Darrerament

O Mensch! Gib acht!
Was spricht die tiefe Mitternacht?
„Ich schlief, ich schlief-,
aus tiefem Traum bin ich erwacht: -
die Welt ist tief,
Und tiefer als der Tag gedacht.
Tief ist ihr Weh -,
Lust tiefer noch als Herzeleid:
Weh spricht: Vergeh!
Doch alle Lust will Ewigkeit –
- will tiefe, tiefe Ewigkeit!“

F. Nietzsche, Also sprach Zarathustra
Das trunkene Lied 12

La mitjanit anuncia la tímida entrada de les clarors que et portaran un nou dia. Les imatges difuminades fan que res sembli tenir l’existència real que podria tenir.

En el somni profund cerques la eternitat i al despertar te n’adones que per a trobar-la cal primer morir, abandonar l’equipatge que ha estat amb tu. Amb la mort, un nou canvi esdevé.

Amb els ulls oberts veus que la mitjanit encara té com a companya la foscor. Arcana i secreta s’instal.la en el centre de la vida oberta a noves recerques mostrant-te tanmateix el dubte. Foscor, llum, no són oposats, es necessiten per a existir.

Dolor és el que sents; cicatrius en la memòria per tenir ara el coneixement de saber que res és el present que estàs vivint, que et manca l'aire per respirar. Et preguntes si hi seran quan arribi el nou dia. Dolor i esperança es fonen en un sol pensament sentit.

Així et sents, em dius amb rostre inexpressiu. Són els mots que parlen per tu. Com un mirall em reflexo en tu i m’embriago fent-los meus.


P.S. Comunico que hi ha una traducció fabulosa d'en Joan Vinyoli d'aquest poema. Aquest poeta ha traduït tan a Rilke com a Nietzsche mantenint la fidelitat del text així com les seves implicacions plàstiques. (Divendres, 2 de desembre de 2005, 00.36)

Papers

He estat endreçant papers. Es increíble quina facilitat de reproducció tenen i com en poc de temps envaixen subtilment els espais lliures del meu estudi. Potser sóc massa condescendent amb ells, i així me'ls miro, segurament pensant que alguns d’ells encara em poden fer algun servei que altre. També podria ser que disposo de massa suferfícies que generosament els ofereixo per a la seva expansió. Però he arribat a un punt en el qual m’he dit que si segueixo així, no en podré “d’enmagatzemar” de nous. Ha arribat, m'he dit, el moment de prendre mesures draconianes i acomidar-los de la mateixa manera que els vaig saludar.

Em seria molt fàcil agafar-los tots i llançar-los a la gran paperera, mirant-los com cauen desordenadament en el seu interior, uns més que altres; alguns amb aquella gràcia vinguda pel contingut deixat pels mots que els van fer interessant als meus ulls; altres cercant les profunditats més profundes del recipient que han acceptat com lloc efímer d’estada fins arribar a la seva destinació final, sent aquests aquella mena de papers que ja fa temps que van perdre el seu significat però que continuen rondinant per la vida com un mal record del passat que no es decideix a ser oblidat per la distància del temps; i d’altres que cauen fora com si vulguessin mostrar-me el darrer bri de resistència per no caure en l’oblit que comporta tota separació, desitjant comprar un cop més la meva atenció pel que encara creuen poder dir-me i ensenyar-me.

No he triat el camí fàcil i he optat per desgranar el luxe del temps mirant paper per paper, nota per nota fins topar en un escrit que m’ha deixat pensativa i enyoradissa perquè no hi haurà res més nou d’ella, perquè amb ella se’n va anar una part del seu saber i coneixement. L’he recordat, i amb ella els seus escrits que m’han acompanyat en els trajectes viatgers. Temps de descoberta -amb ella- de les poeteses gregues així com la vida d’un passat tan llunyà com present avui en dia en la nostra manera de pensar, veure i viure la vida. Uns versos anotats en un tros de paper insignificant i deslluït pels reflexos dels llargs dies d’estiu.

