Aquesta ciutat no descansa.
No hi ha mes que no hi hagi avís de bomba. Bombes que han guardat silenci a crits durant 60 anys, d’ençà que es va acabar la darrera guerra mundial. I dic a crits perquè tothom ho sap que el subsòl de la ciutat està ben farcidet d’elles. Com la fava del tortell de Reis si em permitiu la banalitat de la comparació.
Fins l’any 1990 trobar-les era cosa de la providència. Quan s’havia d’enderrocar un edifici o se n’havia de construir, els mestres artificiers juntament amb els arqueòlegs prenien posició per inspeccionar la zona, amb objectius ben diferents.
L’any del canvi, amb la caiguda del mur de Berlin, la desaparició de la Unió Soviètica i quasi com a conseqüència la reunificació de les dues Alemanyes, va ser llavors quan els governs dels respectius països guanyadors de la guerra, els quals encara hi tenien tropes militars estacionades a territori alemany, van anul·lar aquesta ocupació “simbòlica”. El país, un cop reunificat, va assolir de nou la seva soberania nacional.
Un dels primers detalls de bona voluntat d’aquesta nova i recent etapa encetada va venir de part del govern britànic. Va tenir la amabilitat de oferir els plànols on quedava registrat fins a la precisió la ruta que va seguir la R.A.F. en les seves incursions per bombardejar l’Alemanya nazi.
De sobte, ja sabíem on podríem buscar les bombes i millor encara, trobar-les!
Ai las! El que ja sospitàvem es va confirmar amb els plànols. La posició no tan teòrica de moltes bombes.
Després d’acurades i ben primirades investigacions, hom n’està segur que encara en queden moltes que no van esclatar en el seu moment. Així que vivim en un constant perill d’explosió per culpa de bombes no-caducades i rovellades, i acceptem amb estoïcisme que ens barrin el pas de tant en tant perquè, tot plegat, aquell dia se n’ha trobat una i s’ha de desactivar. I una cosa està clara, malgrat els anys passats, no han perdut gens ni mica la seva virulència bèl·lica.
Els que hi vivim ho sabem i en prenem nota.
I la nostra vida flueix d’una manera que deixaria fora de joc, sense cap mena de mala interpretació, tota la lassitud mediterrànea.
No hi ha mes que no hi hagi avís de bomba. Bombes que han guardat silenci a crits durant 60 anys, d’ençà que es va acabar la darrera guerra mundial. I dic a crits perquè tothom ho sap que el subsòl de la ciutat està ben farcidet d’elles. Com la fava del tortell de Reis si em permitiu la banalitat de la comparació.
Fins l’any 1990 trobar-les era cosa de la providència. Quan s’havia d’enderrocar un edifici o se n’havia de construir, els mestres artificiers juntament amb els arqueòlegs prenien posició per inspeccionar la zona, amb objectius ben diferents.
L’any del canvi, amb la caiguda del mur de Berlin, la desaparició de la Unió Soviètica i quasi com a conseqüència la reunificació de les dues Alemanyes, va ser llavors quan els governs dels respectius països guanyadors de la guerra, els quals encara hi tenien tropes militars estacionades a territori alemany, van anul·lar aquesta ocupació “simbòlica”. El país, un cop reunificat, va assolir de nou la seva soberania nacional.
Un dels primers detalls de bona voluntat d’aquesta nova i recent etapa encetada va venir de part del govern britànic. Va tenir la amabilitat de oferir els plànols on quedava registrat fins a la precisió la ruta que va seguir la R.A.F. en les seves incursions per bombardejar l’Alemanya nazi.
De sobte, ja sabíem on podríem buscar les bombes i millor encara, trobar-les!
Ai las! El que ja sospitàvem es va confirmar amb els plànols. La posició no tan teòrica de moltes bombes.
Després d’acurades i ben primirades investigacions, hom n’està segur que encara en queden moltes que no van esclatar en el seu moment. Així que vivim en un constant perill d’explosió per culpa de bombes no-caducades i rovellades, i acceptem amb estoïcisme que ens barrin el pas de tant en tant perquè, tot plegat, aquell dia se n’ha trobat una i s’ha de desactivar. I una cosa està clara, malgrat els anys passats, no han perdut gens ni mica la seva virulència bèl·lica.
Els que hi vivim ho sabem i en prenem nota.
I la nostra vida flueix d’una manera que deixaria fora de joc, sense cap mena de mala interpretació, tota la lassitud mediterrànea.