Heim

Alle Vögel sind schon da
Alle Vögel sind schon da,
alle Vögel, alle.
Welch ein Singen, Musizieren,
Pfeifen, Zwitschern, Tirilieren!
Frühling will nun einmarschieren,
kommt mit Sang und Schalle.

Wie sie alle lustig sind,
flink und froh sich regen.
Amsel, Drossel, Fink und Star,
und die ganze Vogelschar,
wünschen uns ein frohes Jahr,
lauter Heil und Segen.

Was sie uns verkünden nun,
nehmen wir zu Herzen.
Wir auch wollen lustig sein,
lustig wie die Vögelein,
hier und dort, Feldaus, Feldein,
Singen, Springen, Scherzen.

Hoffmann von Fallersleben
Melodie: Volkstümlich aus Schlesien

Així diu una antiga cançó infantil de salutació a la primavera. Amb els cants dels ocells ens comunica la seva arribada. Persèfone retorna al món dels vius.

L’hivern ha estat dur, llarg i fosc. Els primers dies de la nova estació malgrat tenir ja una altra atmòsfera i lluminositat, no tenen encara la claretat que jo necessitaria. I això que enguany he tornat a baixar i he aprofitat com sempre per carregar la meva pell de llum i caliu mediterrànea.

Ja fa temps que penso que estaria bé tornar. Però quan sóc a la terra que vaig veure per primer cop, no puc oblidar la que m’ha acollit més tard sense prejudicis ni prehistòries. Sentir-me daheim en la meva nova vida no va ser un pas ràpid. Sembla com si aquesta haguéssi previst deixar-me la llibertat per poder decidir si és això el que volia i posteriorment, escollir si era una veritable opció, una alternativa a la vida iniciada.

Tot i així, visc en un constant equilibri esquizofrènic del meu espai. Sento que no pertanyo de manera total a cap dels dos llocs que considero el que els alemanys en diuen Heim. Això penso de vegades. D’altres, tinc molt present com n’és de valuós sentir-se bé, acceptada i integrada a dos móns en principi tan diferents com els meus.

Per què pensem sempre que cal triar quan en el fons no ho volem?
Quines forçes culturals fan que hi siguin tan interioritzades en nosaltres fins al punt de portar-nos a dilemes com el que jo em plantejava?

Amb el temps he sabut aplicar un cop més allò que podria sembla una excusa per poder justificar una tria, i que no ho és de cap de les maneres. Em refereixo a una fòrmula hegeliana (valga’m déu pensarà algú de vosaltres !!! ) que ha fet que me n’adoni de la riquesa que tinc a les mans i que la gaudexi dia a dia plenament conscient d’ella: Tesi-Antitesi-Síntesi.

Estic en el punt de la meva vida del qual puc dir, que sense perdre les meves arrels del que vaig ser i que hi són molt presents en el meu dia a dia, he esdevingut un altre ser amb unes altres arrels que he fet meves i em complementen. Enyorar ho faré sempre, sigui on sigui. Tanmateix no defugo d’aquesta sensació i dels sentiments que l’acompanyen

No tinc l’ànima partida, la tinc compartida.


(Per cert, si teniu la possibilitat de sentir la cançó, aprofiteu-la! és meravellosa)

Lluna plena

... nit d’insomni.
Ulls oberts, ment desvetllada.
Tombs i més tombs al llit.
Em llevo, em jec
Llegeixo, tanco els ulls.
Pensaments que bateguen.
Els coneixem.

Et deixo una de les lectures...


Träume, die in deinen Tiefen wallen,
aus dem Dunkel laß sie alle los.
Wie Fontänen sind sie, und sie fallen
lichter und in Liederintervallen
ihren Schalen wieder in den Schoß.

Und ich weiß jetzt: wie die Kinder werde.
Alle Angst ist nur ein Anbeginn;
aber ohne Ende ist die Erde,
und das Bangen ist nur die Gebärde,
und die Sehnsucht ist ihr Sinn-

Mir zu Feier
Anfang November 1897-Ende Mai 1898
Rainer Maria Rilke

24 de març de 1915

Aquesta setmana el diari Die Zeit ens torna a fer memòria d’aquesta data, la del dia d’avui. Una data que va marcar la història europea i que va encaminar a Europa cap als més sanguinaris i inhumans canvis de totes les èpoques. Aquest canvi va començar com havia de començar, amb un genocidi. El genocidi del poble armeni.