Sec i passejo pels meus ulls el seu contingut. I somrisc.

Ara, com ja vaig fer en un altre temps, l’abandono al teu esguard i al moviment sinuós dels teus llavis format sota la seva lectura.

Et deixaré, si vols, la veu
mentre tu tens els llavis closos.
Molt lentament he après els mots
i l’aspre foc que els encadena :
són teus i en canvi et prendré un poc
de la teva llarga tristesa.

Vinc de la riba del teu mar
d’ones amargues amb pas tímid
i duc caretes somrients
des de la meva platja incerta.
Amb trencadissos crits d’ocell
lluito amb les aigües remoroses.

Et deixaré, si vols, la veu
desavesada ja de roses.

Et deixaré la veu
Maria Àngels Anglada

Participació

Aquest vol ser un escrit interactiu.
Aquí teniu una cita d’un dels meus escriptors favorits,

Kurt Tucholsky


Frau und Mann sind niemals frei. Stets ist ein Gefühl dabei...


Vi negre, olives i formatges variats us esperen a la taula

I jo, espero les vostres suggerències

Dies com aquests...

Hi ha dies en els quals el desig brolla del no res i va omplint les estances visitades de la memòria.

El pots alenar i veure com desplega la seva estola tangible que t'embolica fins seduir cada por de la pell incandescent.

I flueix,
i augmenta,
i t'amara
perqué no hi ha cap força mental que el vulgui contrarrestar.

L'únic que anheles és viure'l en plenitud salvatge.

Que regni sols aquella sensació irracional que et fa perdre qualsevol sentit del temps i dels actes.

És tanta la seva intensitat que la cremor que sents pujar del més profund teu vessa en la serenitat que irradies.


Avui és un d’aquests dies...

Any sabàtic

Mon cœur se recommande a vous,
tout plein d’ennui et de martyre.
Au moins en dépit des jaloux
faites qu’adieu puisse dire.

Ma bouche qui savoir sourire,
et conter propos gracieux,
ne fait maintenant que maudire
ceux qui m’ont banni des vos yeux.

Anonimus

Tot just retornar i trobar-me amb aquest madrigal. El recordes?

Un any i només ser l’aniversari rebo la trucada. Em pregunta: Tornes? En tens ganes? Tenim un programa interessant en perspectiva. I comença a desgranar les perles del collar, una per una. Sap molt bé quina mena d’esquer m’agrada mossegar.

Li contesto que m’ho pensaré. Cap pregunta, ni ara ni llavors sobre els motius que van fer agafar-me un any sabátic. No cal exposar-los, en aquest aspecte vaig ser més transparent que en altres i va saber copsar-los.

De vegades va bé separar-se d’allò que podem estimar. En aquest temps de distància cal reflexionar el perquè d’aquesta absència voluntària per poder valorar el seu sentit i el que és més important, considerar si es vol retornar.

El retorn fou com si no hagués passat el temps. Salutacions, besos, com estàs, quina il.lusió, de nou aquí, i tot seguit a l’agradable rutina de les vocals entonades per a passar als mots musicats.

Diumenge, 6 de Novembre, madrigals i antífones.

Roda de la fortuna (V)

Ulls tancats

Els meus palmells
-davant dels meus ulls-
es tomben, s’acosten a tu, et busquen.

Suaus moviments que ressegueixen
en els contorns de l’aire
les petjades deixades
per unes mans càlides.

Tanco el ulls i cega en el present
retorno a la textura dels teus llavis,
i amb el desig del record
els deixo passejar de nou
per la solitud de la pell.

Tornar, trobar

Les tornades sempre són dures. És un fet. I haver d’acceptar que les realitats d’altres interseccionen la teva. Un altre.

Em pregunto on han quedat els valors que impliquen viure, regalar una vida, acompanyar-la i sentir com una part teva, egoistament, s’eternitza.

Em qüestiono, fins a quin punt aquests que fan l’acte de donació poden fer-se irresponsables i trasbalsar un ser que creu en ells i els estima.

