dimecres, de gener 26, 2005

incerteses que deixen viure

Aquesta ciutat no descansa.

No hi ha mes que no hi hagi avís de bomba. Bombes que han guardat silenci a crits durant 60 anys, d’ençà que es va acabar la darrera guerra mundial. I dic a crits perquè tothom ho sap que el subsòl de la ciutat està ben farcidet d’elles. Com la fava del tortell de Reis si em permitiu la banalitat de la comparació.

Fins l’any 1990 trobar-les era cosa de la providència. Quan s’havia d’enderrocar un edifici o se n’havia de construir, els mestres artificiers juntament amb els arqueòlegs prenien posició per inspeccionar la zona, amb objectius ben diferents.

L’any del canvi, amb la caiguda del mur de Berlin, la desaparició de la Unió Soviètica i quasi com a conseqüència la reunificació de les dues Alemanyes, va ser llavors quan els governs dels respectius països guanyadors de la guerra, els quals encara hi tenien tropes militars estacionades a territori alemany, van anul·lar aquesta ocupació “simbòlica”. El país, un cop reunificat, va assolir de nou la seva soberania nacional.

Un dels primers detalls de bona voluntat d’aquesta nova i recent etapa encetada va venir de part del govern britànic. Va tenir la amabilitat de oferir els plànols on quedava registrat fins a la precisió la ruta que va seguir la R.A.F. en les seves incursions per bombardejar l’Alemanya nazi.

De sobte, ja sabíem on podríem buscar les bombes i millor encara, trobar-les!
Ai las! El que ja sospitàvem es va confirmar amb els plànols. La posició no tan teòrica de moltes bombes.

Després d’acurades i ben primirades investigacions, hom n’està segur que encara en queden moltes que no van esclatar en el seu moment. Així que vivim en un constant perill d’explosió per culpa de bombes no-caducades i rovellades, i acceptem amb estoïcisme que ens barrin el pas de tant en tant perquè, tot plegat, aquell dia se n’ha trobat una i s’ha de desactivar. I una cosa està clara, malgrat els anys passats, no han perdut gens ni mica la seva virulència bèl·lica.

Els que hi vivim ho sabem i en prenem nota.

I la nostra vida flueix d’una manera que deixaria fora de joc, sense cap mena de mala interpretació, tota la lassitud mediterrànea.

diumenge, de gener 23, 2005

Nit compartida

Die Liebende

Ja ich sehne mich nach dir. Ich gleite
mich verlierend selbst mir aus der Hand,
ohne Hoffnung, dass ich Das bestreite,
was zu mir kommt wie aus deiner Seite
ernst und unbeirrt und unverwandt.

... jene Zeiten: O wie war ich Eines,
nichts was rief und nichts was mich verriet;
meine Stille war wie eines Steines,
über den der Bach sein Murmeln zieht.

Aber jetzt in diesen Frühlingswochen
hat mich etwas langsam abgebrochen
von dem unbewussten dunkeln Jahr.
Etwas hat mein armes warmes Leben
irgendeinem in die Hand gegeben,
der nicht weiß was ich noch gestern war.

Rainer Maria Rilke
Buch de Bilder (1902 und 1906)
des erstes Buches erster Teil

dimarts, de gener 18, 2005

S.O.S.

No tindríeu per a mi una cel·la agradable d’aïllament?

Lectura i vi els porto jo...
Per cert, la clau me la podeu donar, m’agrada escapar-me de tant en tant.

Les meves hores autistes han après a ignorar-les...

Ja veig que hauré de refer la meva closca.


dimarts, de gener 11, 2005

En la nit

El bol diu que frueix dolçament amb el fregadís
de la boca xerraire de Zenòfila. Sortós ell!
Tant de bo que posant els llavis damunt els meus llavis
sense respirar te'm beguessis la meva ànima.

Meleagre de Gàdara
(Trad. Maria Àngels Anglada)



Et recordo,
t’imagino,
et sé.


I no he pogut resistir invocar aquest poema.



diumenge, de gener 09, 2005

papers i annexes

M’he llevat avui tard i cansada, després d’haver passat una mala nit. He obert els ulls i he vist per primer cop l’evidència del que vindrà demà, la retornada, i francament no m’ha fet cap gràcia.

