Ara ve Nadal...

No crec que escrigui enguany res més, i a més amb la parsimònia que m’ho he pres els darrers temps. Aquesta setmana ha estat animada i de preparatius i de coneixences.

Dissabte m’enfilaré cap a les terres del sud com au migratòria que empren el seu viatge una mica tard.

Així que ben pensat us desitjo avui ja unes bones festes i un bon deslliçament en l’entrada del bon any tot i esperant que el nou, considerant la seva qualitat de nou, sigui, si més no, millor que el deixat enrera.

P.S. Tanta pau, amor, bons desitjos, bones intencions, etc., etc. han fet que m'entressin unes ganes incontrolables de ser irreverent. Això va per la postal nadalenca.

Un vespre a l'òpera

Brüderlein, komm, tanz mit mir!
Beide Hände reich' ich dir.
Einmal hin, einmal her,
Rundherum, das ist nicht schwer.

Tanzen soll ich armer Wicht,
Schwesterchen, und kann ich nicht.
Darum zeig mir wie es Brauch,
Daß ich Tanzen lerne auch!

Mit den Füßchen tapp tapp tapp,
Mit den Händchen klapp klapp klapp,
Einmal hin, einmal her,
(Rund he)rum, es ist nicht schwer! :|

Ei, das hast du gut gemacht!
Ei, das hätt' ich nicht gedacht!
Seht mir doch den Hänsel an,
Wie der Tanzen lernen kann!

Mit dem Köpfchen nick nick nick,
Mit den Fingerchen tick tick tick,
Einmal hin, einmal her,
(Rund he)rum, es ist nicht schwer!

Diumenge passat vaig anar un cop més a l’òpera. Aquest cop va ser especial perquè amb mi van venir els meus dos fills. El fet especial va ser que per primer cop va venir la meva filla a una sessió del vespre. Dues hores d’òpera i cinc anys totalment concetrats en el que passava a l’escenari, en la música i la història que ja coneixia, pendent dels moviments dels cantants. De tant en tant s’aixecava de la butaca i es recolzava a la barana i mirava a la fossa de l’orquestra controlant els moviments dels instruments i amb la satisfacció a la cara de saber reconèixer la majoria d’ells pel seu nom català i alemany. I jo observant-la, igual que vaig fer quan vaig portar per primer cop al meu fill. Els seus ulls oberts i curiosos em van confirmar que li agradava, encara que ja estaven acostumats a anar a l’òpera infantil. Però sembla que al ulls seus no era el mateix aquest cop.

De tornada a casa, mentre esperàvem el metro, em va dir: “Espero que no tardis tant a portar-m’hi de nou, però res d’òpera infantil, sinó a l’escenari gran; demà sense falta hem de mirar a internet quina altra òpera em convè i comprem les entrades”. El seu germà es va apuntar sense cap pensada a l’acció de recerca de noves òperes “aptes”, com deien ells.

Em va agradar que compartessin amb mi una part meva perduda fins a cert punt en l’espiral del passat, i el que és més gratificant, que vulguin continuar aquest camí.

Per cert, us proposo un joc. Sabeu quina ópera vam anar a escoltar i veure? I quin compositor la va escriure?

Aprendre

Tell me and I forget, teach me and I remenber, involve me and I learn
Benjamin Franklin, 1706-1790

Dins del silenci i solitud que porten les malalties que d’alguna manera encara et deixen pensar amb certa flexibilitat cercava en un dels tants arxivadors que aneguen el meu cau material per poder preparar una classe de mètodes d’aprenentatge que un grup dels meus ínclits alumnes tindrà la sort de gaudir el proper dimarts, dia regular i fixat per a les nostres cites de delirium didàctic i d’aprenentatge de mètodes. En aquesta tasca de buscar noves fonts, materials i altres eines que puguin trencar les rutines assolides tan meves com la dels meus alumnes em vaig topar amb la dita dalt esmentada.

Cal dir que en l’actualitat els estic convertint en especialistes en la confecció mapes mentals. Així ho demostren fent-ne sobre Egipte i la Grècia clàssica, amb la rigurositat científica que pot tenir un alumne d’onze o dotze anys, i la realitat mostra resultats satisfactoris. Es un mètode que els agrada, els ajuda a concentar-se i els permet de forma lúdica memoritzar paraules claus per poder després desenvolupar extensivament els continguts corresponents.

Me n’adono clarament en els mots expressat per B. Franklin, el perquè de la meva feina i la forma amb la qual la practico. L’ensenyament no és cap carrer de sentit únic.

Darrerament

O Mensch! Gib acht!
Was spricht die tiefe Mitternacht?
„Ich schlief, ich schlief-,
aus tiefem Traum bin ich erwacht: -
die Welt ist tief,
Und tiefer als der Tag gedacht.
Tief ist ihr Weh -,
Lust tiefer noch als Herzeleid:
Weh spricht: Vergeh!
Doch alle Lust will Ewigkeit –
- will tiefe, tiefe Ewigkeit!“

F. Nietzsche, Also sprach Zarathustra
Das trunkene Lied 12

La mitjanit anuncia la tímida entrada de les clarors que et portaran un nou dia. Les imatges difuminades fan que res sembli tenir l’existència real que podria tenir.

En el somni profund cerques la eternitat i al despertar te n’adones que per a trobar-la cal primer morir, abandonar l’equipatge que ha estat amb tu. Amb la mort, un nou canvi esdevé.

Amb els ulls oberts veus que la mitjanit encara té com a companya la foscor. Arcana i secreta s’instal.la en el centre de la vida oberta a noves recerques mostrant-te tanmateix el dubte. Foscor, llum, no són oposats, es necessiten per a existir.

Dolor és el que sents; cicatrius en la memòria per tenir ara el coneixement de saber que res és el present que estàs vivint, que et manca l'aire per respirar. Et preguntes si hi seran quan arribi el nou dia. Dolor i esperança es fonen en un sol pensament sentit.

Així et sents, em dius amb rostre inexpressiu. Són els mots que parlen per tu. Com un mirall em reflexo en tu i m’embriago fent-los meus.


P.S. Comunico que hi ha una traducció fabulosa d'en Joan Vinyoli d'aquest poema. Aquest poeta ha traduït tan a Rilke com a Nietzsche mantenint la fidelitat del text així com les seves implicacions plàstiques. (Divendres, 2 de desembre de 2005, 00.36)

Papers

He estat endreçant papers. Es increíble quina facilitat de reproducció tenen i com en poc de temps envaixen subtilment els espais lliures del meu estudi. Potser sóc massa condescendent amb ells, i així me'ls miro, segurament pensant que alguns d’ells encara em poden fer algun servei que altre. També podria ser que disposo de massa suferfícies que generosament els ofereixo per a la seva expansió. Però he arribat a un punt en el qual m’he dit que si segueixo així, no en podré “d’enmagatzemar” de nous. Ha arribat, m'he dit, el moment de prendre mesures draconianes i acomidar-los de la mateixa manera que els vaig saludar.

Em seria molt fàcil agafar-los tots i llançar-los a la gran paperera, mirant-los com cauen desordenadament en el seu interior, uns més que altres; alguns amb aquella gràcia vinguda pel contingut deixat pels mots que els van fer interessant als meus ulls; altres cercant les profunditats més profundes del recipient que han acceptat com lloc efímer d’estada fins arribar a la seva destinació final, sent aquests aquella mena de papers que ja fa temps que van perdre el seu significat però que continuen rondinant per la vida com un mal record del passat que no es decideix a ser oblidat per la distància del temps; i d’altres que cauen fora com si vulguessin mostrar-me el darrer bri de resistència per no caure en l’oblit que comporta tota separació, desitjant comprar un cop més la meva atenció pel que encara creuen poder dir-me i ensenyar-me.

No he triat el camí fàcil i he optat per desgranar el luxe del temps mirant paper per paper, nota per nota fins topar en un escrit que m’ha deixat pensativa i enyoradissa perquè no hi haurà res més nou d’ella, perquè amb ella se’n va anar una part del seu saber i coneixement. L’he recordat, i amb ella els seus escrits que m’han acompanyat en els trajectes viatgers. Temps de descoberta -amb ella- de les poeteses gregues així com la vida d’un passat tan llunyà com present avui en dia en la nostra manera de pensar, veure i viure la vida. Uns versos anotats en un tros de paper insignificant i deslluït pels reflexos dels llargs dies d’estiu.