Seria massa fàcil aplicar la tècnica de l’estruç i fer-me anacoreta. Vull creure que alguna espurna quedarà en la memòria d’un futur en potència que li recordi de tant en tant que existeixen altres referències a formes de sentir, interpretar i aplicar la vida. Si ho penso quasi he assolit un dels meus somnis d’infantesa, no gaire original per altra banda: ser missionaria i sense canviar necessariament de continent.

Wir haben Kanzlerin!

La nostra Angie ha aconseguit la seva fita, ser la primera cancellera d’un país on hi ha excel.lents dones en la política però per motius que no cal esmentar per la seva obvietat mai n’hi havia hagut.Tanmateix de la forma que ha arribat no ha estat tan gloriosa i contundent com li hagués agradat a ella. No ha hagut cap mena d’aclamació feta per una població que està més que cansada dels seus lamentables representants polítics i les seves actuacions. Sí, ja sé que els més pragmàtics diran que això de les formes no interessen, que l’importan és arribar a ser-ho, però en el fons tots tenim una tendència al narcicisme, o no?

La nostra Angie, doncs no té una situació còmoda. Tot just feia unes hores que se sabia del seu càrrec quan l’ínclit Edmund Stoiber, representant dels valors conservadors més profunds i que sempre posa com exemple la seva aplicació amb positius (?) resultats al seu feude bavarès, ja es permitia el luxe de criticar-la anunciant que no la veia capaç que ella puguessi manar i fer acatar ordres als seus ministres. Tot plegat aquest vull-ser-canceller-però-no-em-deixeu, venint de les pròpies files de la mateixa Angie qüestionava la autoritat d’un canceller. Dots de subtilitat haurà de tenir per poder ser respectada per la colla de mascles que encara no han paït el fracàs de les seves ambicions polítiques. Hi ha un punt en tots aquests comentaris fets per polítics que em molesta moltíssim, combregui o no amb la seva ideologia política, i és que es dubti o es qüestioni la seva habilitat o capacitat no pel mer fet del seu saber fer polític, sinó pel primitiu pensament de ser una dona. D’un Schröder o Kohl ningú hauria gosat. Però ja sé sap que l’home porta en els gens la política, com també la dona aquest meravellós sentiment de la maternitat.

La realitat és que ara tenim una gran coalició –dels dos partits més forts- i els que hi eren a la oposició no els valdrà la lletania fàcil de donar la culpa al govern perquè ells són ara també govern. Divertit serà veure la nova oposició que faran, podran o els deixaran fer els partits que sempre havien actuat com frontisses en les darreres dècades. Per una banda, i potser la que espero amb més curiositat serà veure com actua la FDP, el partit lliberal. Partit que pràcticament amb la seva actitud servilista ha difuminat la seva ideologia de tal manera que si em pregunteu quin són els seus pilars no us sabria respondre en concreció. L’altra prova de foc serà per a Die Grünen, els verds i més amb l’anunci de la retirada de l’omnipresent Joschka Fischer de la política activa. Encara que m’ho acabo de creure. Ell és un animal polític, i li cal beure, alimentar-se, respirar-la, fer-li l’amor... I del nou partit Die Linke? Tot és expectació, i fins a cert punt, perqué ambdos, Lafontaine i Gysi són gats vells i coneguts de l’escena.

Penso que tant per un partit com per a l’altre pot ser una oportunitat única de demostrar la seva maduresa i independència política. I si considero als Verds, bé els vindria aplicar el que millor saben i han après a fer: oposició. Tenir-la, ara més que mai és una condició de supervivència democràtica.


Mai m’he sentit més còmoda amb el meu escepticisme com ara. Observar com mouen les peces d’escac té un efecte d’atracció, i podria arribar a ser un plaer si no fos perqué són els destins de la població els que estan pendents, en molts aspectes, de l’escac-mat.

Tourdion

I ja que us veig animats, copes en alt i a cantar....

Tenors, barítons i baixos !

Le bon vin nous a rendu gais, chantons,
oublions nos peines, chantons

Soprans i alts !

