dimecres, de desembre 31, 2008

Sobre la pau, el dolor i els oblidats...


Die Siegesgöttin ist nach verlorenem Kampf ein Friedensengel.

Kurt Tucholsky, (1890 - 1935)

Pensant en amics d'ambdues nacions i en un nou any de principis vells...


dilluns, de desembre 22, 2008

Alle Jahre wieder...



Doncs això, que molt bones i tranquil·les festes,
que ja ens fan falta.

P.S. * spiessig: aburgesat

divendres, de desembre 05, 2008

Ovidi


Heus aci l'Ovidi.

Aquesta carona feia quan va entrar a la nostra família. D'encà ha viscut moltes aventures en el seu relativament reduït món i ha crescut, com era d'esperar i fins tot ha sabut perdre dignament la seva masculinitat sense que el seu tarannà patís considerablement.

Ovidi és un trapella de mena, potiner i molt curiós. És afable però no es deixa embolicar amb tendreses humanes quan no li vénen de gust. És un gourmet i ignora elegantment la golafreria de la seva germana. Menjar és una sensació plaentera. Aquesta virtut pot tenir aspectes negatius perquè ha de vigilar que la seva germana no l'empaiti i el faci fora del seu plateret. A hores d'ara ja sé qui té la primera i la darrera paraula, però ell no acota cap. Aquest fet porta situacions molt vitals i de moviment casolà.

Ovidi és el guardià de la casa. Quan algú truca ell surt disparat cap a la porta i s'espera al meu costat amb una barreja de sensacions que van de la curiositat per saber qui ha gosat treure'l dels seus pensaments com d'assegurar-se si em pot deixa sola amb l'intrús. Si ja coneix la persona marxa cap a altres llocs més interessants, però si aquesta és una estranya es manté ferm al meu costat fent acte de presència i sense perdre de vista les imatges observades.

Li encanta amagar-se darrera dels llibres que hi ha a les prestatgeries descansant el seu capet sobre algun dels llibres. No té preferències: és un gat eclèctic. O també seure damunt de les carpetes apilades a l'esquerra del meu escriptori mentre mira per la finestra fent-se el desinteressat pel que fa a la meva feina i a la meva persona. De tant en tant s'estira i s'acosta demanant la seva dosi de manyacs. I aquí hi és la seva dual contradicció.

Els vespres els passem meditant, ell i jo, cadascú a la nostra manera. La millor és jaguts al sofà embolcallats amb una flassada mentre veiem per la finestra com cauen els primers flocs d'aquest matiner hivern.

dimarts, d’agost 05, 2008

Lluna


Us presento la Lluna.

La Lluna i el seu germà es van presentar a casa ara fa quatre setmanes i d'ençà la vida -i en especial la d'algunes de les meves plantes- ha canviat radicalment. Lluna és observadora, tímida, assenyada, dolça i independent. S'acosta i et mira amb els seus grans ulls rodons. La terrassa s'ha convertit en un escenari que convida a imaginar: selves denses de vegetació que fan el fet d'amagar-se més divertit. Després de lluitar apassionadament amb les plantes ve l'hora del descans. Té una debilitat especial per una jardinera on hi ha plantades una barreja de flors japoneses de tons blaus en la qual jeu els vespres quan la temperatura permet respirar després de la calor diürna i és clar, l'aigua de les regadores és un elixir irresistible.

Un altre lloc a atractiu és el meu estudi, una font d'inspiració amb tanta prestatgeria i fileres de llibres on amagar-se. Però sobretot és el meu escriptori el seu lloc preferit i en concret una de les safata situades a la dreta on hi reposa mirant i observant mentre jo faig feina.

La Lluna mai treu les urpes i sense protestar, es deixa agafar o portar a altres llocs, et mira i espera pacientment a què tu la baixis al terra per a seguir-te després al teu costat allí on hi vas. Al vespre, mentre llegeixes un llibre al sofà o mires una pel·lícula, ella et fa manyacs, acosta el seu nas al teu acaronant-lo i seguidament et mira girant el seu capet per a jeure després acoblada al teu cos i adormir-se serenament.

diumenge, de juny 29, 2008

Les conseqüències de fer un pastís de maduixes


Avui volia fer un un pastís fred de crema de maduixes. M'agrada molt potinejar a la cuina. He obert la nevera per treure els ingredients que necessitava i no sé perquè he mirat cap al calendari que hi és al seu costat. És llavors quan he vist que tot just aquesta setmana havia estat Sant Joan i el calendari em seguia delatant que Sant Pere i San Pau estaven passant per davant meu. En un primer moment m'he sentit com a trasbalsada pensant com la meva vida ha canviat de tal manera que festes de la meva infantesa tan entranyables com aquesta les oblidava... Viure fora del contexte passat comporta altres vivències que són les que modelen el meu present.

