altres.

EL GRAN FOC

Atio focs
que se m'apaguen.
No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
Cada dia
més fatigat, però mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
que totes les guspires
omplin la nit.

J.V.

JoanAlbor ha dit...

La serenitat i la seguretat que transmet el teu escrit, malgrat l'absència que sempre deixa un aire de tristor, fa que l'esperança i l'amor sobreisquen. Me n'alegre molt, no per la separació momentània, perquè en realitat només és això momentània i espacial, sinó pel lligam lliure i voluntari que és qui manté o no manté el sentiments i en aquest cas hi veig que sí existeix. Una abraçada molt forta. Gaudiu dels mesos que queden per la partida amb eixe sentiment tan bonic i lliure que ens mostres. Besos.

arsvirtualis ha dit...

D'amics se'n tenen de moltes menes, em dius. I jo et dic costa molt fer-ne, ho saps i n'hem parlat. No m'he acostumat -ni vull fer-ho- a renunciar a la tristor que m'inunda quan una persona que estimo se'n va de la meva proximitat, simplement perquè m'agrada sentir les veus, els riures, els malhumors; perquè m'agrada participar de la seva conversa, dels seus pensaments, així com ser-hi present des del silenci de la reraguarda en aquells moments que li calgui caliu o una abraçada que aculli el seu pesar.

arsvirtualis ha dit...

Joan, l'amistat sols la puc concebre des de la llibertat compartida d'ambdues parts. Sols així em puc sentir lligada a la persona que considero amiga. Sé que pot semblar-te una paradoxa, però si ho penses, que millor "obligació" que la que tries lliurement i més si aquesta és per estimar i ser estimat? Una abraçada.