Quand je bois du vin clairet,
ami tout tourne, tourne, tourne, tourne,
aussi désormais je bois Anjou ou Arbois,

Tutti!

Chantons et buvons, à ce flacon faisons la guerre,
chantons mes amis, buvons donc!

Anònim publicat per Pierre Arraignant, 1530


Infos

http://icking-music-archive.org/scores/anon3/tourdion.pdf

http://ingeb.org/songs/quandjeb.html

Temps de verema

Avui ha estat un dia meravellós per l’activitat amb la qual l’he omplit. He estat veremant dins de la mateixa ciutat. Us conto. Tinc uns bons coneguts. Ell és enòleg i entre els dos tenen un celler de vendes que al mateix temps funcionarà a partir del proper any com a museu del vi.

Aquest celler on tothom pot comprar vi d’arreu del món, té una construcció molt especial. El projecte va ser concebut i dissenyat per un gabinet d’eninyers que ja havia fet altres de considerada importància. El resultat ha estat un edifici interessant i rar al mateix temps.

Malgrat la esterilitat que presenta a primera vista amb la fredor de la pedra grisa d’origen volcànic, les seves pareds grans i enormes el fan veure com una gran caixa de formes asimètriques. Aquesta claustrofobia sòlida de la pedra es compensa amb les superfícies de vidreres que il.luminen la part del pis superior a efecte d’hivernacle. Però el més original de l’edifici, únic en el seu gremi, és la teulada.

Recordant els camps de vinyes que s’enfilen ben a munt dels vessants de les muntanyes que formen la vall per on flueix el Rin fins trobar-se amb el Mossela a Coblença i on els dos plegats van baixant, se’ns presenta la teulada de l’edifici sorprenent a tothom qui la veu.

A dalt, damunt de la seva superfície hi ha uns 100 ceps que reuneixen un total de 40 classes diferents de raïms. Enguany és el tercer any, i els ceps grans com s’han fet han estat generosos i han agraït les darreres quatre setmanes plenes de sol i de la humitat necessaria per a què els grans assoleixen aquell gust , barreja dolça i sucrosa amb un aire d’amargura i duresa de la pell que cubreix el suc amagat i que incentiva la fantasia del paladar.

Aquest cap de setmana va començar oficialment la verema de la teulada. I jo he anat avui. Cap al migdia he agafat la bici carregada amb unes tisores de podar plantesi un cistell de vimet. Allí ja hi eren el grup petit d’amics i coneguts que ens disposàvem a passar la tarda plegats veremant el camp de vinyes situat més al nord dels Alps. Abans de la feina el tatst! Un Federweißer, “suc” de la primera fermentació d’un tipus de raïm blanc. Us diré que és una mena de most, amb una òptica tèrbola i un gust afruitat sense caure en la dolçor embafadora i que entra amb una subtil suavitat. De totes a totes refrescant.

El que ha vingut després ha estat de somni. En mig de la ciutat com qui diu, caminar per una teulada que és baixar i pujar les vessants d’una muntanya, sentir la remor del riu no lluny d’elles, trepitjar la terra i les plantes baixes al sól, sentir-se envoltada a dreta i esquerra per vinyes carregades de carrolls, tallar-los, col.locar-los delicadament al cistell, menjar-ne fins perdre les relacions quantitatives, jeure al terra absorvint cada raig de sol tardorenc, no adornar-te’n dels soroll urbans perquè la seducció del moviment del fullatge els diluïa. Ulls tancats, oïda, pell i narius oberts per gaudir cada espurna alliberada en l’instant.

I per tenir-ne testimoni gràfic, consulteu les pàgines:

http://www.koelner-wein-depot.de/
http://www.calenberg-ingenieure.de/html/referenzen.shtml

Abschied

Das Jahr des Abschieds. So empfinde ich dieses Jahr.