Em cal escriure aquest text, em cal per alliberar, sense oblidar, perquè les imatges que guarda la meva ment de la forma amb la qual es va intentar fer desaparèixer una nació em fan revoltar l’estòmec i la ràbia que m’anega podria fins i tot anul·lar el meu seny humà. Serà perquè tinc coneguts armenis, perquè sé que són el polsim que va quedar d’un poble. (Es calcula que entre el 90 i 95 % van ser assassinats).

Als instituts alemanys forma part del curriculum parlar sense tabús de la història passada més recent al vell continent. Als llibres de text surt amb tota claretat aquest aspecte tan negre, fins i tot sabent que Alemanya un cop més, i en el cas del genocidi armeni hi va participar amb 12.000 soldats. Turcs i alemanys es van saber alliçonar en les més pures i dures tècniques de tortura, violacions i mort, sense fer cap mena de diferència de sexe o edat. La constància escrita d’aquest genocidi en particular als llibres de text ha portat moltes protestes per part del govern turc transmeses pel seu ambaixador a Berlin. Sortosament cap dels Länder ha fet el cap cot i ha imprès deixant memòria escrita dels fets i dels participants.

Però hi ha una constància gràfica publicada però desconeguda per a la gran majoria on es reflexa l’horror de la massacre. Armin T. Wegner, infermer alemany sota les ordres del mariscal Colmar von der Goltz va fortografiar els fets i els seus resultats, i aquestes fotos són el testimoni fidedigne que no deixa dubtes de qui van ser els autors.

El govern turc has fet ús de les amenaces no sols a Alemanya sinó als Estats Units. L’any 2000 el Congrès americà va declarar una ressolució que anomenava de genocidi als successos que van passar el 1915. Clinton va retractar-se argumentant ha s’havien de salvaguardar interesos nacionals. Aquests estaven molt clars: els turcs els havien amenaçat de tancar la base aèrea d’ Inçirlik.

Un altre exemple. A principis dels 90 es volia ja incloure com part de l’exposició permanent al Museu de l’Holocaust a Nova Iorc tota la documentació existent –escrita i gràfica- que hi ha del genocidi. Israel i altres països van fer molt esforç per a portar a terme aquest fet de reconeixement. Un altre cop, el govern turc va boicotejar l’iniciativa.

I trobaríem moltes més accions de fer justícia a un poble que quasi s'ha oblidat i que han acabat en no res. Però ja sabem com n'és de fràgil la memòria històrica i més quan aquesta porta dolor i mans tacades.

Noranta anys després, més d’un milió i mig de sers humans assassinats, i fins ara Turquia continua negant aferrissadament que hi hagués hagut un genocidi al poble armeni. Ara no els ha quedat armenis al seu “territori”, per això de fa dècades s’han buscat un nou "enemic" on afilar les seves urpes, els kurds.


Informació

http://racocatala.com/seglexx/h-1920armenia.ht
http://www.genocidioarmenio.org
http://www.cafebabel.com/ca/article.asp?T=T&Id=2772

Com som?

No sé perquè però avui m’he llevat amb un comentari al cap que va fer Joan Fuster sobre la forma de ser i de com pensem i ens veiem nosaltres mateix. Bona manera de despertar-se... Suposo que van quedar rondinant per la meva testa diverses converses que vaig tenir ahir i que curiosament moltes d’elles giraven al voltant del que es podria considerar la nostra essència.

Fuster deia sobre la forma de ser:

< Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix > (Diccionari per ociosos)

Us deixo el comentari. Jo, a aquestes hores del dia i sota la meva condició de dona-mussola no em veig en cor de fer cap pensament més enllà del meu cafè amb llet sense sucre (se'm refredaria!). Encara que ja el tinc en rodatge.

Ars Memoria

Primer dia de vacances !

Sí, ja han arribat. Elles, les ben desitjades i esperades vacances, i tanmateix a les 6 del matí ja tenia el neguit al cos i no em podia estar més al llit. El motiu és ben simple i és el següent: m’he proposat fer moltes coses i algunes d’aquestes mereixen tota la meva acurada atenció.

Aquest cap de setmana ja he confeccionat la meva mind mapping de les activitats que he programat, i amb molt orgull ja he pogut “eliminar” algunes branquetes. En una d’elles vaig incloure acudir a les nostres cites més regularment, perquè ja sé que us tenia una mica abandonats. Però ja sabeu que les coses vénen com vénen i no es pot forçar allò que no vol néixer.

Per cert, sabeu què és una mind mapping o també anomenada mind mapp ? Us diré que això que sona tan modern, com moltes coses que ens envolten, no ho és. Per dir-ho d’una forma molt resumida és una tècnica d’aprenentatge i d’entrenament de la memòria que es basa en l’assimiliació d’impulsos exteriors a partir de la seva visualització i que són enregistrats i processats pels hemisferis que formen el nostre cervell.