Aquesta sensació no m'ha abandonat mentre muntava la nata i la remenava després barrejant-la amb la compota de maduixes que abans havia fet i el formatge fresc per ficar-ho seguidament a la nevera per a refredar-se. Pels meus ulls ha començat a passejar una nit de les moltes de Sant Joan que he viscut.

Aquell dia era el darrer del curs i també de l'escola. Amb els meus ufanosos 8 anys havia rebut el meu butlletí de notes, l'escola tancava i jo hi aniria a una altra, però no era conscient del comiat, estava massa satisfeta de les meves notes i també perquè sortiria de revetlla amb els meus pares. També perquè la meva mare i jo aniríem plegades a comprar-me sandàlies i jo ja tenia molt clar quines volia. Les havia vist a l'aparador cada dia al tornar de l'escola: unes sandàlies de tires argentades que anirien molt bé amb el meu vestit blanc de tímides floretes blaves.

Després de sopar vaig ser la primera en estar enllestida i sortir al carrer, amb les meves noves sandàlies i el primer vestit convidat per les càlides temperatures de la nit. No volia seure a la vorera com tenia de costum per por a embrutar-me, així que dempeus observava com la gent treia les cadires per veure la foguera del nostre carrer i com d'altra ja anava cap a la plaça a vora riu on es faria el ball. Em vaig veure com en una obra de teatre on jo era l'única espectadora. Per un instant vaig sentir un equilibri que m'embolcallava, vaig tenir plena consciència de qui era, de la bona sensació que em donaven les meves noves sandàlies argentades i de la nit que anava obrint-se als meus ulls. Em sentia en pau amb tot el que m'envoltava i sabia cap problema ni preocupació podria fer-me mal o matar la meva energia vital.

Ha passat molt de temps des d'aquella nit, però de tant en tant encara s'acosten a mi sense invocar-los aquell record i sentiment. Amb un cert enyor reconec que poques vegades he tornat a notar aquella força que em va fer sentir per primer cop l'aproximació a l'estat d'harmonia absoluta.


dimarts, de juny 17, 2008

la meva ciutat III

Klüngel


“Relació que permet sense complicacions a certes parts amistades portar a terme negocis o rebre càrrecs, ajudar, fer-se favors, sent ambdues parts beneficiaries del negoci”

Aquesta és la definició meva particular del mot Klüngel, el sentit del qual es podria extrapolar a qualsevol comunitat social en la qual intervenen forces i interessos econòmics i de poder. Una altra cosa és quan aquest saber-fer es realitza a la meva ciutat, tant és així que pràcticament quan es parla de Klüngel es pensa ja en ella. No és d’estranyar doncs que dins del país aquest terme s’hagi ampliat i es denomini oficialment Kölner o Kölscher Klüngel. En el fons no deixa de ser un acte de nepotisme.

A Colònia l'origen del mot i el seu ús són profunds i estretament relacionats amb l’època de floriment econòmic i polític de la ciutat: l’Edat Mitjana. Amb l'aparició inflacionaria i santificació d'ossos, trossos de roba, fusta, despulles en general, la ciutat passa a ser un dels llocs de pelegrinatge més importants dins del món cristià. Aquest canvi comporta una transformació en totes les infraestructures urbano-socials. De manera primitiva podríem dir que som davant del naixement del turisme i de les primeres especulacions financeres.

I el Klüngel no acaba aquí sinó que s'institucionalitzarà. Les continues lluites entre l’església i els ciutadans, en concret entre l’arquebisbe i les famílies patrícies de la ciutat, faran que després de la batalla de Worringen (1288), aquests prenguin el poder i l’arquebisbe sigui desterrat de Colònia a Bad Godesberg. Sols va tornar a entrar per les portes de la ciutat un cop mort i per a ser soterrat a una de les capelles del cor de la catedral. Així doncs, i en plena força d'actuació, la burgesia menestral funda en 1396 els gremis i es redacta la Carta de la Confederació de Gremis, fet que els dóna poder de tenir accés directe a la vida política del municipi i determinar entre ells els alcaldes i regidors que han de ser anomenats. Aquesta situació es va mantenir durant els següents segles fins l’arribada de Napoleó y posteriorment dels prussians, els quals van determinar que pare i fill poguessin repartir-se un càrrec dins del consell municipal. L'explicació d'aquesta pràctica -no sé si qualificar-la d'innocent o cínica- residia en el possible desinterès d'aquells d'origen benestant que ocupaven un càrrec oficial per fer front amb fermesa la corrupció a la qual estaven exposats.

