dimecres, de desembre 23, 2009

Un any més...


Frontal de Sta. Maria d’Avià, anònim, segle XIII
Museu Nacional d’Art de Catalunya

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

(Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003)



/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\/\


Es ist wieder Weihnachten

Der Baum weckt Töne auf und der Wind schreibt
Lichtlinien auf der Haut des Wassers.
Alles ist Geheimnis und heller Schein.

Weihnachten kehrt wieder und mit ihm auch die Frage

Werden wir den Frieden verkünden mit Worten,
während mit der Geste wir den Krieg födern?

(Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003)



Desitjo per vosaltres unes festes com vosaltres les desitgeu:
felices o en família, sanes o insanes
Comencem un any 2010 millor per tothom,
tret d'aquells que no ho mereixen.


dissabte, de novembre 28, 2009

Conversa


Vine, seiem i parlem, d'allò que et preocupa, que et fa sentir més del que voldries. Les darreres setmanes tens enganxada en el pensament una frase que vas llegir fa molt de temps. La dius perquè et crema en el més profund

-Els records fan la nostra vida més agradable, però és precisament allò que oblidem que la fa més soportable-

Ser llegir en el teu esguard que t'has passat els dies passejant-te per la casa de la memòria, per totes les seves estances, unes més lluminoses, altres més fosques, altres tancades en clau per sempre més. T'agradaria retornar a llocs antics, aquells que et van sensibilitzar a pensar i a viure. I reconeixes el sentit de tot plegat perquè ara saps que ha arribat el moment de preparar-te per acceptar la separació dels records, de deixar per a l'oblit, sense por, la tristesa i la impotència de les evidències que els han acompanyat.


diumenge, de novembre 15, 2009

per a Xavi

13 de novembre de 2009

Immensament tristos,
ho esperàvem,
però no pensàvem que arribés aquest dia.
Enyorem no saber-te amb nosaltres...


dijous, de novembre 12, 2009

Kölle Alaaf


Com tots els anys,
l'11 de l'11
a
les 11 i 11
comença
oficialment
el
temps de disbauxa...

Alaaf ! !


dimarts, d’octubre 20, 2009

Retorn a Veere


Quatre hores d'autopista, pluja i una agitada Anvers ens separaven. Creuar la frontera i veure com la pluja restava darrera mentre al meu davant el dia anava perdent-se.

Ara que ja m'acostava vaig tenir por, de retrobar-te, de sentir-te. Vaig aparcar el cotxe i em vaig endinsar dins la foscor travessant les dunes fins arribar a la platja. Era difícil veure el mar, sols reflectat per una inmensa catifa negra ben al fons però més present que mai amb els seus cants esferïdors. En la nit podia reconèixer el paisatge estimat, sentir com els joncs s'oferien al joc del vent del nord ballant entre les dunes. Necessitava sentir les primeres fredors de la tardor, preguntar-me i justificar-me si havia estat una bona idea acceptar la teva invitació després dels anys de silenci tàcit, tot just ara quasi davant de la teva porta, tot sabent que no ens havíem pogut oblidar.

En un darrer sospir vaig recollir les forces que em restaven i vaig decidir que ja era hora d'arribar a casa.

diumenge, de setembre 06, 2009

Tarda de lectures



Ha estat una tarda agradable i interessant. Per primer cop l'Associació d'Escriptors Alemanys, districte Colònia, ha organitzat dins del marc del „Boulevard del llibre“ una vetllada literària on s'han presentat tres autors catalans -Mercè Rodoreda, Albert Sánchez Pinyol i Maria Barbal-, les obres dels quals estan traduïdes a l'alemany. El públic ha tingut l'ocasió de sentir les lectures en català i posteriorment en alemany d'alguns dels seus llibres. Després de la lectura s'ha establert un diàleg animat amb qüestions que interessaven els assistents.

I un cop més he constatat aquella sensació que sempre m'arriba quan veig la poca informació que alguns tenen sobre la condició del meu país i de la meva cultura, malgrat la fluïdesa d'informació, per altra banda no censurada que es pot trobar de manera fàcil a la xarxa. Explicar que pertanys a una cultura que no és la que ells pensaven trenca els seus paràmetres i se senten, en un primer moment, descol·locats i perduts. Alguns d'ells fins i tot mostren un cert tret d'ofensa per haver-los creat un malestar cultural. És una dinàmica que sols es pot entendre vist des de l'exterior.