Sec i passejo pels meus ulls el seu contingut. I somrisc.

Ara, com ja vaig fer en un altre temps, l’abandono al teu esguard i al moviment sinuós dels teus llavis format sota la seva lectura.

Et deixaré, si vols, la veu
mentre tu tens els llavis closos.
Molt lentament he après els mots
i l’aspre foc que els encadena :
són teus i en canvi et prendré un poc
de la teva llarga tristesa.

Vinc de la riba del teu mar
d’ones amargues amb pas tímid
i duc caretes somrients
des de la meva platja incerta.
Amb trencadissos crits d’ocell
lluito amb les aigües remoroses.

Et deixaré, si vols, la veu
desavesada ja de roses.

Et deixaré la veu
Maria Àngels Anglada

Participació

Aquest vol ser un escrit interactiu.
Aquí teniu una cita d’un dels meus escriptors favorits,

Kurt Tucholsky


Frau und Mann sind niemals frei. Stets ist ein Gefühl dabei...


Vi negre, olives i formatges variats us esperen a la taula

I jo, espero les vostres suggerències

Dies com aquests...

Hi ha dies en els quals el desig brolla del no res i va omplint les estances visitades de la memòria.

El pots alenar i veure com desplega la seva estola tangible que t'embolica fins seduir cada por de la pell incandescent.

I flueix,
i augmenta,
i t'amara
perqué no hi ha cap força mental que el vulgui contrarrestar.

L'únic que anheles és viure'l en plenitud salvatge.

Que regni sols aquella sensació irracional que et fa perdre qualsevol sentit del temps i dels actes.

És tanta la seva intensitat que la cremor que sents pujar del més profund teu vessa en la serenitat que irradies.


Avui és un d’aquests dies...

Any sabàtic

Mon cœur se recommande a vous,
tout plein d’ennui et de martyre.
Au moins en dépit des jaloux
faites qu’adieu puisse dire.

Ma bouche qui savoir sourire,
et conter propos gracieux,
ne fait maintenant que maudire
ceux qui m’ont banni des vos yeux.

Anonimus

Tot just retornar i trobar-me amb aquest madrigal. El recordes?

Un any i només ser l’aniversari rebo la trucada. Em pregunta: Tornes? En tens ganes? Tenim un programa interessant en perspectiva. I comença a desgranar les perles del collar, una per una. Sap molt bé quina mena d’esquer m’agrada mossegar.

Li contesto que m’ho pensaré. Cap pregunta, ni ara ni llavors sobre els motius que van fer agafar-me un any sabátic. No cal exposar-los, en aquest aspecte vaig ser més transparent que en altres i va saber copsar-los.

De vegades va bé separar-se d’allò que podem estimar. En aquest temps de distància cal reflexionar el perquè d’aquesta absència voluntària per poder valorar el seu sentit i el que és més important, considerar si es vol retornar.

El retorn fou com si no hagués passat el temps. Salutacions, besos, com estàs, quina il.lusió, de nou aquí, i tot seguit a l’agradable rutina de les vocals entonades per a passar als mots musicats.

Diumenge, 6 de Novembre, madrigals i antífones.

Roda de la fortuna (V)

Ulls tancats

Els meus palmells
-davant dels meus ulls-
es tomben, s’acosten a tu, et busquen.

Suaus moviments que ressegueixen
en els contorns de l’aire
les petjades deixades
per unes mans càlides.

Tanco el ulls i cega en el present
retorno a la textura dels teus llavis,
i amb el desig del record
els deixo passejar de nou
per la solitud de la pell.

Tornar, trobar

Les tornades sempre són dures. És un fet. I haver d’acceptar que les realitats d’altres interseccionen la teva. Un altre.

Em pregunto on han quedat els valors que impliquen viure, regalar una vida, acompanyar-la i sentir com una part teva, egoistament, s’eternitza.

Em qüestiono, fins a quin punt aquests que fan l’acte de donació poden fer-se irresponsables i trasbalsar un ser que creu en ells i els estima.

Seria massa fàcil aplicar la tècnica de l’estruç i fer-me anacoreta. Vull creure que alguna espurna quedarà en la memòria d’un futur en potència que li recordi de tant en tant que existeixen altres referències a formes de sentir, interpretar i aplicar la vida. Si ho penso quasi he assolit un dels meus somnis d’infantesa, no gaire original per altra banda: ser missionaria i sense canviar necessariament de continent.

Wir haben Kanzlerin!

La nostra Angie ha aconseguit la seva fita, ser la primera cancellera d’un país on hi ha excel.lents dones en la política però per motius que no cal esmentar per la seva obvietat mai n’hi havia hagut.Tanmateix de la forma que ha arribat no ha estat tan gloriosa i contundent com li hagués agradat a ella. No ha hagut cap mena d’aclamació feta per una població que està més que cansada dels seus lamentables representants polítics i les seves actuacions. Sí, ja sé que els més pragmàtics diran que això de les formes no interessen, que l’importan és arribar a ser-ho, però en el fons tots tenim una tendència al narcicisme, o no?

La nostra Angie, doncs no té una situació còmoda. Tot just feia unes hores que se sabia del seu càrrec quan l’ínclit Edmund Stoiber, representant dels valors conservadors més profunds i que sempre posa com exemple la seva aplicació amb positius (?) resultats al seu feude bavarès, ja es permitia el luxe de criticar-la anunciant que no la veia capaç que ella puguessi manar i fer acatar ordres als seus ministres. Tot plegat aquest vull-ser-canceller-però-no-em-deixeu, venint de les pròpies files de la mateixa Angie qüestionava la autoritat d’un canceller. Dots de subtilitat haurà de tenir per poder ser respectada per la colla de mascles que encara no han paït el fracàs de les seves ambicions polítiques. Hi ha un punt en tots aquests comentaris fets per polítics que em molesta moltíssim, combregui o no amb la seva ideologia política, i és que es dubti o es qüestioni la seva habilitat o capacitat no pel mer fet del seu saber fer polític, sinó pel primitiu pensament de ser una dona. D’un Schröder o Kohl ningú hauria gosat. Però ja sé sap que l’home porta en els gens la política, com també la dona aquest meravellós sentiment de la maternitat.

La realitat és que ara tenim una gran coalició –dels dos partits més forts- i els que hi eren a la oposició no els valdrà la lletania fàcil de donar la culpa al govern perquè ells són ara també govern. Divertit serà veure la nova oposició que faran, podran o els deixaran fer els partits que sempre havien actuat com frontisses en les darreres dècades. Per una banda, i potser la que espero amb més curiositat serà veure com actua la FDP, el partit lliberal. Partit que pràcticament amb la seva actitud servilista ha difuminat la seva ideologia de tal manera que si em pregunteu quin són els seus pilars no us sabria respondre en concreció. L’altra prova de foc serà per a Die Grünen, els verds i més amb l’anunci de la retirada de l’omnipresent Joschka Fischer de la política activa. Encara que m’ho acabo de creure. Ell és un animal polític, i li cal beure, alimentar-se, respirar-la, fer-li l’amor... I del nou partit Die Linke? Tot és expectació, i fins a cert punt, perqué ambdos, Lafontaine i Gysi són gats vells i coneguts de l’escena.

Penso que tant per un partit com per a l’altre pot ser una oportunitat única de demostrar la seva maduresa i independència política. I si considero als Verds, bé els vindria aplicar el que millor saben i han après a fer: oposició. Tenir-la, ara més que mai és una condició de supervivència democràtica.


Mai m’he sentit més còmoda amb el meu escepticisme com ara. Observar com mouen les peces d’escac té un efecte d’atracció, i podria arribar a ser un plaer si no fos perqué són els destins de la població els que estan pendents, en molts aspectes, de l’escac-mat.

Tourdion

I ja que us veig animats, copes en alt i a cantar....

Tenors, barítons i baixos !

Le bon vin nous a rendu gais, chantons,
oublions nos peines, chantons

Soprans i alts !

Quand je bois du vin clairet,
ami tout tourne, tourne, tourne, tourne,
aussi désormais je bois Anjou ou Arbois,

Tutti!

Chantons et buvons, à ce flacon faisons la guerre,
chantons mes amis, buvons donc!