Tanmateix i amb una inèrcia ben apresa, he iniciat el meu dia que m’ha portat directa al meu cau. I allí, esperant-me en un silenci tenebrós la dimensió de la tragèdia: Safates encara plenes de treballs i exàmens que es moren de desig per rebre nota i alguns arxivadors amb material que esperen amb candeletes una dieta que els faci aprimar per a no fer sofrir més la prestatgeria que comparteixen.

Sembla que no hagi fet res en aquesta darrera setmana. Quina estranya progressió geomètrica s’aplica a la meva feina que em transpua la sensació que quan més he fet més em queda?

Veien tan meravellosa exposició de fets, no penseu que he sentit mala consciència, en absolut. El primer que m’ha vingut al cap és un comentari que des de que el vaig llegir he procurat aplicar-lo, si més no en la seva totalitat, sí en uns cànons més que acceptables.

“ Die Basis für eine gesunde Ordnung ist eine große Papierkorb”
(La base per a un ordre saludable és una paperera gran)

No he pogut deixar d’entreveure’m amb un somriure més que maquiavèlic dibuixat als llavis i omplimt-me d’una satisfacció que ha començat a alegrar-me un dia que no es presentava gaire ufanós.

Quina meravella si puguessi desfer-me’n sense patir conseqüències! I més si penso en el contingut d’alguns dels textos que hauré d’empassar-me. Sé que una certa frustració m’anegarà de nou i em farà qüestionar si no seria una bona hora de cercar noves orientacions.

Passada l’eufòria del moment, m’he dit que seria millor cabussar-me en la realitat, més que res per no angoixar-me després.

Per cert, el comentari és d’un dels escriptors i periodistes més aguts i brillants que he llegit, Kurt Tucholsky (Berlin 1890 – Hindas/Suècia 1935). Avui hauria estat el seu aniversari...

dissabte, de gener 08, 2005

Joc

M’agrada jugar, amb tu en especial.

He trobat un bon contrincant que potencia totes les possibilitats que el joc pot oferir en unes dimensions suggerents i desitjades. La paraula escrita s’ho mereix.

El joc com forma de despertar les meves pessigolles mentals, les úniques que tinc, ja ho saps.
Intercanvi de pensaments que potencien les nostres reserves. Imatges reflexades en els mots escrits.

I saps, guanyar és purament una anècdota. Fins i tot perdent en el combat dialèctic ja en sóc vencedora. De tu, naturalment.

Convida’m a jugar, jo et convido també.


divendres, de gener 07, 2005

Retorn

He tornat a Zeeland. No t’ho havia dit. He tornat a Veere. Que hi aniria, t’ho podies imaginar. Et diria que no ha canviat res, que continua igual que fa dos anys. Però, què hi ha en aquesta vida que vulgui mantenir-se en el passat?

He passejat pels seus carrers, pel pòlder que m’ha portat al moll. He deixat la mirada perduda en la llunyania, des del port. Vaixells i velers entraven cercant el resguard del port. D’altres amb l’estigma de l’atreviment salpaven en l’hora baixa de vent de mestral iniciant el seu camí. M’he preguntat si sabrien trobar el de tornada. He seguit el meu. M’ha portat per les amples i llargues platges que et fan veure com l’horitzó fuig de la mà així que avances. Estrany trobar-les desertes. El vent i el fred han fet amagar la gent. Un parell d’encreuaments, salutació amb els ulls

El vent ha copejat el meu rostre, revivint-lo. Si més no poder enlairar el meu estel, sí que ho feien els meus pensament veient com les onades em guanyaven el terra. La plenamar ha arribat i jo m’he preguntat què sentiria si sense moure’m l’aigua m’embocallessi i m’acollessi en el seu si. He tancat els ulls i m'he abandonat a ella. Un buit ha pres possessió. He notat la sorra mullada que deixava pas al pes del meu cos. L’aigua ha escampat la seva humitat i la seva fredor i m’he sabut abressolada per ella. I amb el pas de l’instant, amb lentitud esferidora he sentit com les ones allargaven els seus braços lliscant pel meu cos, sense deixar cap part lliure a la seva abraçada, amanyagant amb sabiesa d’anys, despertant desitjos antics i amb la seva seducció l’anul·lament de la ressistència. Sols la remor de les ones i el vent en un món diferent de sorolls.