Es begleitet mir das Gefühl von neuen Veränderungen, die sie langsam aber mit Kraft in meinen Leben eintreten. Es muss so sein. Es musste so kommen. Glaub mir, ich verstehe dich und es mir bewusst, dass es deinen besten Weg ist. Und du muss ihn nehmen, jetzt oder nie. Es bringt nicht zu warten. Aber, erneut, bleibe ich armlos. Ich sage mir ständig, dass es nur eine räumliche Trennung ist, aber Raum und Zeit bringen mit sich die Vergesslichkeit, an alles was für uns die Nähe brachte.


Ich sollte mich freuen, für dich. Und das tue ich.

Lectures de vacances

Avui he anat de llibreries a la recerca del llibre perdut per retrobar-lo en aquest periode que avui he encetat.

Dos llibres he trobat.

Un l’he comprat per intuició. El tema? Un dels que m’ocupa i m’agrada, la figura d’Hipatia d’Alexandria. El llibre l’ha escrit Jean-Pierre Luminet. Desconegut total, però m’ha impressionat –sense que jo sigui impressionable- el fet que sigui astrofísic i tota una autoritat en l’investigació dels forats negres així com dins de la cosmologia. El títol, fàcil i clar : Alexandria, Roman einer Bibliothek. Aplicaré la dita alemanya tan sabia i em deixaré sorprendre pel seu contingut i forma.

L’altre, ai las ! quan he vist el titol he pensat en tu, sense cap mena de dubte. Torno a contactar amb Schopenhauer però en la seva vessant "divertida" que ja té el seu punt i per qualificar-ho d’alguna manera. D'aquí que hagi pensat que tot plegat seria curiós esbrinar si de debó tenia sentit de l’humor com per a poder fer un llibre a partir dels seus pensaments. Més aviat es tracta d’una reflexió sardònica sobre la llengua alemanya : la seva ortografia, fonètica, complexitat sintàctica, els jocs amb els homòfons, la concordància dels concordants, etc. " Spaaßphilosophie" ho anomenava ell. I el titol triat ja el tè garantit:

“ Man muß nur hübsch alt werden; dann giebt sich Alles” Schopenhauer zum Vergnügen, Reclam

Veus com el titol t’escau?

Roda de la fortuna (IV)

De reüll

Pel passadís avanço.
Les seves portes,
algunes em conviden,
altres s’amaguen.
Algunes les cerco,
altres les ignoro.

Pel passadís vaig avançant.
I tanco portes que queden
al meu darrera,
als meus costats,
sense mirar.

Pel passadís que avanço,
sols una queda
- entreoberta -
El meu esguard es perd
en la memòria deixada
al seu darrera.

I de tant en tant
amb timidesa,
de lluny
miro si - encara -
hi ha llum.

Cançó infantil

Maikäfer flieg
Dein Vater ist im Krieg
Die Mutter ist in Pommerland
Pommerland ist abgebrannt
Maikäfer flieg.

http://www.musicanet.org/robokopp/Lieder/maikafer.html

Aquesta petita cançó infantil que en un principi tenia més estrofes, és una de les més dures i tristes que conec. Sota una dolça melodia que penetra en l’oïda i ja no t’abandona, s’amaga la forta realitat que implica la pèrdua dels referents familiars més propers a causa de la guerra així com la de la terra on fins ara havia fluit l’infantesa.

El meu primer contacte amb aquestes cinc línies va arribar de manera indirecta. Interessada per l’origen dels textos d’alguns lieders d’en Gustav Mahler, així com algunes àries de les simfonies vaig topar amb dues de les figures més significatives del romanticisme alemany, Achim von Armin i Clemens Brentano.

La amistat amb Achim von Armin va portar a Brentano a traslladar-se a Heidelberg on van començar a col.laborar plegats en un diari i en la confecció d’un llibre que amb el temps seria un dels més importants reculls de poemes populars i cançons infantils. Em refereixo a Des Knabens Wunderhorn. En el seu primer volum trobem la cançó esmentada.

Es tracta d’una cançó sorgida en temps de la Guerra dels 30 Anys. Una época cruenta i que va delmar la població europea de manera considerable, i en el cas d’Alemanya, va deixar un país arrasat, assolat i amb una confrontació socio-religiosa que fins els nostres dies es respira.