Va ser el filòsof Ramon Llull el primer que en va fer ús d’aquesta tècnica dins del seu mètode filosòfic de la mateix forma que nosaltres l’apliquem avui en dia. Ell va convidar constantment a aplicar-la en totes les facetes de la vida, perquè de fet, és la forma més lògica amb la qual nostre pensament s’estructura. Llull no ho va inventar. Ho va descobrir amb els contactes que va mantenir amb la cultura àrab. Ars Memoria, s’anomenava en aquells temps aquesta tècnica de la qual ens han arribat mostres amb una certa component artística molt interessant. Em ve a la memòria una que vaig veure fa molt de temps feta per un xeic anomenat Talib.

Tanmateix, la tradició d’aplicar aquest mètode l’hem d’anar a buscar més endarrera del temps, fins trobar-nos Aristòtil. Posteriorment qui ens va deixar una mostra més patent d’aquest fascinant mètode van ser Ciceró i Quintilià. Aquest darrer ho va reflexar molt clarament en el seu llibre: De la formació d’un orador.

Però han estat dos germans britànics, psicòlegs, els qui han tingut l’ull clínic de donar-li una altra visió, d’adaptarla al nostre temps i pensament i , és clar, de patentar-la. Els seus noms Tony i Barry Buzan.

Pensar i estructurar, no sols mentalment o amb mots, sinó amb esquemes i dibuixos i fent ús de les imatges i colors per diferenciar conceptes i les seves jerarquies per poder aplicar-los especialment en el camp de la retòrica i com a tècnica per memoritzar i recordar , és de forma molt resumida, el significat del concepte mind mapping.

Jo l’aconsello a qui vulgui fer-ne ús i aplicar-lo independenment de l’àmbit de la seva vida, privada o professional. Estic disposta a ajudar-vos.

P.S. http://de.wikipedia.org/wiki/Mindmap
http://www.learnline.nrw.de/angebote/selma/foyer/projekte/hammproj4/
regeln.htm

(Us dono aquestes adreces perquè són les més simples per poder entendre, si més no en la llengua triada, sí amb les imatges. Ja em disculpareu, però no he trobat cap informació en català, i de fet alguns de vosaltres ja sabeu que en certs aspectes visc més intensament amb la llengua d’en Hölderlin, Novalis i Rilke. Espero que si vèieu l’esquema capteu el seu sentit. Si algú de vosaltres trobessi informació en català, ja sabeu, a compartir! En anglès trobareu tot i més; sols heu de consultar l’oracle)

a M.

Ara que han passat un dies, que la distància –com ja saps- pot suavitzar i adormir els sentiments i les sensacions, puc encetar aquestes paraules que potser no les podràs llegir però que de bon prou les coneixes.

Hi ha dies que comencen amb la tristor arrapada al cos i gravada a l'ànima. Suposo que aquesta situació regnava en mi quan vas decidir passar per casa. Volies donar-me una notícia, havies de donar-me-la i va ser casualitat que aquell no fos un dels meus millors. Per això quan la vas dir només vaig poder reaccionar de la manera que ho vaig fer, sentint que el terra s’obria i jo tota em perdia en el seu interior.

Em dius que deixes la ciutat que s’havia convertit una mica en la teva, com també ha esdevingut la meva. Te’n vas a Caracas, en principi, per tres anys. Aquesta era la teva notícia. Mentalment em situo a l’espai d’aquella ciutat i la relativitat de la llunyania se’m presenta amb tota la seva força colpidora.

Em parles de les teves pors, i ja no per la situació política ni de seguretat ciutadana, sinó d’aquella sensació que implica començar de nou, des del prinpici. Llegeixo en la teva veu i ulls que hi ha molts pensaments que per quasevol motiu no em vols dir. Et conec el suficient per saber que no cal preguntar, que el que s’ha de dir trobarà el seu dia i el seu moment.
Per a tu, serà una experiència inolvidable, ho sé. I dic això perquè sé com absorbeixes noves coneixences des de la teva aparent passivitat. Se’t nota il·lusionada. I això em fa feliç.

Però jo em sento trista. Saps, no em preocupa el temps com el fet que és. Veure passar els dies, viure’ls, assimirlar-los. Em preocupa els canvis que van viculats al seu pas, i que són inevitables. I és bo que així sigui, i és bo que així arribi. Però em rebelo pensant que aquests puguessin afectar el que tenim.