Anònim publicat per Pierre Arraignant, 1530


Infos

http://icking-music-archive.org/scores/anon3/tourdion.pdf

http://ingeb.org/songs/quandjeb.html

Temps de verema

Avui ha estat un dia meravellós per l’activitat amb la qual l’he omplit. He estat veremant dins de la mateixa ciutat. Us conto. Tinc uns bons coneguts. Ell és enòleg i entre els dos tenen un celler de vendes que al mateix temps funcionarà a partir del proper any com a museu del vi.

Aquest celler on tothom pot comprar vi d’arreu del món, té una construcció molt especial. El projecte va ser concebut i dissenyat per un gabinet d’eninyers que ja havia fet altres de considerada importància. El resultat ha estat un edifici interessant i rar al mateix temps.

Malgrat la esterilitat que presenta a primera vista amb la fredor de la pedra grisa d’origen volcànic, les seves pareds grans i enormes el fan veure com una gran caixa de formes asimètriques. Aquesta claustrofobia sòlida de la pedra es compensa amb les superfícies de vidreres que il.luminen la part del pis superior a efecte d’hivernacle. Però el més original de l’edifici, únic en el seu gremi, és la teulada.

Recordant els camps de vinyes que s’enfilen ben a munt dels vessants de les muntanyes que formen la vall per on flueix el Rin fins trobar-se amb el Mossela a Coblença i on els dos plegats van baixant, se’ns presenta la teulada de l’edifici sorprenent a tothom qui la veu.

A dalt, damunt de la seva superfície hi ha uns 100 ceps que reuneixen un total de 40 classes diferents de raïms. Enguany és el tercer any, i els ceps grans com s’han fet han estat generosos i han agraït les darreres quatre setmanes plenes de sol i de la humitat necessaria per a què els grans assoleixen aquell gust , barreja dolça i sucrosa amb un aire d’amargura i duresa de la pell que cubreix el suc amagat i que incentiva la fantasia del paladar.

Aquest cap de setmana va començar oficialment la verema de la teulada. I jo he anat avui. Cap al migdia he agafat la bici carregada amb unes tisores de podar plantesi un cistell de vimet. Allí ja hi eren el grup petit d’amics i coneguts que ens disposàvem a passar la tarda plegats veremant el camp de vinyes situat més al nord dels Alps. Abans de la feina el tatst! Un Federweißer, “suc” de la primera fermentació d’un tipus de raïm blanc. Us diré que és una mena de most, amb una òptica tèrbola i un gust afruitat sense caure en la dolçor embafadora i que entra amb una subtil suavitat. De totes a totes refrescant.

El que ha vingut després ha estat de somni. En mig de la ciutat com qui diu, caminar per una teulada que és baixar i pujar les vessants d’una muntanya, sentir la remor del riu no lluny d’elles, trepitjar la terra i les plantes baixes al sól, sentir-se envoltada a dreta i esquerra per vinyes carregades de carrolls, tallar-los, col.locar-los delicadament al cistell, menjar-ne fins perdre les relacions quantitatives, jeure al terra absorvint cada raig de sol tardorenc, no adornar-te’n dels soroll urbans perquè la seducció del moviment del fullatge els diluïa. Ulls tancats, oïda, pell i narius oberts per gaudir cada espurna alliberada en l’instant.

I per tenir-ne testimoni gràfic, consulteu les pàgines:

http://www.koelner-wein-depot.de/
http://www.calenberg-ingenieure.de/html/referenzen.shtml

Abschied

Das Jahr des Abschieds. So empfinde ich dieses Jahr.

Es begleitet mir das Gefühl von neuen Veränderungen, die sie langsam aber mit Kraft in meinen Leben eintreten. Es muss so sein. Es musste so kommen. Glaub mir, ich verstehe dich und es mir bewusst, dass es deinen besten Weg ist. Und du muss ihn nehmen, jetzt oder nie. Es bringt nicht zu warten. Aber, erneut, bleibe ich armlos. Ich sage mir ständig, dass es nur eine räumliche Trennung ist, aber Raum und Zeit bringen mit sich die Vergesslichkeit, an alles was für uns die Nähe brachte.


Ich sollte mich freuen, für dich. Und das tue ich.

Lectures de vacances

Avui he anat de llibreries a la recerca del llibre perdut per retrobar-lo en aquest periode que avui he encetat.

Dos llibres he trobat.

Un l’he comprat per intuició. El tema? Un dels que m’ocupa i m’agrada, la figura d’Hipatia d’Alexandria. El llibre l’ha escrit Jean-Pierre Luminet. Desconegut total, però m’ha impressionat –sense que jo sigui impressionable- el fet que sigui astrofísic i tota una autoritat en l’investigació dels forats negres així com dins de la cosmologia. El títol, fàcil i clar : Alexandria, Roman einer Bibliothek. Aplicaré la dita alemanya tan sabia i em deixaré sorprendre pel seu contingut i forma.

L’altre, ai las ! quan he vist el titol he pensat en tu, sense cap mena de dubte. Torno a contactar amb Schopenhauer però en la seva vessant "divertida" que ja té el seu punt i per qualificar-ho d’alguna manera. D'aquí que hagi pensat que tot plegat seria curiós esbrinar si de debó tenia sentit de l’humor com per a poder fer un llibre a partir dels seus pensaments. Més aviat es tracta d’una reflexió sardònica sobre la llengua alemanya : la seva ortografia, fonètica, complexitat sintàctica, els jocs amb els homòfons, la concordància dels concordants, etc. " Spaaßphilosophie" ho anomenava ell. I el titol triat ja el tè garantit:

“ Man muß nur hübsch alt werden; dann giebt sich Alles” Schopenhauer zum Vergnügen, Reclam

Veus com el titol t’escau?

Roda de la fortuna (IV)

De reüll

Pel passadís avanço.
Les seves portes,
algunes em conviden,
altres s’amaguen.
Algunes les cerco,
altres les ignoro.

Pel passadís vaig avançant.
I tanco portes que queden
al meu darrera,
als meus costats,
sense mirar.

Pel passadís que avanço,
sols una queda
- entreoberta -
El meu esguard es perd
en la memòria deixada
al seu darrera.

I de tant en tant
amb timidesa,
de lluny
miro si - encara -
hi ha llum.

Cançó infantil

Maikäfer flieg
Dein Vater ist im Krieg
Die Mutter ist in Pommerland
Pommerland ist abgebrannt
Maikäfer flieg.

http://www.musicanet.org/robokopp/Lieder/maikafer.html

Aquesta petita cançó infantil que en un principi tenia més estrofes, és una de les més dures i tristes que conec. Sota una dolça melodia que penetra en l’oïda i ja no t’abandona, s’amaga la forta realitat que implica la pèrdua dels referents familiars més propers a causa de la guerra així com la de la terra on fins ara havia fluit l’infantesa.

El meu primer contacte amb aquestes cinc línies va arribar de manera indirecta. Interessada per l’origen dels textos d’alguns lieders d’en Gustav Mahler, així com algunes àries de les simfonies vaig topar amb dues de les figures més significatives del romanticisme alemany, Achim von Armin i Clemens Brentano.

La amistat amb Achim von Armin va portar a Brentano a traslladar-se a Heidelberg on van començar a col.laborar plegats en un diari i en la confecció d’un llibre que amb el temps seria un dels més importants reculls de poemes populars i cançons infantils. Em refereixo a Des Knabens Wunderhorn. En el seu primer volum trobem la cançó esmentada.

Es tracta d’una cançó sorgida en temps de la Guerra dels 30 Anys. Una época cruenta i que va delmar la població europea de manera considerable, i en el cas d’Alemanya, va deixar un país arrasat, assolat i amb una confrontació socio-religiosa que fins els nostres dies es respira.

La cançó no es va oblidar i els nens continuaven cantant-la perquè en els segles posteriors les condiciones polítiques potenciaven que el pare anessi a la guerra, i la mare restessi a la terra cremada. Sagnant és pensar-la com els nens la canten després de la 1a Guerra Mundial, i en especial de la 2a, saltant a la corda en els carrers plens de runes, d’edificis cremats i d’una misèria que fereix l’ànima més tendra. La cançó infantil de sobte esdevé socialment malvista, els nens la callen, però continuen pensant-la. El text es transforma i es converteix en una canço de bressol.

Les posteriors generacions l’han oblidat. Així pensava jo fins fa poc. Aquesta setmana l’he sentida de nou, com sortia la seva melodia melangiosa de les veus infantils del meus fills. M’he acostat a la seva cambra i els he vist jugar plàcidament mentre desgranaven els seus sons sense pensar en el contingut agredoç del dolor que els seus mots despren.