La cançó no es va oblidar i els nens continuaven cantant-la perquè en els segles posteriors les condiciones polítiques potenciaven que el pare anessi a la guerra, i la mare restessi a la terra cremada. Sagnant és pensar-la com els nens la canten després de la 1a Guerra Mundial, i en especial de la 2a, saltant a la corda en els carrers plens de runes, d’edificis cremats i d’una misèria que fereix l’ànima més tendra. La cançó infantil de sobte esdevé socialment malvista, els nens la callen, però continuen pensant-la. El text es transforma i es converteix en una canço de bressol.

Les posteriors generacions l’han oblidat. Així pensava jo fins fa poc. Aquesta setmana l’he sentida de nou, com sortia la seva melodia melangiosa de les veus infantils del meus fills. M’he acostat a la seva cambra i els he vist jugar plàcidament mentre desgranaven els seus sons sense pensar en el contingut agredoç del dolor que els seus mots despren.

Des Knaben Wunderhorn, http://www.musicanet.org/robokopp/wundhorn.html

Eleccions

Aquesta setmana vam tenir ja les nostres eleccions a l’escola. Les eleccions formaven part d’un projecte escolar dins de l’asignatura de Sociologia i va ser dut a terme pels alumnes del curs de 10è.

Aquest projecte consistia en convocar eleccions a diferents nivells: nivell de tota l’escola, nivell dels alumnes que fan el darrer any d’estudis, el curs 13è -que es preparen el batxillerat- i el darrer nivell va ser el del professorat.

Els resultats en les tres “eleccions” considerant sempre la mateixa constelació de partits polítics ha estat força curiosa pel fet d’observar què votaria el menor de 18 anys.

Resultats de l’escola:

SPD 42, 7 %
CDU 6,5 %
Grüne 30 %
FDP 3,5 %
Linke 6,3 %
NPD 3 %

PSG 0,2 %
PBC 1 %
Tierschutzpartei 4,9 %
BüSo 0,4 %
Graue 0,2 %
Familie 1,02 %


Resultats del professorat:

SPD 35 % (17 escons)
CDU 12 % (6 escons)
Grüne 35 % (17 escons)
FDP 2 % (1 escó)
Linke 16 % (8 escons)



Resultats del curs 13è:

SPD 51,02 % (25 escons)
CDU 12,25 % (6 escons)
Grüne 4,08 % (2 escons)
FDP 18,37 % (9 escons)
Linke 2,04 % (1 escó)
NPD 8,16 % (4 escons)
Diversos 4,08 % (2 escons)

SPD, CDU/CSU, Grüne són partits ja prou coneguts i que bipolaritzen, en el cas d’Alemanya tripolaritzen el panorama polític. La FDP és el partit lliberal que de per sí no té més cap força política que la de ser un partit frontissa cas que guanyi el partit democristià amb el seu partit germà bavarès de la CSU. Aquest ha estat el seu destí les darreres décades de legislatures polítiques on la CDU ha obtingut el govern.

Pel que fa al nou partit die Linke (L’esquerra) es tracta d’una formació sorgida de la unió de l’antic PDS, els antics comunistes, i de ex-membres de la SPD que van abandonar el partit fa uns sis anys quan hi va haver el conflicte de poder entre el actual -i l’antic- canceller, Gerhard Schöder, i la seva mà dreta dins dels govern i del partir, Oskar Lafontaine. Aquest va dimitir de tots els seus càrrecs públics i del partit i es va retirar de la política activa no sense deixar sentir de tant en tant la seva veu de crítica en especial a tot el que feia referència a la política social i financera del gabinet Schröder. Des de principis d’anys que en els ambients polítics ja es veia venir aquest matrimoni i així ho van confirmar posteriorment, Lafontaine va fundar juntament amb un altre emblemàtic polític, Gregor Gysi, aquest partit d’esquerres que preten ocupar l’espai d’aquest sector abandonat per la SPD amb el seu moviment cap al centresquerra.