Tanmateix sé que no ens perdrem. Sabem que les nostres vides formaran un quàdrilater els vèrtex del qual són les ciutats a les quals estem, estarem vinculades. Elles sabran reunir-nos. Però tres anys... sense el contacte de veure’ns, de trobar-nos, de xerrar, de preparar i d’organitzar aquelles coses que ens agraden..

També saps que les nostres vides, la teva i la meva, estan en moviment continu. On acabarem no ho sabem, ni tu... ni jo. Però sí que tinc la certesa que sabem on es trobarem, i aquest vincle d’esperança farà més soportable l’absència teva en la meva quotidianeïtat. En aquest instant me n’adono que ens queden quatre mesos per compartir-los, sense angunies ni presses i sense disfressar res, sabent guardar la naturalitat que sempre hem tingut.

La teva amistat ha estat un fluir d’impulsos positius. T’enyoraré. Molt. Aquesta és l’única realitat, ara per ara, del que sento.

Carta a un amic

Un banc davant l’aigua del mar, aroma de salitre. Vaixells que es deixen bressolar amb el suau moviment. Hi ha vida al port, hi ha vida al meu cor.

Amb gest ancestral el meu cap cerca la teva espatlla dreta, reposa sobre ella. Conversem. Les nostres veus es comuniquen i s’obliden del silenci al qual estan condemnades i sotmeses per una resta de temps. Silenci que ni nosaltres amb el nostre desig contrari podem determinar. Sentir la teva veu, la seva vibració en la meva pell, i me n’adono com en sóc d’àvida per copsar cada mot que abandona la teva boca.

Mentre t’escolto, mentres tu m’escoltes, sabent-te receptiu com jo de tu, no puc deixar d’imaginar com seria el record renovat de sentir els teus llavis passejant-se pels meus. Difuminat i subtil record del teu bes. Que donaria per empassar-me’l, intensament, com si fos el darrer alè que em regala la vida...

Me n’adono de la disparitat existent entre la conversa parlada i la conversa imaginada, i són aquestes imatges les que voldria conversar. Ment i cos intenten trobar un camí que et porti a mi. No goso. En mi s’aglopen eternes nits d’enyor de moments no viscuts amb tu. Ara tenint-te al meu costat no sé com trencar-les.

El silenci amic íntim nostre ens mostra la cruïlla dels nostres llavis i el record s’esvaneix. El temps llisca amb ells. M’allibero a la seva mal·leable suavitat. Sento com cedeixen a la tendra pressió. Bec de la seva humitat. M’alimento del seu intens contacte. Sols sóc capaç de pensar que vull ser amb tu, que la meva vida està vinculada a la teva per sempre més. Sempre, quina por m’ha fet aquesta paraula, i els cops que n'hem parlat de la seva relativitat, del seu absolutisme. I ara, amb tu per primer cop, en sóc conscient de la realitat d’aquest sempre, i el vull, com et vull a tu.

Llavis separats, cossos abraçats, silenci regnant, sensacions que criden, que desperten els pors de la pell i ens recorden un cop més que sols hi ha camí endavant. I jo et dic que porto la teva paraula cisellada a la meva pell des de que la vaig trobar. Que en la meva pell podries llegir el sentiment intens que dia a dia has anat desgranant en mi. Que en saps de la meva lluita perduda a consciència i des del principi per no deixar-me arrossegar en l’espiral que em prometia ser al centre del teu univers.

Tu, i sols tu, vas saber trobar la sortida del laberint, on jo hi era. En arribar a mi, seguint el fil dels mots intercanviats, vam veure que l’evidència del que erem i som s’havia fet palesa.

Som paraula escrita invocada que es converteix en parlada quan la porta del temps i l’espai que ens empresona ens convida a entrar a la seva estança.

Hi entraré sempre. En ella hi he deixat la vida.

Hereux mariage

Entre el meu temps i el catàleg de teixits i dissenys que s’ha instal·lat sobre el meu escriptori.

Els darrers dies només veig que sedes, popelines, crêpes georgette, llanes nobles, caxmir; cintures suggerents, escots que conviden a seguir-los amb la mirada, cames allargades per la faldilla amb remat de campana, cintures que s’abracen a elles mateix.

Passar moments inolvidables que descansen en la suavitat de les caderes al passar la mà sobre l’alpaca que les cobreix, el color de la qual revitalitza, il·lumina el cutis.

Consulteu l’oracle.

Sóc la nova Sibil·la de la moda... si més no pel que fa per a la tardor-hivern de 05-06.

Tempus fugit