diumenge, de maig 15, 2005

La meva ciutat, capítol II

Dues coses em van sorpredre d’aquesta ciutat quan em vaig instal·lar i vaig anant assolint una certa idea de la idiosincràsia dels seus habitant:

1. Una cita
2. Un costum social


“Et küt wie et küt!”

En “Hochdeutsch”: “ Es kommt halt alles so, wie es sowieso kommt”

En l’idioma de la ciutat més o menys seria traduït com “Les coses vénen justament com vénen”. No em direu que aquesta frase no recull en sí la sabiesa més profunda d’una certa essència mediterrànea?

I és així, perquè si els fets o les coses han de ser així, si ens vénen precisament perquè han de venir, sense poder fer res, el que nosaltres hem de procurar és adaptar-les a la nostra comoditat i taranà i treure’n de la situació el millor profit possible, àdhuc a que la metamorfosi sigui tan radical que ja no es reconeguin en els seus orígens. Sembla que en aquesta ciutat lluitar contra les adversitats més òbvies no deixa de ser un absurd. I d’aquesta manera tots creuen i fan per a què la solució arribi quan menys hom l’esperi.

Si amb la frase s’acabessi, potser ens conformaríem amb aquesta mena d’estoicisme actiu practicant, però el fets ens confirmen que alguns dels habitants d’aquesta ciutat hi solen afegir un annexe i al qual li heu de posar una entonació de misteri, perquè ja sé sap, el que ha de venir i es deconegut ens pot portar sorpreses, i també és intrínsec a la natura dels habitants d’aquesta ciutat mostrar un cert melodramatisme que no podria envejar a cap obra de teatre grega.

“Und wir werden sehen, abwarten!”
( “i ja veurem, restem a l’espectativa!”)

Però ningú especifica què és el que veurem i perquè hem d’estar a l’aguaït com si es tractessi de fer nit a un parany en una nit de cacera de tords. I quan algú diu aquesta expressió tothom al seu voltant que la sent es queda com en extasi perquè se sent partícep d’alguna complicitat col·lectiva i apretant els llavis caboteja amb esguard seriòs confirmant que és de la mateixa opinió i parer d’aquell que ha dit l’annexe.

Després d’aquesta experiència tots els meus possibles esteròtips van ser difuminats en un plis-plas... I a hores d’ara jo també apreto els llavis, cabotejo i m’apunto a la catarsi dels arcans de les evidències.


P.D.
El costum ja us el contaré un altre dia. Sols us dic que m’estranya que en la biografia de Maquiavel no hi consti la seva estada per aquesta ciutat. Encara que havent tenint una fundadora com la que va tenir, les idees de Maquiavel no deixen de tenir un cert aire de llar d’infants.


4 comentaris:

arsvirtualis ha dit...

Genau elisenda! Du hast es gut erraten. Bist du schonmal dort gewesen?
Ich nehme an, dass Berlin für Dich genauso bedeutet, wie für mich diese Stadt, dessen Leben und Seelen -so wie ich sie erlebe- versuche ich zu beschreiben. Es ist nicht meine Absicht, sie zu verschönern oder zu verschlechtern, sonder sie von meinen ganz persönlicher Seite zu "zeigen".

arsvirtualis ha dit...

Quan hi seràs? :-)

JoanAlbor ha dit...

Jo sempre he pensat que malgrat la multivarietat de costums tant col·lectius com personals en el fons passa com les llengües, si escarbem totes provénen d'una font comuna, tan perduda en el temps però que ha passat a ser-ne quelcom congènit. Són eixes petjades trasmesses a través de la cultura popular de geració a generació i que te les trobes atot arreu. Els humans a la fi som molt simples, ens movem per mecanismes biològics i sensorials i emocionals semblant per no atrevir-me a dir iguals, és normal que les resposets a eixes necesseitats bàsiques acaben aflorant en les societats, amb matissos donants per l'entorn, però amb una base comuna.
Aii però no sé perquè parle de costums,deu ser que cada costum hi té una cita? besets germalofils :)

arsvirtualis ha dit...

Per les nostres venes corre el mateix color, de vegades més fosc, de vegades més clar; uns cops més espès, d'altres més diluït. Però l'aspecte essencial humà es mantè.