Preocupant és veure en els resultats les sigles de la NPD, National Partei Deutschland, Partit Nacional D’Alemanya, de base neonazi. La majoria de partits de base democràtica han presentat diferents recursos al Tribunal Constitucional per aconseguir la seva il.legalitat sense cap mena d’èxit. És un partir al qual se li controla cada moviment, cada comentari o actuació pública que realitza, i no és cap secret que el BND, Bundesnachrichtendienst, el servei d’intel.ligència alemany li té punxat els telèfons. Curiosament mai s’han queixat i proclamat que els seus drets de ciutadans estan d’aquesta manera ferits.

Personalment em preocupa de manera especial que aquesta formació surti en el espectre de l’any 13è i en el total de l’escola. Els alumnes alemanys de 13è són ja majors d’edats, per la qual cosa el vot lúdic exercit dins del recinte escolar es convertirà demà en un vot real que donarà suport a una formació que per memòria i respecte històric i moral social no hauria d’existir. Potser penseu que de fet el tant per cent obtès és poc en relació a la resta de partits. La veritat és que cada vot obtès és un vot de massa. A més, si observeu els resultats dels alumnes de 13è, la NPD obtè un tant per cent més alt que el partit dels verds, i s’acosta perillosament al partit democristià, ambdos partits amb una base democràtica forta des de les seves respectives fundacions i respecte a les seves idiologies polítiques. És vergonyós, i així ho pensa la majoria d’alemanys que un partit de característica neonazi, el qual no s’amaga del que promulga, tingui una presència social i política. Al parlament de Saxonia estan ben representats. Tinc plena confiança que a nivell del Bundestag sols arribin a ser una anèdocta de mal gust.

Demà seré espectadora de nou d’aquest espectacle que serà sentir els comentaris, opinions, crítiques durant tot el dia dels diferents líders polítics així com diferents membres importants de les respectives formacions. D’escoltar com segurament ningú ha perdut sinó que dins de les perspectives esperades tots han guanyat i que els objeticus previstos s’han assolit.

I dic espectadora, perquè malgrat que pago els meus impostos en aquest país, que contribuiexo a la pensió de la gent d’aquí, així com pel benestar de l’anomenat estat social, no puc votar, i us dic que ja m’agradaria poder participar-hi.

Clausurem el dimarts

Avui ha estat un dia estrany, des del seu principi.

Que consti que ser estrany no implica ser trist. És una qualitat de dia que en el cas de la meva persona accentua encara més el meu gust per l’observació. És llavors quan travesso el mirall i em situo de fora mirant per la finestra.

Amb els peus nus he anat a la terrassa, he sortit i he estat una estona seguda al banc acompanyada pel cafè matinal i he vist com un sol matiner anava guanyant a poc a poc el seu lloc. He pensat, vet aquí que avui pot arribar a ser un dia especial. I amb aquest creure he tancat la porta i he sortit al món.

A hores d’ara puc afirmar que dins de la mediocritat que ha regnat, la part especial ha estat trobar aquells que qüestionen i em roben la lògica.

„ ... Dieser Zug endet hier. „

Des de dilluns torno a sentir aquesta frase que desperta el dormir que envaeix els meus matins viatgers. Cinc dies a la setmana m’acompayarà durant un bon temps sent el paràmetre indicador del retorn laboral.

I així esperaré el futur parèntesi. Mentre veure passar les parades amb els ulls tancats pensant com encarar el dia o com em pot encarar ell a mi; deixant que els meus sentits s’esvalotin per la barreja quasi perversa de perfums propis i aliès que la humanitat s’encarrega de transportar; de la cacafonia atemperada de les diverses converses o simulacres d’elles; dels sons incontrolats dels mòbils i de tantes altres coses que alteren el meu devenir en les primeres hores que obren el nou dia.

I a poc a poc els dies lliscaran i s’acostarà com un esvoranc desitjat aquest parèntesi. Confesso haver-lo ja comptat: 6 setmanes fins que arrribi.