Per això, no puc deixar de riure per sota al nas quan hi sóc a casa i sento les notícies que diuen i informen del fet que a Europa ja saben qui “som”, amb una component quasi metafísica. Dir que no en saben res seria mentir, perquè des de fa anys centres i casals catalans fan una tasca de forma lliure per a donar a conèixer la nostra cultura. És una tasca que va més enllà de la ballada de sardana i del berenar de pa amb tomàquet. Són activitats amb qualitat i exigència, amb restriccions del temps lliure i de la vida privada. Sí que cal dir, però, que tota aquesta informació arriba a una minoria que vol ser informada, que busca la resposta als seus interessos i se sent implicada en trobar-la i compartir-la. Lamentablement, la gran majoria segueix pensant que hi ha una unitat uniforme cultural i continua queixant-se quan tornen de les seves vacances dels rètols de les ciutats i dels carrers.

De totes maneres reconec que sento una mòrbida, maquiavèl·lica satisfacció, descol·locant cert tipus d'alemanys quan s'acosten a mi amb certes preguntes, fins i tot diria que m'encanta desestabilitzar-los, culturalment parlant, evidentment! No ha estat el cas d'aquesta tarda, on hem restat de nou la minoria informada o aquella oberta a noves perspectives culturals i amb ganes d'aprendre i conèixer nous horitzons.


dissabte, d’agost 29, 2009

Dia d'eleccions

Demà és la primera cita d'eleccions d'aquest anys. La primer i la darrera en la qual com estrangera puc participar-hi. Demà se'm dóna l'oportunitat de triar el futur alcalde d'aquesta ciutat que des de fa nou anys viu en una letargia perenne.

Vull correspondre al meu deure democràtic però no puc deixar de pensar en aquest dissabte de reflexió que cap dels partits que em tiren les floretes són per a mi una alternativa als tants problemes que ens envolten, ni espero l'obligació a la qual diuen sentir-se cridats per a resoldre's. Sóc de per sí molt difícil de convèncer, en qualsevol aspecte de la vida. Tampoc espero que ells ho vulguin aconseguir, perquè en el fons tota la parafernalia que s'instal·la en el període electiu no fa que treguin a passejar la condició d'il·lús, sinó la d'un cinisme i inoperància galopant amb els qual ells es guarneixen en els darrers temps. O potser sempre ha estat així...

Ni la cita d'en Joan Fuster "Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" ha deixat d'animar-me, perquè fins i tot intentant fent política activa dins de moviments socials, culturals o educatius, els polítics de professió trepitgen amb una arrogància, acompanyada d'una ignorància, els drets i la voluntat establerta del qui els han triat.

Potser és cert que cada poble mereix els polítics que té; som nosaltres qui els triem. I si la mentalitat general és mediocre, què es pot esperar d'aquells triats pels comicis, els quals en altres llocs de la vida real no tindrien on caure's mort?

Ja fa molts anys que el dia de reflexió em porta el mateix resum al final de la jornada, i és escollir, un cop més, el partit que em suposi -com diuen els alemanys- das kleinste Übel, “la nàusea més petita”, traducció, tot sigui dit, que no pot ser menys gràfica vist el panorama polític estès davant dels meus ulls.

dimecres, d’agost 12, 2009

Estació meteorològica filosofal

Objecte d'art trobat en una de les moltes passejades que faig per diversos parcs d'esculptures.

Per si voleu consultar el temps això sí heu de llegir amb atenció les instruccions d'ús...

Traducció:


Nur ein-Stein? Doch relativ genau

Aquesta pedra sensible al temps es va trobar a la vora del Weser
al seu pas per la ciutat del caçador de rates Hamelin.

La pedra està seca sol
La pedra està mullada pluja
la pedra és invisible boira
La pedra es mou vent
La pedra canvia el seu color tempesta
La pedra està blanca neu
La pedra està partida terratrèmol
La pedra penja cap a dalt final del món

No toqueu la pedra del temps! Si ho feu, canviarà radicalment el temps.

dilluns, d’agost 03, 2009

Monstres nocturns


Per a combatre els monstres nocturns i altres malsomnis...

Tinc un monstre al llit
que em fa cusquerelles
i cada de matí
em porta roselles,
móres d'esbarzer
i versos d'abelles.

Empar de Lanuza
Versos al sol


dijous, de juliol 30, 2009

Teekesselchen - Tetereta


Aquest és un dels jocs preferits de la meva filla i meu. Es tracta d'explicar en forma d'endevinalla una paraula que té diferents significats, és a dir un mot homònim o polisèmic. Les regles del joc són molt fàcils i qualsevol lloc és bo per a practicar-lo. Un jugador pensa la paraula que serà el Teekesselchen dient a continuació la frase que vincula ambdos significats; d'aquesta manera l'altre jugador sap quin és el mot que ha d'endevinar. El joc té moltes possibilitats d'adaptació a diferents edats segons l'evolució de l'assoliment del vocabulari, en el nostre cas en particular té la variant de jugar-lo en els dos idiomes: català i alemany. És un joc d'agilitat mental, de saber associar i no cal dir que és força divertit.