“Una mà renta l'altra”, aquí hi és l'art d'exercir aquest modus vivendi, això sí, mai es dirà que al seu darrera hi ha una corrupció eufemística en la definició y real en la seva aplicació.

dimecres, de maig 21, 2008

Parlament Europeu




Avui he rebut un correu electrònic d'una amiga meva. De les moltes coses que em contava, n'hi havia una que m'ha cridat l'atenció: em passava la referència d'un pàgina d'internet feta per un noi de Lleida. Es tracta d'una traducció calcada i impecable de la web del Parlament Europeu. Tanmateix amb la diferència que aquesta “còpia” inclou aquelles llengües d'àmbit europeu declarades minoritàries.


La reacció del Parlament no s'ha fet esperar i ha denunciat formalment el plagi i té com intenció tancar la versió catalana. La raó per la qual encara es pot visitar és senzillament perquè s'han sorprès al comprovar la quantitat de visites que ja ha rebut.

Per tant, passeu-vos-hi i potser reflexionin donar el pas de tancar-la.

dissabte, de maig 03, 2008

. . .


què fer, quan l'eternitat sols és unes hores...

dissabte, de març 22, 2008

cacofonia silenciosa


És curiós els moments que estic vivint de fa temps. És una evidència: no em prodigo massa pel meu blog, fet que per una altra banda tampoc és nou, i de manera indirecta oblido trucar a les vostres portes. Sols esporàdicament goso a entrar i amb un deix ple penombra volàtil deixo constància de la meva visita.

D'un temps ençà no sé el motiu - o sí- que m'impedeix reflectir al paper els pensaments i les sensacions que travessen tangencialment pel meu cap i pel meu esperit. Sé que podria omplir fulls i fulls sense aturar-me per separar la ploma del paper, sé que podria passar-me hores sense adonar-me del seu pas per davant meu, sé que deixaria molt més de mi, d'una manera més tangible, però la realitat fa que tot quedi tapat dins de la profunditat del que potser en un temps futur serà la meva memòria.

Sé que he entrat en una fase “cloïssa”, com molt bé qualificaria un estimat amic meu. El que sento i penso tinc ho tinc com tan íntim, tan meu que el meu pudor i la meva prudència natural no em deixen transcriure-ho en mots públics.

Tanmateix i sabent com és d'impossible i inútil aturar-se, vaig fent el camí que és el meu, a cops amb molts dubtes i de vegades, com ara, seguint-lo paral·lelament per poder tenir aquella perspectiva de la distància de mi mateixa. Sé que quan arribi el moment em tornaré a fondre amb ell . Aquesta será, després de to, la finalitat.

diumenge, de març 02, 2008

vent

Un dels meus estels: El baró vermell
Vrouwenpolde, 2005


Divendres vas venir de nou. M'agrada quan hi ets amb mi perquè em reculls i em retornes a la meva essència originària. Amb tu hi sóc de nou al meu centre i sé que la nostra complicitat m'allibera de tots els meus neguits renovant-me.

Dies com aquests em traslladen a un temps estimat. Ja ho saps. Un temps lluny perquè així ha de ser, si seguim el camí que anys abans vam encetar; un temps en la memòria, de despreocupació infantil i de felicitat per descobrir nous i interessants fets; un temps on el senderi hi era absent i el viure dia a dia era una aventura constant.

He sortit a la terrassa i m'he quedat mirant un cel estès davant meu, que capriciós no es decideix quin vestit posar-se. Tanco els ulls i sento la teva abraçada mentre les teves petjades deixades en mi em confirmen que no pots restar més temps al meu costat, que has de seguir també el teu camí. De sobte sé que som aquells amants marcats que senten la seva vida vinguda a empentes determinades per forces alienes a la nostra voluntat. Viurem del sentit viscut en un instant.


divendres, de febrer 22, 2008

insomni

El jardí marí de l'Aina

Calia recordar, simplement...

Einmal nahm ich

Einmal nahm ich zwischen meine Hände
dein Gesicht. Der Mond fiel darauf ein.

Unbegreiflichster der Gegenstände

unter überfließendem Gewein.

Wie ein williges, das still besteht,
beinah war es wie ein Ding zu halten.

Und doch war kein Wesen in der kalten

Nacht, das mir unendlicher entgeht.


O da strömen wir zu diesen Stellen,

drängen in die kleine Oberfläche

alle Wellen unsres Herzens,
Lust und Schwäche,
und wem halten wir sie schließlich hin?


Ach dem Fremden, der uns mißverstanden,
ach dem andern, den wir niemals fanden,
denen Knechten, die uns banden,

Frülingswinden, die damit entschwanden,
und der Stille, der Verliererin.