Trobades massificades

La ciutat s’ha despertat avui amb un silenci estrany, de fet no se sent res. El meu és un barri tranquil però els darrers dies la transformació ha estat brutal. Segons he llegit la població nou-vinguda és va quasi acostar a la resident, fenòmen que es pot aplicar a la resta dels barris que conformen la meva ciutat. A més, amb la mort del fundador de Taizé, es va convertir en lloc de visita obligada ja que aquí tenien el punt d’encontre els membres d’aquesta congregació.

Amb tot això, la paciència ha estat la virtut més practicada aquests dies. Us ho puc assegurar!

El motiu d’aquesta moderna invasió no cal esmentar-lo. Estic segura que informats com us imagino haureu seguit –amb tota seguretat de manera involuntària- els mitjans de comunicació que, pel que fa a aquest país, han anul.lat pràcticament d’altres esdeveniments que prometien ser igual d’emocionants, o més, que el que avui s’acaba.

Hi ha un fet que us voldria comentar perquè el trobo prou divertit. Als mitjants de comunicació alemanys, catalans i d’altres estrangers que cauen a les meves mans o ulls ha sortit un toponímic que fa l’efecte que ja portessis amb nosaltres des de la cristanització d’aquests paratges bàrbars. Em refereixo a Marienfeld. Literalment Camp de Maria.

La realitat de la seva existència és una altra. Es tractava d’una mena de cràter miner abandonat d’on s’havia obtès carbó vegetal i que s’havia reforestat amb prats per tapar les ferides fetes a la natura i que amb el temps havia esdevingut un lloc de passeig dels veϊns de les poblacions dels contorns. Fins aquí, sense pena ni glòria.

A la recerca d’un lloc ampli, ben comunicat i que apleguessi la massa de gent calculada que faria acte de presència a la trobada, els organitzadors van dedicar-se a fer turisme regional i van topar amb aquesta meravella de la campinya renana batejant-la per a tan magna ocasió. Havia nascut per tothom, i per a la posteritat Marienfeld.

Avui s’han celebrat els actes de comiat d’aquesta trobada amb una missa multitudinària (sembla que ha comptabilitzat un milió d’assistents). Sols espero que en un acte de defalliment pelegrí algú no rebi visions i aquest paratge sense-nom en un temps es converteixi en un lloc de peligrinatge modern. Encara que ben pensat i associant-ho a una retrospectiva medieval podria ser fins i tot un nou impuls econòmic a la malmesa economia alemanya.

A quin extrem es pot arribar per poder pensar nous espais de feina...

Per cert, divendres passat uns dels meus encarrecs em va portar a prop del complexe de l’arquebisbat, anomenat simpàticament pels ciutadans d’aquí “el petit Vaticà”. Era hora de dinar i sense voler-ho, sense esperar ni un minut, sense atabalament de masses, de forma totalment casual, “ ELL ” va passar davant meu. Evitaré quasevol pensament sobre les possibles interpretacions.


PS. Estic segura que durant la setmana vinent el nombre de baixes per enconstipats i refredaments augmentarà de forma extraordinària a molts de paїsos. Això de dormir amb consonància amb la natura, sense tendes ni altres proteccions no pot portar res bo, però això sí, serà un refredat santificat.

S.O.S.

Quina nova moda ens envaeix ara amb comentaris comercials???

Què sabeu alguna manera de "eliminar-los"???

Ni aquí ens podem refugiar de l'empait consumista!

O tempora, O mores

Wiederkehr

Sóc de nou a la meva ciutat.

Desfer maletes,
enllestir-ho tot,
repasar anotacions
adonar-me’n que manquen creuetes en alguns items
i
-ara bé el més fascinant-
no molestar-me en absolut per la manca de simetria “crucial”.

He viscut i he mandrejat, tot i més, tant que ara mateix em costa continuar...

Això de la vida contemplativa pot arribar a ser un vici.

Seguirem....

PS. Per cert, com us ha anat a vosaltres, benvolguts visitants?