Des Knaben Wunderhorn, http://www.musicanet.org/robokopp/wundhorn.html

Eleccions

Aquesta setmana vam tenir ja les nostres eleccions a l’escola. Les eleccions formaven part d’un projecte escolar dins de l’asignatura de Sociologia i va ser dut a terme pels alumnes del curs de 10è.

Aquest projecte consistia en convocar eleccions a diferents nivells: nivell de tota l’escola, nivell dels alumnes que fan el darrer any d’estudis, el curs 13è -que es preparen el batxillerat- i el darrer nivell va ser el del professorat.

Els resultats en les tres “eleccions” considerant sempre la mateixa constelació de partits polítics ha estat força curiosa pel fet d’observar què votaria el menor de 18 anys.

Resultats de l’escola:

SPD 42, 7 %
CDU 6,5 %
Grüne 30 %
FDP 3,5 %
Linke 6,3 %
NPD 3 %

PSG 0,2 %
PBC 1 %
Tierschutzpartei 4,9 %
BüSo 0,4 %
Graue 0,2 %
Familie 1,02 %


Resultats del professorat:

SPD 35 % (17 escons)
CDU 12 % (6 escons)
Grüne 35 % (17 escons)
FDP 2 % (1 escó)
Linke 16 % (8 escons)



Resultats del curs 13è:

SPD 51,02 % (25 escons)
CDU 12,25 % (6 escons)
Grüne 4,08 % (2 escons)
FDP 18,37 % (9 escons)
Linke 2,04 % (1 escó)
NPD 8,16 % (4 escons)
Diversos 4,08 % (2 escons)

SPD, CDU/CSU, Grüne són partits ja prou coneguts i que bipolaritzen, en el cas d’Alemanya tripolaritzen el panorama polític. La FDP és el partit lliberal que de per sí no té més cap força política que la de ser un partit frontissa cas que guanyi el partit democristià amb el seu partit germà bavarès de la CSU. Aquest ha estat el seu destí les darreres décades de legislatures polítiques on la CDU ha obtingut el govern.

Pel que fa al nou partit die Linke (L’esquerra) es tracta d’una formació sorgida de la unió de l’antic PDS, els antics comunistes, i de ex-membres de la SPD que van abandonar el partit fa uns sis anys quan hi va haver el conflicte de poder entre el actual -i l’antic- canceller, Gerhard Schöder, i la seva mà dreta dins dels govern i del partir, Oskar Lafontaine. Aquest va dimitir de tots els seus càrrecs públics i del partit i es va retirar de la política activa no sense deixar sentir de tant en tant la seva veu de crítica en especial a tot el que feia referència a la política social i financera del gabinet Schröder. Des de principis d’anys que en els ambients polítics ja es veia venir aquest matrimoni i així ho van confirmar posteriorment, Lafontaine va fundar juntament amb un altre emblemàtic polític, Gregor Gysi, aquest partit d’esquerres que preten ocupar l’espai d’aquest sector abandonat per la SPD amb el seu moviment cap al centresquerra.

Preocupant és veure en els resultats les sigles de la NPD, National Partei Deutschland, Partit Nacional D’Alemanya, de base neonazi. La majoria de partits de base democràtica han presentat diferents recursos al Tribunal Constitucional per aconseguir la seva il.legalitat sense cap mena d’èxit. És un partir al qual se li controla cada moviment, cada comentari o actuació pública que realitza, i no és cap secret que el BND, Bundesnachrichtendienst, el servei d’intel.ligència alemany li té punxat els telèfons. Curiosament mai s’han queixat i proclamat que els seus drets de ciutadans estan d’aquesta manera ferits.

Personalment em preocupa de manera especial que aquesta formació surti en el espectre de l’any 13è i en el total de l’escola. Els alumnes alemanys de 13è són ja majors d’edats, per la qual cosa el vot lúdic exercit dins del recinte escolar es convertirà demà en un vot real que donarà suport a una formació que per memòria i respecte històric i moral social no hauria d’existir. Potser penseu que de fet el tant per cent obtès és poc en relació a la resta de partits. La veritat és que cada vot obtès és un vot de massa. A més, si observeu els resultats dels alumnes de 13è, la NPD obtè un tant per cent més alt que el partit dels verds, i s’acosta perillosament al partit democristià, ambdos partits amb una base democràtica forta des de les seves respectives fundacions i respecte a les seves idiologies polítiques. És vergonyós, i així ho pensa la majoria d’alemanys que un partit de característica neonazi, el qual no s’amaga del que promulga, tingui una presència social i política. Al parlament de Saxonia estan ben representats. Tinc plena confiança que a nivell del Bundestag sols arribin a ser una anèdocta de mal gust.

Demà seré espectadora de nou d’aquest espectacle que serà sentir els comentaris, opinions, crítiques durant tot el dia dels diferents líders polítics així com diferents membres importants de les respectives formacions. D’escoltar com segurament ningú ha perdut sinó que dins de les perspectives esperades tots han guanyat i que els objeticus previstos s’han assolit.

I dic espectadora, perquè malgrat que pago els meus impostos en aquest país, que contribuiexo a la pensió de la gent d’aquí, així com pel benestar de l’anomenat estat social, no puc votar, i us dic que ja m’agradaria poder participar-hi.

Clausurem el dimarts

Avui ha estat un dia estrany, des del seu principi.

Que consti que ser estrany no implica ser trist. És una qualitat de dia que en el cas de la meva persona accentua encara més el meu gust per l’observació. És llavors quan travesso el mirall i em situo de fora mirant per la finestra.

Amb els peus nus he anat a la terrassa, he sortit i he estat una estona seguda al banc acompanyada pel cafè matinal i he vist com un sol matiner anava guanyant a poc a poc el seu lloc. He pensat, vet aquí que avui pot arribar a ser un dia especial. I amb aquest creure he tancat la porta i he sortit al món.

A hores d’ara puc afirmar que dins de la mediocritat que ha regnat, la part especial ha estat trobar aquells que qüestionen i em roben la lògica.

„ ... Dieser Zug endet hier. „

Des de dilluns torno a sentir aquesta frase que desperta el dormir que envaeix els meus matins viatgers. Cinc dies a la setmana m’acompayarà durant un bon temps sent el paràmetre indicador del retorn laboral.

I així esperaré el futur parèntesi. Mentre veure passar les parades amb els ulls tancats pensant com encarar el dia o com em pot encarar ell a mi; deixant que els meus sentits s’esvalotin per la barreja quasi perversa de perfums propis i aliès que la humanitat s’encarrega de transportar; de la cacafonia atemperada de les diverses converses o simulacres d’elles; dels sons incontrolats dels mòbils i de tantes altres coses que alteren el meu devenir en les primeres hores que obren el nou dia.

I a poc a poc els dies lliscaran i s’acostarà com un esvoranc desitjat aquest parèntesi. Confesso haver-lo ja comptat: 6 setmanes fins que arrribi.

Trobades massificades

La ciutat s’ha despertat avui amb un silenci estrany, de fet no se sent res. El meu és un barri tranquil però els darrers dies la transformació ha estat brutal. Segons he llegit la població nou-vinguda és va quasi acostar a la resident, fenòmen que es pot aplicar a la resta dels barris que conformen la meva ciutat. A més, amb la mort del fundador de Taizé, es va convertir en lloc de visita obligada ja que aquí tenien el punt d’encontre els membres d’aquesta congregació.

Amb tot això, la paciència ha estat la virtut més practicada aquests dies. Us ho puc assegurar!

El motiu d’aquesta moderna invasió no cal esmentar-lo. Estic segura que informats com us imagino haureu seguit –amb tota seguretat de manera involuntària- els mitjans de comunicació que, pel que fa a aquest país, han anul.lat pràcticament d’altres esdeveniments que prometien ser igual d’emocionants, o més, que el que avui s’acaba.

Hi ha un fet que us voldria comentar perquè el trobo prou divertit. Als mitjants de comunicació alemanys, catalans i d’altres estrangers que cauen a les meves mans o ulls ha sortit un toponímic que fa l’efecte que ja portessis amb nosaltres des de la cristanització d’aquests paratges bàrbars. Em refereixo a Marienfeld. Literalment Camp de Maria.