Us poso un parell d'exemples:
“El meu Teekesselchen és per a seure i és per a treure diners”
Solució: banc


“El meu Teekessekchen existeix dos cops i es juga de dos a dos”
Solució: doble



Ara us poso com endevinalla el Teekesselchen que m'ha plantejat la meva filla:
“El meu Teekesselchen serveix per a escriure i pot caure dels arbres”
Quina solució li oferiu?

I vosaltres, ja heu pensat en algun Teekesselchen ?


dimarts, de juny 30, 2009

Pina Bausch


Recordant una gran ballarina i coreògrafa

dissabte, de juny 06, 2009

Amic meu,

arsvirtualis (tot just aquell mes que sabem)

saber que no es poden frenar els designis ja marcats i determinats, no fa que els fets siguin més fàcils d'acceptar. Saber que el temps està comptat i que ens regala un poder acomiadar-nos dignament, ho fa més i més difícil i complicat. Aquest temps teu tan preciós i valuós que s'esmuny mentre esperes que l'espai que ocupes ara quedi buit.

Saber viure amb incertesa de quin serà el dia de la teva partida, fa que algunes nits meves siguin més llargues i fosques que altres. Saber que et perdràs de tots nosaltres, té una difusa forma, que sols la realitat no volguda i plena de lluites embolcalla. Com s'estima en el passat? Els teus somnis de país restaran -com els meus- a les barricades que mai vam abandonar, ni tant sols en els moments enlluernadors.

De tu, llavors em quedarà el teu estimat record i amb ell, aquella intrínseca por de què algun dia pugui oblidar-te.

dimecres, de maig 13, 2009

Com animar una tarda de diumenge...


El meu fill només feia que queixar-se de mal genoll. Vaig preguntar-li si havia rebut algun cop perquè una hora abans havia tornat d'un partit d'hoquei herba. Però res de cop d'estic o de bola. Estava clar que es tractava d'una mena d'infecció i així ho va confirmar el pediatra. En resum, el nen va reaccionar al·lèrgicament a una picada de mosquit, la qual es va infectar i va provocar que no sols genoll sinó tota la cama s'unflés. Solució, dosi d'antibiòtic en vena amb reacció positiva i per tant podíem tornar a casa.

Amb aquesta tranquil·litat i pensant en passar un vespre agradable ens vam posar a preparar un bon sopar quan un crit ens va fer anar a la terrassa. Els meus ulls no donaven a crèdit: al jardí de sota hi era l'Ovidi amb cara d'espant i sense saber què fer. Havia “volat” des del tercer pis. Corro a buscar-lo i mentre està enganxat a mi veig que exteriorment no té res, tret del filet de sang d'una rascada al nas, i que el fet d'agafar-lo no li provoca cap dolor. Penso que hem tingut sort. Un cop a casa veiem que no pot caminar així que deixem les preparacions gastronòmiques, busquem una pizza congelada pels nens i marxem a la clínica veterinària. En resum: cap ferida interior però fractura dels tres dits de la pota davantera. Solució: operar o adormir-lo. No volen crear cap trauma ni cap drama així que triem l'opció d'operar. Ahir a la tarda ja va poder tornar a casa i a hores d'ara l'Ovidi ha de passar les properes tres setmanes en una mena de construcció que recorda una gàbia de conills. Això és tota una humiliació pel seu tarannà d'agosarat, encara que té poques ganes de marxeta.

I si pensàveu que la meva super-animada-sortosa setmana havia acabat us equivoqueu: A hores d'ara encara estic “meditant” sobre l'ensurt patit avui en l'accident de tramvia, en el qual hem estat ben sacsejats.

Vist el panorama, estic pensant ara mateix si no serà millor quedar-me demà al llit, com a molt sols podria caure del llit. Que consti que no he considerat cap terratrèmol ni cap esfondrament d'edifici. I és que l'optimisme em domina.

diumenge, d’abril 19, 2009

S.O.S. : A la recerca d'informació


Qui em pot informar sobre editorials que publiquin audiollibres en català per a nens i joves?? Porto dies buscant per internet i les informacions que trobo -si en trobo- no són transparents. M'interessen adaptacions de clàssics de la literatura en aquest format o en cd. Gràcies.


dijous, d’abril 09, 2009

(des)amors



M'agraden les miniatures medievals. Observar els detalls, les possibles insinuacions, pensar la història o les històries que hi ha al seu darrera, intuir en les mirades, en els gestos, què podien sentir, pensar,voler, desitjar...

