diumenge, d’octubre 22, 2006

Canvis

Des de fa temps que només estic vivint canvis al meu voltant. Aquests s’han intensificat els darrers mesos i tots ells d’alguna manera m’afecten directament amb diferents graus d’intensitat. Són canvis radicals perquè no deixen cap possibilitat de transformació. Són canvis on habita el final amb el trencament de la línia iniciada.

Negar la situació d’incertesa seria no voler ni escoltar ni veure l’evidència dels fets. Sols sé, que alguns dels canvis que s’han produït són ja irreversibles i que han enfilat altres línies de seguiment. I els altres? Els altres resten a la capsa de les reflexions i esperen amb neguit trobar-ne la solució, si és que és posible obtenir-ne una de factible.

Aquesta preocupació fa que les meves nits siguin en el seu principi més llargues i en el seu final, paradoxalment, més curtes. Dormir s’ha convertit en acte obligat pel cansanci després de fer i fer més voltes tractant de voler saber veure la solució que podria ser la millor alternativa, tot i sabent que aquesta no sols seria la millor, sinó l’única.

Tinc present que tot canvi implica un final, i que aquest final pot ser el principi o inici d’una nova vivència o activitat . Però a hores d’ara i després d´haver llegit una de les cartes arribades ahir dissabte -anunciant-me un altre canvi no esperat- no veig massa clar quina solució o determinació he de prendre per a minvar la trencadissa que em temo.

El dilema s’ha instal.lat en mi i jo me’l miro qüestionant-lo sense massa convicció i sense saber quant de temps el tindré per company de vivenda.

dissabte, d’octubre 14, 2006

Lohengrin o Capità Kirk

© Klaus Lefebvre


Feia temps que tenia ganes de tonar a sentir aquesta òpera amb un romanticisme molt especial i que en el seu temps va despertar moltes controvèrsies perquè Wagner no va ajustar mai els fets històrics dels personatges i com posteriorment amb altres obres seves, va triar la línia de la síntesis de diferents sages i poemes èpics.

En el cas de Lohengrin, Heinrich es presenta com emperador alemany, quan en aquella època no exisitia el Sacre Imperi Romanogermànic, sinó tota una conjunció de cases reals derivades i sorgides després de la desaparició de Carlemany i que pretenien optar al tro. De fet l’any 843, amb la mort del rei Lothar, es fa la separació de l’imperi carolingi en dues parts: l’imperi franc occidental i l’oriental. Heinrich després d’alguns avatars es fa càrrec de l’oriental. Heinrich I, poderós, va aprofitar el caos deixat i va avançar cap occident, atravessant la frontera màgica i natural que suposa el Rin fins arribar a Lorena (Lothringen). Tanmateix, i en el Tractat de Bonn (921), Heinrich continua sent anomenat i citat com “Rei de l’Imperi Franc Oriental”. Serà el seu fill Odó qui en el 962 reinstaurarà l’herència de Carlemany rebent el nom d'Odó I, anomenat el Gran i sent coronat a la Capella Palatina a Aquisgrà. El seu fill, Odó II amb la seva esposa, l’emperatriu Teofanu, continuarà l’idea carolingía i assentarà les bases del que seria una unió europea. De fet Odó II va morir jove amb sols 28 anys (en concret de malària), i fou la seva dona, Teofanu qui va portar tot el pes de regència i govern dutant molts anys fins que Odó III va ser proclamat emperador
.

Una altra curiositat és que el comptat de Brabant, autònom tal i com el
proposa Wagner no existia als voltants del 930, data situada pel compositor. Històricament hi trobem un estat “de transició” anomenat Baixa Lorena (Niederlothringen). L’any 959 per separació es quan pren oficialitat Brabant, sent el primer compte Gottfried, anomenat com el germà d’Elsa en l’òpera. El 959 tot el territori actual belga pertanyia a Lorena, sota el govern de Gottfried, compte de Lovaina. Però la Baixa Lorena va passar a mans del bisbat de Colònia, sent el bisbe Bruno von Sachsen, fill petit de Heinrich I i germà del que seria posteriorment emperador Odó I, el Gran. Bruno fou enterrat a l’església de Sant Pantaleó de Colònia per desig propi, on també hi són les despulles de l'emperatriu Teofanu.

Malgrat la llunyania temporal en la qual es van desenvolupar tots aquests fets, i també l’oblit al qual estan condemnades aquestes èpoques històriques en el contexte del coneixement actual i quotidià, els temps esmentats són molt emocionants pels canvis que hi van haver i molt importants perquè la posterior configuració europea –fins arribar als nostres dies- es va anar decidint en aquells moments. Per una altra banda tenim l’incursió del cristianisme, i de quin territori es creia ser l’hereu directe d’aquesta creència. Recordem els merovingis, el gral, la sang de Jesucrist, i es pot entendre perquè durant generacions i generacions es va creure en aquestes terres que ells tenien una obligació de continuar, fins i tot de caire divina. Aquests pensaments mig oblidats per altres moviments més “mundans” com el de la Il.lustració, van resorgir en el periode nacionalista. Els problemes socials emergents i la pèrdua de valors els van potenciar. Així, Wagner –que és considerava un nacionalista d’esquerres- va crear un argument ple d’anacronismes i inexactituds històriques però que cumplien perfectament el pensament romàntic de l’època. I en aquest marc es desenvolupa una història que no és d’amor simplement en el sentit de “princesa somia amb príncep blau, blanc –perdó-“, sinó de lluites entre els dos grans dilemes espirituals que regnen i dels quals Wagner en torna a donar la seva opinió personal, que no fidedigna com és el fet pagà en la figura d’Ortrud i el cristià –incipient- en Elsa, sense oblidar el poder polític existent.