La realitat de la seva existència és una altra. Es tractava d’una mena de cràter miner abandonat d’on s’havia obtès carbó vegetal i que s’havia reforestat amb prats per tapar les ferides fetes a la natura i que amb el temps havia esdevingut un lloc de passeig dels veϊns de les poblacions dels contorns. Fins aquí, sense pena ni glòria.

A la recerca d’un lloc ampli, ben comunicat i que apleguessi la massa de gent calculada que faria acte de presència a la trobada, els organitzadors van dedicar-se a fer turisme regional i van topar amb aquesta meravella de la campinya renana batejant-la per a tan magna ocasió. Havia nascut per tothom, i per a la posteritat Marienfeld.

Avui s’han celebrat els actes de comiat d’aquesta trobada amb una missa multitudinària (sembla que ha comptabilitzat un milió d’assistents). Sols espero que en un acte de defalliment pelegrí algú no rebi visions i aquest paratge sense-nom en un temps es converteixi en un lloc de peligrinatge modern. Encara que ben pensat i associant-ho a una retrospectiva medieval podria ser fins i tot un nou impuls econòmic a la malmesa economia alemanya.

A quin extrem es pot arribar per poder pensar nous espais de feina...

Per cert, divendres passat uns dels meus encarrecs em va portar a prop del complexe de l’arquebisbat, anomenat simpàticament pels ciutadans d’aquí “el petit Vaticà”. Era hora de dinar i sense voler-ho, sense esperar ni un minut, sense atabalament de masses, de forma totalment casual, “ ELL ” va passar davant meu. Evitaré quasevol pensament sobre les possibles interpretacions.


PS. Estic segura que durant la setmana vinent el nombre de baixes per enconstipats i refredaments augmentarà de forma extraordinària a molts de paїsos. Això de dormir amb consonància amb la natura, sense tendes ni altres proteccions no pot portar res bo, però això sí, serà un refredat santificat.

S.O.S.

Quina nova moda ens envaeix ara amb comentaris comercials???

Què sabeu alguna manera de "eliminar-los"???

Ni aquí ens podem refugiar de l'empait consumista!

O tempora, O mores

Wiederkehr

Sóc de nou a la meva ciutat.

Desfer maletes,
enllestir-ho tot,
repasar anotacions
adonar-me’n que manquen creuetes en alguns items
i
-ara bé el més fascinant-
no molestar-me en absolut per la manca de simetria “crucial”.

He viscut i he mandrejat, tot i més, tant que ara mateix em costa continuar...

Això de la vida contemplativa pot arribar a ser un vici.

Seguirem....

PS. Per cert, com us ha anat a vosaltres, benvolguts visitants?

Temps esperat

Estimats visitants,

El moment esperat ha arribat. Temps de partida i de deixar la quotidianeïtat, si més no per unes setmanes. Una altra rutina s’instal·larà en el nostre dia a dia. La rutina estival farà acte de presència. Ja està bé gaudir-ne de rutines. Són elles les que aporten un marc de referència per poder saltar al buit de la dosi de caos que volem afegir a les nostres vides.

Tres setmanes i mig per mandrejar, pensar, imaginar, submergir-me en la música, alliberar fantasies, llegir, escriure, visitar, observar, deixar-se anar, assaborir els plaers que el cos pot oferir, conversar amb amics, sentir el vent, trepitjar la sorra mullada sota els meus peus, aspirar l’olor penetrant de salitre, alimentar-me de la llum, gaudir de menges que no em són donades la resta de l’any, patir calor i maleir si escau haver abandonat el nord i també -mal que em pesi perquè precisament enguany no en tinc de ganes- treballar una mica per allò que en diuen del preveure.

Com veíeu tinc una bona llista del que vull fer, amb el detall que tinc tot el temps del món per poder realitzar els meus desitjos. M’ho passaré bé posant creuetes!

Fins la retrobada, un bes (Aprofiteu, ja sabeu com en sóc de parca amb ells)

Zum Einschlafen zu sagen

He deixat a l’atzar obrir el llibre del meu pensament i mira que he trobat per a tu…


Zum Einschlafen zu sagen
Ich möchte jemanden einsingen,
bei jemandem sitzen und sein.
Ich möchte dich wiegen und kleinsingen
und begleiten schlafaus und schlafein.
Ich möchte der Einzige sein im Haus,
der wüßte: die Nacht war kalt.
Und möchte horchen herein und hinaus
in dich, in die Welt, in den Wald.
Die Uhren rufen sich schlagend an,
und man sieht der Zeit auf den Grund.
Und unten geht noch ein fremder Mann
und stört einen fremden Hund.
Dahinter wird Stille. Ich habe groß
die Augen auf dich gelegt;
und sie halten dich sanft und lassen dich los,
wenn ein Ding sich im Dunkel bewegt.

Rainer Maria Rilke
Buch der Bilder

La roda de la fortuna (III)

Memòria

Dreta,
braços allargats,
ulls oberts,

invoco el buit
del nucli de les coses
en la foscor de la nit.


- Temps de comiat
acosta’t a mi,
difumina el meu ser
en el somni perdut
del pensament
d’aquells
em saben -


Ulls tancats,
braços caiguts,
cos abatut,

invoco el silenci
dels oblidats
en l’ambigüitat de la nit.

Respostes

Un cop passat uns dies em diposo a contestar l’encàrrec del meme que em van passar. Em sento obligada a comentar-vos que l’ordre amb els qual en faig referència ha estat purament arbitrari, i que en alguns casos la seva tria també ha estat aleatòria per la dificultad que em suposa determinar-me. Tanmateix, he procurat fer reflexió i treure la millor “determinació” possible.

Aquí van les respostes.


1. Deu àlbums de música:

. J.S. Bach, obra vocal i instrumental
. G. Mahler, obra vocal i instrumental
. C. Monteverdi, la seva obra madrigalista
. Música renaixentista italiana (Veneciana: Bassano, M. i B. Marcello, A.Corelli,etc))
. J. Brahms, Lieder
. F. Chopin
. B. Goodmann
. O. Peterson
. Col.lecció de jazz-swing-blues classificada dels anys 20 als 60 (6 àlbums en total)
. Obres de violoncel de diversos compositors


2. Disc que em faria vergonya trobar

... i que encara existeix en algun racó perdut del meu dormitori a casa dels meus pares. Me’l van regalar, que consti. Jo sempre he pensat que va ser una broma de mal gust. Bé, no hi ha volta de fulla: un single de la Raffaella Carra. Encara avui quan ho penso m’entren calfreds.


3. Música baixada de l’ordinador

Cap! Segur que penseu que sóc un pèl rara per aquest fet, però és així. Prefereixo comprar o gravar, depèn.


4. Mùsica que escolto que significa quelquom per a mi

. J.S. Bach, tot!
. E. Satie
. C. Frank: Sonata per a violí i piano en la M
. G. Mahler, tot!
. Hildegard von Bingen


5. Llibres llegits durant l’any

Bona pregunta! De fet no els he comptat, però en deuen ser una quinzena i de direccions ben eclèctiques. He de confessar que m’agradaria tenir més temps per regalar-lo a la lectura.


6. Llibreria o biblioteca

Llibreria i des de què puc recodar també carnet de sòcia de biblioteca. Per cert, molts els guardo i formen part d’una pintoresca col.lecció.


7. Últim llibre llegit

Hauríem de dir últims llibres llegits. Tinc per costum llegir-ne diversos de forma paral.lela.

. Romain Gary, La vida pel davant
. Maria Àngels Anglada, Nit de 1911
. Annette von Droste-Hülshoff, Gedichte (d’un llibret editat l’any 1947)
. Anais Nin, Labyrinth des Minotaurus

He rellegit per gust i necessitat mental com a mena de llibre de tauleta de nit el llibre d’en Joan Fuster Diccionari per ociosos. Ah, i també llegeixo algun que altre poema d’Àusias March, meravellós regal que m`han fet.



8. Què llegeixo aquests dies

. Dieter Kühn, Ich Wolkenstein
. Kurt Tucholsky, Ein Pyrenäenbuch


9. Cinc llibres que m’han marcat

. Kaputt, Curzio Malaparte. El vaig llegir amb 17 anys i reconec que en aquella època els meus coneixements sobre l’Holocaust eren molt precaris per no dir insuficients. Qui s’hagi llegit el llibre, podrà entendre què vull dir.