Rainer Maria Rilke
Aus den Gedichten an die Nacht (Nachlaß)

dissabte, de febrer 09, 2008

Füller-Führerschein

Plomes per aprendre: Lamy


El passat dimecres, l'Aina va tornar a casa tota eufòrica de l'escola amb una notícia que ja li cremava i que no podia guardar més. La seva mestra li va comunicar que ja podia començar a fer el seu Füller-Führeschein. I vosaltres us preguntareu què és això i per què una nena es pot emocionar tant... El mot no té correspondència al català perquè la nostra llengua no té el sentit de la paraula en sí, però es podria traduir com carnet de ploma, és a dir aprendre a escriure amb ploma.

El primer cop que vaig saber d'aquesta activitat va ser ara fa dos anys quan el meu fill Tomeu, home de poques paraules ell, es va presentar sense haver dit abans res de res amb el seu carnet que li “permetia” escriure amb ploma. Li vaig preguntar què volia dir i és llavors que amb la seva forma sintètica de conversar m'ho va explicar.

Els nens alemanys a l'escola primària aprenen a escriure primer en llapis i les lletres que aprenen són les anomenades d'impremta. La seva escriptura la formen frases amb paraules de lletres soltes. També aprenen primer a escriure i identificar el sons abans que l'aspecte i correcció ortogràfiques. La llengua alemanya té la seva manera pròpia, singular i complexa de reproduir gràficament els fonemes. D'aquesta manera els nens assoleixen intuïtivament el sentit del so així com una aproximació a la seva representació per poder posteriorment representar la seva grafia correctament. Tot aquest procés té un temps reservat d'un any, el primer any escolar, que es redueix o s'amplia segons l'intel·lecte de l'alumne. En el cas de l'Aina aquest temps es va reduir a dos mesos en els quals va aprendre a escriure sense fer quasi faltes i a llegir “llibres sense dibuixos” com deia ella.

Quan ja han assolit els fonamentes bàsics de l'escriptura i lectura es passa a la segona fase: s'abandona parcialment el llapis i comencen a aprendre a escriure en ploma. Per aquest aprenentatge hi ha tota una sèrie de tècniques diverses que inclouen des de la pràctica psicomotora fins la cal·ligrafia de les lletres, petites i grans.

És molt important aprendre i dominar la tècnica d'escriure en ploma, perquè a l'escola primària només està permès escriure en ploma, en llapis o pintar en colors de fusta. Res de bolígrafs o retoladors.

Aquest costum segueix fins i tot en els instituts, encara que alguns professors -del que podria equiparar-se a l'ESO- accepten l'ús de bolígrafs. Jo personalment no accepto cap treball o deure escrit, sigui quin sigui, que no hagi estat escrit amb ploma. I és que he de confessar que amors i devocions a banda, inclòs el desenvolupament i domini psicomotòric, l'escriptura amb ploma té una estètica indiscutible .


dimecres, de febrer 06, 2008

absit omen


Bé, no arribo a tenir l'aspecte espectacular de l'home del còmic del caricaturista alemany Uli Stein, però el meu cos i el meu cap es solidaritzen amb el seu malestar, això sí, sense portar el „vestit” addicional.

En un principi ja em veia ser la nova portadora del virus de moda: el Noro. Quina importància estar de forma activa al darrer crit víric! Però res, falsa alarma. Al final només ha esta un cop baix del meu sistema immunològic regalant-me un meravellós “atac” d'esgotament amb amnèsia inclosa d'una nit.

Encara no he tingut ni l'empenta ni l'esma de voler saber què va passar. Potser serà millor no “despertar gossos que dormen”, com diuen els alemanys; encara que amb el meu lamentable estat sols em ve con a fet plausible haver-la passat al llit: jo sola amb el meu deliri...

dilluns, de gener 28, 2008

desconnectada




He estat quasi dues setmanes sense connexió d'internet a casa. En un primer moment vaig pensar que el dia de la fi del món havia arribat, però un cop van passar les primeres hores i les evidències de la magnitud de la tragèdia es varen fer paleses, vaig dir-me que alguna força estava posant a prova la meva paciència. De sobte es va produir una transformació i vaig sentir que no tenia cap mena necessitat de connectar-me i fins a un cert punt de comunicar-me.

Des de la feina solucionava els aspectes més urgents: correu, aules virtuals, etc i la resta els deixava una mica a la seva sort, tot i pensant que aquesta situació no havia de ser eterna.

Ara ja m'he instal·lat de nou i m'he dit que us havia de deixar una petita nota sobre la meva desaparició puntual.