Demà és la primera cita d'eleccions d'aquest anys. La primer i la darrera en la qual com estrangera puc participar-hi. Demà se'm dóna l'oportunitat de triar el futur alcalde d'aquesta ciutat que des de fa nou anys viu en una letargia perenne.
Vull correspondre al meu deure democràtic però no puc deixar de pensar en aquest dissabte de reflexió que cap dels partits que em tiren les floretes són per a mi una alternativa als tants problemes que ens envolten, ni espero l'obligació a la qual diuen sentir-se cridats per a resoldre's. Sóc de per sí molt difícil de convèncer, en qualsevol aspecte de la vida. Tampoc espero que ells ho vulguin aconseguir, perquè en el fons tota la parafernalia que s'instal·la en el període electiu no fa que treguin a passejar la condició d'il·lús, sinó la d'un cinisme i inoperància galopant amb els qual ells es guarneixen en els darrers temps. O potser sempre ha estat així...
Ni la cita d'en Joan Fuster "Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" ha deixat d'animar-me, perquè fins i tot intentant fent política activa dins de moviments socials, culturals o educatius, els polítics de professió trepitgen amb una arrogància, acompanyada d'una ignorància, els drets i la voluntat establerta del qui els han triat.
Potser és cert que cada poble mereix els polítics que té; som nosaltres qui els triem. I si la mentalitat general és mediocre, què es pot esperar d'aquells triats pels comicis, els quals en altres llocs de la vida real no tindrien on caure's mort?
Ja fa molts anys que el dia de reflexió em porta el mateix resum al final de la jornada, i és escollir, un cop més, el partit que em suposi -com diuen els alemanys- das kleinste Übel, “la nàusea més petita”, traducció, tot sigui dit, que no pot ser menys gràfica vist el panorama polític estès davant dels meus ulls.
Vull correspondre al meu deure democràtic però no puc deixar de pensar en aquest dissabte de reflexió que cap dels partits que em tiren les floretes són per a mi una alternativa als tants problemes que ens envolten, ni espero l'obligació a la qual diuen sentir-se cridats per a resoldre's. Sóc de per sí molt difícil de convèncer, en qualsevol aspecte de la vida. Tampoc espero que ells ho vulguin aconseguir, perquè en el fons tota la parafernalia que s'instal·la en el període electiu no fa que treguin a passejar la condició d'il·lús, sinó la d'un cinisme i inoperància galopant amb els qual ells es guarneixen en els darrers temps. O potser sempre ha estat així...
Ni la cita d'en Joan Fuster "Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" ha deixat d'animar-me, perquè fins i tot intentant fent política activa dins de moviments socials, culturals o educatius, els polítics de professió trepitgen amb una arrogància, acompanyada d'una ignorància, els drets i la voluntat establerta del qui els han triat.
Potser és cert que cada poble mereix els polítics que té; som nosaltres qui els triem. I si la mentalitat general és mediocre, què es pot esperar d'aquells triats pels comicis, els quals en altres llocs de la vida real no tindrien on caure's mort?
Ja fa molts anys que el dia de reflexió em porta el mateix resum al final de la jornada, i és escollir, un cop més, el partit que em suposi -com diuen els alemanys- das kleinste Übel, “la nàusea més petita”, traducció, tot sigui dit, que no pot ser menys gràfica vist el panorama polític estès davant dels meus ulls.