. Victor Klemperer, Das Tagebuch 1933-1945. El diari escrit en la clandestinitat per aquest catedràtic de llengues romàniques. Ens narra les vivències quotianes, casolanes, de com va anar canviant la societat alemanya dia a dia durant el govern nazi. D’origen jueu, convertit al protestantisme, intel.lectual sòlid i casat amb una dona de raca (ai la ce trencada!) ària que es va negar a divorciar-se d’ell tal i com ho manava la llei.

. Pere Calders, em costaria dir en concret quin llibre perquè tinc quasi la totalitat de la seva obra publicada. Però en particular ara nombraria un llibre que em va descobrir un altre Calders, L’ombra de l’atzavara. Em va anguniar, francament. Jo faig bromes de vegades amb el mot “diàspora”, però cal llegir aquest llibre per veure quins sentiments i pensaments acompanyaven als qui no han viscut aquest “exiliar-se-voluntariament”.

. Italo Calvino, La trilogia dels nostres avantpassats. D’aquest escriptor també tinc la major part de la seva obra publicada.

. Joan Vinyoli, la meva debilitat juntament amb Vicent Andrés Estellés. Lectures de tauleta de nit.

. Rainer Maria Rilke, obra poètica en especial

. Antonio Tabucchi, Pereira erklärt, que s’ha convertit també en un dels meus escriptors preferits.

. Romain Gary, La vida pel davant. Tota una declaració de principis a l’amor, a la vida.

Ara veig que n’havien de ser cinc. No ha pogut ser...


10. Cinc bloggers a qui m’agradaria passar aquest meme

Un altre cop arribo tard perquè això dels memes ha vingut com aquelles modes febroses i tothom ho ha fet en el “seu” moment com si li anessi la vida en joc. Tanmateix hi ha un blogger que sí que m’agradaria veure com se’n surt d’aquesta. Bé, de fet sé o em vanto per intuir que sé com se’n surtiria. Però em pica la curiositat saber de la seva Offenbarung.

www.eumolp.blogspot.com


Acabo de rellegir el que he escrit i he declarat. Quantes i quants me n’he oblidat... En fí...

Vacances

Primer cap de setmana sense pensar en seure per obligació davant del meu escriptori. Si ara ho faig és de la manera que m’agrada, per feinejar sense que el rellotge em recordi la seva existència i la seva complicitat amb el pas del temps.

Aquest curs ha estat carateritzat per unes dues setmanes finals trepidants en el seu ritme i plenes de sorpreses en el seu contingut. A més d’haver de fer tot el que acompanya aquest fet, com a coronació he hagut de preparar un examen en menys de dues setmanes. Això no té cap mèrit direu, i és ben cert. Sols que, si considerem que la preparació donada oficialment per poder realitzar aquest examen és de dos anys i mig, l’acte de acceptar-lo i fer-lo ja assoleix caires d’heroicisme suicida. I jo, que consti, mai he tingut les aspiracions de practicar-lo.

La meva experiència i, en especial,

1. haver vist per part de la persona responsable de l’examen (Revision en diuen ells) la meva bona voluntat d’acceptar que tinc sis setmanes per empassar-me una pilera de lleis i normatives escolars adiens als canvis efectuats darrerament, inclós tot un nou llistat de paràmetres avaluatius –encara no m’he estructurat com ho faré...-,

2. a més del fet que aquèsta va fer un somriure d’orella a orella quan va saber que era catalana i que podia practicar amb mi en directe encara que nomès fos per unes hores,

van fer tot plegat que passessi aquest examen. És més, la bona senyora en un acte de màxima generositat –no vista per mi amb la mateixa claretat- m’ha convidat a participar en unes jornades sobre els nous preparatius dels exàmens de “revàlida” de l’any vinent. (Pel sistema d’allà baix el que correspon al 2n de batxillerat i la selectivitats plegats)

Però que serien les glòries sense la dualitat contradictòria que les acompaya a cops!

Ja us he dit, acabar i pensar en feinejar descansadament. Doncs no, res de res. Divendres de bon matí el meu ordinador em va fer la gitza argumentant-me a la seva manera que ja havia fet més que suficient enguany i que volia una temporada de vacances que no va saber-me determinar. Així que heu-me aci fent-li el salt més impune amb un portàtil.

Ara voldreu saber què ha passat amb ell? Doncs no té motius de queixa ni per la meva infedilitat ni per el tracte que rep de primera al balneari al qual l’he portat aquest matí. Em sembla que ens espera un relativa llarga separació... Que farem del nostre enyor?

Una cosa sí s’ha complicat, ja se sap que tenir un amant no facilitat sempre la situació vivèncial. En aquest cas, estimats lectors, m’haureu de disculpar la manca –si sorgeix- de la ce trencada, del suggestiu puntet que em coordina la ela geminada i qualsevol dièresi necessitada per una “i”. No hi ha manera de trobar-les. De les “ü” no us preocupessiu, tenen fins i tot una tecla per a sí mateixes. Tot un luxe!

I si fem alguna reivindicació per la supervivència d’aquestes grafies tan nostres?

die Stille

Per les pèrdues que no es poden recuperar,
pels moments de solitud buscada desesperadament,
pels pensaments abandonats voluntariament,
que jo recolliré de tu
esperant el temps de retornar-te’ls.



OBSCURITAT D'ON PROCEDEIXO...

Obscuritat d'on procedeixo,
t'estimo més que no la flama
que el món delimita,
il.luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l'obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s'agiti prop d'aquí.

Crec en les nits.

Rainer Maria Rilke
Llibre d’hores
Llibre primer. Llibre de la vida monàstica (1899)
Traducció Joan Vinyoli

Forat

Us presento el meu darrer acompanyant incorporat de fa un temps: el meu forat.

Es va presentar un bon dia i va decidir instal·lar-se en el més intrínsec i agradable de la meva persona. D’ençà que va i ve amb mi per tot arreu on jo passejo el meu cos i ment, per on jo vaig sense entrar en més detalls sobre les possibles formes de moure’s i viatjar, és més, tinc la sensació que no entra dins dels seus plans canviar de cos parasitari.

L’observo, me’l miro i em dic a mi mateixa que és un forat ben curiós. No es caracteritza per la seva buidor existencial –aspecte normal per un forat- sinó que té una presència que de vegades per la seva solidesa m’oprimeix. Un forat que fa sentir el seu buit i la seva plenitud de matèria insondable.

El meu forat està ple de sensacions deixades per un àmbit que m’envolta constantment amb la seva absència. Paradoxa que continua la línia vital iniciada.

Un forat del qual renego segons quins dies perquè ni amb records em deixa omplir-lo i aquests s’escapen osmòticament entre els seus límits imaginaris. És llavors, quan amb les mans lligades me’l miro amb més deteniment i em qüestiono alternatives per arribar amb ell a un acord que ens deixi, si més no acceptar-nos, sí compartir-nos.

El meu forat i jo estem decidint la millor forma d’aconseguir una simbiosi que ens reconegui individualment el que som. Llarg i emocionant camí hem encetat.

Aquelles enquestes

Em comuniquen que he rebut un “meme” , i amb aquesta ja la tenim, perquè jo en qüestió d’ús de la llengua i les seves eines sóc una ancestral practicant, voluntariament n'he fet la tria, s’enten. I vet aquí que com qui no ho vol, el meu cap -molt autònom ell- comença a cavil·lar i a preguntar-se què voldrà dir o què voldrà ser això d’un “meme”, i encara més perquè la persona que m’ho diu no em dóna cap mena d’explicació. Al final veu la meva precària situació i no sols m’ho explica sinó que m’orienta on puc trobar tal significat.

Diligent com sóc vaig a buscar aquest “meme” i em trobo amb dues coses:

1a. Els més odiats tipus d’enquesta. Per què? Perquè suposen que em determini, jo que em considero geomètricament indeterminada, anàrquica i heterogènea amb els meus gustos i disgustos. Perquè si em pregunten ara mateix pèl meu llibre o autor preferit, o peça de música o compositor, o pel·lícula, etc., caic quasi en un estat de dubte existencial i la resposta no serà, amb molta probabilitat, la mateixa cas que me la fessin el dia següent. Em sembla angoixant limitar-me perquè en el fons molts han estat els autor, llibres, músiques, compositors que han marcat i deixat petja, segons el moment en el qual els vaig llegir, sentir o veure. Em fa ràbia adonar-me després que me n'he oblidat. Alguns d’ells malgrat l’impacte que van causar en el seu moment, no els tornaria a revisar. Amb aquestes paradoxes visc molt bé.