La representació que vaig sentir i veure el passat dijous va tenir dues línies, i no tangencials sinó paral.leles. Per una banda una escenificació que desprenia una aroma intens de naftalina. Cert que Klaus Maria Brandauer ha fet possible el seu somni infatil (sic!) i que ha madurat aquest somni durant 60 anys. Amb això ja tenim la resposta a l’estatisme dels personatges, del conservadurisme de l’escenari i especialment de l’exposició infantil i plena de tòpics del bé i del mal: Ortrud amb el seu sensual vestit negre acompanyat d’una estola de color gerd fosc en contraposició al vestuari de novícia d’Elsa. O més clar, l’aparició del cigne –un veritable repte de gust per qualsevol escenificador, ho reconec!- amb Lohengrin vestit amb un traje que semblava haver baixat d’una nau espacial d’una sèrie de ciència ficció dels anys 50. I tot un llistat de petits detalls: rosari entre les mans d’Elsa, la forma de creu exagerada de l’espasa de Lohengrin –molt diferent a la Telramund-, les coronetes de flors i l’escena de la nit de noces....

Per l'altra, sort amb els cantants que em van fer oblidar i em van fer concentrar de manera única amb la música. L’interpretació musical –Gürzenich Orchester Köln- dirigida per Markus Stenz va ser una veritable delícia. El cor va demostrar la seva qualitat sense oblidar com és de difícil i delicat el rol que aquesta òpera li reserva. Excel.lents: Dalia Schaechter-Ortrud, una cantant amb una presència melodramàtica fabulosa i una veu que transmet amb plenitud i amb intensitat maligna el paper que representa. Klaus Florian Vogt que va mostrar el seu Lohengrin amb gran lirisme i elegància. I Telramund, amb Krister St.Hill amb una veu càlida, harmoniosa, elegant i amb caràcter. Llàstima que Camila Nylund a causa de la seva propera maternitat no va cantar el paper d’Elsa. En el seu lloc, Kirsten Blanck va saber estar en el seu rol, encara que la seva veu vibrava massa per al meu gust. I Heinrich, Reinhard Hagen? Doncs solemne com ha de ser un rei en el seu paper de moderador.


dissabte, d’octubre 07, 2006

In memoriam


"Wer sich über die Wirklichkeit nicht hinauswagt,
der wird die Wahrheit nie erobern."


Johann Christoph Friedrich von Schiller (1759-1805)

"Qui no gosa anar més enllà de la realitat,
no arribarà mai a conquerir la veritat."



Mondsüchtig


Lluna plena...

Deambular en la penombra,

bany en el fil eteri de llum
que entra a l’estança,
jugar amb ell,
esmunyir-se en ell,

invitació a seguir-lo,
primer peu, primer graó,

pas ferm ascendent.
Inconsistència solidificada.



Henning von Gierke

dilluns, d’octubre 02, 2006

Compartim un vi?



No tenia pensat escriure. No per les poques ganes, sinó perquè tinc la sensació que en els darrers temps la balança entre el que voldria dir i el que no tinc per a dir s’ha equilibrat i no sé veritablement per on podria començar. El cap bull de pensaments i els deixo fluir lliurement, que siguin ells mateixos qui trobin la sortida i ben cert que la troben, caient en un silenci hermètic.

Estava treballant, teclejant textos que es deixen ser traduïts per mi. Algú els espera i el termini està marcat. No em puc concentrar i el vent que sento bufar i gosa entrar pel finestral atreu la meva atenció. L’he mirat notant la foscor de la nit. M’he preguntat perquè no veig cap finestra il.luminada. No és tard i no crec que el fet de ser vacances hagi causat l’estampida en massa del meu veïnat.

El vent guiat pel meu llum ve cap mi.

Per un moment el meu cau m’ofega i surto a la terrassa. El vent ha perdut la seva calidesa i m’anuncia envoltant el meu encara lleugerament vestit cos que l’estiu tardà té els seus dies comptats. Entro a la sala, obro l’armari d’antuvi, afago una copa i l’omplo generosament de vi negre. Torno fora i sec al banc mentre intento mirar en la foscor de la nit, mentre intento captar algun soroll que em digui que no sóc l’única persona desperta en la ciutat, mentre intento retindre el vent al meu costat i poder obrir conversa com únic acompanyant que s’atreveix a embolcallar la meva existència.

La nit tardarà a tancar els ulls. Jo també.