Heus aci l'Ovidi.
Aquesta carona feia quan va entrar a la nostra família. D'encà ha viscut moltes aventures en el seu relativament reduït món i ha crescut, com era d'esperar i fins tot ha sabut perdre dignament la seva masculinitat sense que el seu tarannà patís considerablement.
Ovidi és un trapella de mena, potiner i molt curiós. És afable però no es deixa embolicar amb tendreses humanes quan no li vénen de gust. És un gourmet i ignora elegantment la golafreria de la seva germana. Menjar és una sensació plaentera. Aquesta virtut pot tenir aspectes negatius perquè ha de vigilar que la seva germana no l'empaiti i el faci fora del seu plateret. A hores d'ara ja sé qui té la primera i la darrera paraula, però ell no acota cap. Aquest fet porta situacions molt vitals i de moviment casolà.
Ovidi és el guardià de la casa. Quan algú truca ell surt disparat cap a la porta i s'espera al meu costat amb una barreja de sensacions que van de la curiositat per saber qui ha gosat treure'l dels seus pensaments com d'assegurar-se si em pot deixa sola amb l'intrús. Si ja coneix la persona marxa cap a altres llocs més interessants, però si aquesta és una estranya es manté ferm al meu costat fent acte de presència i sense perdre de vista les imatges observades.
Li encanta amagar-se darrera dels llibres que hi ha a les prestatgeries descansant el seu capet sobre algun dels llibres. No té preferències: és un gat eclèctic. O també seure damunt de les carpetes apilades a l'esquerra del meu escriptori mentre mira per la finestra fent-se el desinteressat pel que fa a la meva feina i a la meva persona. De tant en tant s'estira i s'acosta demanant la seva dosi de manyacs. I aquí hi és la seva dual contradicció.
Els vespres els passem meditant, ell i jo, cadascú a la nostra manera. La millor és jaguts al sofà embolcallats amb una flassada mentre veiem per la finestra com cauen els primers flocs d'aquest matiner hivern.