2a. La meva presentació de “llarg”, o semblant. Adéu anonimat relativament ben guardat, perquè en aquest aspecte la meva vanitat, així com el meu ego, els suposo ben dosificats. Tot aquesta història va començar com una mena de “scherzo” pensant en un pom petitó d’amics, i dic petit perquè en són el just per considerar-los en plural. Aquesta és la realitat sobre l’existència d’aquest blog.

I continuant amb la fidelitat que vaig establir quan vaig començar (escriure quan tingui temps o em vingui de gust o quan ambdos aspectes coincideixin), us avanço que no penso fer de moment l’enquesta ni passar-la ( ? ). La reservo per dies més lleugers i de desídia. Posem per cas unes tres setmanes. Un cop passat aquest temps, començaré com qui diu a viure i observarem les respostes a les preguntes.

Un any més

Quan el mes s’acabava, una vida va començar que encara perdura i batega amb força. Ha seguit molts camins, i ha salpat de molts ports, i ha perseguit amb perduda intuició uns destins mai no definits clarament del tot, l’existència dels quals fins i tot era qüestionable.

Important era anar avançant i amb el navegar mirar a dreta i esquerra i per supost, endavant, sempre pensant en trobar un port on arrecerar-se. Molts de cops pensava en les energies esmerçades difícilment apreciables amb la simple i superficial mirada.

Amb el temps anava descobrint que hi ha molts de ports, tants com moments pensats. Uns on poder descansar una o més jornades per seguir navegant després; altres per amarar-se deixant anar el temps sentit de les jornades que havien quedat al darrera; i d’altres que havien de ser navegats però sense abaixar el velam, pasant pel davant i així que enfilessi la sortida, mirar un cop enrera per tenir consciència de la seva realitat i recordar-los per saber poder identificar-los i evitar-los si per analogia se’n trobessi de similars en un possible futur. Amb tot, ha sabut trobar bons ports on esmunyir-se o amanyagar-se, ports on podia alliberar els pensaments i sentiments, on sabia que podia baixar del vaixell i tocar amb peus ferms la terra que se li oferia.

De matinada començà la navegació, i ja amb els ulls oberts a la vida no l’ha detesa mai.

Dies de lassitud

Aquest cap de setmana, que va començar ahir, serà el darrer llarg d’una sèrie que sempre acompanyen al maig o al juny. Caps de setmana llargs condicionats per festes de caire religiós que al nostre país han perdut la seva oficialitat. Com és nota que no hi va haver una Contrareforma!

Nosaltres, d’alguna manera ens en sortim beneficiats i podem agafar noves forces pel tros més complicat que ens queda encarar i que ha de durar més enllà del mes de juliol.

Amb tot això, la calor ha fet sobtadament acte de presència i ja ens ha atacat de ple. Visc en un país d’extrems, de vegades tinc la sensació que no existeix el terme mig de les coses, ni tan sols en la climatologia.

Fascinant com a Immi absoluta que sóc és observar com no sols la natura, sinó els humans es desperten de la seva letargia d’una manera sobtant. -Ja us deia allò dels extrems-. És com si estessin esperant de forma latent l’esclat a la vida i a la més mínima invitació d’aquesta s’acosten a ella i l’adoren. És un ritual que sembla assolir la seva mística: el sol, la llum, elements vitals que alimenten i nodreixen. És hora d’omplir-se d’ells per a les llargues nits de silenci i foscor.

I és aquí on he après d’una forma més òbvia que cal aprofitar cada segon que t’ofereix la vida per a gaudir-la amb tota la plenitud i intensitat a la qual estàs disposada a sentir en el moment determinat i gaudir-la sent conscient dels aspectes externs que et conviden en aquell precís instant a fer-ho. Renunciar seria oblidar el sentit pel qual podem viure. Les foscors de l’hivern sempre estan a l’aguait.

Avui, el desert

Caminem pel desert.

Tu pel teu, jo pel meu.

Caminem per deserts paral·lels, perquè encara que els deserts en la seva essència són iguals, n’hi ha d’alguns que no es poden compartir.

Dos deserts separats per una duna que com columna vertebral s’arrastra amb el nostre avançar.

... Vull imaginar que al final de la travessia m’espera la més dolça arribada que sadolli la meva set.

Dia a dia

Un instant i compartir la desitjada quotidianeïtat. Amb el pensament recorro les cambres que voldrien ser compartides de la que ja és la nostra casa. Quelquom tan simple com entrar en una estança i trobar-te llegint a la teva butaca cara al finestral. Veure com gires el cap, em mires, i amb l'esguard m'envoltes, m’acarones i amb el somriure em convides a tu. I jo que m’acosto i t’abraço i et beso perquè no puc ignorar els teus llavis i et pregunto per tot allò que el dia t’ha pogut portar i aportar. El dia a dia davant nostre i la nit esperant-nos amb el seu silenci acollidor.

La meva ciutat, capítol II

Dues coses em van sorpredre d’aquesta ciutat quan em vaig instal·lar i vaig anant assolint una certa idea de la idiosincràsia dels seus habitant:

1. Una cita
2. Un costum social


“Et küt wie et küt!”

En “Hochdeutsch”: “ Es kommt halt alles so, wie es sowieso kommt”

En l’idioma de la ciutat més o menys seria traduït com “Les coses vénen justament com vénen”. No em direu que aquesta frase no recull en sí la sabiesa més profunda d’una certa essència mediterrànea?

I és així, perquè si els fets o les coses han de ser així, si ens vénen precisament perquè han de venir, sense poder fer res, el que nosaltres hem de procurar és adaptar-les a la nostra comoditat i taranà i treure’n de la situació el millor profit possible, àdhuc a que la metamorfosi sigui tan radical que ja no es reconeguin en els seus orígens. Sembla que en aquesta ciutat lluitar contra les adversitats més òbvies no deixa de ser un absurd. I d’aquesta manera tots creuen i fan per a què la solució arribi quan menys hom l’esperi.

Si amb la frase s’acabessi, potser ens conformaríem amb aquesta mena d’estoicisme actiu practicant, però el fets ens confirmen que alguns dels habitants d’aquesta ciutat hi solen afegir un annexe i al qual li heu de posar una entonació de misteri, perquè ja sé sap, el que ha de venir i es deconegut ens pot portar sorpreses, i també és intrínsec a la natura dels habitants d’aquesta ciutat mostrar un cert melodramatisme que no podria envejar a cap obra de teatre grega.

“Und wir werden sehen, abwarten!”
( “i ja veurem, restem a l’espectativa!”)

Però ningú especifica què és el que veurem i perquè hem d’estar a l’aguaït com si es tractessi de fer nit a un parany en una nit de cacera de tords. I quan algú diu aquesta expressió tothom al seu voltant que la sent es queda com en extasi perquè se sent partícep d’alguna complicitat col·lectiva i apretant els llavis caboteja amb esguard seriòs confirmant que és de la mateixa opinió i parer d’aquell que ha dit l’annexe.

Després d’aquesta experiència tots els meus possibles esteròtips van ser difuminats en un plis-plas... I a hores d’ara jo també apreto els llavis, cabotejo i m’apunto a la catarsi dels arcans de les evidències.


P.D. El costum ja us el contaré un altre dia. Sols us dic que m’estranya que en la biografia de Maquiavel no hi consti la seva estada per aquesta ciutat. Encara que havent tenint una fundadora com la que va tenir, les idees de Maquiavel no deixen de tenir un cert aire de llar d’infants.

Senyals de fum

Aquesta tarda un bon amic s’ha queixat mentre conversàvem de seure i esperar massa temps sense que jo doni senyals de vida per les meves estances. S’ha queixat com ell en té costum, és a dir, fent ús d’una subtilitat sublim, cal que ho digui... que ja tenia ganes de saber de la meva tornada. Li he dit que d’entrar el que es diu entrar, ho he fet, com aquell que treu el nassarró per mirar si tot està bé, per veure si cal afegir o informar-se d’alguna cosa. I així com he entrat he sortit de nou, sabent que tot era en el seu lloc. Això de deixar-vos les claus ha estat una magnífica idea.