He vist la foscor terbolenca de la profunditat que em convidava a la seva essència. Sota l’aigua he iniciat de nou el meu passeig. He deixat de respirar, tenint el pulmons plens.

Rostre mullat per la pluja. Ull oberts. Perduts els pensaments, he corregut de pressa per arribar a casa mirant el camí que tenia al meu davant.

dijous, de gener 06, 2005

Ninou

Begrüße das neue Jahr
vertrauensvoll und ohne Vorurteile,
dann hast du es schon halb
zum Freunde gewonnen.

Novalis

Saluda el nou any
confiat i sense prejudicis,
llavors ja tens guanyada
la meitat de la seva amistat.



dimarts, de gener 04, 2005

Nit de Nadal

Sí, curiós escriure sobre aquesta nit quan ja ha quedat en el record de molts, però no me’n podia estar de fer un comentari, precisament per això, perquè ha caducat i perquè així potser torno a confirmar el meu esperit contradictori de parlar, escriure o comentar coses quan teòricament ja no és el moment de fer-ho. També, podria afegir que per a certes coses tinc una mena de dispositiu natural que em crea un cert retard biològic en assimilar situacions, de fet no és així, sols és que m’agrada recrear-me de manera hedonista en la seva reflexió i observació, i és llavors quan l’aspecte relatiu del temps gaudeix encara més de la seva relativitat.

Quatre setmanes d’eufòria humana i financera que desemboquen cada any en la nit del 24 en una orgia de sentits –no entro en cap mena de valoració-. La gran nit esperada per tothom. Tothom que visqui en les latituds on passejo la meva exitència, és clar!

Nit de sopars opulents, absurds perquè al cap i a la fi visualment hom s’omple i totes aquelles viandes de delit gastronòmic es converteixen en una Fata Morgana que acompanyarà el record la resta de l’any, fins que arribi, un cop més, la nit anhelada.
Presoners, els uns, lligats al voltant d’una taula; captius, els altres, de converses de dubtós interès, amb l’ull posat dissimuladament al damunt d’aquella estovalla de domàs de colors que recorden la sorra d’estiu i que amaguen poc subtilment el volum de totes les captures realitzades amb orgull durant el temps d’advent, i que han estat col·locades sota l’arbre de Nadal en un rigor geomètric que ratlla la perfecció del teorema sobre la propocionalitat dels segments, tot i esperant que arribi la pausa tàctica de l’entrada de les postres, el moment de l’encontre esperat, establint-se –esperem pel bé de la pau nadalenca entre tots els presents- una relació bijectiva entre el valor de la peça caçada, el que representa i el seu destinatari. Aquest, per altra banda ha de manifestar el seu agraïment segons les normes i reconèixer l’esforç del caçador o de la caçadora i fer els honors pertinents a la providència de la presentalla.

Aquesta imatge d’un sopar nadalenc em fa tremolar i encara més el sol fet de pensar en aquestes dates i en la seva consubstancialitat.

Com a contrapunt i sabent-me amb sort, els meus nadals són agradables i desitjats, al menys d’ençà uns anys. Malgrat no creure en ells ni en el missatge subliminal que cada any més subtilment em volen introduir en el meu cap, convençent-me del bé que em sentiré si crec en ells, he de dir que he après a viure’ls sota un altre contexte. M’agraden perquè curiosament són punt de rencontre amb gent que estimo i perquè –el més important- el sopar o dinar que ens fa reunir resta molt lluny d’aquesta visió surrealista però real en molts de casos que he descrit i que gairebé tots tenim al darrera de la memòria.

Una acollidora taula no sols per les menges que l’ornamenten, sinó també per la gent que s’acolleix a ella, és el punt de convergència. Veus que generosament s’entrecreuen preguntant per acostar les plàteres fins recordar algun fet o detall passat o simplement per intercanviar opinions o mots sense més finalitat que la de poder lliscar i esgarrapar un bon moment.

Hi ha un ritual ancestral i buscat que aporta a tots els que compartim aquest àpat una seguretat en les pròpies forces, aquelles que passat aquesta nit haurem de treure i saber mantenir per poder seguir la nostra vida quotidiana.