La ciutat s’ha despertat avui amb un silenci estrany, de fet no se sent res. El meu és un barri tranquil però els darrers dies la transformació ha estat brutal. Segons he llegit la població nou-vinguda és va quasi acostar a la resident, fenòmen que es pot aplicar a la resta dels barris que conformen la meva ciutat. A més, amb la mort del fundador de Taizé, es va convertir en lloc de visita obligada ja que aquí tenien el punt d’encontre els membres d’aquesta congregació.
Amb tot això, la paciència ha estat la virtut més practicada aquests dies. Us ho puc assegurar!
El motiu d’aquesta moderna invasió no cal esmentar-lo. Estic segura que informats com us imagino haureu seguit –amb tota seguretat de manera involuntària- els mitjans de comunicació que, pel que fa a aquest país, han anul.lat pràcticament d’altres esdeveniments que prometien ser igual d’emocionants, o més, que el que avui s’acaba.
Hi ha un fet que us voldria comentar perquè el trobo prou divertit. Als mitjants de comunicació alemanys, catalans i d’altres estrangers que cauen a les meves mans o ulls ha sortit un toponímic que fa l’efecte que ja portessis amb nosaltres des de la cristanització d’aquests paratges bàrbars. Em refereixo a Marienfeld. Literalment Camp de Maria.
La realitat de la seva existència és una altra. Es tractava d’una mena de cràter miner abandonat d’on s’havia obtès carbó vegetal i que s’havia reforestat amb prats per tapar les ferides fetes a la natura i que amb el temps havia esdevingut un lloc de passeig dels veϊns de les poblacions dels contorns. Fins aquí, sense pena ni glòria.
A la recerca d’un lloc ampli, ben comunicat i que apleguessi la massa de gent calculada que faria acte de presència a la trobada, els organitzadors van dedicar-se a fer turisme regional i van topar amb aquesta meravella de la campinya renana batejant-la per a tan magna ocasió. Havia nascut per tothom, i per a la posteritat Marienfeld.
Avui s’han celebrat els actes de comiat d’aquesta trobada amb una missa multitudinària (sembla que ha comptabilitzat un milió d’assistents). Sols espero que en un acte de defalliment pelegrí algú no rebi visions i aquest paratge sense-nom en un temps es converteixi en un lloc de peligrinatge modern. Encara que ben pensat i associant-ho a una retrospectiva medieval podria ser fins i tot un nou impuls econòmic a la malmesa economia alemanya.
A quin extrem es pot arribar per poder pensar nous espais de feina...
Per cert, divendres passat uns dels meus encarrecs em va portar a prop del complexe de l’arquebisbat, anomenat simpàticament pels ciutadans d’aquí “el petit Vaticà”. Era hora de dinar i sense voler-ho, sense esperar ni un minut, sense atabalament de masses, de forma totalment casual, “ ELL ” va passar davant meu. Evitaré quasevol pensament sobre les possibles interpretacions.
PS. Estic segura que durant la setmana vinent el nombre de baixes per enconstipats i refredaments augmentarà de forma extraordinària a molts de paїsos. Això de dormir amb consonància amb la natura, sense tendes ni altres proteccions no pot portar res bo, però això sí, serà un refredat santificat.