De fet m’he dedicat a passejar-me per altres indrets que acaronen els pensaments i altres emocions i sensacions. M’he impregnat en alguns; altres m’han transpuat sensacions que he guardat en un dels meus calaixos -segons el seu contingut- en la calaixera que composa i defineix la meva persona. ( Ja us explicaré un altre dia aquest moble tan important). D’altres m’han fet somriure, acte que em sembla sempre molt grat de fer, com aquell que pensa en alguna entremaliadura. En fí, tot menys tornar als divans.

M’he preguntat que si nómada com em sento havia arribat el temps de recollir tenda i tots els estris que la formen i la composen. La resposta no la tinc i en el fons he arribat a la conclusió que tampoc és molt necessaria saber-la. Hi sóc, hi sou, hi som. I amb això en tinc de sobra.

Bé, de moment us arriben senyals de fum. I sisplau, quasevol comparació amb altres “fumates”, a més de ser pura coincidència, podria resultar de dubtosa associació.

Estimat amic meu, et sembla un bon principi de retornada?

Us deixo la porta oberta

Avui he estat mirant el blog i m’he dit que la meva assistència i presència a les nostres converses sincopades s’està convertint en un fet més que estrany i rar.

També he notat que us visito poc, que llegeixo amb retard i, si ho penso, no deixo la meva... Ja em sap greu, perquè sé que són aquests petits mots els que dinamitzen les trobades no-paral·leles i alegren i conviden a compartir.

Els motius són simples i prosaics. Feina, preparatius, reunions de diferents tipus, activitats divergents de la meva vida i un viatge no em deixen aquell preuat temps i tranquil·litat que desitjaria per acudir més sovint a la nostra cita i estar-me amb vosaltres gaudint de la paraula escrita.

Vist i vist la situació he decidit oferir-me temps aprofitant aquest viatge i espero que la serenitat acudirà per sí mateixa. Mai he volgut sentir-me obligada i no començaré ara a despertar una sensació que no he tingut.

Els coixins i divans resten per a la vostra comoditat.

Respireu l’aroma que hi habita.

La roda de la fortuna (II)

Silencis

La nit ha esgotat el seu temps.
Amb tempteig innocent
comença el seu traspàs.
Els primers remors de la ciutat
descobreixen un nou dia.

Els fils del vincle seran tallats
i el silenci regnant copsarà
un nou cercle de límits.
Sé, però, que el dia arribarà
i amb ell,
com un desig ancestral,
la paraula escrita.

Transitar

Llarg dia, increiblement amb el seu final. Llarga setmana, l’he d’esperar encara.
Preparatius d'intercanvis, correccions, seminaris de formació, .... i jo que ja em creia ja formada.
En fí, com diuen per aquí, em deixaré sorprendre !

La meva ciutat, capitol I

I torno a esperar, i torno a demanar un caffelatte a l’italià que aquest darrer hivern s’ha convertit en el “meu” italià (això dels possessius ja pot ser preocupant, en Fuster tenia raó, però ja és una altra història).

Esperar. De fet no em desagrada esperar segons què, segons com. El temps d’espera es transforma en temps de reflexió, d’observació i sí, en molts casos en aquell “dolce far niente”, forma meravellosa d’assimilar els impulsos rebuts des de la quotidianteïtat. Quina genial forma de gaudir de la vida i del seu interiorisme, vivint-la sense participar-hi aparentment de forma activa...

Ara penso que em vindria bé la garrofera on em jeia quan era petita, aquella brisa que arribava amb les primeres foscors, els sorolls del camp que m’envoltaven, el meu poal ple de mores i les capsetes amb les meves peces caçades: alguns cullerots, alguna sargantana i els dies amb sort algun pregadéus, els meus preferits.

Del que tinc ara al que tenia i penso sols reconec el sol i el blau d’un dia que torna a lluir al cel. La garrofera s’ha convertit en edificis, més o menys tant respectables com aquell arbre; els sons que m’envolten són d’un idioma que ha esdevingut el meu i el meu poal està ple d’anotacions que reposen en el meu quadern i esperen ser transcrites. Les bestioletes, les imagino o si més no, i recordant l’analogia tant singular i divertida que va fer el zoòleg Gerald Durrell, podria dir que aquestes serien les persones que hi són a les taules del meu voltant o les que pul·lulen pels carrers i places amb la gran diferència que no he tingut que organitzar cap mena de safari per a caçar-les, però que no s'escapen de la meva observació com en temps d'infantesa tenia per costum.

Ara aguditzo la meva oïda i em torna a sorprendre una altre aspecte de la ciutat on hi visc: en lloc de sentir la llengua del país sols sento italià. Tinc la sensació que de sobte hi sóc a Venècia. Són venecians, i no puc deixar de somriure.

És per això que m’agrada aquesta ciutat. Una ciutat que viu i deixa viure. Us dic que és la ciutat situada al nord amb més ambient mediterrani que he conegut. Es viu la nit, es viu el carrer. Des dels ulls d’una Immi (Immitation, així anomenen els ciutadans als altres que arriben d’altres llocs i s’hi queden a viure) veig que els seus habitants han esdivingut una barreja ben curiosa que combina aquella lassitud de les nostres contrades, deixant fluir la vida i el dia amb la rigidesa d’aquella moral i obligació tan prusiana. Encara que parlant entre nosaltres -i ells mateixos ho saben i t’ho confirmen- el primer aspecte desiquilibra més d’un cop la balança imaginària.

Heim

Alle Vögel sind schon da
Alle Vögel sind schon da,
alle Vögel, alle.
Welch ein Singen, Musizieren,
Pfeifen, Zwitschern, Tirilieren!
Frühling will nun einmarschieren,
kommt mit Sang und Schalle.

Wie sie alle lustig sind,
flink und froh sich regen.
Amsel, Drossel, Fink und Star,
und die ganze Vogelschar,
wünschen uns ein frohes Jahr,
lauter Heil und Segen.

Was sie uns verkünden nun,
nehmen wir zu Herzen.
Wir auch wollen lustig sein,
lustig wie die Vögelein,
hier und dort, Feldaus, Feldein,
Singen, Springen, Scherzen.

Hoffmann von Fallersleben
Melodie: Volkstümlich aus Schlesien

Així diu una antiga cançó infantil de salutació a la primavera. Amb els cants dels ocells ens comunica la seva arribada. Persèfone retorna al món dels vius.

L’hivern ha estat dur, llarg i fosc. Els primers dies de la nova estació malgrat tenir ja una altra atmòsfera i lluminositat, no tenen encara la claretat que jo necessitaria. I això que enguany he tornat a baixar i he aprofitat com sempre per carregar la meva pell de llum i caliu mediterrànea.

Ja fa temps que penso que estaria bé tornar. Però quan sóc a la terra que vaig veure per primer cop, no puc oblidar la que m’ha acollit més tard sense prejudicis ni prehistòries. Sentir-me daheim en la meva nova vida no va ser un pas ràpid. Sembla com si aquesta haguéssi previst deixar-me la llibertat per poder decidir si és això el que volia i posteriorment, escollir si era una veritable opció, una alternativa a la vida iniciada.

Tot i així, visc en un constant equilibri esquizofrènic del meu espai. Sento que no pertanyo de manera total a cap dels dos llocs que considero el que els alemanys en diuen Heim. Això penso de vegades. D’altres, tinc molt present com n’és de valuós sentir-se bé, acceptada i integrada a dos móns en principi tan diferents com els meus.

Per què pensem sempre que cal triar quan en el fons no ho volem?
Quines forçes culturals fan que hi siguin tan interioritzades en nosaltres fins al punt de portar-nos a dilemes com el que jo em plantejava?

Amb el temps he sabut aplicar un cop més allò que podria sembla una excusa per poder justificar una tria, i que no ho és de cap de les maneres. Em refereixo a una fòrmula hegeliana (valga’m déu pensarà algú de vosaltres !!! ) que ha fet que me n’adoni de la riquesa que tinc a les mans i que la gaudexi dia a dia plenament conscient d’ella: Tesi-Antitesi-Síntesi.

Estic en el punt de la meva vida del qual puc dir, que sense perdre les meves arrels del que vaig ser i que hi són molt presents en el meu dia a dia, he esdevingut un altre ser amb unes altres arrels que he fet meves i em complementen. Enyorar ho faré sempre, sigui on sigui. Tanmateix no defugo d’aquesta sensació i dels sentiments que l’acompanyen

No tinc l’ànima partida, la tinc compartida.


(Per cert, si teniu la possibilitat de sentir la cançó, aprofiteu-la! és meravellosa)