Fa poc va caure a les meves mans un llibre miniatures medievals en el qual s'analitzaven els missatges donats entre línies pels respectius il·lustradors. Una d'elles em va cridar l'atenció per la seva divertida i fins a cert punt original interpretació, en especial si recordem tot allò que s'ha dit i s'ha escrit sobre l'amor cortès, sobre els amors secrets i sobre les fidelitats, sobre sacrifici d'aquell amor “vertader, pur i apassionat”.


La miniatura de la qual us parlo encapçala aquesta entrada. Es tracta de la il·lustració número 071 del Codex Manesse. En ella es veu la dama i el trobador, en aquest cas sembla que es tracta d'en Kristan von Hamle, Minnesänger (trobador) suposadament de la zona de Turíngia del qual no s'ha trobat fins avui cap crònica que donés constància de la seva existència malgrat haver-hi poemes signats amb aquest nom.


Si observem, podríem pensar que la dama en un moment de llibertat marital acudeix a la seva cita amatòria. En un acte de força, impensable en un ésser eteri com ella, facilita l'accés de l'estimat a la seva presència baixant la cistella que ha de retornar-la a la calidesa de l'abraçada desitjada.


Però vet aquí que l'autor del text que vaig llegir en feia una altra interpretació d'aquest amor que treia les il·lusions. Presentava el trobador com una víctima del desamor. L'autor s'aclamava a l'expressió “durch den Korb fallen”: L'estima declara el seu amor i com a resposta “es posat” dins d'una cistella. Aquesta cistella obre el seu fons i el cavaller cau o en el pitjor dels casos es queda penjat i exposat davant la multitud. Aquest era el gir originari medieval de l'actual “jemandem einen Korb geben” que traduït literalment ve a dir “donar algú una cistella” i que en català seria “donar carbassa”. En la tradició amatòria l'objecte de la “cistella” té un significat precís: un cavaller que presentava el seu amor a una donzella li feia la seva declaració oferint una cistella guarnida i plena de presents. Si la donzella la hi retornava, aquest segur que entrava en una depressió amorosa que el podia inspirar a (fer) escriure com a teràpia.


El desamor, en realitat, és un dels leitmotivs poètics i musicals que es repeteix i inspira als Minnesänger constantment. I és que ben bé podria ser una tàctica, perquè ja se sap que el ser humà reacciona amb més sentiment davant dels amors perduts, dels amors impossibles.

dimecres, de març 04, 2009

dia negre

Més de mil anys d'història, de memòria en un instant perduts?
L'estat de shock continua...
Trist, molt trist...
No sé ni puc escriure res més...


P.S. Us deixo un parell d'enllaços:
ksta.tv (Kölner Stadt-Anzeiger)
Frankfurter Rundschau
FAZ
The Times

dissabte, de febrer 07, 2009

pensament alliberat...


TORNA

Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me -
llavors que es deixondeix la memòria del cos
i que un desig antic revé a la sang;
llavors que els llavis i la pell recorden
i que senten les mans com si de nou toquessin.

Torna sovint i pren-me dins la nit,
llavors que els llavis i la pell recorden.

K. P. Kavafis


M'abellia alliberar-lo, simplement...

dijous, de gener 08, 2009

Silenci d'hivern

© arsvirtualis

Des de la meva terrassa un dilluns a 5 gener.

Saludant al nou any

Nikolaus von Kaaden, rellotge astronòmic 1410
Ajuntament vell de Praga

Tinc el costum de fa anys de saludar-me cada any que comença amb una cita o un pensament dels autors que passejo. Aquest costum el vaig traslladar també al blog, simplement perquè volia compartir amb vosaltres allò triat per a mi com a punt de reflexió. No cal que digui que en la majoria dels casos depèn de la meva situació personal momentània. Per això aquests dies em rondinava pel cap una cita d'un autor que m'estimo, mestre en aforismes: Georg Christoph Lichtenberg.

Tenia en la memòria el seu contingut però no exactament la seqüència dels seus mots, així que abans d'escriure quelcom incorrecte vaig anar al meu estudi, prestatgeria: Autors Alemanys, lletra “L”.

Aquí us deixo un pensament -el qual podria signar sense que hagués de treure ni un mot- respecte a les bones noves que pot dur un any recent estrenat:

“Ich kann freilich nicht sagen, ob es besser wird, wenn es anders wird, aber soviel kann ich sage: Es muss anders werden, wenn es gut werden soll.”

Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799)


“En veritat no us puc dir si serà millor, en el cas de què arribi a ser diferent; però sí que us puc dir que haurà de ser ben diferent per a poder ser millor.”